Ves al contingut principal

LA MORT D’IVAN ILITX, PRIMERA INTRODUCCIÓ

La mort d’Ivan Ilitx és la crònica de la fi de la vida d’un jutge mediocre i ambiciós que viu atrapat en l’ambient mesquí i poc humanitzat que ell mateix ha anat construint al seu voltant. Però en realitat el text de Tolstoi és també altres coses. És un viatge interior a través de les vivències d’un home –com podria ser qualsevol de nosaltres– que constata, perplex, que no està preparat per assumir la mort que s’acosta de forma inesperada.

Anem sentint la veu de Tolstoi fent el paper de narrador: directa, racional, dolça i segura, com apunta Harold Bloom. I, lentament, va emergint la veu torbadora del propi Ivan, primer íntima i reflexiva, després cada cop més ronca i desesperada. Una de les riqueses del relat és aquesta dualitat: per una banda, tenim un distanciament realista i lúcid (brechtià, diríeu en teatre?) del narrador i, per altra banda, hi ha també una interpel·lació frontal i molt propera (shakespeariana?) del personatge. Reflexió i passió a la vegada. Aquest fet convida els lectors, o oients, a una doble mirada: clarivident sobre allò que passa, i compassiva sobre com ho passa. Comprensió i compassió al mateix temps.

La lliçó exemplar i difícil d’igualar que ens brinda aquesta obra és la de mostrar-nos, amb realisme i amb una intensitat creixent, les dificultats i necessitats que afloren al final de la vida. Primer, el progressiu i tortuós camí mental d’Ivan fins a fer-se càrrec de la situació inexorable. Després, la difícil familiarització amb el dolor, temut i que fa estar sempre a l’aguait. Molt especialment, ens mostra el turment que representa el mur de silenci edificat al seu voltant, que li impedeix tota comunicació sobre el que en aquell moment li interessa: que no vulguin reconèixer el que tots saben i ell també sap sobre la seva situació, obligant-lo a prendre part en la mentida, una mentida que pot acabar reduint l’acte solemne i terrible de la seva mort al nivell de les visites, les cortines i l’esturió de l’àpat. Així és com acaba patint rodejat dels seus una angoixant solitud. Només la sol·licitud del criat Gueràssim la podrà mitigar, perquè aquest té l’empatia i l’enteresa per brindar-li la companyia atenta, tranquil·la i càlida que tant necessita, lluny de les turbulències familiars.

Tolstoi té a més l’encert de no oblidar-se d’una necessitat imprescindible en tot moribund: la reconciliació amb si mateix, a la qual Ivan arriba després del naufragi que li representa valorar que la seva vida ha estat equivocada. Finalment, es pot perdonar d’aquest pecat i morir bé; fins i tot ho fa atent a molestar el menys possible els que abans creia odiar. Tot aquest treball intern dificultós i pacient del jutge Ivan el seguim pas a pas amb la mirada bifocal que dèiem, i que veiem que és la que necessita qui vulgui acostar-se a una situació així i poder ajudar: comprenent i sentint també. 

Avui que veiem tantes morts violentes, distants i anònimes a la televisió de casa cada dia, i que redueixen la mort, aquest fet «solemne i terrible», a la banalitat, resulta en canvi enriquidor intel·lectualment i moralment poder tornar a visitar aquesta petita joia intimista, honesta i commovedora de Lev Tolstoi.

Marc Antoni Broggi

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…