dimecres, 8 de gener de 2014

#AsSocPerla / Crònica de la visita tècnica amb Sebastià Brosa


Què és l’escenografia? Un instrument expressiu que comunica informació, que transmet sensacions i defineix atmosferes. Un organisme viu, més que una imatge fixa, que defineix la dramatúrgia de l’espai. Un dispositiu escènic que serà utilitzat pels actors. L’escenografia crea i estructura un discurs visual que pot anar evolucionant, prenent diferents aspectes, que és mutable al llarg de l’espectacle.
Tot això ho hem pogut aprendre avui amb en Sebastià Brosa, l’escenògraf d’Adiós a la infancia. Persona entregada i apassionada amb qui hem tingut el privilegi de recórrer les entranyes del Lliure de Gràcia i conèixer amb tot detall el seu treball com a escenògraf dins del muntatge teatral de La Perla 29.



"El primer pas per a la creació d’un disseny escenogràfic és el d'aprofundir en el text per extreure’n l’essència, conèixer l’ànima, per després vestir l’escena i dotar-la de vida" ens explica. Nosaltres hem optat per conèixer de bon començament la seva ànima, la de l’artista creador: "treballo des dels detalls per vestir un espai escènic que vol ser pràctic i transmetre una intenció". Fent un repàs per les escenografies d’en Sebastià, és evident la seva estètica acurada, el seu to, les pàtines amb les que treballa i dota de textures i colors els materials que utilitza. No és casual doncs, que sigui un dels escenògrafs de moda de la nostra ciutat, tal com s’enorgulleix la gent de La Perla 29.
18:30. Els convidats van arribant i es van concentrant sota l’envelat de garlandes blanques del vestíbul del teatre. La visita comença per la planta baixa, allà on són els camerinos. Ens passegem curiosos pel passadís estret i llarg que distribueix les diferents cambres, compartiments amplis i confortables sense sostre. És interessant veure la funcionalitat de l’espai renovat, d’alçada considerable i amb forjats i cablejats d’obra vistos. Observem amb discreció l’habitació de sastreria on la sastressa està fent uns últims arranjaments abans de la funció. Com que de moment no hi ha cap actor, en Sebastià ens deixa treure el cap (i el cos) dins dels camerinos. És curiós veure que els miralls, en comptes de les clàssiques bombetes, ja porten leds incorporats. Fins i tot hi ha temps per descobrir el pernil de La Perla 29, però això ja és una altra història que no desvelaré aquí.
Ja al final del passadís, ens acumulem entusiasmats pel que veiem a l’estil “el camarote de los hermanos Max” i, seguidament, desfem el camí per dirigir-nos cap a l’espai escènic. Sempre resulta evocador pujar les escales amb les llàgrimes de ceràmica vermella que decoren les seves parets. Hi ha qui diu que la pluja de sang de l’artista plàstic Frederic Amat, contràriament a l’opinió generalitzada, simbolitza el teló de l’antic Lliure que es desfà.
Entrem a la sala i seiem a la grada frontal. En Sebastià ens explica que la rehabilitació del teatre ha mantingut l’ús no convencional de l’espai teatral, polivalent i variable en cada proposta escènica. Els mòduls que contenen les butaques, combinats i apilats, configuren les possibles variacions de l’espai teatral; disposició del públic a tres bandes (configuració de l’Adiós a la infancia), a dues bandes o a la italiana. Això sí, les cantonades que tant agraden a la Perla 29 també s’han materialitzat aquí; el xamfrà entre la grada frontal i una de lateral s’ha hagut de construir expressament per a aquest espectacle.
En Sebastià comparteix amb nosaltres el procés creatiu de la proposta escenogràfica d’Adiós a la infancia: les primeres reunions amb l’Oriol Broggi per exposar-li el projecte, la idea i conceptes que es volen transmetre, els referents visuals i inspiradors, els primers esbossos fins a la materialització a través de maquetes i plànols. L’encàrrec d’en Broggi va ser la de recuperar l’antiga sala de ball de la cooperativa la Lleialtat i que l’espectador tingués la vivència de ser transportat a aquella època. L’escenografia és presidida per un teatret elevat, on se situa l’orquestra, i a cada banda del qual hi ha una porta alta de vitralls d’època. La paret del fons empaperada, que té una part inferior de marbre rogent, està envellida i esquerdada -magnífic treball dels germans Castells -. Els extrems d’aquesta paret estan tacats amb pintura negra, el mateix color de la paret original. Amb aquest efecte es pretén simular la descoberta dels vestigis de l’antiga sala de ball després d’haver rascat les parets originals de la sala.
 Des les dues portes s’estenen frontalment unes passarel•les de fusta elevades per on transiten els actors. L’elevació de les tarimes no és casual; és a través del seu ús i la disposició de l’actor que es crea la convenció i el joc teatral buscat per crear múltiples situacions al llarg de l’acció dramàtica (ara un carrer, ara l’interior d’una casa, ara un bar, etc.)
El fals terra de fusta està col•locat per sobre l’original de la sala i s’hi distingeixen les vies mortes d’un tramvia. Del sostre i radialment, hi pengen unes garlandes blanques -les mateixes que presideixen el vestíbul-. Aquest dos elements, ens confessa en Sebastià, van complicar inicialment el disseny de llums; per un cantó les garlandes obstaculitzaven la llum i creaven ombres i per l’altre el terra que inicialment era net i polit feia massa reflex.
Es respira un ambient distès i agradable. La gent intervé i participa a través de comentaris i preguntes. Un dels músics ja escalfa motors i fa sonar la seva guitarra. Entenem que, com les notes musicals, l’equip creatiu d’un muntatge teatral (dissenyador de llums i so, dramaturg, director, escenògraf, figurinista) és com un engranatge que ha de funcionar conjuntament i harmònicament perquè s’arribi a un resultat satisfactori.
En Sebastià complementa les seves explicacions amb documentació gràfica dels seus esbossos, fotografies de la maqueta i plànols d’implantació –construcció i muntatge- de l’escenografia.
És curiós i sorprenent veure el reciclatge d’elements escenogràfics i d’atrezzo que s’ha realitzat per a aquest espectacle. Per exemple, la paret del fons és la mateixa que es va utilitzar a Dues dones que ballen, el  tambor sortia a Antígona, el taxi es va estrenar a Llum de guàrdia i s’ha utilitzat altres vegades, part del terra és de Natale in casa Cuppiello, aquest cop pintant de negre. Inclús les tauletes de fusta vénen directament de casa en Sebastià.
Els primers actors arriben a la sala i comencen el seu particular ritual d’escalfament i de concentració. És hora de fer un últim tomb per darrera l’escenari i marxar. Tot passejant-m’hi, i donant un últim cop d’ull a les parets, em ve al cap l’espai escènic amb les seves portalades al fons de l’escenari de L’hort dels cirerers, el darrer espectacle dirigit per Lluís Pasqual i que va acomiadar el teatre l’any 2000 abans del seu tancament. "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat, adéu!... Adéu!...”, s’acomiadava l’Anna Lizaran (Liubov Andreievna) regalant-nos aquestes boniques paraules.
19:20. Ens retrobem altre cop al vestíbul per concloure la visita. Ha estat interessant conèixer de primera mà als altres professionals de vessant més tècnic que participen dins d’un espectacle teatral.
Des de l’#AsSocPerla, voldríem agrair al Teatre Lliure i a en Sebastià Brosa per la seva disposició i per fer-nos sentir el Lliure, ni que fos per un instant,  també casa nostra… si és que hi ha cases d’algú.

Sergi Corbera
#AsSocPerla

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada