Passa al contingut principal

#AsSocPerla / Crònica de la visita tècnica amb Sebastià Brosa


Què és l’escenografia? Un instrument expressiu que comunica informació, que transmet sensacions i defineix atmosferes. Un organisme viu, més que una imatge fixa, que defineix la dramatúrgia de l’espai. Un dispositiu escènic que serà utilitzat pels actors. L’escenografia crea i estructura un discurs visual que pot anar evolucionant, prenent diferents aspectes, que és mutable al llarg de l’espectacle.
Tot això ho hem pogut aprendre avui amb en Sebastià Brosa, l’escenògraf d’Adiós a la infancia. Persona entregada i apassionada amb qui hem tingut el privilegi de recórrer les entranyes del Lliure de Gràcia i conèixer amb tot detall el seu treball com a escenògraf dins del muntatge teatral de La Perla 29.



"El primer pas per a la creació d’un disseny escenogràfic és el d'aprofundir en el text per extreure’n l’essència, conèixer l’ànima, per després vestir l’escena i dotar-la de vida" ens explica. Nosaltres hem optat per conèixer de bon començament la seva ànima, la de l’artista creador: "treballo des dels detalls per vestir un espai escènic que vol ser pràctic i transmetre una intenció". Fent un repàs per les escenografies d’en Sebastià, és evident la seva estètica acurada, el seu to, les pàtines amb les que treballa i dota de textures i colors els materials que utilitza. No és casual doncs, que sigui un dels escenògrafs de moda de la nostra ciutat, tal com s’enorgulleix la gent de La Perla 29.
18:30. Els convidats van arribant i es van concentrant sota l’envelat de garlandes blanques del vestíbul del teatre. La visita comença per la planta baixa, allà on són els camerinos. Ens passegem curiosos pel passadís estret i llarg que distribueix les diferents cambres, compartiments amplis i confortables sense sostre. És interessant veure la funcionalitat de l’espai renovat, d’alçada considerable i amb forjats i cablejats d’obra vistos. Observem amb discreció l’habitació de sastreria on la sastressa està fent uns últims arranjaments abans de la funció. Com que de moment no hi ha cap actor, en Sebastià ens deixa treure el cap (i el cos) dins dels camerinos. És curiós veure que els miralls, en comptes de les clàssiques bombetes, ja porten leds incorporats. Fins i tot hi ha temps per descobrir el pernil de La Perla 29, però això ja és una altra història que no desvelaré aquí.
Ja al final del passadís, ens acumulem entusiasmats pel que veiem a l’estil “el camarote de los hermanos Max” i, seguidament, desfem el camí per dirigir-nos cap a l’espai escènic. Sempre resulta evocador pujar les escales amb les llàgrimes de ceràmica vermella que decoren les seves parets. Hi ha qui diu que la pluja de sang de l’artista plàstic Frederic Amat, contràriament a l’opinió generalitzada, simbolitza el teló de l’antic Lliure que es desfà.
Entrem a la sala i seiem a la grada frontal. En Sebastià ens explica que la rehabilitació del teatre ha mantingut l’ús no convencional de l’espai teatral, polivalent i variable en cada proposta escènica. Els mòduls que contenen les butaques, combinats i apilats, configuren les possibles variacions de l’espai teatral; disposició del públic a tres bandes (configuració de l’Adiós a la infancia), a dues bandes o a la italiana. Això sí, les cantonades que tant agraden a la Perla 29 també s’han materialitzat aquí; el xamfrà entre la grada frontal i una de lateral s’ha hagut de construir expressament per a aquest espectacle.
En Sebastià comparteix amb nosaltres el procés creatiu de la proposta escenogràfica d’Adiós a la infancia: les primeres reunions amb l’Oriol Broggi per exposar-li el projecte, la idea i conceptes que es volen transmetre, els referents visuals i inspiradors, els primers esbossos fins a la materialització a través de maquetes i plànols. L’encàrrec d’en Broggi va ser la de recuperar l’antiga sala de ball de la cooperativa la Lleialtat i que l’espectador tingués la vivència de ser transportat a aquella època. L’escenografia és presidida per un teatret elevat, on se situa l’orquestra, i a cada banda del qual hi ha una porta alta de vitralls d’època. La paret del fons empaperada, que té una part inferior de marbre rogent, està envellida i esquerdada -magnífic treball dels germans Castells -. Els extrems d’aquesta paret estan tacats amb pintura negra, el mateix color de la paret original. Amb aquest efecte es pretén simular la descoberta dels vestigis de l’antiga sala de ball després d’haver rascat les parets originals de la sala.
 Des les dues portes s’estenen frontalment unes passarel•les de fusta elevades per on transiten els actors. L’elevació de les tarimes no és casual; és a través del seu ús i la disposició de l’actor que es crea la convenció i el joc teatral buscat per crear múltiples situacions al llarg de l’acció dramàtica (ara un carrer, ara l’interior d’una casa, ara un bar, etc.)
El fals terra de fusta està col•locat per sobre l’original de la sala i s’hi distingeixen les vies mortes d’un tramvia. Del sostre i radialment, hi pengen unes garlandes blanques -les mateixes que presideixen el vestíbul-. Aquest dos elements, ens confessa en Sebastià, van complicar inicialment el disseny de llums; per un cantó les garlandes obstaculitzaven la llum i creaven ombres i per l’altre el terra que inicialment era net i polit feia massa reflex.
Es respira un ambient distès i agradable. La gent intervé i participa a través de comentaris i preguntes. Un dels músics ja escalfa motors i fa sonar la seva guitarra. Entenem que, com les notes musicals, l’equip creatiu d’un muntatge teatral (dissenyador de llums i so, dramaturg, director, escenògraf, figurinista) és com un engranatge que ha de funcionar conjuntament i harmònicament perquè s’arribi a un resultat satisfactori.
En Sebastià complementa les seves explicacions amb documentació gràfica dels seus esbossos, fotografies de la maqueta i plànols d’implantació –construcció i muntatge- de l’escenografia.
És curiós i sorprenent veure el reciclatge d’elements escenogràfics i d’atrezzo que s’ha realitzat per a aquest espectacle. Per exemple, la paret del fons és la mateixa que es va utilitzar a Dues dones que ballen, el  tambor sortia a Antígona, el taxi es va estrenar a Llum de guàrdia i s’ha utilitzat altres vegades, part del terra és de Natale in casa Cuppiello, aquest cop pintant de negre. Inclús les tauletes de fusta vénen directament de casa en Sebastià.
Els primers actors arriben a la sala i comencen el seu particular ritual d’escalfament i de concentració. És hora de fer un últim tomb per darrera l’escenari i marxar. Tot passejant-m’hi, i donant un últim cop d’ull a les parets, em ve al cap l’espai escènic amb les seves portalades al fons de l’escenari de L’hort dels cirerers, el darrer espectacle dirigit per Lluís Pasqual i que va acomiadar el teatre l’any 2000 abans del seu tancament. "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat, adéu!... Adéu!...”, s’acomiadava l’Anna Lizaran (Liubov Andreievna) regalant-nos aquestes boniques paraules.
19:20. Ens retrobem altre cop al vestíbul per concloure la visita. Ha estat interessant conèixer de primera mà als altres professionals de vessant més tècnic que participen dins d’un espectacle teatral.
Des de l’#AsSocPerla, voldríem agrair al Teatre Lliure i a en Sebastià Brosa per la seva disposició i per fer-nos sentir el Lliure, ni que fos per un instant,  també casa nostra… si és que hi ha cases d’algú.

Sergi Corbera
#AsSocPerla

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…