dimecres, 26 d’abril de 2017

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'un bosc que tala un somni,
sento el crit inexorable de l'ànima.

Dolor a dolor construeixo l'ànima.
Busco el sentit de la meva existència.
En l'anhel de jugar prop d'un bell somni
he vingut a empresonar les tenebres.
Com arrencant les arrels de la vida
des que has arribat espanto les ombres.

Tros a tros et vull estimar sense ombres.
Una papallona em neix dins de l'ànima
perquè duus alegria per la vida.
Tu fas possible la meva existència,
però no n'hi ha prou estimant les tenebres
ni volant com l'ocell que busca un somni.

Pena a pena reneixo d'aquest somni.
Allibero el meu cor de tantes ombres
i deixo enrere el mal de les tenebres.
Com el vent al cel, nosaltres som l'ànima
que batega i eleva l'existència.
I és que al teu costat jo estimo la vida.

Quan comprenc la vida tot sembla un somni,
inefable d'existència i ple d'ombres,
que habita a l'ànima de les tenebres.

24/04/2017
Meritxell Vila Miñana

Bito Cels


dimecres, 5 d’abril de 2017

Un bosc laberíntic

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient Boscos:

Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.


Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.

Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!

I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.

I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit  l’Edmon el girafa.

L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai. 


Anna Folch
Sòcia núm. 45 



divendres, 31 de març de 2017

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.


I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan intensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en  fer i en anar al teatre. Vet aquí la redempció si és que aquesta és possible. Vida salvada, vida robada, vida donada.

La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor. M’agradaria haver escrit aquest gran poema sobre el nostre temps, i el dels nostres pares i el dels nostres avis. M’agradaria haver-lo escrit, i poder dedicar-lo als meus pares. No l’hem escrit nosaltres, però tenim la sort de representar-lo avui, davant vostre, de dir-lo, de fer-lo present. I en  dir-la i sentir-la ens sentim fills, pares, germans, amics. Lliures per uns instants. 

Oriol Broggi






dimarts, 31 de gener de 2017

Viva Bacco, e viva Amore!

L'Hostalera, de Carlo Goldoni, va ser un text revolucionari en el seu moment, que volia posar sobre la taula el tema de la independència de la dona i la igualitat de gènere. Pau Carrió ha fet ara una adaptació de l'obra, traslladant l'acció als anys 60, que van ser un altre moment clau pel que fa a la perspectiva de gènere, tot i que encara s'arrossegaven (i avui dia arroseguem) molts estigmes. El director comparteix amb vosaltres els seus pensaments en aquest text: 

Dones i homes seguim lligats a vells models de comportament, a un antic i ben poc igualitari repartiment del poder i la llibertat. Hauríem de tenir clar que socialment encara estem ben lluny de superar-los.

I també íntimament, en l'amor, en el sexe, en les relacions de parella... Si som prou honestos amb nosaltres mateixos, detectarem que, per molt que algunes i alguns ho intentem, no ens és fàcil alliberar-nos d'aquesta pèssima herència. Però malgrat això, podríem estar d'acord en què allò que totes i tots volem en aquest camp no és pas diferent. 

Volem amor, volem passió. Volem llibertat. Volem compromís. Volem espai per a nosaltres. Volem companyia i suport i comprensió. Volem seguretat emocional, personal, familiar, econòmica... Volem aventura, sorpreses i papallones a l'estómac. Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens deixin en pau. Ho volem tot! A vegades ho volem tot alhora, d'altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar? I a més a més hem coincidir amb algú en la tria? I en el temps? I com ho hem de fer això? Potser, com els passa als nostres personatges, tampoc ho tenim tant clar i un cert embolic és inevitable.

Pau Carrió