dilluns, 11 d’abril de 2016

Volar amb 'Els cors purs'


Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 

Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també les paraules volen, i amb elles les idees, i tot pot flotar davant nostre sense que ho trobem estrany. Per què Matisse pinta gent nua ballant sobre dos colors, o Marc Chagall dos enamorats sobrevolant la vida que passa, i ens podem posar a plorar sense motiu? Perquè ho trobem bonic, bell? O perquè ens explica alguna cosa que portem dins utilitzant una nova forma? 

Aquesta història de Cork, a la vella, convulsa, generosa, amable Irlanda, ens aterra al cor, tot d’una, i voldríem que no en marxés mai més. Vet aquí que Els cors purs és un conte que voldria ser un poema. Un conjunt d’imatges, de paraules, de música, davant vostre, dins vostre. Oriol Broggi