dijous, 25 de juny de 2015

Tornar a lluitar. Tornar a incendiar-se.

Enfrontar-se novament a Incendis, després de tres anys, suposa moltes coses; però les punyents paraules de Mouawad no han perdut ni una mica de força. Caldrà tornar a posar-hi cor, cap, punys, estómac, ganes i respecte. Us deixem amb les paraules dels actors:

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes. Heu obert el sobre… heu trencat el silenci…"
Fins i tot ara, tres anys més tard, amb les ganes i el respecte de tornar a viure aquest viatge, torno a tenir la sensació que es torna a trencar el silenci…
I que ara amb més dies viscuts… m’adono de la sacsejada que és Incendis… a molt nivells.
Que solament  "aprenent a llegir, a escriure, a comptar , a parlar i a pensar…podrem ser lliures, i podrem trencar la cadena …"
Tant de bo l’art ens faci més lliures i ens salvi…

Alguna cosa però, no s’ha mogut… és allà, al fons del pou.
Clara Segura

"Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d’amor. Una jove professora de matemàtiques,  experta en polígons, mancada d’amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d’on venim. D’entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor". Llegeixo això, escrit poques setmanes abans de la primera estrena d’Incendis, al Teatre Romea. Tres anys després, sento que els punys, el cap i l’estómac no tindran més remei que preparar-se, novament, per la batalla, perquè les preguntes segueixen bategant, urgents, importants, necessàries: qui som, d’on venim. I encara que, un cop més, no trobem una resposta, tornarem a viure, junts, el goig de la búsqueda, del viatge compartit. I a cridar, amb el cor, amb el cap, amb els punys i amb l’estómac: "Ara que estem junts, tot va millor!"  
Julio Manrique

David Ruano

dijous, 18 de juny de 2015

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats. 
A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naixent, i la tragèdia era una de les eines dels ciutadans per acceptar i assimilar aquests canvis i explorar-ne els límits. Avui també ens trobem en un canvi de paradigma, amb una societat que es transforma, que canvia amb més rapidesa que mai. Tot va molt de pressa, i el que ahir ens era útil per comprendre el nostre lloc al món, avui ja ens sembla obsolet. I afortunadament, encara tenim algunes eines com el llenguatge (“nos queda la palabra”) i la tragèdia per continuar interrogant aquests canvis. 
Incendis és un retorn a la tragèdia grega i a les seves virtuts. Ho és perquè reformula l’Èdip Rei de Sòfocles, però sobretot perquè exigeix la màxima profunditat comunicativa entre espectadors, intèrprets i obra. Perquè planteja moltes més preguntes que respostes. Perquè s’adreça directament als ciutadans i ens fa viure, participar, plorar, reflexionar. Ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.
Ho diu la Nawal Marwan: hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes. Veritats que són com ferides, massa fortes, massa crues per poder ser explicades de manera directa. Cal embolcallar-les, construir una aventura teatral per fer arribar allò que, potser perquè és inexpressable, no es pot dir. Des de l’escenari sentim, cada nit, que formem part de la societat i que mostrem una ferida col·lectiva. Ens adonem que el dolor que l’obra explica ja no és nostre, sinó dels qui ens escolten, i que al silenci dels actors s’hi suma el dels espectadors. Un silenci sepulcral que els acompanyarà quan tornin a casa amb gest cansat, ulls plorosos i mirada serena. L’obra ha passat de mans a mans, d’ulls a ulls. Sentim que és viva i s’escapa de l’autor, del director, dels actors; que vola i és lliure. I en aquest instant fugisser sentim, molt fort, que això que fem, el teatre que fem, té un sentit.
Uns anys més tard, tornem amb ganes de re-ubicar aquesta obra a la nostra estimada Biblioteca, amb ganes de tornar-la a explicar, i amb una abraçada molt especial al nostre company Xavier Boada, que aquesta vegada no hi pot ser. 
Us deixem amb els personatges, que diuen:



NAWAL


Simon,
Que plores?
Si plores no t’assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
I tu l’has sabut retirar.
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.

Oriol Broggi, Ferran Utzet, Anna Madueño. La Perla 29.
David Ruano