dimecres, 9 de desembre de 2015

El lloc més prodigiós de tots

Ha estat un recorregut llarg, fent puntades, enllaçant idees i referències. Sempre fet #Alnostregust. Us deixem amb les paraules de Ramon Vila, actor de la companyia, i del dramaturg Marc Artigau.


Veiem uns personatges, uns actors que volen compartir amb el públic preguntes, certeses, desitjos, inquietuds, somnis, records... de l'ofici, de la vida.

Una passejada pel bagul dels secrets interior, com el que trobem en un magatzem de vestuari i utilleria. Un bagul del que en surten peces rares que, recuperades, tenen nova vida. Les perles d'un collar desfet serveixen per jugar a bales, l'anella d'una cadena trencada és una arracada, l'abric és el personatge, i trobem la capsa de les llàgrimes guardades i ens rellisquen pels dits per riure o per plorar.

Peces de tota mena: algunes escrostonades, altres polsoses, o bé brillants encara malgrat l'ús i el temps, algunes d'oblidades, i d'altres eternament presents. Les més usades al costat de les que mai van arribar a servir, i les imprescindibles, i les que portem sempre al damunt... Hi troben la capsa de les llàgrimes guardades que se'ls esmunyen entre els dits per riure o per plorar.

Descobreixen textos, fragments d'obres. I conviden a  un viatge per la paraula, les paraules. Les susciten, les ressusciten, són posseïts, assaltats per elles. N'exploren la força, se n'alimenten, les viuen, les reviuen, les traspassen. Les ajunten per trobar nous significats, amb puntades que “llacen, enllacen i entrellacen i abracen els mots estimats, antics, coagulats, que ens tornen a cadascú de nosaltres cap a la frase que ens manca”... com diu Mouawad. O era aquell actor qui ho deia? O aquella actriu? O...?

Un joc de moltes caselles que un nen lúcid i un savi --que són l'Oriol-- han inventat i organitzat.
Ramon Vila


El truc de màgia, si surt bé, consisteix en recitar un poema i que en la darrera síl·laba ens esclati el pit, descobrir un tros de vers que guarda el gust de l'estiu, la terra remoguda i el saber dels nostres avis. Compartir l'aquí i l'ara, - no ens queda res més- i en pocs metres quadrats de fusta, sis cossos, llums i paraula, tants personatges com puguis imaginar. I la resta, deixar-se endur, que tot serà al nostre gust, que la vida, un trosset de pa, que la mort, una mica de paciència, que no ens cansarem mai de buscar el lloc més prodigiós de tots.
Marc Artigau i Queralt

Bito Cels

dijous, 26 de novembre de 2015

L’instant i ser presents, davant la confusió i complexitat (de la vida?)

Al nostre gust és un muntatge que costa digerir, ens diuen els espectadors. Molta informació, paraules i emocions profundes; cal entrar i sortir a móns i universos imaginaris amb una rapidesa vertiginosa i, tot i que les paraules dites i les emocions expressades conviden a quedar-se gaudint del moment, aquests requereixen d’una immersió tan intensa que costa deixar anar i entrar de nou. 

L’espectador també s’auto-exigeix entendre, reconèixer, trobar referents i respondre a la lògica esperada. Però, aquestes expectatives no s’acompleixen. Al contrari, Al nostre gust,convida a trencar el codi “expectant” i a entrar en escena, amb una mirada que pren distància i perspectiva, però que alhora s'hi troba dins, immers, compartint, experimentant i acompanyant als actors. Actors que no deixen de ser sinó un reflex de les seves vides, i que molt generosament s’ofereixen a ser-hi, a estar presents, i a presentar i representar per tots moments de vida i d’humanitat. 

Els actors, persones, ens porten de la mà per fer el camí que tots fem al llarg de la vida; una línia recta promoguda pel desig d’avançar en la recerca de qui sap què i qui sap on, però on anem trobant noves vies, caminants, comediants, personatges històrics i molt de teatre. Teatre que de nou, se’ns presenta com l’art de la vida; o tanmateix d’una vida, la de tots, molt teatral. Com tot, val la pena donar-se temps i que “realment” vagi de gust.

Carla Montané
#parlemnealbar

Bito Cels













Frases dites per les espectadores i els actors
“Jo he sentit que hi ha reflexions molt interessant però massa seguides les unes de les altres, fent que costi pair”

“Crec que del que estan parlant és de la vida com a teatre; però el teatre, és la consciència de la vida; ens diuen: anireu vivint, però amb la ignorància de no saber el que teniu; en canvi el teatre, és una reproducció de la vida, però amb intencionalitat”

“Hi ha moments com quan es toca la guitarra amb aquella cançó italiana, que són propis de la casa; són moments d’una sensibilitat i bon gust que costen molt de trobar”

“La vida és un viatge increïble; cal estar presents i alhora gaudir dels petits moments”

“Davant la manca d’argument, l’actor ha de defensar l’instant; és el moment, ara i aquí.”

“Com a espectadors, entrem amb l’instant en tota la seva immensitat del moment; el que passa, és que com que són immersions tan intenses, costa entrar i sortir tan ràpidament”

“I és que cada paraula té una càrrega molt important de sentit; no hi ha res sobrer”

divendres, 13 de novembre de 2015

Una passejada pel cap d'Oriol Broggi: Al nostre gust


El passat 10 de novembre vam estrenar Al nostre gustUn espectacle de creació. Un passeig per textos, paraules i músiques del nostre imaginari i de la nostra memòria. Una trobada amb l'actor, de cara, amb la seva professió i la seva condició. Una broma, una festa i una reflexió profunda sobre la vida i la mort. Tot això o no més que això. 

Us deixem amb les paraules del director: 

Aquesta obra que veureu està feta de retalls. La nostra única idea ha estat ajuntar-los i buscar la manera que actors i públic puguin fer junts un viatge. I que, durant aquest recorregut, sigui possible apreciar les piruetes dels personatges, i les puguem seguir, amb plaer: com els actors salten de personatge, veure les gotes de la seva suor...! I relaxar-nos i assaborir el seu vell ofici. Hauríem agafat tantes paraules de tants autors, i les hauríem fet nostres..., perquè els poetes tenen la virtut de dir sempre veritats ocultes. Fixeu-vos en aquestes: 

Yo no hablo esta noche como autor ni como poeta, ni como estudiante sencillo del rico panorama de la vida del hombre, sino como ardiente apasionado del teatro y de su acción social. El teatro es uno de los más expresivos y útiles instrumentos para la educación de un país y el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible y bien orientado en todas sus ramas, desde la tragedia al vodevil, puede cambiar en pocos años la sensibilidad de un pueblo; y un teatro destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas, puede achabacanar a una nación entera. El teatro es una escuela de llanto y de risa y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equivocadas y explicar con ejemplos vivos normas eternas del corazón y el sentimiento del hombre. Federico García Lorca

Em falta explicar també que el títol surt d’una obra de Shakespeare, Al vostre gust, que és la que en un principi ens havíem de posar a assajar amb aquest grup d’actors; i el subtítol, “a les víctimes de l’esperança i l’optimisme”, és de Don José Perez del Rio (o el Sr.Pep).

Ha estat per mi un plaer treballar amb els actors i per a vosaltres. El gran equip de La Perla ens permet treballar en llibertat, i arribar fins on hem arribat. Potser ens haurem equivocat, però ho hem fet contents i amb rigor. Bona funció, i que vagi de gust.

Oriol Broggi

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Tocar el cel (Ovidi Montllor)

Dijous 8 d'octubre els companys d'#AsSocPerla i de l'Associació d'Amics del Teatre Lliure van organitzar un homenatge a Ovidi Montllor, que ja fa vint anys que està de vacances. Va ser una nit molt especial, es va fer màgia al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Volem agraïr a tots els que ho van fer possible. 

Des de llavors, amics de l'Assocació ens han fet arribar bonics textos sobre aquell vespre. Us deixem un breu poema de Pere Riera i una reflexió d'Anna Folch.


A Joan Valls
A Alcoi, durant molts anys, cada dia,
del carrer del Carme, n'eixia poesia.
La portava Joan Valls de la mà,
davall del braç o dins la butxaca...
Amb ella els carrers guarnia.
El cor dels homes lluïa,
els acostava als déus i els feia companyia.
Durant molts anys, cada dia...
Ovidi Montllor 


A Ovidi Montllor
... i ahir, només per una nit,
de la Biblioteca, en va eixir amor,
el portà els espectadors de la mà,
amb nervis, il·lusió, sentiment...
La sala gòtica va sentir les veus i els cants,
l'emoció va omplir els cors,
ens acostà als déus i ens feu companyia.
Ahir, només per una nit...
Pere Riera



La Isabel-Clara Simó va confessar que un vespre en sortir d’un homenatge a l’Ovidi, aquest  li havia dit: “avui he tocat el cel”. I això és el que ens va passar als socis-espectadors, el dijous dia 8 d’octubre, a la Biblioteca de Catalunya.  Vam tocatr el cel!

Tot ben senzill i ben alegre! I així és com es va desenvolupar l’homenatge, que l’AsSocPerla i l’Associació d’espectadors del teatre Lliure, amb la col·laboració de La Perla 29, van fer a l’Ovidi Montllor.

El vals Homenatge a Teresa, en la veu càlida i tendre de Joan Garriga acompanyat a la guitarra per en Marc Serra, va iniciar l’acte. La sala es va omplir de dolçor, però no de dolçor empalagosa, no, ans al contrari, de la dolçor que punxa i pessiga l’estòmac i t’avisa que et preparis perquè la nit serà intensa i emotiva. Tot ben senzill i ben alegre.

I a continuació les veus dels socis recitant Papasseit, Estallés, Espriu, Segarra... ens van fer tremolar la carn. De totes les activitats professionals que l’Ovidi va conrear, per a mi, la més rexidia va ser la de repsoda. Ningú com ell va treballar els nostres poetes i ens els va oferir amb la seva veu greu i regollosa, veu que va quedar ferida per la maligna malaltia. Tot ben senzill i ben alegre.

I, apa, a la saleta de casa, tots asseguts còmodes i relaxats per compartir la conversa dels dos amics alcoians, la Isabel-Clara Simó i en Pep Cartés, glossant la vida de l’Ovidi. Tereseta la loca; el Bobo; la vida dels xiquets de postguerra a Alcoi; el teatre, el cinema, la nova cançó... El dolor de la separació, la frustració pel poc reconeixament dels seus coetanis, la il·lusió de l’èxit, l’enteresa i la dignitat davant del càncer... Fins a preparar les maletes per a marxar de vacances. Tot ben senzill i ben alegre.

I així, enllaçant un guió perfectament estructurat i dirigt amb subtilesa per Ferran Utzet, vam arribar al final de festa: les cançons. Les cançons en veus del poble, com a l’Ovidi li agradava. Quatre cantants potens i entrenyables. No hi va haver Fera ferotge, no tocava, tot era massa íntim i delicat, la reivindicació la duiem tots a l’ànima.  Tot ben senzill i ben alegre.

Gràcies, amics Perla. Gràcies, amics Lliure. El vostre esforç i entrega ens va fer tocar el cel on l’Ovidi continua de vacances.

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45





dimarts, 29 de setembre de 2015

Prendre la #sortida29

És setembre i comença un nou any; tothom sap que, en el fons, els anys comencen al mes de setembre i no al gener. És ara quan hi ha ganes de començar, ara quan hi ha els retrobaments vertaders, ara quan tothom s’organitza l’agenda dels propers mesos intentant aprofitar totes les hores en què no estaran davant l’ordinador de l’oficina.

Almenys, per part meva és així. I una vegada més començo, em retrobo i tinc ganes d’escapar-me una mica d’aquest dia a dia. I recordo quan, tornant cap a casa, al Raval, passava per l’edifici de la Biblioteca de Catalunya, ple d’història, paraules i també teatre, i imaginava què passaria aquella temporada entre aquelles parets, amb ganes de saber quins personatges coneixeria, com m’emocionaria escoltant noves aventures, com posaria a lloc els meus sentiments durant els aplaudiments d’agraïment i amb qui em prendria una copa després de dues hores intenses d’espectacle, recordant l’estona en què havia format part d’aquest gran vincle que crea el teatre, sabent que podria ser el meu ofici.

Ja fa gairebé deu anys d’aquella Antígona que va entrar amb força en aquest espai de sorra i pedra, arrelant-hi La Perla 29 i les seves produccions; en fa uns quants menys que jo vaig descobrir-lo. Però un altre any tot torna a començar, i un dia més, una noia que va cap a casa s’atura a la porta de la Biblioteca de Catalunya, aquest cop sabent què hi està passant. Entro i veig l’Oriol assajant, sempre amb el suport del Marc i el Guillem. A les oficines, la Gina, l’Anna, la Blanca, i també la Bet, el Juli, la Sílvia i la Irene posen la força i les ganes per tirar endavant el que veureu a l’escenari. I jo m’assec al meu ordinador, i l’Oriol diu “Júlia! Mira si a l’arxiu trobes...” i m’hi acosto, i busco, i escric, i visc aquest dia a dia de treball sense renunciar a l’aventura que m’ha portat aquí. I torna a ser setembre, i d’alguna manera continuo vivint amb emoció aquest moment d’inici. Un petit abisme, un petit nus a la boca de l’estómac que apareix quan t’acostes al final d’un llibre, d’un espectacle o d’un text que t’entreté abans de saber què s’hi cou a La Perla 29, i que ens manté vius.

L'equip de La Perla 29

divendres, 4 de setembre de 2015

Temporada 15/16

Com ja us vam avançar, el passat mes de juliol estàvem començant assajos de la primera nova producció d'aquesta temporada. Ara que tornem amb més força, ha arribat el moment de desvetllar-vos el nom de l'espectacle: "Al nostre gust", una obra de creació a partir de textos de Shakespeare, Ibsen, Mouawad... Serà un camí de la ficció a la realitat, el trajecte que fa un personatge teatral fins a adonar-se que és un actor i el viatge de l'actor que esdevé un personatge. Teatre en estat pur, a partir de novembre a la Biblioteca de Catalunya. Molt aviat les entrades a la venda!

Una altra gran notícia és el retorn d' "El Petit Príncep", que torna aquest hivern al Teatre Barts. Una història gravada a la memòria de l'imaginari col·lectiu que l'any passat va reviure amb força de la mà d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29, amb una adaptació musical que va agradar tant als més grans com als més petits. Si encara no l'heu vist, a partir del 4 de desembre en teniu oportunitat!

La temporada seguirà amb l'espectacle "Dansa d'agost", una història irlandesa sota la direcció de Ferran Utzet. A partir de març a la Biblioteca de Catalunya. I no marxem d'Irlanda, ja que poc després estrenarem "Els Cors Purs" al Teatre Romea, un relat intens de Joseph Kessel ambientat a la Irlanda del segle XX. Oriol Broggi dirigirà a tres grans actors: Pablo Derqui, Borja Espinosa i Miranda Gas.

Per tancar la temporada al teatre de la Biblioteca de Catalunya us estem preparant una bona sorpresa: acollirem un text inèdit que ha escrit i dirigirà Marc Artigau. 

A més, marxem de gira! Comencem la ruta amb el nou viatge del Petit Príncep, que torna a la Terra per seguir explicant la seva història aquesta tardor a diverses poblacions de Catalunya i Balears. També faran les maletes l'Antonietta i el Gabriele d' "Una giornata particolare". Voltaran per Catalunya els propers mesos de gener i febrer 2016. 

Ens veiem al teatre!

dimecres, 29 de juliol de 2015

#Sortida29

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,
            Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits encesos, i anàvem fent quilòmetres avançant camions, que semblaven elefants cansats, sense que cap dels dos ho sospités. Llavors, un trencall, vam sortir de l'autopista per endinsar-nos per un camí de sorra i ella va alçar els ulls i em va mirar.
            On érem? Va obrir la boca però no li sortien les paraules, i altra vegada una estranya remor. On som? Els arbres ens donaven la benvinguda. Vam aturar el cotxe. Es va treure el cinturó de seguretat amb un gest de desconcert i va baixar.
            Quan, descalça, va trepitjar la sorra, van tornar els murmuris i per fi vaig saber que els ulls clavats al meu clatell eren d'aquell noi alt, del cabell negre i rinxolat, que no sé per quina raó em somreia. Una dona va tossir a la segona fila. El silenci el va trencar un carmelet i algú s'il·luminava el rostre amb el telèfon. Hem arribat -vaig dir-.
            Amb el cotxe rere nostre, vam continuar caminant, endinsant-nos al bosc, esquivant branques, - no sé quanta estona- i quan ja no podíem més, ens vam asseure i ens vam mirar, com si no ens quedés altre remei. Vam mirar el cel, sense estrelles, cobert d'una volta gòtica. Ella em va acaronar la boca mentre s'enfosquia el bosc, el públic va començar aplaudir.
Quan va tornar la llum a escena, nosaltres ja no hi érem.

Marc Artigau

dimarts, 21 de juliol de 2015

El silenci que vol parlar


Una espectadora ens ha fet arribar aquest text, escrit anys després de veure Incendis al Teatre Romea. Un cop superat el silenci, les paraules han brollat de la seva ment, de les seves mans, de la seva ànima. 

Un avís per qui no hagi vist l'obra: hi ha veritats que es revelen en aquest text. 

Hace un par de años tuve el privilegio de ver Incendis de Wajdi Mouawad, en el Teatro Romea de Barcelona, dirigida por Oriol Broggi y protagonizada por Clara Segura y Julio Manrique. En ese entonces, el impacto que me produjo fue de tal calibre, que no pude escribir ni una línea. Estaba en shock, me parecía imposible la aparición de semejante obra; después entendí que quizás lo imposible era precisamente su núcleo mismo. Ese impacto se mantuvo silencioso en mí, y tiempo después, su reestreno me dio la oportunidad de pensar algunas cosas. 
Incendis es una reescritura lúcida y apasionante de la tragedia del Edipo de Sófocles en clave contemporánea. Se parece a una Odisea desplegada en los escenarios de nuestras guerras, un excelso trabajo de relectura de nuestro tiempo en donde la pregunta ¿quiénes somos? atraviesa la devastación de la historia contemporánea. Una nueva versión del héroe clásico encarnado en Nawal, una mujer campesina y analfabeta que, acompañada de las palabras de su abuela, huye de su tierra a los 15 años buscando el fruto del amor arrancado de su vientre al nacer, buscando la vida.
Los hechos dramáticos de la trama incluyen la historia de amor, el exilio, la guerra, las masacres entre pueblos hermanos, las violaciones, las torturas… es el horror, y frente al horror solo queda huir. Después, el hilo que vuelve sobre los hechos para tejerlos, es la búsqueda de la verdad de dos sujetos, Jeanne y Simon Marwan, hermanos gemelos, que se enfrentan, en el momento de morir su madre, al enigma de su existencia. La última voluntad de ésta es que busquen a su padre y a su hermano mayor –ignorados hasta el momento- y le entreguen a cada uno una carta. Será de este modo, -no sin antes atravesar una profunda crisis personal-, que cada hijo emprende la tarea ordenada por Nawal, su madre.
El odio, el silencio, la transmisión y el nombre recorren la estructura de la obra. Las últimas voluntades de Nawal muerta son oraculares. En vida calla, y muerta habla para que las futuras generaciones rompan el silencio. Pero eso que guarda el silencio, eso que no dice, sin embargo, va a tener que ser encontrado, es necesariamente el resultado de una búsqueda. La naturaleza de lo que recubre el silencio no es una información, no es solamente el dato de un hecho objetivo, sino que constituye la verdad más íntima para cada uno. Es la verdad del deseo que los trajo al mundo. Por eso el silencio en esta obra es majestuoso. El enfermero que cuidó a Nawal los últimos 5 años de vida, gravó su silencio en cintas de cassette. Ese silencio, puntuado por el ritmo de su respiración, funcionará como motor que empuja a un querer decir. Sus hijos emprenderán el viaje para hacerlo hablar. La obra es por tanto un homenaje a la palabra, al bien decir, un invite a combatir la ignorancia que vehicula la miseria y el odio. 
El silencio es eso que transporta el tiempo, el tiempo necesario que cada cual necesita para ver, comprender y concluir.  El silencio es algo suspendido, ahí, frente a nosotros, que aguarda el momento, que no sabe, que sufre sin llanto ni grito, que late y puntúa. El silencio en Incendis es también el lapso de tiempo necesario para poder colocar el nombre sobre la tumba del muerto. Porque para poder pervivir en la memoria de los otros hay promesas que deben cumplirse. 
El nombre de la abuela de Nawal se escribirá cuando ella, su nieta, aprenda a escribir. Cuando el deseo de su abuela siga vivo a través de ella. “Vete de aquí, aprende a leer, escribir y contar y combatirás el odio”. Si Nawal no se hubiese hecho cargo de ese legado, el olvido hubiese arrastrado a su estirpe. De igual modo, el nombre de Nawal sobre su tumba solo podrá gravarse una vez cumplida la misión que encarga a sus hijos, la de buscar al padre y al hermano. Porque esa búsqueda les conducirá a saber quien fue ella, Nawal, su madre. Si no lo esclarece no habrá nombre sobre su tumba, es decir, no habrá habido transmisión de su deseo, de su empuje, de su aliento vital. 
El camino emprendido por los gemelos les contará la historia de su madre, una mujer joven y valiente que huyó de sus tierras en busca de un hijo del amor robado al nacer por su propia madre. Acompañada por otra mujer, su amiga Sawda, su incansable búsqueda las llevará de un lugar a otro en medio de una guerra que nadie recuerda ya los motivos que la desencadenaron. Los hechos de asesinato y venganza se suceden perdiéndose en la lejanía de los tiempos.
Finalmente, el misterio develará una verdad estremecedora: el padre y el hijo son la misma persona. Los hermanos gemelos, nacidos 25 años después de su hermano, son fruto de las reiteradas violaciones sufridas por su madre en manos de su captor. El asesino es el hijo buscado sin aliento por Nawal. Las cartas que depositarán ambos hermanos en las mismas manos, se dirigen tanto al hijo amado como al padre asesino. Lo más familiar habita en el prójimo, en el otro. Hijo y enemigo se conjugan, son lo mismo. Por eso el combate contra el odio empieza en uno mismo.  Ella decide perdonar. Quizás lo perdona porque entiende que ese odio es fruto de la herida sangrante de la víctima que deambuló huérfana por los escenarios del terror. Pero seguramente, si Nawal puede perdonar, es porque jamás retrocedió ante su deseo, porque finalmente encontró al hijo amado. Si el asesino no la mató fue porque cantaba. Y cantó todos los años que estuvo cautiva para estar cerca de su amiga Sawda, acompañante en la Odisea que emprende para encontrar a su hijo. 
Esta magnífica obra, en la línea de las tragedias clásicas, nos recuerda que somos relato y memoria, que estamos hechos de lenguaje y decires, que pasado, presente y futuro habitan dentro de nosotros tejiendo nuestro ser.  Así pues, pese a los avances tecnológicos de la civilización que refuerzan nuestra miseria en forma de omnipotencia, las cuestiones cruciales que nos atraviesan son las de siempre, fueron introducidas por los clásicos. El ser continúa ahí intacto, teniendo que responder a la imposible tarea de saber quiénes somos y qué hacemos en este trocito de galaxia abandonada de la mano de los dioses. Pero igual que al odio y a la miseria no los ha exterminado ningún progreso, el deseo y el amor, aun en los peores contextos, siguen ofreciéndole un pulso al horror. La clave pues radica en cada uno, en la posición ética para responder a la angustia de existir, a la soledad, a la proliferación de la barbarie. 
El silencio enmascara eso: en tanto seres hablantes somos igualmente hijos del crimen y del amor. Habitados desde que nacemos por esas fuerzas, el odio hacia nosotros mismos alcanza con suma facilidad al otro. Es por eso que nos resistimos a saber, porque el saber siempre perfora nuestra omnipotencia infantil, porque lo que encontraríamos es la pasta con la que estamos hechos. Pero es precisamente de ese pedazo nauseabundo que nos habita de donde podremos sacar lo mejor de nosotros mismos y así ofrecerlo como resistencia al avance implacable de la destrucción.

Irene Domínguez


David Ruano

David Ruano











dijous, 25 de juny de 2015

Tornar a lluitar. Tornar a incendiar-se.

Enfrontar-se novament a Incendis, després de tres anys, suposa moltes coses; però les punyents paraules de Mouawad no han perdut ni una mica de força. Caldrà tornar a posar-hi cor, cap, punys, estómac, ganes i respecte. Us deixem amb les paraules dels actors:

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes. Heu obert el sobre… heu trencat el silenci…"
Fins i tot ara, tres anys més tard, amb les ganes i el respecte de tornar a viure aquest viatge, torno a tenir la sensació que es torna a trencar el silenci…
I que ara amb més dies viscuts… m’adono de la sacsejada que és Incendis… a molt nivells.
Que solament  "aprenent a llegir, a escriure, a comptar , a parlar i a pensar…podrem ser lliures, i podrem trencar la cadena …"
Tant de bo l’art ens faci més lliures i ens salvi…

Alguna cosa però, no s’ha mogut… és allà, al fons del pou.
Clara Segura

"Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d’amor. Una jove professora de matemàtiques,  experta en polígons, mancada d’amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d’on venim. D’entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor". Llegeixo això, escrit poques setmanes abans de la primera estrena d’Incendis, al Teatre Romea. Tres anys després, sento que els punys, el cap i l’estómac no tindran més remei que preparar-se, novament, per la batalla, perquè les preguntes segueixen bategant, urgents, importants, necessàries: qui som, d’on venim. I encara que, un cop més, no trobem una resposta, tornarem a viure, junts, el goig de la búsqueda, del viatge compartit. I a cridar, amb el cor, amb el cap, amb els punys i amb l’estómac: "Ara que estem junts, tot va millor!"  
Julio Manrique

David Ruano

dijous, 18 de juny de 2015

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats. 
A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naixent, i la tragèdia era una de les eines dels ciutadans per acceptar i assimilar aquests canvis i explorar-ne els límits. Avui també ens trobem en un canvi de paradigma, amb una societat que es transforma, que canvia amb més rapidesa que mai. Tot va molt de pressa, i el que ahir ens era útil per comprendre el nostre lloc al món, avui ja ens sembla obsolet. I afortunadament, encara tenim algunes eines com el llenguatge (“nos queda la palabra”) i la tragèdia per continuar interrogant aquests canvis. 
Incendis és un retorn a la tragèdia grega i a les seves virtuts. Ho és perquè reformula l’Èdip Rei de Sòfocles, però sobretot perquè exigeix la màxima profunditat comunicativa entre espectadors, intèrprets i obra. Perquè planteja moltes més preguntes que respostes. Perquè s’adreça directament als ciutadans i ens fa viure, participar, plorar, reflexionar. Ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.
Ho diu la Nawal Marwan: hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes. Veritats que són com ferides, massa fortes, massa crues per poder ser explicades de manera directa. Cal embolcallar-les, construir una aventura teatral per fer arribar allò que, potser perquè és inexpressable, no es pot dir. Des de l’escenari sentim, cada nit, que formem part de la societat i que mostrem una ferida col·lectiva. Ens adonem que el dolor que l’obra explica ja no és nostre, sinó dels qui ens escolten, i que al silenci dels actors s’hi suma el dels espectadors. Un silenci sepulcral que els acompanyarà quan tornin a casa amb gest cansat, ulls plorosos i mirada serena. L’obra ha passat de mans a mans, d’ulls a ulls. Sentim que és viva i s’escapa de l’autor, del director, dels actors; que vola i és lliure. I en aquest instant fugisser sentim, molt fort, que això que fem, el teatre que fem, té un sentit.
Uns anys més tard, tornem amb ganes de re-ubicar aquesta obra a la nostra estimada Biblioteca, amb ganes de tornar-la a explicar, i amb una abraçada molt especial al nostre company Xavier Boada, que aquesta vegada no hi pot ser. 
Us deixem amb els personatges, que diuen:



NAWAL


Simon,
Que plores?
Si plores no t’assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
I tu l’has sabut retirar.
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.

Oriol Broggi, Ferran Utzet, Anna Madueño. La Perla 29.
David Ruano



dilluns, 18 de maig de 2015

Trencar el silenci

Aquests últims dies hem volgut recuperar d’entre les cendres tot el que ens va aportar Incendis. Ens fa molta il·lusió tornar-ho a fer, tornar a dir les paraules de Wajdi Mouawad i que sonin, ara, sota les voltes del nostre estimat teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Ens tornem a abocar a aquest text tan punyent, ens tornem a abocar a la història, i volem que vosaltres també formeu part d'aquest nou foc que comença a cremar. Us deixem amb un text del prefaci de l'obra, escrit per Charlotte Farcet, i també amb unes imatges de l'exposició que vam fer al Teatre Romea durant la primera temporada d'Incendis. Per anar entrant en calor. 
___________________________________________________

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpel•la fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani, modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heretar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal•la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?


Nawal diu:
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.




dimarts, 12 de maig de 2015

#AsSocPerla / #Perlamania?

Quina sorpresa quan els companys de l'Associació d'Amics de La Perla 29 ens van mostrar la campanya que estan fent per motivar nous Amics! 


Com ja sabeu, l'#AsSocPerla organitza activitats al voltant de les produccions de La Perla 29 per tal de conèixer més sobre aquestes. Així s'uneixen vida i teatre... I en aquest vídeo en teniu la prova! 



I tu, també tens aquests símptomes? 




dimarts, 7 d’abril de 2015

Prendre aire

La relació entre el Gabriele i la portera no la descriuríem com a agradable... però aquí ens expliquen com han viscut Una giornata particolare. I la seva experiència en l'obra no dista gaire, compartint un repte... i una finestra. 



No en sabria dir els motius. Potser per la força del cinema italià de l’època, potser per la mitificació que un sempre ha fet de la Loren o en Mastroianni, o per la delicadesa amb què es va tractar la homosexualitat. No ho sé. Una giornata particolare és d’aquelles pel·lícules que sempre he tingut a la memòria. El repte no és fàcil. En qualsevol cas és una d’aquelles meravelloses oportunitats que a vegades la vida et dóna per homenatjar tot el que admires. Prenc aire. 

Pablo Derqui 


En qualsevol circumstància quotidiana, per repressiva que sigui, s'hi pot trobar un espai de llibertat, en la intimitat, on poder ser un mateix. Una finestra... Una finestra que Antonietta obre, que la portera manté tancada, i a través de la qual Gabriele mira i espera. 

Màrcia Cisteró


Fotografia de David Ruano



dimarts, 24 de març de 2015

“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi

Maria Nunes inclou la frase del títol en un article sobre Una giornata particolare. Un text analític i crític que parla sobre aquesta Giornata que, després de molt de temps desitjant-la, per fi ha arribat al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Us en deixem un fragment; si voleu llegir l'article sencer, ho podeu fer aquí

Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador.
El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia Cisteró sense l’exageració caricaturesca de què peca la portera del film, és circumstancial però important per indicar el context social imperant. De fet, representa tota una massa que segueix cegament unes consignes ideològiques i polítiques  que prometen prosperitat fictícia i un pa tan negre com les camises i les consciències, a un alt preu per a les llibertats i la dignitat. De la seva actitud, com de la de l’Antonietta, amb el seu àlbum de retalls de diari i de frases del Duce, se’n podria concloure, com en la cèlebre frase, que perquè triomfi el mal, n’hi ha prou amb què les persones de bé no facin res.


Pel que fa els mots, Una giornata particolare ens convida a assistir a la fusió dels soliloquis de dues ànimes tristes en un diàleg intens. Els mots són summament importants, però no ho són menys els silencis. La versió de la Giornata que ens ofereix La Perla és plena de silencis. Aquesta és una diferència significativa respecte l’original d’Ettore Scola, on, al llarg de tota la pel·lícula, les proclames eixordadores de la ràdio tapen els silencis i gairebé ni deixen sentir les paraules dels protagonistes. És evident que la intenció d’Scola era la de donar un enorme pes polític al seu film i transmetre físicament una sensació aclaparadora d’opressió. Crec però que un dels molts encerts de la versió de La Perla és precisament la utilització del silenci com un element dramàtic de pes. Els  silencis poden crear per si sols tensió dramàtica, més en aquest cas que són plens d’un significat que impacta l’espectador fins a corprendre’l. Les paraules van fluint lentament a mesura que els personatges van assimilant la perplexitat que els causen les situacions i els fets que es van succeint. Resulten esplèndides les paraules mig dites que la veu comença i que, després de quedar en suspens uns segons, el cos acaba de pronunciar. Com un dolor de part, l’Antonieta deslliura la seva humiliació i les seves frustracions tapades pel davantal de mestressa de casa resignada. Aquest mateix davantal ideològic d’admiració vers el Duce amb què li resulta còmode seguir el corrent i no qüestionar-se res, fins que en Gabriele li qüestiona les seves suposades certeses. És impagable la deliciosa escena de la rumba amb què li mostra la possibilitat de viure a un altre ritme, marcant un altre compàs. Metafòrica com l’escena al terrat entre els llençols que els oculten darrera una tela que només cal alçar per trobar l’altre. Catarsi momentània d’éssers que arrosseguen el dolor de la solitud i la humiliació enmig una jornada molt particular que segueix el seu curs inexorablement.


Fotografia de David Ruano













dilluns, 16 de març de 2015

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?”

Sofia Loren, Anna Lizaran, i ara Clara Segura. Tres grans actrius que han donat vida a l'Antonietta, aquesta dona atrapada com un ocell en una gàbia però que, en un dia molt especial, permet que la seva vida canviï, ni que sigui per unes hores. L'Antonietta de la nostra Giornata, Clara Segura, ens parla sobre la seva visió del personatge:

L’abril del 1932, Clara Petacci es creua amb Mussolini que anava conduint el seu Alfa Romeo. Fascinada pel mite del dictador, decideix seguir-lo, apropar-se i presentar-se. “Mai oblidaré aquest instant sublim i meravellós”. A partir d’aquí començarà una llarga i intensa relació amb Il Duce, que la portarà 13 anys més tard a ser assassinada. 
L’Antonietta Tiberi, fascinada també per Mussolini, no és ni de bon tros aquesta dona impulsiva, decidida, i ambiciosa. És una dona atrapada, infeliçment casada, i mare de sis fills. L’antiheroïna. Una dona que no s’ha plantejat mai que la vida pot ser diferent, sigui tant per l’educació que ha rebut, com per les directrius del règim feixista. Que difícil no jutjar-la, amb la perspectiva històrica d’uns fets tan pròxims.. I que bonic i real veure a escena personatges d’una senzillesa aparent i alhora rics en una sensibilitat amagada. Les hores que passarà amb el Gabriele, malgrat el vertigen de sentiments que ell generarà en ella, faran que si més no, per uns instants, pugui obrir els ulls que duia mig tancats per la por. 

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?” (Quina sort que tinc que cada nit me’l demanis, Pablo…)

Ai, que bé que s’està aquí,… Oriol, Màrcia i Perla.
Clara Segura


Fotografia de David Ruano
Fotografia de David Ruano

dijous, 5 de març de 2015

Matisos

Cada cop ens hi acostem més, cada vegada més a prop... Poc a poc es va coent aquesta Giornata tan nostra, tan especial. I l'Oriol Broggi ho descriu així: 


“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora. 

Oriol Broggi


















Foto: David Ruano

dimarts, 24 de febrer de 2015

Quan menjar una truita és tot un art

Els passats 18 i 19 de febrer vam organitzar, a la Biblioteca de Catalunya, assajos oberts d'Una Giornata Particolare, de la mà de l'AsSocPerla. Anna Folch ens ha fet arribar aquest text en què ens explica com va viure aquesta Giornata. 



El dijous dia 19 vaig assistir a l’assaig d’Una jornada particular. En arribar al pati de la Biblioteca em va sorprendre la cua de persones que hi havia. Anem bé, em vaig dir, La Perla s’ho val.
       
L’Oriol Broggi ens va donar la benvinguda i va agrair l’assistència. Ens va avançar que el que veuríem estava embastat, ni el so, ni la decoració, ni els llums... estaven definits. Tant li fa, vaig pensar, jo el que volia veure era la feina; com es cou una obra de teatre; quines passes es fan; com es diuen les coses; quina relació s’estableix entre el director, els actors; com es té cura del llenguatge, del gest, de la mirada... I he de dir que tot hi va ser i amb escreix!
           
Com vaig gaudir! Quina precisió la de l’Oriol en cada moment, com l’ull d’Horus que tot ho veu per establir l’ordre perfecte. Res no se li va escapar aquest home! I els actors? Quina meravella de sensibilitat, tendresa, de saber fer i estar. Vam gaudir de dues escenes. La primera, com es fa una truita a la francesa i es comparteix la vida menjant-la.Tot ben senzill, casolà, sense floritures, només el gest, la mirada, la paraula, l’emoció i les llàgrimes! Quines saviesa la d’aquests dos actors, la Segura i el Derqui (no cal nomenar-los pel seu nom, ja sabem qui són). Quanta emoció que em van transmetre. La carn em va tremolar, la gola se’m va nuar i les llàgrimes em van relliscar cara avall.

Després va venir la segona escena, magnífica, també, però jo m’havia quedat encallada amb la dignitat de la truita.
            

Gràcies amics i companys de Sóc Perla. Ara només em cal tornar a repetir d’aquí quinze dies. Espero amb delit aquesta jornada tan particular.

Anna Folch Bartrolí

Sòcia núm. 45    

Fotografia de Pili Redondo

Fotografia de Neus Riba - Teatre Barcelona

Fotografia de Neus Riba - Teatre Barcelona

dimarts, 3 de febrer de 2015

La nostra Giornata particolare

Ja estem assajant Una giornata particolare, obra basada en la pel·lícula homònima d’Ettore Scola. Fa uns mesos vam fer una sessió de fotos per tal de presentar-vos la nostra Antonietta (Clara Segura) i el nostre Gabriele (Pablo Derqui). En aquest vídeo en teniu una mostra. 



Mentre la família nombrosa de l'Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l'Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre. 


El proper 11 de març per fi arribaran a la Biblioteca de Catalunya. Per un temps, l’espai es convertirà en casa seva, en la Roma de 1938. 

Les entrades ja són a la venda. Si les compreu abans del dia de l’estrena (11.03.15) podreu gaudir d’un preu de venda anticipada de 15€ (per a les funcions de l’11.03.15 al 22.03.15). 
Us hi esperem!!



Cuidar un baobab

Mai havíem tocat el gènere musical fins ara. Però ha estat, i continua sent, una experiència fantàstica a compartir amb tots vosaltres. El tàndem Llàcer-Guix juntament amb Oriol Broggi ens ha permès dur a terme una producció amb el millor d’uns i altres. I l’ocasió s’ho mereixia: no és fàcil portar a escena una història com El Petit Príncep, coneguda arreu del món i traduïda a milers d'idiomes. Tothom en té el seu record, la seva idea, cadascú s’ha fet seu aquest clàssic d’Antoine de Saint-Exupéry. Sense trencar això, hem aconseguit fer aquest musical màgic d’El Petit Príncep perquè el gaudeixin per igual adults i nens. 



Us deixem amb un text de Marc Artigau, encarregat de la dramatúrgia de l'espectacle: 

Cuidar un baobab
S’ha de ser molt curós a l’hora d’aterrar a l’asteroide B 612 del Petit Príncep, perquè adaptar un clàssic universal com aquest significa envair, encara que sigui una mica, l’imaginari col·lectiu de tots nosaltres: la rosa dins la campana, el pou que canta, el borratxo, el fanaler, la serp, el xai dibuixat... Paisatges no només de la infància dels lectors sinó capítols que la majoria se saben molt propers i màgics. Per això la dramatúrgia ha intentat, en la mesura del possible, viatjar de planeta en planeta, enfilada als ocells com el nen, deixar-se domesticar, que diria la guineu, i ser un vehicle -el més subtil possible- pel trajecte del llibre a l’escenari. En paraules de Federico García Lorca, deixar que la poesia surti del llibre per fer-se de carn i ossos. 

L’estructura respon a tres parts o actes: la presentació del personatge, el Petit Príncep, a través dels ulls de l’aviador; després el viatge que fa per tots els planetes fins arribar al desert del Sàhara; i finalment el darrer acte, els últims dies que comparteix amb el pilot, fins al comiat. Intentar respectar l’esperit d’El Petit Príncep, la seva poètica ferotge i el seu poder en la metàfora, després de treballar-hi molt, un se n’adona que és com cuidar un baobab: s’ha de tenir paciència i constància i, aleshores, quan un creu que ja ha domesticat el text, descobreix que és al revés, és el text qui t’ha domesticat a tu.

Marc Artigau
Dramatúrgia i lletres





Començant el 2015

A La Perla 29 ens agrada somniar, però sobretot ens agrada viure una realitat que molts cops és més acollidora que qualsevol somni. En la nostra felicitació de Nadal d’enguany vam jugar a fer una mica de cine: 6 minuts perquè conegueu el que és (o no) La Perla 29. 

Un petit curtmetratge que té lloc a les nostres oficines (on passa el nostre dia a dia) i amb un protagonista que sempre trobareu al teatre, obrint-vos les portes. Potser el més romàntic de tots, el qui encara busca en cada cosa l’essència del que fem... sempre amb un esperit nadalenc en aquest cas. 



Anne Ubersfeld i #AsSocPerla

Aquesta temporada l’AsSocPerla ha organitzat un cicle de diàlegs titulat ‘El públic i la direcció escènica’, en què actors i directors expliquen la seva posició a l’hora de fer la seva feina tenint en compte una peça clau: l’espectador. 

El passat 19 de gener va ser el torn de Sergi Belbel i Oriol Broggi, que van protagonitzar una trobada molt interessant amb gran èxit de públic al CCCB. Broggi ens ha fet arribar un text d’Anne Ubersfeld sobre la semiòtica teatral i, més concretament, sobre el públic receptor. 

Aquí us el deixem: 

SEMIOTICA TEATRAL, AnneUbersfeld

3.3 El receptor público

Sería falso afirmar que, en el proceso de comunicación, el espectador es un ser pasivo. Ningún comediante, ningún director lo ha creído nunca así. Algunos se contentan con ver en el espectador una especie de espejo que devuelve los signos emitidos expresamente para él; o, a lo máximo, un contraemisor que devuelve signos de naturaleza diferente, indicando simplemente un funcionamiento fático: “Os recibo cinco-cinco” (como en los mensajes de radio) o “no os recibo en absoluto” (lo que vendrían a significar los silbidos, pataleos o ciertas sonrisitas). 

En realidad, la función-recepción, por parte del público, es mucho más compleja. En primer lugar porque el espectador selecciona las informaciones, las escoge, las rechaza y empuja al comediante en una dirección determinada por medio de signos débiles pero claramente perceptibles por el emisor. Además, no hay un espectador sino una multiplicidad de espectadores que reaccionan los unos sobre los otros. Es raro que se vaya solo al teatro; en todo caso, uno no está solo en el teatro, y todo mensaje recibido es refractado (en sus vecinos), repercutido, aprehendido y remitido en un intercambio muy complejo. 

Finalmente, hemos de precisar (y este es el aspecto más paradójico y el más difícil de captar en las condiciones particulares y limitadas del teatro a la italiana), que es el espectador, más que el director, quien fabrica el espectáculo. El espectador debe recomponer la totalidad de la representación en sus ejes vertical y horizontal. El espectador está obligado no sólo a seguir una historia, una fábula (eje horizontal), sino a recomponer en cada instante la figura total de los signos que concurren en la representación. Está obligado, a un tiempo, a apropiarse del espectáculo (identificación) y a alejarse del mismo (distanciamiento). 




Castells i Planas a la Biblioteca

El passat 27 de gener de 2015, Castells i Planas, mestres de l'escenografia teatral a Catalunya i més enllà, van presentar el seu llibre, editat per Arola, a la Biblioteca de Catalunya. Oriol Broggi escriu unes ratlles l'esdeveniment. 

---

Ahir vam tenir l'honor i el privilegi d'obrir les portes del nostre espai als Castells i Planas/ Castells Planas de Cardedeu i a una gentada de gent de la professió, que venien a fer una festa, a celebrar-los el seu llibre, a aplaudir-los, a estar amb ells, a estar junts... Va ser un dels moments més bonics que hem viscut en aquell espai. Per ells, i per tota la gent que s'hi va reunir. Vam parlar de teatre, d’artesania, de generositat, de bon fer, de simpatia, amabilitat, d’amor, de feina ben feta, de professionalitat, de rigor, de mans fortes, compromeses, d'alegria... Vam deixar els sofriments de tota una generació necessària, aparcats una estona. "Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure...".

Nosaltres, de grans, voldríem ser Castells i Planas, perquè…"els qui tripulen la nau Pirata, han de ser homes ven barbuts!!"

Oriol Broggi, director de La Perla 29