dimarts, 31 de gener de 2017

Viva Bacco, e viva Amore!

L'Hostalera, de Carlo Goldoni, va ser un text revolucionari en el seu moment, que volia posar sobre la taula el tema de la independència de la dona i la igualitat de gènere. Pau Carrió ha fet ara una adaptació de l'obra, traslladant l'acció als anys 60, que van ser un altre moment clau pel que fa a la perspectiva de gènere, tot i que encara s'arrossegaven (i avui dia arroseguem) molts estigmes. El director comparteix amb vosaltres els seus pensaments en aquest text: 

Dones i homes seguim lligats a vells models de comportament, a un antic i ben poc igualitari repartiment del poder i la llibertat. Hauríem de tenir clar que socialment encara estem ben lluny de superar-los.

I també íntimament, en l'amor, en el sexe, en les relacions de parella... Si som prou honestos amb nosaltres mateixos, detectarem que, per molt que algunes i alguns ho intentem, no ens és fàcil alliberar-nos d'aquesta pèssima herència. Però malgrat això, podríem estar d'acord en què allò que totes i tots volem en aquest camp no és pas diferent. 

Volem amor, volem passió. Volem llibertat. Volem compromís. Volem espai per a nosaltres. Volem companyia i suport i comprensió. Volem seguretat emocional, personal, familiar, econòmica... Volem aventura, sorpreses i papallones a l'estómac. Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens deixin en pau. Ho volem tot! A vegades ho volem tot alhora, d'altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar? I a més a més hem coincidir amb algú en la tria? I en el temps? I com ho hem de fer això? Potser, com els passa als nostres personatges, tampoc ho tenim tant clar i un cert embolic és inevitable.

Pau Carrió

dilluns, 21 de novembre de 2016

Un obús a les entranyes

Després de l'estrena d'"Un obús al cor" el passat 17 de novembre, rebem aquest escrit d'una espectadora. 

Qui cregui que el dolor de l’infortuni s’instal·la al cor, s’equivoca, la patacada es rep a ple estómac i destroça les entranyes. I això és el que ens va passar al públic que el dimecres passat omplíem la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Ho vaig comprovar quan acabada la funció i després dels aplaudiments i els bravos, la gent no ens aixecàvem de la cadira. No marxàvem. Durant uns minuts el silenci va planar per sobre nostre. No ens podíem moure, eren tan intensos els sentiments que havíem viscut que ens calia un temps per refer-nos.

La Perla 29 ha iniciat la temporada 2016-2017 amb el monòleg Un obús al cor de Wajdi Mouawad, autor canadenc d’orígen libanès. Un text de gran potència i terriblement dolorós. Un text on s’hi barregen tota mena de sentiments i de temes: vida, mort, por, tristesa, terror... Un text meravellosament traduït per Ramon Vila que sap ajustar tots els registres lingüístics per tal que l’espectador pugui entrar en el món del xicot que rep una trucada fatídica: l’avís de la mort de la mare. I aquí intervé l’Ernest Villegas, sense ell, l’obra no seria el mateix. Ell amb la saviesa del domini del seu cos, la veu, la mirada, el gest..., juga amb tot el material humà que té per tal d’endinsar-nos en el seu món i emocionar-nos. Bravo, Villegas!


Ara, el monòleg seria una altra cosa si l'embolcall que els dos directors l'Oriol Broggi i en Ferran Utzet ens ofereixen. L'obra està tractada amb amor, amb sensibilitat, amb tendresa: llums de coure, neu de confeti, trons i vent, cortina que corre i es descorre, cadira buida, plena, abric... I amb Arvo Pärt, Beethoven, i... bressolant el dolor del personatge. I, finalment, per a mi, la gran troballa: l'aigua. La pluja que tot ho neteja, que tot ho vivifica. L'aigua que en entrar en contacte amb la terra de la Biblioteca es transforma en olor de vida, l'única manera de vèncer la mort. 

Anna Folch Bartrolí
#AsSocPerla sòcia núm. 45

dimecres, 19 d’octubre de 2016

#OnÉsLaCultura

Des d'inicis d'aquest curs hi ha hagut molt moviment a les xarxes socials i a l'espai web sota l'etiqueta #OnÉsLaCultura, per tal de visibilitzar la poca presència d'aquesta als mitjans. Moltes opinions, reflexions per defensar el seu paper, per demanar responsabilitats... Sembla que, finalment, alguna cosa es mou. Nosaltres ens volem sumar a aquest moviment, i de moment ho fem amb aquestes paraules, que sorgeixen a partir de l'experiència d'una Perla:


Un matí d’octubre assistia a l’acte d’entrega de Premis Extraordinaris de Grau i Màster de la Universitat de Barcelona, que se celebrava juntament amb l’entrega de la Medalla d’Or al rector de la Universidad de Buenos Aires. Com demana el protocol en aquest tipus dactes acadèmics, cadascun dels presents a la taula presidencial va atensar-se a l’estrada a parlar. Bona part dels discursos estava dedicada a lloar el paper de la Universitat dins la societat actual; molts, referint-se a la Universitat com a viver de cultura, espai on es crea, es difon i s’expandeix el coneixement. Això sí, en parlar d’aquest coneixement, la referència derivava a estudis com la medicina, el dret, l’economia, la química, les matemàtiques… potser també les belles arts i la filosofia.

Però la cultura per ella mateixa com a àmbit d’estudi? Com a sector propi i independent? Com a coneixement crític enfocat a certes disciplines? 
Ni una referència. Passant-hi de puntetes, com sovint trobem arreu. Sembla que sigui un tema tabú.
Sí, la cultura té una accepció social, de país. Fins i tot del saber; com a concepte proper a la “cultura general”. Aquestes són les entrades que podem trobar al diccionari:

1 ant Conreu de la terra. 
2 esp Conreu dels coneixements i les facultats de l'home.
3 Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.
4 cultura de massaSOCIOL Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. 
2 ANTROP CULT Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat. 


No hi sé llegir la cultura com a conjunts d'arts, de feina, com a  àmbit, com a sector amb identitat pròpia. I és un problema, perquè aquesta invisibilitat es trasllada a la realitat.
Però existim. Som molts (o uns quants, si més no) que ens dediquem a la cultura, com a activitat, per ella mateixa vàlida. N'hi ha molts a qui ens importa l'espai que se li dóna dins la quotidianitat, dins el país, dins la societat, dins l'educació, al cap i al cor de cada individu.

La Universitat mai serà totalment el lloc que pretén ser si no defensa la cultura com a ens. I la nostra gent, la nostra ciutat, el nostre país, tampoc. Tocaria ja ser conscients de l'existència i el pes de tot el moviment i acció cultural que tenim per poder defensar, de debò, què som, què volem ser.

Júlia Ribera

dijous, 15 de setembre de 2016

Tot val la pena

Manllevo el títol del poema que va llegir Ferran Utzet. Res no escau tant bé al que vam viure ahir al vespre el públic que omplíem la sala de la Biblioteca de Catalunya:  tot va valer la pena.
A l’entrada repartiment de carnets i cartells de propaganda de la nova temporada. Quina preciositat de fotografia, Magritte, sí, però també, a mi m’hi va fer pensar, Hopper, tot realisme màgic. Ben encarat, perquè això és el que ens ofereix La Perla 29 enguany, màgia i realitat. Quina combinació tan paradoxal de gran valor.
Ja a dins vam sospirar, bufff... I vam sentir que és el tornar a casa. La sala del somnis, majestuosa, terra de sorra, parets de pedra, catifes velles, olor de molsa, llum daurada... Tot respirava familiaritat i calidesa. I amb aquest context es van desenvolupar els actes de la presentació de la nova temporada.
L’amic Toni Trallero, president de l’Assocació, amb els seus col·laboradors van donar les gràcies als socis i van avançar les activitats que estan programades per a la nova temporada: assajos oberts, parlem-ne al bar, entre bambolines, mirada de l’espectador, concurs de relats, qüestionari 2+9... I van deixar anar a l’aire un parell de promeses engrescadores, la presència del gran poeta Joan Margarit i del gran, també, director Lluís Pasqual. 
Després de la mà i veu del director Oriol Broggi vam entrar de ple al desenvolupament dels espectacles. Quatre obres de pes: Un obús al cor. L’Hostalera. Boscos. Bodas de Sangre. I vam gaudir del tast, una dramatúrgia d’alta volada, de cel estrellat. Quant d’encís el de les actrius i dels actors! I entre mig, amb esquitxos de gran subtilesa, recitat de poesia i música. A La Perla, la música és imprescindible: el Cohen de Tothom ho sap, i les cançons de Joan Garriga. I enganyaria al lector si em quedés aquí, a més a més hi haurà Trau, El Petit Príncep i La Perla petita.
Acabo ja, per a no fer-me pesada, fa uns anys quan l’aventura de l’Associació començava, la de La Perla 29 ja tirava des d’Antígona, vaig escriure un text on mencionava la idea que Isak Dinesen tenia de la vida, on ella la comparava amb la càndida adolescència, per tant hi havia d’haver: alegria, imaginació, il·lusió, empenta i un cert toc de bogeria. Ho heu aconseguit de ple. I junts Perla 29 i Sóc Perla heu arribat a la rica i plena maduresa. Felicitats i moltes gràcies!

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45


dimarts, 26 de juliol de 2016

Això es diu... El crit de l'anís

De sobte, un dia, en plena Festa Major, sopant al carrer del barri, amb coneguts (només) que són alhora veïns i companys d'història, m'adono que hi ha quelcom que m'apropa a ells, més enllà de la simpatia, la coneixença o la complicitat. Són la meva gent i si algú passa pel costat i diu alguna cosa inconvenient sobre el meu veí, m'enfadaré.

 Aquesta nit de ball, trec a la pista la veïna grosseta, a qui mai dirigeixo la paraula, és de dretes i em sembla carca. Però a la meva Festa Major, la del meu carrer, aquella nit, ella i jo ens coneixem com a part d'una mateixa història i junts fem comunió. 


Al bell mig del ball, presoners de l'efluvi alcohòlic del cremat li pessigaré el culet i ella em farà un esglai còmplice. Això és "el crit de l'anís". L'endemà de la Festa Major, tot tornarà a ser com abans. I això és una mica La Perla 29... 




















Xavier Marcé

* text escrit a partir de la presentació de la temporada 2016-17 feta el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya

divendres, 22 de juliol de 2016

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al voltant d’una síl·laba, d’una respiració: primer hi ha una lletra, després una síl·laba, una paraula, una frase, un rèplica, una escena, un acte, una obra, un conjunt d’obres: una temporada.
Un actor no només diu una paraula, fa un silenci, després pronuncia una frase, i entre unes quantes una idea, en uns escena... en una obra, en una temporada de teatre... Pensar el teatre per temporades és molt més: ajuntar paraules, frases, escenes, actes, primeres o segones parts, obres, i més obres, fins a fer una mena de tot: una mena de pila de coses, com qui fa un foc de St. Joan. I aleshores ho cremes tot de cop, i et venen ganes d’abraçar a qui tens a prop.

La Perla 29 es pensa a ella mateixa talment així. La Perla 29 existeix per fer alguna cosa més que unes obres sueltes. És un recorregut. I aquesta és la nostra força, i és una cosa important perquè vol fer coses importants, i inclús més grans si fos possible. 
Però tenim un límit; ho sabem. No som un gran teatre públic, però tenim voluntat de teatre públic. Voldríem ser més del que som, a nivell d’activitat, i busquem sempre treure el màxim partit del que fem. 

Barrejar la idea d’allò públic (teatre que mira i forma part d’una cultura), d’allò privat (som una empresa privada) i d’allò col•lectiu (sumant la unió i la força de gent que participa del projecte) ens ha permès arribar fins on som. 

Crec que podem dir que hem creat un model en quant a gestió i a forma artística. Que s’ha fet fort ell sol, com a model. I ho hem fet amb el nostre esforç. Amb la col·laboració de molts, sí, que han sumat la seva generositat. (Perquè cal treballar aportant molta generositat, no treballar per tu sinó pels altres, però al capdavall és això, sempre, el que fa un actor a escena), però sense rebre regals, sinó guanyant-se ajudes. 

I ara arribem a ser on som:  molt més petits que els grans teatres nacionals, com deia, però podent parlar-hi de tu a tu. A nivell de gestió i a nivell de resultats. Tenim una forma de fer que ha arribat a l’edat adulta. 
















I dic tot això, perquè sento que aquest any hem fet una revolució interna. Aquest any, potser no s’ha notat prou, hem arriscat molt i molt. Hem aparcat una mica els grans textos, el teatre de repertori, que ens havia permès arribar fins on som. Ara ja tenim una posició, un nom, i una estètica pròpies. I malgrat tot, o justament per això,  hem sentit la necessitat de buscar noves formes, noves maneres. És el que hem fet. Amb Al nostre gust, amb Els cors purs, i amb Caïm i Abel, mentre seguíem amb Dansa d’agost. 

Amb aquestes tres concretament, hem sentit que hem fet un pas al buit, i a traves del risc hem accedit a la innovació del nostre teatre, de nosaltres mateixos, i una mica de tots. He trobat molt i molt significatiu el paper de la crítica teatral davant d’aquests processos, i llegir la reacció, favorable i desfavorable, m’ha permès acabar del tot aquest procés de renovació, iniciat en cada nou muntatge.

-------


La cultura és realment alguna cosa que pot acabar canviant el món. 

N'estem encara convençuts. Estem aquí per explicar, i explicant-nos a nosaltres mateixos, podem explicar el món. No és una cultura "pensada per sortir a la primera plana”, de façana, i no ens sentim còmodes al nostre petit circ mediàtic. La grandesa de l’artista, i de l’espectador que assisteix al teatre, és una mateixa grandesa que està orgullosa de sentir-se part d’un procés complex.

Si per un costat som petits, també som més lliures. I la força d’una persona que juga a fer-se Artista, des del seu ofici (el seu ofici estimat), és una força immensa. 

Aquest any, com dèiem abans, hem tingut ensopegades de públic, perquè hem arriscat molt, capgirant el nostre llenguatge, i desempallegant-nos de la obligació de triomfar. Ens faltava això per créixer artísticament. Ens faltava ser lliures del nostre propi llenguatge.

I també hi ha alguna cosa de canvi, com dir-ho, quasi bé de cicle, de generació. Hi ha com alguna cosa que et fa preguntar-te si continues tenint coses a dir.
Hi ha uns moments difícils en què et preguntes si allò que tenies per dir,  acumulat des de la infància -quasi-, s’ha esgotat, o ja ha sortit del tot. I et preguntes si fins ara les coses han sortit soles. I és per això que era important crear cercles més grans: equip de treball, organització forta per ella mateixa, personalitats diverses, caràcters forts, actors forts ells mateixos, directors joves amb energia, que porten les seves idees a partir de les que han anat vivint i mastegant, dels anys passats a dins de La Perla. Ens faltaria obrir-nos més, però altre cop topem amb els recursos...

----

Aquest any l'encarem amb entusiasme. I de la mateixa que deia que l’anterior curs ha estat de provar i de qüestionar el nostre llenguatge, aquest que ara ha de venir el voldria presentar com una reafirmació, agafant el que hem estat fins ara, i d’alguna manera refundar-nos (si és que això és possible).
Des de sempre, cada pas que fas amb una estructura com la nostra, cada pas que fa un grup com el nostre, amb la seva carrera artística, és un re-afirmament.

Què hem aconseguit? Què hem fet durant aquests anys a Barcelona i a Catalunya? 

Tot el que hem fet ho hem fet sols, amb orgull i amb molt esforç. Però sols. Ningú ens ha regalat gaire res. Hem tingut complicitats, sí, però sempre després d'haver demostrat  alguna cosa. Qui sols? Doncs els que veieu ara aquí, i aquells a qui representem. Artistes i gestors. Molts avui no hi son, perquè tenen altres projectes, però que estan representats. Gràcies als actors, als tècnics, hem pogut fer això. 

I què es això? Doncs una manera de fer teatre, que és una manera de fer un país. País, en un sentit social, cultural, no en un sentit nacional. Una manera de fer teatre, que porta a una estètica, un art, una tècnica, un ofici, una crònica, una eina de canvi, un treball col·lectiu, un risc estètic i escènic, un llenguatge en evolució. 
Una manera de mirar el món. Una manera d'escoltar. Escoltar fent servir els llenguatges que no són pròpiament el nostre.

Heu vist el moment que vivim? Dies foscos per l'Europa que els nostres avis van començar a construir i que els nostres germans grans han malmès tontament. I què hem de fer? Doncs cultura: parlar, escoltar, enfocar, mirar, veure què passa i explicar.

Cultura en majúscules escrita en minúscules.

Aquí a La Perla, a la Biblioteca, ens hem convertit en un teatre imprescindible, que té intacte la il·lusió, i ho sap transmetre, que tot s'ho ha guanyat a pols, i no té només una façana sinó uns fonaments sòlids. Me n'he adonat del tot ara que hem desaccelerat una mica mentre buscàvem noves formes. A vegades, mirant al nostre voltant no ho sabem veure. A vegades no saps veure que allò que hi ha aquí és una cosa molt gran. Espero que els gestors que vénen en siguin conscients. Perquè en política cultural és molt i molt fàcil destruir allò que està fet. I hi ha molta miopia, i a la mínima t’ho pots carregar tot. La cultura és allò més preciós que tenim, i allò més complex, encara que no ho sapiguem. És allò pel que construïm escoles, hospitals, estructures d’estat, exèrcits, avions militars disposats a protegir-la. Aixequem tanques i fronteres per protegir la cultura, i també ens oblidem de mimar-la. D’estar-ne orgullosos. 

I felicitat, vida, alegria... “Res no és mesquí ni cap hora és Isarda...”
I ens hem fet grans,... ha passat el temps,... i seguim aquí. I ens torna a venir al cap aquell poema:


Que la vida iba en serio 
uno lo empieza a comprender más tarde 
-como todos los jóvenes, yo vine 
a llevarme la vida por delante. 

Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos 
-envejecer, morir, eran tan sólo 
las dimensiones del teatro. 

Pero ha pasado el tiempo 
y la verdad desagradable asoma: 
envejecer, morir, 
es el único argumento de la obra.


Oriol Broggi


dijous, 21 de juliol de 2016

Temporada 2016-2017

La Perla 29 és un projecte que se sent cada vegada més lligat als seus destinataris, als espectadors, a vosaltres. Un lligam entre vosaltres i nosaltres a través del teatre. És aquella “hipotenusa que uneix els dos punts” de què parla Wajdi Mouawad.

Així com la imatge que avui acompanya aquesta temporada: una persona, actriu i espectadora, amb la mà dels actors i dels espectadors al seu davant. Una imatge que sembla sortida d’una pintura de Magritte. Dos perfils, dues mirades enfrontades i amb les mans preparades per explicar i per rebre. Així l’hem pensada nosaltres i així us presentem la temporada, amb la mirada i la mà estesa, amb tota la complexitat i tota la simplicitat que ens és possible. Convençuts que no hi ha receptes fàcils, i que la profunditat en la nostra vida és necessària, que no cal lluitar contra les idees complexes perquè són les úniques que seran simples, al cap i a la fi.

La temporada comença i la vida continua. Aquesta vegada us expliquem tot el que ens espera durant els propers mesos. De moment, partim d’aquí. Potser aniran sorgint coses noves, vindran canvis i modificacions que ja us explicarem. Voldríem que ens ajudéssiu a seguir amb la nostra manera de fer. Una manera de gestionar, una estètica i una voluntat de tractar la societat a través del llenguatge teatral, entenent-lo com una eina que aquesta té per mirar-se a si mateixa. Per entendre’s i explicar-se millor. Per donar-se respostes.

Gràcies per ser aquí, amb nosaltres.