dijous, 29 de juny de 2017

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador no resti indiferent, que hi participi. I en aquest espai, en un lateral i muntat sobre d’un entarimat, l’orquestrina formada per tres músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra, i tres músics més, esquelets, un, fins i tot toca la trompeta! Com aplaudeix Lorca pel toc surrealista! Gràcies Broggi!

L’obra
Bodas de Sangre s’inicia amb una posada en escena de gran sensibilitat i bellesa, en Joan Garriga interpreta, al piano, una dolça melodia, mentre és arrossegat per diferents personatges com si d’un taüt es tractés, simbòlicament ja s’anuncia  el contingut de l’obra.
I després gran sotragada, l’aparició amb empenta del cavall negre: “Ay caballo grande que no quiso el agua”, muntat per una amazona d’excepció, l’actriu Montse Vellvehí. Escena de gran potència visual i sensitiva on s’expressa tota la força, la virilitat, el desig i l’erotisme, que pas a pas anirem vivint. Res no ens deixarà indiferents!
Lorca, autor reivindicador dels drets de les dones en aquella Andalusia profunda, explica una història senzilla. Una història real que va passar als camps de Níjar. La fuga d’una núvia la nit del seu casament amb el seu cosí i amant i les conseqüències que se’n van derivar.
El text és una meravella absoluta, hi ha alternança de narració i poesia, i els actors s’han d’esforçar en la dicció, en el crit, en el silenci  i en la contenció per tal de transmetre paraula a paraula tanta força i bellesa. 

La interpretació
A Oriol Broggi no l’espanta experimentar, al contrari, busca el risc, s’hi atreveix i obté l’èxit. Amb mitja dotzena d’actors (quatre dones i dos homes) omple de personatges l’escena, ja que tret del nuvi, Pau Roca, que sempre es manté en el seu paper, els altres es multipliquen i es comparteixen. Extraordinari el canvi de rols, tan antagònics, de la mare i la núvia que fan Clara Segura i Nora Navas. No es pot ressaltar ningú, tothom lluu amb llum pròpia en el seu paper. Homes i dones estan lligats en un joc pervers d’unitat o d’enfrontament per llaços de sang, d’amor, de sexe, de gelosia, de desig, de venjança... Hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser el director me’l discutiria, però com que a La Perla res no és banal, l’apunto. Quin encert la troballa de les dues parelles protagonistes. Les dues actrius, Clara i Nora, són molt semblants, físicament em refereixo, per tant el joc de la dualitat encaixa perfectament i només el canvi de mantellines, ara blanca, ara negra, més el discurs, les distingeix. Però no passa el mateix amb els dos homes, no, el contrast és evident. En Leonardo, l’únic personatge que té nom, l’Ivan Benet és alt, fort, ben plantat, com el cavall “que no quiso beber el agua”, en canvi el nuvi, en Pau Roca, és tendre, dolç, fràgil, innocent i pur com la flor de tarongina que duu tota la nit a la solapa.
I per arrodonir aquest apartat, quin encert els monòlegs de les dues actrius, extraordinàries, representant la lluna i el riu de sang emparades per uns elements escènics de gran espectacularitat plàstica. 

La música
Oriol Broggi sabia de la importància de la música en la vida de Lorca, va ser deixeble i amic de Manuel de Falla. I també en tots els espectacles de La Perla la música té un paper rellevant, però aquí a Bodas, la música és un actor més. La música no acompanya, no és una banda sonora que va per sota del text, no! Aquí, la música és espectacle per ella mateixa. Hi ha moments tan impressionants que em van produir una emoció tan intensa que no vaig controlar les llàgrimes, especialment en el poema dramàtic de la nana. 

El final
A vegades, en el teatre i en la vida, la senzillesa és l’eina més útil per fer gran un escena i això és el que passa amb com La Perla planteja el final de l’obra. Per mi un quadre plàstic sobri i precís, no tingueu por no faré un “espoiler”, no, però no puc deixar de comentar-lo. Els dos homes, estàtues de gel amb les seves mortalles a terra, mentre les dues dones, mare i núvia en una confrontació dolorosa accepten mútuament el seu sofriment. Catarsi absoluta.

La rematada
Ah, però no ens enganyem, l’Oriol Broggi i la seva colla, no ho podien deixar aquí, ho havien de rematar. Havien de coronar l’obra i fer el seu homenatge a Lorca. I què millor que un “tablao amb duende”!

─¿I Federico?
─Se quedó amarrado en el teatro!


Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona juny 2017 

Bito Cels


divendres, 16 de juny de 2017

El "duende" de Lorca

Federico García Lorca era una font inesgotable d'art. Compartim amb vosaltres un dels seus parlaments:

Sé perfectamente las dificultades que este tema tiene, y no pretendo, por tanto, definir, sino subrayar; no quiero dibujar, sino sugerir. La misión del poeta es esta: animar, en su exacto sentido: dar alma... Pero no me preguntéis por lo verdadero y lo falso, porque la "verdad poética" es una expresión que cambia al mudar su enunciado. Lo que es luz en el Dante, puede ser fealdad en Mallarmé. Y desde luego, ya es sabido por todo el mundo que la poesía se ama. Nadie diga esto es oscuro, porque la poesía es clara. Es decir, necesitamos buscar, "con esfuerzo y virtud, a la poesía, para que esta se nos entregue. Necesitamos haber olvidado por completo la poesía para que esta caiga desnuda en nuestros brazos. El vigía poético y el pueblo. Lo que no admite de ningún modo la poesía es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio; pero ella es la que habla en las calles con un grotesco vestido de suficiencia y cultura".

La imaginación poética viaja y transforma las cosas, les da su sentido más puro y define relaciones que no se sospechaban; pero siempre, siempre, siempre opera sobre hechos de la realidad más neta y precisa. Está dentro de nuestra lógica humana, controlada por la razón, de la que no puede desprenderse. Su manera especial de crear necesita del orden y del límite. La imaginación es la que ha inventado los cuatro puntos cardinales, la que ha descubierto las causas intermedias de las cosas; pero no ha podido nunca abandonar sus manos en las ascuas sin lógica ni sentido donde se mueve "inspiración" libre y sin cadenas. La imaginación es el primer escalón y la base de toda poesía... El poeta construye con ella una torre contra los elementos y contra el misterio. 

Federico García Lorca. Conferència Imaginación, Inspiración, Evasión, 1928

dimecres, 26 d’abril de 2017

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'un bosc que tala un somni,
sento el crit inexorable de l'ànima.

Dolor a dolor construeixo l'ànima.
Busco el sentit de la meva existència.
En l'anhel de jugar prop d'un bell somni
he vingut a empresonar les tenebres.
Com arrencant les arrels de la vida
des que has arribat espanto les ombres.

Tros a tros et vull estimar sense ombres.
Una papallona em neix dins de l'ànima
perquè duus alegria per la vida.
Tu fas possible la meva existència,
però no n'hi ha prou estimant les tenebres
ni volant com l'ocell que busca un somni.

Pena a pena reneixo d'aquest somni.
Allibero el meu cor de tantes ombres
i deixo enrere el mal de les tenebres.
Com el vent al cel, nosaltres som l'ànima
que batega i eleva l'existència.
I és que al teu costat jo estimo la vida.

Quan comprenc la vida tot sembla un somni,
inefable d'existència i ple d'ombres,
que habita a l'ànima de les tenebres.

24/04/2017
Meritxell Vila Miñana

Bito Cels


dimecres, 5 d’abril de 2017

Un bosc laberíntic

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient Boscos:

Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.


Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.

Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!

I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.

I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit  l’Edmon el girafa.

L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai. 


Anna Folch
Sòcia núm. 45 



divendres, 31 de març de 2017

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.


I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan intensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en  fer i en anar al teatre. Vet aquí la redempció si és que aquesta és possible. Vida salvada, vida robada, vida donada.

La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor. M’agradaria haver escrit aquest gran poema sobre el nostre temps, i el dels nostres pares i el dels nostres avis. M’agradaria haver-lo escrit, i poder dedicar-lo als meus pares. No l’hem escrit nosaltres, però tenim la sort de representar-lo avui, davant vostre, de dir-lo, de fer-lo present. I en  dir-la i sentir-la ens sentim fills, pares, germans, amics. Lliures per uns instants. 

Oriol Broggi






dimarts, 31 de gener de 2017

Viva Bacco, e viva Amore!

L'Hostalera, de Carlo Goldoni, va ser un text revolucionari en el seu moment, que volia posar sobre la taula el tema de la independència de la dona i la igualitat de gènere. Pau Carrió ha fet ara una adaptació de l'obra, traslladant l'acció als anys 60, que van ser un altre moment clau pel que fa a la perspectiva de gènere, tot i que encara s'arrossegaven (i avui dia arroseguem) molts estigmes. El director comparteix amb vosaltres els seus pensaments en aquest text: 

Dones i homes seguim lligats a vells models de comportament, a un antic i ben poc igualitari repartiment del poder i la llibertat. Hauríem de tenir clar que socialment encara estem ben lluny de superar-los.

I també íntimament, en l'amor, en el sexe, en les relacions de parella... Si som prou honestos amb nosaltres mateixos, detectarem que, per molt que algunes i alguns ho intentem, no ens és fàcil alliberar-nos d'aquesta pèssima herència. Però malgrat això, podríem estar d'acord en què allò que totes i tots volem en aquest camp no és pas diferent. 

Volem amor, volem passió. Volem llibertat. Volem compromís. Volem espai per a nosaltres. Volem companyia i suport i comprensió. Volem seguretat emocional, personal, familiar, econòmica... Volem aventura, sorpreses i papallones a l'estómac. Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens deixin en pau. Ho volem tot! A vegades ho volem tot alhora, d'altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar? I a més a més hem coincidir amb algú en la tria? I en el temps? I com ho hem de fer això? Potser, com els passa als nostres personatges, tampoc ho tenim tant clar i un cert embolic és inevitable.

Pau Carrió