dijous, 12 de desembre de 2013

La força de la veritat interna















Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers.  I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure  i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret.

La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en  La Lleialtat de debò, sense disseny:  l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i familiar ens insinua, sense dir-ho - “Passeu, passeu”: músics amb bigotet i arreglat de cabells dels anys 50 ens conviden a ballar a “l’agarrado”  i dediquen alguna “peça” a una noia que festeja...  Ja  som a l’arrel, tanquen portes i, com si res, es queden unes personatges de l’època  a la pista de ball on es descabdella la memòria d’un noi del barri de Gràcia, Joan Marsé que remou la duresa d’un temps de precarietat a molts nivells, però no pas de companyonia, d’amistat.  La Perla29 ho havia de fer.

Tot el que veiem i sentim era escrit, llegit i divulgat però ara s’enfila i té sentit en el per què es va escriure i on, i en època que encara que volguéssim no hauríem d’oblidar. Monòlegs corprenents i diàlegs reveladors. Alícia Pérez , estricte en la naturalitat de cada paraula, de cada accent, de cada gest. La bonhomia esplèndida de Xicu Masó, el drama de la inseguretat que expressa tan bé Jordi Figueras.  Mentre s’obren històries íntimes, els músics pugen i baixen de l’escenari i participen  en el “ball” de personatges. Jaume Sisa ho amalgama tot com només ell ho podia fer. La veritat del noi Juan Marsé es mostra descarnada i la música dóna, contínuament, un so escaient i no ens deixa fins al final... Un musical? No pas, sinó el que és i pot fer la música a la vida quotidiana.

Un equip fusionat d’actors que es desdoblen magistralment: admirable la versatilitat de Xavier Ricart .
En sortir de la Cooperativa La Lleialtat reprenem, amb més elements, la versió actual de la nostra llibertat personal i col•lectiva. Tocar de peus a terra per agafar impuls. 
Estam un pèl aclaparats. La intensitat i diversitat del què s’hi convida a viure,  demanaria  un petit descans – podríem  tornar a ballar una estona, entremig, que ens ha agradat molt- o potser uns abreujaments de l’exposició narrativa del personatge protagonista, tan ben assumit per l’actor Oriol Guinart.

Mercè Voltas, espectadora de La Perla 29 


dilluns, 9 de desembre de 2013

Adiós a la infancia, presentació de la proposta












1/ 
No sempre és fàcil definir de què es parla o bé, de què es vol parlar, quan s’engega un projecte. Potser, amb una mica de sort, es va precisant durant el procés; a vegades, amb prou feines s’aconsegueix explicar-ho durant les funcions. Penso que és important tenir bones idees al principi per recollir elements que puguin disparar ben lluny, com és important confiar en aquesta força subterrània que sovint et va empenyent, que va col•locant les coses a un cert lloc que semblaria el propi. Potser ha estat així en aquest curiós encreuament de carrers on hem confluït La Perla 29 i el Teatre Lliure, en Marsé i en Sisa, en Pau Miró i jo mateix, la resta d’equip i, sobretot, els actors....oh benvinguts passeu, passeu.!!

2/ 
La nostra història va de hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños... La nostra història va, doncs, si traiem el hierro i les batallas per als més joves, de persones que, des del seu patiment, troben consol i camí en el fabular. Poden sortir de la seva misèria si pensen en una manera de saltar endavant, perquè miren diferent i diuen coses com: “Los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos” o “empecé a llorar como un niño, pero fumándome un habano, y mi hijo abrazado a mis piernas y llorando de verme llorar. ¿Y sabéis lo que le dije? Lo mismo que decís ahora vosotros, que esta mierda no iba a durar- y a mi me da que nos quedan muchos, muchos años por delante” o “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real” o  “cuanto más viejo y carcamal se hace uno, menos ganas tiene de juzgar a nadie. Lo digo porque creo que Dios que ha de ser mucho más viejo y carcamal que yo, cuando me reciba allá arriba, no me juzgará. Me dirá: Pase usted Blay y acomódese por ahí”.

3/ 

És un honor poder treballar amb en Juan Marsé i amb en Jaume Sisa; amb ells i amb els seus materials, amb tot allò que han anat inventat. Nosaltres hem pogut conèixer-los i jugar amb les seves criatures. “Per camins de sorra busca’t el paisatge, que t’agradi més per caminar. Ajaguda a l’herba mira el cel de plata, espurnar el teu rostre il•luminat.” Com el Nen que es va fent gran durant la funció, que va descobrint,  coneixent, aprenent, nosaltres som ja uns nens atrapats en els seus móns. I estem contents de ser-ho. I ens adonem que... tan sols hi faltes tu!

Oriol Broggi

Adiós a la infancia, metodologia de treball


















Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.

D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa.

A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit.

Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.

Mai havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible. Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar que aquesta traïció sigui el més honesta possible.

La dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència. En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents, a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem permès alguna llicència que altra.

Ens fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.

Pau Miró