Ves al contingut principal

Hem de preservar els llocs de la creació


Us presentem un fragment de l'obra Teatre, del dramatug francès Jean-LucLagarce. Ens inspiren les seves paraules i estem d'acord amb les seves idees. 



Hem de preservar els espais de la creació, els espais luxosos del pensament, els espais del superficial, els espais on s’inventa allò que encara no existeix, els espais d’interrogació sobre el passat, i de qüestionament. Són la nostra propietat més preciosa, les nostres cases, les de tots i cadascú. El impressionants edificis de la certesa definitiva, sobren, parem doncs de construir-los. La commemoració pot ser una cosa viva, el record també pot ser feliç o terrible. No cal murmurar el passat o passar-hi de puntetes. El nostre deure és fer soroll. Hem de conservar al centre del nostre món l’espai per a les nostres incerteses, l’espai de la nostra fragilitat, de les nostres dificultats per dir o escoltar. Hem de romandre en el dubte, davant els discursos violents o amables dels peremptoris professionals, de les lògiques econòmiques, dels assessors, dels hàbils i els vius, dels nostres senyors consensuals.


No podem acontentar-nos amb tenir o no neta la consciència davant la barbàrie dels altres, la barbàrie està en nosaltres mateixos i només demana que ens devastem, que explotem en el més profund del nostre esperit i ens fonguem en l’Altre. Hem de ser acurats davant el món, i ser acurats davant el món és sobretot ser acurats davant nosaltres mateixos. Hem de cuidar-nos del mal i de l’odi que mamem en secret sense saber-ho, sense voler saber-ho, sense ni tan sols gosar imaginar-ho, l’odi subterrani, silenciós, que espera que li arribi el torn de devorar-nos i utilitzar-nos per devorar enemics innocents. Els espais de l’Art poden allunyar-nos de la por i quan es té menys por, s’és menys dolent.


No hem de ser amnèsics, però es tracta de deixar de ser amnèsics tots els dies a les set de la tarda, a l’hora de la nostra pregària i dels nostres perdons col·lectius. Deixar de ser amnèsics no consisteix només en mirar com el passat s’allunya lentament de nosaltres, la nostra bella convalescència, es tracta de mirar-nos als ulls avui, en el dia d’avui, i mirar-nos a més demà; no veure res, no pretendre-ho, deixar d’afirmar, però caminar de totes maneres, conservar la mirada clara, el caminar lent i seguir somrient, afables, malgrat no estar segurs de res.


Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a l’Art, que s’allunya d’ell, en nom de la covardia, de la ganduleria inconfessable, de la falta de perspectiva dormida sobre sí mateixa, que renuncia al patrimoni del demà, al patrimoni de l’esdevenir, per acontentar-se, en l’autosatisfacció més devota, amb els valors que creu haver forjat i que en realitat simplement ha heretat, aquesta societat renuncia al risc, s’allunya de la seva única veritat, oblida per avançat construir el seu futur, renuncia al seu potencial, a la seva paraula, no diu res ni als altres ni a sí mateixa.


Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a la seva quarta part d’imprevistos, al seu marge, als seus terminis, als seus dubtes, a la seva desimboltura i que no renuncia ni tan sols un instant a produir sense reflexionar; una societat que deixa de riure’s ni que sigui una mica, malgrat la desgràcia i el desarrelament, de les seves pròpies inquietuds i de la seva solitud, és una societat que s’acontenta de sí mateixa, que es lliura per complet a la contemplació mòrbida i orgullosa de la seva pròpia imatge, a la contemplació immòbil de la seva pròpia i mentidera imatge. Nega els seus errors, la seva lletgesa, i els seus fracassos, se’ls auto-amaga, es creu bella i perfecta, es menteix. I només aleshores esdevé avara i mesquina, el cap buit, la imaginació estalviada, desapareix i es devora, destrueix el que és d’altres, i per molt que li costi admetre-ho es redueix i s’ofega en el seu propi record, en la idea que projecta de sí mateixa. Es torna presumida i trista, nodrida amb les seves pròpies il·lusions, segura de la seva lluentor pròpia, sense continuació ni descendència, sense història futura i sense esperit. És magnífica, s’ho creu i així ho diu i és l’única que ho escolta. És una societat morta.
 


Fer-se promeses noves


Fer-se promeses noves. Prometre’s no tornar a començar mai més. Seguir el camí. No escoltar els consells atents plens de bones intencions. Desconfiar de tota certesa. Seguir tenint por, preocupar-se, no estar mai segur de res. Preocupar-se pel respecte i tenir cura de la insolència falsa. Odiar la parodia. Recordar. No oblidar-se de fer trampa. Dir la veritat i deixar de presumir per això. Abandonar el camí més curt i seguir les empremtes imprecises. A vegades també, de tant en tant, deixar de no fer res i no afirmar que era per reflexionar. Prendre’s el temps. Riure sarcàsticament en els moments més inoportuns. Somriure dolçament. No sé mai eficaç, renunciar. Lluitar contra els mediocres. Resistir. Evitar sempre aquelles paraules, aquelles que no s’entenen mai, “consens”, “conjuntura”, “sinèrgia”, per molt que haguem estudiat no entenem aquelles paraules, aleshores deixem-les a un costat. No tenir-li por al conflicte. No tenir-li por a provocar el conflicte. Buscar baralles, sí, a vegades i fins i tot en broma. Per burlar-se. Reservar-se sempre en mig de la derrota, la lleugera i necessària ironia de la victòria, i al contrari també, ho anava a dir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…