divendres, 4 de febrer de 2011

Els barbuts il·lustres de La Perla - saps qui són?

Lev Tolstoi


Fer Acosta


Valle-Inclán


Entrevista a Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya

Quina és la història entre La Perla i la Biblioteca? En quin moment es troben Dolors Lamarca i La Perla 29? 


L’any 2004, la Sala de Llevant de la BC es va transformar temporalment en Sala d’Exposició. S’hi havia d’exhibir «Dalí, una vida de llibre». No es tornaria obrir per a la consulta i lectura fins que no es clausurés la magna exposició del quart centenari del Quixot que s’estava preparant. En els mesos que la Sala quedava lliure, l’Oriol Broggi em va comentar que estava buscant un lloc –no teatre– per a representar-hi El misantrop del 30 de març al 15 de maig. Volia un espai alternatiu. Jo que buscava com fer més visible la Biblioteca i com donar utilitat a la magnífica Sala de Llevant se’m va ocórrer que fer-hi bon teatre em resolia els dos objectius. I així va ser. Hi va haver molts entrebancs, va ser difícil, però l’èxit va ser gran malgrat l’acústica de la sala gòtica de la primera planta, que no hi ajudava gens. Ens vàrem trobar el 2005 i ja no ens hem separat. 

Aquesta va ser l’única obra que es va representar a la Sala de Llevant. A continuació vàrem disposar de la nau gòtica de la planta baixa. Es va traslladar l’antiga Escola d’Arts i Oficis que l’ocupava, vàrem programar de rehabilitar-la per ampliar els serveis de la Biblioteca i mentre es redactava el projecte, es feia el concurs d’adjudicació, es tramitava el de les obres, etc., vaig pensar que hi podíem fer teatre. Més ben dit: l’Oriol es va pensar que hi podria fer teatre. Jo ni m’ho creia de tan brut i ple de trastos que estava. Es va inaugurar aquest nou ús temporal de la sala amb l’Antígona, que va tenir un èxit fora de mida.

L’Oriol és un geni indiscutible en l’art de la transformació i l’aprofitament dels espais. La sala gòtica i el seu teatre són una parella ideal. Resulten uns espectacles únics.

Quin és el muntatge que recordes d’una manera especial o que tornaries a veure una altra vegada?

No puc triar un muntatge per posar-lo al davant d’un altre. Tinc una debilitat per l’Antígona perquè va obrir realment la Biblioteca de Catalunya al món del teatre. Però crec que Shakespeare i Oriol Broggi formen una altra «parella ideal». M’imagino que Shakespeare es trobaria molt bé en la pell de l’Oriol; els identifico l’un amb l’altre. Tornaria a veure amb molt de gust una vegada més tant el Rei Lear com Hamlet.

La nau gòtica de la Biblioteca forma part ja del panorama cultural de la ciutat, un espai no convencional on es fa teatre de qualitat...; quin futur hi veus?

La Biblioteca de Catalunya, gràcies a les representacions teatrals, és més coneguda. No li calia fer teatre per ser un referent en el món cultural però el teatre de qualitat li ha donat un bon nom i més visibilitat. N’estic molt satisfeta. La Biblioteca necessita, a més de bon nom, créixer. Es troba en un edifici únic, l’antic Hospital de la Santa Creu, però només en disposa d’una part i l’hauria d’ocupar tot. Necessita disposar de tot l’antic Hospital i poder així dedicar sales polivalents a escoltar la música que es conserva a la Biblioteca, donar vida a les obres de teatre que es troben a les seves prestatgeries, mostrar els tresors que s’hi guarden, presentar les publicacions de les obres que s’han redactat a partir dels seus fons.... Un dels objectius de la BC és ser útil a la societat.

A més l’ Hospital de la Santa Creu te una història molt lligada al teatre.

Al segle XVI als administradors de l’Hospital se’ls va ocórrer que podien muntar un teatret públic en una casa amb hortet que havien rebut com a llegat. Era a la Porta dels Ollers, a la Rambla. Ja feia anys que feien comèdies dins del mateix Hospital. Van començar amb la finalitat de distreure els malalts, hi assistien familiars, recaptaven almoines... i Felip II va concedir a l’Hospital l’exclusiva de les representacions.



LA MORT D’IVAN ILITX, PRIMERA INTRODUCCIÓ

La mort d’Ivan Ilitx és la crònica de la fi de la vida d’un jutge mediocre i ambiciós que viu atrapat en l’ambient mesquí i poc humanitzat que ell mateix ha anat construint al seu voltant. Però en realitat el text de Tolstoi és també altres coses. És un viatge interior a través de les vivències d’un home –com podria ser qualsevol de nosaltres– que constata, perplex, que no està preparat per assumir la mort que s’acosta de forma inesperada.

Anem sentint la veu de Tolstoi fent el paper de narrador: directa, racional, dolça i segura, com apunta Harold Bloom. I, lentament, va emergint la veu torbadora del propi Ivan, primer íntima i reflexiva, després cada cop més ronca i desesperada. Una de les riqueses del relat és aquesta dualitat: per una banda, tenim un distanciament realista i lúcid (brechtià, diríeu en teatre?) del narrador i, per altra banda, hi ha també una interpel·lació frontal i molt propera (shakespeariana?) del personatge. Reflexió i passió a la vegada. Aquest fet convida els lectors, o oients, a una doble mirada: clarivident sobre allò que passa, i compassiva sobre com ho passa. Comprensió i compassió al mateix temps.

La lliçó exemplar i difícil d’igualar que ens brinda aquesta obra és la de mostrar-nos, amb realisme i amb una intensitat creixent, les dificultats i necessitats que afloren al final de la vida. Primer, el progressiu i tortuós camí mental d’Ivan fins a fer-se càrrec de la situació inexorable. Després, la difícil familiarització amb el dolor, temut i que fa estar sempre a l’aguait. Molt especialment, ens mostra el turment que representa el mur de silenci edificat al seu voltant, que li impedeix tota comunicació sobre el que en aquell moment li interessa: que no vulguin reconèixer el que tots saben i ell també sap sobre la seva situació, obligant-lo a prendre part en la mentida, una mentida que pot acabar reduint l’acte solemne i terrible de la seva mort al nivell de les visites, les cortines i l’esturió de l’àpat. Així és com acaba patint rodejat dels seus una angoixant solitud. Només la sol·licitud del criat Gueràssim la podrà mitigar, perquè aquest té l’empatia i l’enteresa per brindar-li la companyia atenta, tranquil·la i càlida que tant necessita, lluny de les turbulències familiars.

Tolstoi té a més l’encert de no oblidar-se d’una necessitat imprescindible en tot moribund: la reconciliació amb si mateix, a la qual Ivan arriba després del naufragi que li representa valorar que la seva vida ha estat equivocada. Finalment, es pot perdonar d’aquest pecat i morir bé; fins i tot ho fa atent a molestar el menys possible els que abans creia odiar. Tot aquest treball intern dificultós i pacient del jutge Ivan el seguim pas a pas amb la mirada bifocal que dèiem, i que veiem que és la que necessita qui vulgui acostar-se a una situació així i poder ajudar: comprenent i sentint també. 

Avui que veiem tantes morts violentes, distants i anònimes a la televisió de casa cada dia, i que redueixen la mort, aquest fet «solemne i terrible», a la banalitat, resulta en canvi enriquidor intel·lectualment i moralment poder tornar a visitar aquesta petita joia intimista, honesta i commovedora de Lev Tolstoi.

Marc Antoni Broggi