divendres, 27 de juliol de 2012

dimecres, 25 de juliol de 2012

Final de temporada - Marxem de vacances!


Apreciats amics i espectadors,
 


S’ha acabat la nostra temporada de teatre. El nostre particular recorregut per la tristesa d’aquests dies, el nostre periple per la incertesa. En algun moment ens hem sentit estranyament contents de passar de puntetes pel costat de la realitat, una realitat cada cop més trista i ofegant. Ha estat un any molt intens per La Perla, perquè els muntatges que hem alçat han estat molt ben rebuts i ens han demanat concentració i energia. Tant Incendis com Cyrano han estat unes bones fites per la productora. Ens ha tocat treballar de valent i n’estem tots satisfets.
 


I malgrat això marxem de vacances amb el cor una mica encongit. Tenint la sensació estranya que algú ens roba i esberla els somnis. L’altre dia vaig anar a una Biblioteca pública i tot era fantàstic, però em vaig adonar que l’edifici estava pensat per tenir l’aire condicionat funcionant 24 hores. I això ara no pot ser perquè resulta massa car. Vaig pensar: quan de temps tardaran les bibliotecàries a desobeir el protocol i obrir les finestres perquè passi l’aire?
 


Quan de temps tardarem tots a obrir les finestres i donar peu al sentit comú? Ens cal reinventar antigues i noves finestres. Per fer que corri un necessari aire d’alegria i de ficció entre nosaltres. Ficció, fantasia necessària per viure els nostres dies grisos. Una societat sense cultura no és res, i la cultura necessita un munt de finestres per obrir i per deixar obertes, perquè gent com nosaltres, tots, puguem viure i respirar.
 


La nova temporada de La Perla 29 l’hem construït amb tots els recursos que tenim a l’abast. Creiem en el teatre de repertori i pensem que és interessant reposar les obres que encara no han estat esgotades, aquells muntatges que encara poden rebre espectadors. Ho hem fet sempre així i ara ho farem amb més força.
 


A la tardor, mentre Luces de bohemia torna a la Biblioteca durant dos mesos i mig, Incendis farà una gira per Catalunya, per una trentena de municipis (que encara resisteixen com valents). Al desembre hi ha canvi a la Biblioteca, i de Luces passem a un Natale in Casa Cupiello. De fet serà quasi com un muntatge nou perquè de 9 actors 6 seran nous. Boris Ruiz substituirà a Pep Cruz en el paper de Lucarié, el pare de família, interpretat a Itàlia pel mateix De Filippo. Al desembre Incendis torna al Teatre Romea. I, també durant el mes de desembre, Cyrano de Bergerac desembarcarà a Madrid, en castellà, al CDN, al Teatre Valle Inclán. Al gener l’espectacle farà una gira per Catalunya i tornarà a la Biblioteca durant el mes de març i abril.
 


Molts altres projectes estan ara bullint als nostres caps, esperant saber si podran tenir vida o no. De moment hem de ser prudents i treballar el dia a dia. Treballar fort. No deixar-nos impressionar. Aconseguir sobreviure. I intentar, amb el temps que faci falta, fer els nous projectes que tenim al cap: una faula xinesa (com un antic Shakespeare), una aproximació al món de Fellini, un nou taller de La Perla 29, amb postgraduats en interpretació, La Revistilla, adequar un bon espai per treballar, per prendre un cafè o una cervesa, fer arribar la música a la Biblioteca, el Festival Shakespeare...
 


De moment marxem de vacances. Al setembre tornarem a ser aquí i continuarem lluitant per aportar històries noves, alegria i algunes finestres que des del teatre  obrirem per a tots vosaltres.
 


Dir-vos també que tot el sector cultural ens estem mobilitzant per aconseguir que  el govern reconsideri l’increment de l’IVA, que serà nefast pels productors i pels espectadors. De moment, a partir del 5 de setembre, ens veurem obligats a incrementar els preus de les entrades. Si us ve de gust veure Luces de bohemia, penseu que fins el 5 de setembre els preus seran els de sempre. Les entrades ja són a la venda.
 


Bon estiu a tothom i us esperem a la propera temporada!

Una abraçada i fins aviat,

 Oriol Broggi


dilluns, 23 de juliol de 2012

Hem de preservar els llocs de la creació


Us presentem un fragment de l'obra Teatre, del dramatug francès Jean-LucLagarce. Ens inspiren les seves paraules i estem d'acord amb les seves idees. 



Hem de preservar els espais de la creació, els espais luxosos del pensament, els espais del superficial, els espais on s’inventa allò que encara no existeix, els espais d’interrogació sobre el passat, i de qüestionament. Són la nostra propietat més preciosa, les nostres cases, les de tots i cadascú. El impressionants edificis de la certesa definitiva, sobren, parem doncs de construir-los. La commemoració pot ser una cosa viva, el record també pot ser feliç o terrible. No cal murmurar el passat o passar-hi de puntetes. El nostre deure és fer soroll. Hem de conservar al centre del nostre món l’espai per a les nostres incerteses, l’espai de la nostra fragilitat, de les nostres dificultats per dir o escoltar. Hem de romandre en el dubte, davant els discursos violents o amables dels peremptoris professionals, de les lògiques econòmiques, dels assessors, dels hàbils i els vius, dels nostres senyors consensuals.


No podem acontentar-nos amb tenir o no neta la consciència davant la barbàrie dels altres, la barbàrie està en nosaltres mateixos i només demana que ens devastem, que explotem en el més profund del nostre esperit i ens fonguem en l’Altre. Hem de ser acurats davant el món, i ser acurats davant el món és sobretot ser acurats davant nosaltres mateixos. Hem de cuidar-nos del mal i de l’odi que mamem en secret sense saber-ho, sense voler saber-ho, sense ni tan sols gosar imaginar-ho, l’odi subterrani, silenciós, que espera que li arribi el torn de devorar-nos i utilitzar-nos per devorar enemics innocents. Els espais de l’Art poden allunyar-nos de la por i quan es té menys por, s’és menys dolent.


No hem de ser amnèsics, però es tracta de deixar de ser amnèsics tots els dies a les set de la tarda, a l’hora de la nostra pregària i dels nostres perdons col·lectius. Deixar de ser amnèsics no consisteix només en mirar com el passat s’allunya lentament de nosaltres, la nostra bella convalescència, es tracta de mirar-nos als ulls avui, en el dia d’avui, i mirar-nos a més demà; no veure res, no pretendre-ho, deixar d’afirmar, però caminar de totes maneres, conservar la mirada clara, el caminar lent i seguir somrient, afables, malgrat no estar segurs de res.


Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a l’Art, que s’allunya d’ell, en nom de la covardia, de la ganduleria inconfessable, de la falta de perspectiva dormida sobre sí mateixa, que renuncia al patrimoni del demà, al patrimoni de l’esdevenir, per acontentar-se, en l’autosatisfacció més devota, amb els valors que creu haver forjat i que en realitat simplement ha heretat, aquesta societat renuncia al risc, s’allunya de la seva única veritat, oblida per avançat construir el seu futur, renuncia al seu potencial, a la seva paraula, no diu res ni als altres ni a sí mateixa.


Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a la seva quarta part d’imprevistos, al seu marge, als seus terminis, als seus dubtes, a la seva desimboltura i que no renuncia ni tan sols un instant a produir sense reflexionar; una societat que deixa de riure’s ni que sigui una mica, malgrat la desgràcia i el desarrelament, de les seves pròpies inquietuds i de la seva solitud, és una societat que s’acontenta de sí mateixa, que es lliura per complet a la contemplació mòrbida i orgullosa de la seva pròpia imatge, a la contemplació immòbil de la seva pròpia i mentidera imatge. Nega els seus errors, la seva lletgesa, i els seus fracassos, se’ls auto-amaga, es creu bella i perfecta, es menteix. I només aleshores esdevé avara i mesquina, el cap buit, la imaginació estalviada, desapareix i es devora, destrueix el que és d’altres, i per molt que li costi admetre-ho es redueix i s’ofega en el seu propi record, en la idea que projecta de sí mateixa. Es torna presumida i trista, nodrida amb les seves pròpies il·lusions, segura de la seva lluentor pròpia, sense continuació ni descendència, sense història futura i sense esperit. És magnífica, s’ho creu i així ho diu i és l’única que ho escolta. És una societat morta.
 


Fer-se promeses noves


Fer-se promeses noves. Prometre’s no tornar a començar mai més. Seguir el camí. No escoltar els consells atents plens de bones intencions. Desconfiar de tota certesa. Seguir tenint por, preocupar-se, no estar mai segur de res. Preocupar-se pel respecte i tenir cura de la insolència falsa. Odiar la parodia. Recordar. No oblidar-se de fer trampa. Dir la veritat i deixar de presumir per això. Abandonar el camí més curt i seguir les empremtes imprecises. A vegades també, de tant en tant, deixar de no fer res i no afirmar que era per reflexionar. Prendre’s el temps. Riure sarcàsticament en els moments més inoportuns. Somriure dolçament. No sé mai eficaç, renunciar. Lluitar contra els mediocres. Resistir. Evitar sempre aquelles paraules, aquelles que no s’entenen mai, “consens”, “conjuntura”, “sinèrgia”, per molt que haguem estudiat no entenem aquelles paraules, aleshores deixem-les a un costat. No tenir-li por al conflicte. No tenir-li por a provocar el conflicte. Buscar baralles, sí, a vegades i fins i tot en broma. Per burlar-se. Reservar-se sempre en mig de la derrota, la lleugera i necessària ironia de la victòria, i al contrari també, ho anava a dir.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Compte enrere!

A partir d'avui i fins que marxem de vacances us proposem un recorregut fotogràfic per la temporada de La Perla. A nosaltres ens ajudarà a fer balanç i a tancar el curs. Vosaltres ens podeu acompanyar i fer el tafaner... 

Per començar el recorregut una fotografia del viatge a Beirut. Va ser durant les festes de Nadal que vam decidir via sms que havíem d'anar a trepitjar terra libanesa! La història de la Nawal era massa intensa per no anar a conèixer de proper i en directe els espais on havia viscut. Beirut va ser un descobriment i amb 4 dies vam fer una immersió absoluta. Ens hauríem quedat uns dies més, això sí... però està clar que sense aquella sortida, Incendis, no hauria estat el mateix!