Ves al contingut principal

Traduccions-Translations / 4 notes del director




1/ 
L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff. 
Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà. 
Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del llatí, s'enfrontaran a aquest fenomen de “renomització” amb actituds que oscil·laran des de l'acceptació pacífica a la indignació. Tot es complicarà amb la història d'amor que viuran la Maura Chatach, alumna de l'escola, i el tinent Yolland, cartògraf responsable de l'operació.

2/
És una obra sobre el llenguatge i només sobre el llenguatge!, deia Friel quan se li preguntava per la intenció política del seu text. Però ¿qui sap millor que nosaltres (potser deixant de banda aquesta mena de malvat de Shakespeare que és el ministre Wert) que el llenguatge i l'idioma estan molt a prop, sinó al centre, de la qüestió política i dels projectes imperials i colonitzadors? 
Molts recordem el Demasiado Limpio de Cabritos*, però en aquest cas no és imprescindible fer memòria. N'hi ha prou amb llegir els diaris avui (el decret de trilingüisme, el surreal LAPAO, la supressió de la llei d'inmersió lingüística) per entendre que l'ofensiva al voltant de l'idioma és més viva que mai.

3/
Un cop llegida l'obra, cal donar -com sempre- la raó a l'autor. A Traduccions no hi trobem cap arenga que esperoni el desig d'independència. No hi trobarem un posicionament clar pel que fa al conflicte entre les llengües, a la relació entre el colonitzador i el colonitzat. Tinc la sensació que no hi ha cap sentència definitiva i reveladora sobre els núvols negres que apareixen a l'horitzó quan els forts intenten robar les paraules als febles, ni cap judici de valor contundent sobre el fet que unes llengües morin i unes altres sobrevisquin. És sorprenent! Però qui ha escrit l'obra, finalment, no és un columnista de l'Ara -ni del Mundo-, sinó Brian Friel, i passar per Tranduccions ens deixa amb molt més interrogants que no pas respostes. 
A mi m'agrada que sigui així; vaig al teatre a sentir històries, no lliçons de comportament o d'anàlisi política. I la història que finalment m'explica Traduccions és la de la impossible història d'amor entre un encantador soldat britànic i una malcarada camperola irlandesa. I la d'un professor  alcoholitzat i arrogant que s'adona que el seu món està a punt de canviar per sempre. I la dels seus fills, el bon minyó, que s'ha quedat al poble fent de professor, i el fill pròdig, que torna al poble després de sis anys com a traductor dels anglesos. Traduccions és, més aviat, això. 

3(apèndix)/
Segurament ens seria impossible d'escoltar amb tendresa la història de l'enamorament entre un guàrdia civil espanyol de Valladolid i una pubilla de Tremp, l'un parlant en castellà, l'altra en català; estem massa inmersos en el conflicte. O potser no, i potser al teatre encara podem evitar que la polarització envaeixi cada racó del nostre imaginari. No n'estic segur.

4/
En els mitjans lingüístics, es considera el cas irlandès com un dels exemples més ràpids de substitució lingüística. En menys de cent anys -tres generacions, entre 1800 i 1900- l'anglès va substituir l'irlandès de forma gairebé total. Avui en dia, l'irlandès l'entenen i el llegeixen tan sols el 30% dels habitants d'Irlanda i només l'utilitzen regularment el 3%. Lluny del 70% dels habitants de Catalunya que entenen el català, el llegeixen i el parlen, i del 90% que declaren entendre'l, segons les últimes enquestes. 
Traduccions és la resposta a una pregunta que emergeix de manera natural: com pot ser que un poble amb una identitat tan forta, amb unes arrels que sobreviuen tan fortament en les formes de vida, en la música, en l'esport, un poble tan present i reconeixible en l'imaginari col·lectiu, un poble que durant segles es va enfrontar amb ferocitat a l'invasor anglès... sacrifiqués el seu idioma en la lluita per la independència? Com podem entendre-ho nosaltres, els catalans, que hem posat l'idioma al centre absolut de la nostra identitat?

Ferran Utzet

PD*/
Era un acudit que la meva àvia m'havia explicat i que sembla que va fer fortuna. Maçanet de Cabrenys s'hauria convertit, en mans d'un traductor franquista massa -o massa poc- escrupulós, en Demasiado Limpio de Cabritos...










Comentaris

  1. El meu avi, era Guàrdia Civil (fill d'Alcalá de Henares) i el van traslladar, per allà a principis del segle passat, a Cardona. Es va enamorar d'una pubilla d'allà (la meva àvia). I va passar exactament això. La meva àvia quasi no parlavà castellà i el meu avi, el català "como que tampoco". Però es van enamorar i el que va passar, és que el pare de la meva àvia, terratinent important de Cardona, la va desheretar....., però es van casar. I gràcies a això, jo estic aquí al món!
    O sigui, que la història dels meus avis, és teatre del pur......
    Que l'estrena sigui fantàstica i amb moltes ganes de veure aquesta història.....

    ResponElimina
  2. És un tema que dona molt de si. I l'autor de "La Presa" fa de bon esperar. Pel que fa als actors, tinc moltes ganes de veure i sentir la plurilingüe Montse Morillo, -la Maribel de la Riera - a la sorra del teatre de la biblioteca i entre la naturalitat dels de "La Perla". Això promet

    ResponElimina
  3. Fantàstic veure't tornant a dirigir Ferran. Un goig haver-vos vist aquesta tarda :)

    Molta merda

    ResponElimina
  4. Sóc amiga i fan del Ferran. M'encanta la seva feina i aquesta nit vaig a veure Traduccions. Ja us explicaré!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…