Passa al contingut principal

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fruits. Voldríem encara treballar les propostes, donar-hi una volta. Però abans... una mica d’estiu, que tot just comença a començar.  Dir-vos que no marxem del tot, només de vacances. Que si hem anat bé aquest curs ha estat perquè hem estat junts, vosaltres i nosaltres. I sobretot penseu que "no t’abandonaré, mai" i que "sempre, sempre, sempre, sempre..." estarem junts. No se sap mai quan comença una història...
Gràcies i felicitats a tots. L’èxit no és nostre, és vostre.
Una abraçada forta.
Oriol Broggi


Fotografia de Júlia Ribera










Ens acomiadem amb aquest pròleg de Josep Maria de Sagarra  present a l'edició de Teatre del mateix autor, de l'editorial Selecta.

Poques coses hi haurà en aquest món, més suggestives, més diabòlicament fascinadores, que el teatre. El teatre, de teló endins i de teló enfora, com a realitat i com a somni; amb tot el seu clima moral, econòmic i sentimental, que s’estén enllà dels límits materials de l’espectacle; que es filtra pertot arreu, des dels ambients més sòrdids als més depurats; que com que es nodreix directament de la vida, torna a la vida enverinant-la o enriquint-la, imposant-se com una imprescindible necessitat, i convertint-se en una mena de monstre, exigent, cridaner, escandalós, fugaç i efímer la majoria de vegades, i de tant en tant –molt de tant en tant– adquirint un sofert i immortal ropatge que l’obliga a perdurar en la inconstant caravana dels anys i dels segles.

D’aquest teatre que perdura se n’ha escrit poquíssim d’ençà que el món és món. De teatre efímer, però viable, apassionant i guarnit amb tots els atributs de l’èxit, en veiem degollar i enterrar tant com es vulgui a mesura que es consumeixen les temporades, que s’extenuen les modes, i que els noms brillants empal·lideixen i són substituïts per altres noms, que fatalment no els queda altre remei que empal·lidir llur temps.

L’escenari és una gran boca oberta, hòrridament esbalandrada, la qual necessàriament ha d’omplir-se cada dia amb la fantasia dels decorats i amb la carn i l’anima dels actors, perquè la il·lusió de determinats ciutadans s’ha desprès d’uns diners, que de vegades costen de guanyar, per exigir d’aquella boca plena de l’escenari, o llàgrimes o rialles, que el públic anomena distracció, i en definitiva és evasió i descans del nostre pa de cada dia, per anar a la caça del somni.

És natural que el teatre, com a negoci, com a cau d’aventures, o com a trampolí per a saltar a la immortalitat, hagi estat esquer irresistible d’innombrables ambicions. Són moltíssims els arruïnats pel teatre, i són moltíssims els escriptors que han anat a cercar un tall de glòria a l’escenari, i no han collit més que decepcions.

Perquè no hi ha res tan paradoxal com el teatre. No hi ha res més fàcil ni menys complicat que un èxit teatral, i tampoc no hi ha res més fàcil ni menys complicat que un fracàs teatral. Els imponderables del teatre no els coneix ningú. El secret del teatre –que a un inexpert li semblarà innocentíssim- és tan hermètic com el secret de la ruleta.

Josep Maria de Sagarra

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…