Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

El lloc més prodigiós de tots

Ha estat un recorregut llarg, fent puntades, enllaçant idees i referències. Sempre fet #Alnostregust. Us deixem amb les paraules de Ramon Vila, actor de la companyia, i del dramaturg Marc Artigau.

Veiem uns personatges, uns actors que volen compartir amb el públic preguntes, certeses, desitjos, inquietuds, somnis, records... de l'ofici, de la vida.
Una passejada pel bagul dels secrets interior, com el que trobem en un magatzem de vestuari i utilleria. Un bagul del que en surten peces rares que, recuperades, tenen nova vida. Les perles d'un collar desfet serveixen per jugar a bales, l'anella d'una cadena trencada és una arracada, l'abric és el personatge, i trobem la capsa de les llàgrimes guardades i ens rellisquen pels dits per riure o per plorar.
Peces de tota mena: algunes escrostonades, altres polsoses, o bé brillants encara malgrat l'ús i el temps, algunes d'oblidades, i d'altres eternament presents. Les més usades al costat de les que mai van arribar…

L’instant i ser presents, davant la confusió i complexitat (de la vida?)

Al nostre gust és un muntatge que costa digerir, ens diuen els espectadors. Molta informació, paraules i emocions profundes; cal entrar i sortir a móns i universos imaginaris amb una rapidesa vertiginosa i, tot i que les paraules dites i les emocions expressades conviden a quedar-se gaudint del moment, aquests requereixen d’una immersió tan intensa que costa deixar anar i entrar de nou. 
L’espectador també s’auto-exigeix entendre, reconèixer, trobar referents i respondre a la lògica esperada. Però, aquestes expectatives no s’acompleixen. Al contrari, Al nostre gust,convida a trencar el codi “expectant” i a entrar en escena, amb una mirada que pren distància i perspectiva, però que alhora s'hi troba dins, immers, compartint, experimentant i acompanyant als actors. Actors que no deixen de ser sinó un reflex de les seves vides, i que molt generosament s’ofereixen a ser-hi, a estar presents, i a presentar i representar per tots moments de vida i d’humanitat. 
Els actors, persones, ens p…

Una passejada pel cap d'Oriol Broggi: Al nostre gust

El passat 10 de novembre vam estrenar Al nostre gust. Un espectacle de creació. Un passeig per textos, paraules i músiques del nostre imaginari i de la nostra memòria. Una trobada amb l'actor, de cara, amb la seva professió i la seva condició. Una broma, una festa i una reflexió profunda sobre la vida i la mort. Tot això o no més que això. 
Us deixem amb les paraules del director: 
Aquesta obra que veureu està feta de retalls. La nostra única idea ha estat ajuntar-los i buscar la manera que actors i públic puguin fer junts un viatge. I que, durant aquest recorregut, sigui possible apreciar les piruetes dels personatges, i les puguem seguir, amb plaer: com els actors salten de personatge, veure les gotes de la seva suor...! I relaxar-nos i assaborir el seu vell ofici. Hauríem agafat tantes paraules de tants autors, i les hauríem fet nostres..., perquè els poetes tenen la virtut de dir sempre veritats ocultes. Fixeu-vos en aquestes: 
Yo no hablo esta noche como autor ni como poeta, ni …

Tocar el cel (Ovidi Montllor)

Dijous 8 d'octubre els companys d'#AsSocPerla i de l'Associació d'Amics del Teatre Lliure van organitzar un homenatge a Ovidi Montllor, que ja fa vint anys que està de vacances. Va ser una nit molt especial, es va fer màgia al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Volem agraïr a tots els que ho van fer possible. 
Des de llavors, amics de l'Assocació ens han fet arribar bonics textos sobre aquell vespre. Us deixem un breu poema de Pere Riera i una reflexió d'Anna Folch.

A Joan Valls A Alcoi, durant molts anys, cada dia, del carrer del Carme, n'eixia poesia. La portava Joan Valls de la mà, davall del braç o dins la butxaca... Amb ella els carrers guarnia. El cor dels homes lluïa, els acostava als déus i els feia companyia. Durant molts anys, cada dia... Ovidi Montllor 

A Ovidi Montllor ... i ahir, només per una nit, de la Biblioteca, en va eixir amor, el portà els espectadors de la mà, amb nervis, il·lusió, sentiment... La sala gòtica va sentir les veus i els cants, l'emoc…

Prendre la #sortida29

És setembre i comença un nou any; tothom sap que, en el fons, els anys comencen al mes de setembre i no al gener. És ara quan hi ha ganes de començar, ara quan hi ha els retrobaments vertaders, ara quan tothom s’organitza l’agenda dels propers mesos intentant aprofitar totes les hores en què no estaran davant l’ordinador de l’oficina.
Almenys, per part meva és així. I una vegada més començo, em retrobo i tinc ganes d’escapar-me una mica d’aquest dia a dia. I recordo quan, tornant cap a casa, al Raval, passava per l’edifici de la Biblioteca de Catalunya, ple d’història, paraules i també teatre, i imaginava què passaria aquella temporada entre aquelles parets, amb ganes de saber quins personatges coneixeria, com m’emocionaria escoltant noves aventures, com posaria a lloc els meus sentiments durant els aplaudiments d’agraïment i amb qui em prendria una copa després de dues hores intenses d’espectacle, recordant l’estona en què havia format part d’aquest gran vincle que crea el teatre, sab…

Temporada 15/16

Com ja us vam avançar, el passat mes de juliol estàvem començant assajos de la primera nova producció d'aquesta temporada. Ara que tornem amb més força, ha arribat el moment de desvetllar-vos el nom de l'espectacle: "Al nostre gust", una obra de creació a partir de textos de Shakespeare, Ibsen, Mouawad... Serà un camí de la ficció a la realitat, el trajecte que fa un personatge teatral fins a adonar-se que és un actor i el viatge de l'actor que esdevé un personatge. Teatre en estat pur, a partir de novembre a la Biblioteca de Catalunya. Molt aviat les entrades a la venda!
Una altra gran notícia és el retorn d' "El Petit Príncep", que torna aquest hivern al Teatre Barts. Una història gravada a la memòria de l'imaginari col·lectiu que l'any passat va reviure amb força de la mà d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29, amb una adaptació musical que va agradar tant als més grans com als més petits. Si encara no l'heu vist, a partir del 4 d…

#Sortida29

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,             Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits encesos…

El silenci que vol parlar

Una espectadora ens ha fet arribar aquest text, escrit anys després de veure Incendis al Teatre Romea. Un cop superat el silenci, les paraules han brollat de la seva ment, de les seves mans, de la seva ànima. 

Un avís per qui no hagi vist l'obra: hi ha veritats que es revelen en aquest text. 
Hace un par de años tuve el privilegio de ver Incendis de Wajdi Mouawad, en el Teatro Romea de Barcelona, dirigida por Oriol Broggi y protagonizada por Clara Segura y Julio Manrique. En ese entonces, el impacto que me produjo fue de tal calibre, que no pude escribir ni una línea. Estaba en shock, me parecía imposible la aparición de semejante obra; después entendí que quizás lo imposible era precisamente su núcleo mismo. Ese impacto se mantuvo silencioso en mí, y tiempo después, su reestreno me dio la oportunidad de pensar algunas cosas.  Incendis es una reescritura lúcida y apasionante de la tragedia del Edipo de Sófocles en clave contemporánea. Se parece a una Odisea desplegada en los escenari…

Tornar a lluitar. Tornar a incendiar-se.

Enfrontar-se novament a Incendis, després de tres anys, suposa moltes coses; però les punyents paraules de Mouawad no han perdut ni una mica de força. Caldrà tornar a posar-hi cor, cap, punys, estómac, ganes i respecte. Us deixem amb les paraules dels actors:
"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes. Heu obert el sobre… heu trencat el silenci…" Fins i tot ara, tres anys més tard, amb les ganes i el respecte de tornar a viure aquest viatge, torno a tenir la sensació que es torna a trencar el silenci… I que ara amb més dies viscuts… m’adono de la sacsejada que és Incendis… a molt nivells. Que solament  "aprenent a llegir, a escriure, a comptar , a parlar i a pensar…podrem ser lliures, i podrem trencar la cadena …" Tant de bo l’art ens faci més lliures i ens salvi…
Alguna cosa però, no s’ha mogut… és allà, al fons del pou. Clara Segura
"Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Un boxejador amateur, espantat i furiós, m…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…

Trencar el silenci

Aquests últims dies hem volgut recuperar d’entre les cendres tot el que ens va aportarIncendis.Ens fa molta il·lusió tornar-ho a fer, tornar a dir les paraules de Wajdi Mouawad i que sonin, ara, sota les voltes del nostre estimat teatre de la Biblioteca de Catalunya.
Ens tornem a abocar a aquest text tan punyent, ens tornem a abocar a la història, i volem que vosaltres també formeu part d'aquest nou foc que comença a cremar. Us deixem amb un text del prefaci de l'obra, escrit per Charlotte Farcet, i també amb unes imatges de l'exposició que vam fer al Teatre Romea durant la primera temporada d'Incendis. Per anar entrant en calor.  ___________________________________________________
Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpel•la fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de …

#AsSocPerla / #Perlamania?

Quina sorpresa quan els companys de l'Associació d'Amics de La Perla 29 ens van mostrar la campanya que estan fent per motivar nous Amics! 

Com ja sabeu, l'#AsSocPerla organitza activitats al voltant de les produccions de La Perla 29 per tal de conèixer més sobre aquestes. Així s'uneixen vida i teatre... I en aquest vídeo en teniu la prova! 


I tu, també tens aquests símptomes? 



Prendre aire

La relació entre el Gabriele i la portera no la descriuríem com a agradable... però aquí ens expliquen com han viscut Una giornata particolare. I la seva experiència en l'obra no dista gaire, compartint un repte... i una finestra. 


No en sabria dir els motius. Potser per la força del cinema italià de l’època, potser per la mitificació que un sempre ha fet de la Loren o en Mastroianni, o per la delicadesa amb què es va tractar la homosexualitat. No ho sé. Una giornata particolare és d’aquelles pel·lícules que sempre he tingut a la memòria. El repte no és fàcil. En qualsevol cas és una d’aquelles meravelloses oportunitats que a vegades la vida et dóna per homenatjar tot el que admires. Prenc aire. 
Pablo Derqui 

En qualsevol circumstància quotidiana, per repressiva que sigui, s'hi pot trobar un espai de llibertat, en la intimitat, on poder ser un mateix. Una finestra... Una finestra que Antonietta obre, que la portera manté tancada, i a través de la qual Gabriele mira i espera. 
Màr…

“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi

Maria Nunes inclou la frase del títol en un article sobre Una giornata particolare. Un text analític i crític que parla sobre aquesta Giornata que, després de molt de temps desitjant-la, per fi ha arribat al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Us en deixem un fragment; si voleu llegir l'article sencer, ho podeu fer aquí
Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador. El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia C…

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?”

Sofia Loren, Anna Lizaran, i ara Clara Segura. Tres grans actrius que han donat vida a l'Antonietta, aquesta dona atrapada com un ocell en una gàbia però que, en un dia molt especial, permet que la seva vida canviï, ni que sigui per unes hores. L'Antonietta de la nostra Giornata, Clara Segura, ens parla sobre la seva visió del personatge:
L’abril del 1932, Clara Petacci es creua amb Mussolini que anava conduint el seu Alfa Romeo. Fascinada pel mite del dictador, decideix seguir-lo, apropar-se i presentar-se. “Mai oblidaré aquest instant sublim i meravellós”. A partir d’aquí començarà una llarga i intensa relació amb Il Duce, que la portarà 13 anys més tard a ser assassinada.  L’Antonietta Tiberi, fascinada també per Mussolini, no és ni de bon tros aquesta dona impulsiva, decidida, i ambiciosa. És una dona atrapada, infeliçment casada, i mare de sis fills. L’antiheroïna. Una dona que no s’ha plantejat mai que la vida pot ser diferent, sigui tant per l’educació que ha rebut, com…

Matisos

Cada cop ens hi acostem més, cada vegada més a prop... Poc a poc es va coent aquesta Giornata tan nostra, tan especial. I l'Oriol Broggi ho descriu així: 


“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora. 

Oriol B…

Quan menjar una truita és tot un art

Els passats 18 i 19 de febrer vam organitzar, a la Biblioteca de Catalunya, assajos oberts d'Una Giornata Particolare, de la mà de l'AsSocPerla. Anna Folch ens ha fet arribar aquest text en què ens explica com va viure aquesta Giornata. 


El dijous dia 19 vaig assistir a l’assaig d’Una jornada particular. En arribar al pati de la Biblioteca em va sorprendre la cua de persones que hi havia. Anem bé, em vaig dir, La Perla s’ho val. L’Oriol Broggi ens va donar la benvinguda i va agrair l’assistència. Ens va avançar que el que veuríem estava embastat, ni el so, ni la decoració, ni els llums... estaven definits. Tant li fa, vaig pensar, jo el que volia veure era la feina; com es cou una obra de teatre; quines passes es fan; com es diuen les coses; quina relació s’estableix entre el director, els actors; com es té cura del llenguatge, del gest, de la mirada... I he de dir que tot hi va ser i amb escreix! Com vaig gaudir! Quina precisió la de l’Oriol en cada moment, com l’ull d’Horus q…

La nostra Giornata particolare

Ja estem assajant Una giornata particolare, obra basada en la pel·lícula homònima d’Ettore Scola. Fa uns mesos vam fer una sessió de fotos per tal de presentar-vos la nostra Antonietta (Clara Segura) i el nostre Gabriele (Pablo Derqui). En aquest vídeo en teniu una mostra. 



Mentre la família nombrosa de l'Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l'Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre. 


El proper 11 de març per fi arribaran a la Biblioteca de Catalunya. Per un temps, l’espai es convertirà en casa seva, en la Roma de 1938. 

Les entrades ja són a la venda. …

Cuidar un baobab

Mai havíem tocat el gènere musical fins ara. Però ha estat, i continua sent, una experiència fantàstica a compartir amb tots vosaltres. El tàndem Llàcer-Guix juntament amb Oriol Broggi ens ha permès dur a terme una producció amb el millor d’uns i altres. I l’ocasió s’ho mereixia: no és fàcil portar a escena una història com El Petit Príncep, coneguda arreu del món i traduïda a milers d'idiomes. Tothom en té el seu record, la seva idea, cadascú s’ha fet seu aquest clàssic d’Antoine de Saint-Exupéry. Sense trencar això, hem aconseguit fer aquest musical màgic d’El Petit Príncep perquè el gaudeixin per igual adults i nens. 



Us deixem amb un text de Marc Artigau, encarregat de la dramatúrgia de l'espectacle: 

Cuidar un baobab
S’ha de ser molt curós a l’hora d’aterrar a l’asteroide B 612 del Petit Príncep, perquè adaptar un clàssic universal com aquest significa envair, encara que sigui una mica, l’imaginari col·lectiu de tots nosaltres: la rosa dins la campana, el pou que canta, el b…

Començant el 2015

A La Perla 29 ens agrada somniar, però sobretot ens agrada viure una realitat que molts cops és més acollidora que qualsevol somni. En la nostra felicitació de Nadal d’enguany vam jugar a fer una mica de cine: 6 minuts perquè conegueu el que és (o no) La Perla 29. 

Un petit curtmetratge que té lloc a les nostres oficines (on passa el nostre dia a dia) i amb un protagonista que sempre trobareu al teatre, obrint-vos les portes. Potser el més romàntic de tots, el qui encara busca en cada cosa l’essència del que fem... sempre amb un esperit nadalenc en aquest cas. 



Anne Ubersfeld i #AsSocPerla

Aquesta temporada l’AsSocPerla ha organitzat un cicle de diàlegs titulat ‘El públic i la direcció escènica’, en què actors i directors expliquen la seva posició a l’hora de fer la seva feina tenint en compte una peça clau: l’espectador. 

El passat 19 de gener va ser el torn de Sergi Belbel i Oriol Broggi, que van protagonitzar una trobada molt interessant amb gran èxit de públic al CCCB. Broggi ens ha fet arribar un text d’Anne Ubersfeld sobre la semiòtica teatral i, més concretament, sobre el públic receptor. 

Aquí us el deixem: 

SEMIOTICA TEATRAL, AnneUbersfeld
3.3 El receptor público
Sería falso afirmar que, en el proceso de comunicación, el espectador es un ser pasivo. Ningún comediante, ningún director lo ha creído nunca así. Algunos se contentan con ver en el espectador una especie de espejo que devuelve los signos emitidos expresamente para él; o, a lo máximo, un contraemisor que devuelve signos de naturaleza diferente, indicando simplemente un funcionamiento fático: “Os recibo cinc…

Castells i Planas a la Biblioteca

El passat 27 de gener de 2015, Castells i Planas, mestres de l'escenografia teatral a Catalunya i més enllà, van presentar el seu llibre, editat per Arola, a la Biblioteca de Catalunya. Oriol Broggi escriu unes ratlles l'esdeveniment. 

---

Ahir vam tenir l'honor i el privilegi d'obrir les portes del nostre espai als Castells i Planas/ Castells Planas de Cardedeu i a una gentada de gent de la professió, que venien a fer una festa, a celebrar-los el seu llibre, a aplaudir-los, a estar amb ells, a estar junts... Va ser un dels moments més bonics que hem viscut en aquell espai. Per ells, i per tota la gent que s'hi va reunir. Vam parlar de teatre, d’artesania, de generositat, de bon fer, de simpatia, amabilitat, d’amor, de feina ben feta, de professionalitat, de rigor, de mans fortes, compromeses, d'alegria... Vam deixar els sofriments de tota una generació necessària, aparcats una estona. "Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llib…