Passa al contingut principal

LA MORT D’IVAN ILITX, PRIMERA INTRODUCCIÓ

La mort d’Ivan Ilitx és la crònica de la fi de la vida d’un jutge mediocre i ambiciós que viu atrapat en l’ambient mesquí i poc humanitzat que ell mateix ha anat construint al seu voltant. Però en realitat el text de Tolstoi és també altres coses. És un viatge interior a través de les vivències d’un home –com podria ser qualsevol de nosaltres– que constata, perplex, que no està preparat per assumir la mort que s’acosta de forma inesperada.

Anem sentint la veu de Tolstoi fent el paper de narrador: directa, racional, dolça i segura, com apunta Harold Bloom. I, lentament, va emergint la veu torbadora del propi Ivan, primer íntima i reflexiva, després cada cop més ronca i desesperada. Una de les riqueses del relat és aquesta dualitat: per una banda, tenim un distanciament realista i lúcid (brechtià, diríeu en teatre?) del narrador i, per altra banda, hi ha també una interpel·lació frontal i molt propera (shakespeariana?) del personatge. Reflexió i passió a la vegada. Aquest fet convida els lectors, o oients, a una doble mirada: clarivident sobre allò que passa, i compassiva sobre com ho passa. Comprensió i compassió al mateix temps.

La lliçó exemplar i difícil d’igualar que ens brinda aquesta obra és la de mostrar-nos, amb realisme i amb una intensitat creixent, les dificultats i necessitats que afloren al final de la vida. Primer, el progressiu i tortuós camí mental d’Ivan fins a fer-se càrrec de la situació inexorable. Després, la difícil familiarització amb el dolor, temut i que fa estar sempre a l’aguait. Molt especialment, ens mostra el turment que representa el mur de silenci edificat al seu voltant, que li impedeix tota comunicació sobre el que en aquell moment li interessa: que no vulguin reconèixer el que tots saben i ell també sap sobre la seva situació, obligant-lo a prendre part en la mentida, una mentida que pot acabar reduint l’acte solemne i terrible de la seva mort al nivell de les visites, les cortines i l’esturió de l’àpat. Així és com acaba patint rodejat dels seus una angoixant solitud. Només la sol·licitud del criat Gueràssim la podrà mitigar, perquè aquest té l’empatia i l’enteresa per brindar-li la companyia atenta, tranquil·la i càlida que tant necessita, lluny de les turbulències familiars.

Tolstoi té a més l’encert de no oblidar-se d’una necessitat imprescindible en tot moribund: la reconciliació amb si mateix, a la qual Ivan arriba després del naufragi que li representa valorar que la seva vida ha estat equivocada. Finalment, es pot perdonar d’aquest pecat i morir bé; fins i tot ho fa atent a molestar el menys possible els que abans creia odiar. Tot aquest treball intern dificultós i pacient del jutge Ivan el seguim pas a pas amb la mirada bifocal que dèiem, i que veiem que és la que necessita qui vulgui acostar-se a una situació així i poder ajudar: comprenent i sentint també. 

Avui que veiem tantes morts violentes, distants i anònimes a la televisió de casa cada dia, i que redueixen la mort, aquest fet «solemne i terrible», a la banalitat, resulta en canvi enriquidor intel·lectualment i moralment poder tornar a visitar aquesta petita joia intimista, honesta i commovedora de Lev Tolstoi.

Marc Antoni Broggi

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…