dijous, 30 de gener de 2014

#AsSocPerla / Fer fil-tiré, tota una experiència



Un dels brodats més distingits i valuosos que hi ha és el ‘fil-tiré’. Aquest consisteix a treballar sobre un tros de la mateixa roba desfilada, especialment lli, con si es fessin uns calats, i amb l’agulla enfilada amb fil de seda anar ordint, punt a punt, el brodat: s’agafen els mateixos fils de la tela, ara se n’ajunten uns, ara se separen, ara se’ls hi dóna una forma de fulla, després de flor... És una feina costosa, minuciosa, potser un xic pesada. Per fer-la bé cal tenir bons ulls i molta precisió en el treball, i els resultats són espectaculars.











Tot això em va venir al cap, ahir, quan gaudia de l’assaig de Translations. A l’obra hi ha una bona trama, ben ordida, espessa. Uns magnífics actors, potser a algun li cal encara un xic més de vocalització per entendre’l millor -és una peça teatral on la importància de la paraula és cabdal-; i un director Ferran Utzet que té la mirada afinada i la precisió justa per encarrilar bé la seva gent. No se li escapava res, treballava fi: ni un peu més endavant que un altre, ni un gest sobrer, ni un to imprecís, fins i tot el “dong”, tan simbòlic, en el moment de l’arribada de l’Imperi, va haver de ser repetit fins a ajustar-lo a la mesura de l’oïda de l’espectador d’ull viu. 











L’experiència de viure l’assaig, pam a pam, va ser molt gratificant i molt estimulant per poder valorar la feina tan exhaustiva que hi ha al darrera de la posada en escena final. Com a públic només gaudim del plaer que ens dóna el teatre.

Per tant, gràcies a la companyia La Perla, que ens va permetre delectar-nos, sense cap mena de restricció, amb la seva feina. I gràcies a la Junta de l’#AsSocPerla que, amb el seu bon fer, ens va oferir aquest oportunitat.

Ambdues van fer fil-tiré. 

Anna Folch Bartrolí 
Sòcia núm. 45  

dimecres, 8 de gener de 2014

#AsSocPerla / Crònica de la visita tècnica amb Sebastià Brosa


Què és l’escenografia? Un instrument expressiu que comunica informació, que transmet sensacions i defineix atmosferes. Un organisme viu, més que una imatge fixa, que defineix la dramatúrgia de l’espai. Un dispositiu escènic que serà utilitzat pels actors. L’escenografia crea i estructura un discurs visual que pot anar evolucionant, prenent diferents aspectes, que és mutable al llarg de l’espectacle.
Tot això ho hem pogut aprendre avui amb en Sebastià Brosa, l’escenògraf d’Adiós a la infancia. Persona entregada i apassionada amb qui hem tingut el privilegi de recórrer les entranyes del Lliure de Gràcia i conèixer amb tot detall el seu treball com a escenògraf dins del muntatge teatral de La Perla 29.



"El primer pas per a la creació d’un disseny escenogràfic és el d'aprofundir en el text per extreure’n l’essència, conèixer l’ànima, per després vestir l’escena i dotar-la de vida" ens explica. Nosaltres hem optat per conèixer de bon començament la seva ànima, la de l’artista creador: "treballo des dels detalls per vestir un espai escènic que vol ser pràctic i transmetre una intenció". Fent un repàs per les escenografies d’en Sebastià, és evident la seva estètica acurada, el seu to, les pàtines amb les que treballa i dota de textures i colors els materials que utilitza. No és casual doncs, que sigui un dels escenògrafs de moda de la nostra ciutat, tal com s’enorgulleix la gent de La Perla 29.
18:30. Els convidats van arribant i es van concentrant sota l’envelat de garlandes blanques del vestíbul del teatre. La visita comença per la planta baixa, allà on són els camerinos. Ens passegem curiosos pel passadís estret i llarg que distribueix les diferents cambres, compartiments amplis i confortables sense sostre. És interessant veure la funcionalitat de l’espai renovat, d’alçada considerable i amb forjats i cablejats d’obra vistos. Observem amb discreció l’habitació de sastreria on la sastressa està fent uns últims arranjaments abans de la funció. Com que de moment no hi ha cap actor, en Sebastià ens deixa treure el cap (i el cos) dins dels camerinos. És curiós veure que els miralls, en comptes de les clàssiques bombetes, ja porten leds incorporats. Fins i tot hi ha temps per descobrir el pernil de La Perla 29, però això ja és una altra història que no desvelaré aquí.
Ja al final del passadís, ens acumulem entusiasmats pel que veiem a l’estil “el camarote de los hermanos Max” i, seguidament, desfem el camí per dirigir-nos cap a l’espai escènic. Sempre resulta evocador pujar les escales amb les llàgrimes de ceràmica vermella que decoren les seves parets. Hi ha qui diu que la pluja de sang de l’artista plàstic Frederic Amat, contràriament a l’opinió generalitzada, simbolitza el teló de l’antic Lliure que es desfà.
Entrem a la sala i seiem a la grada frontal. En Sebastià ens explica que la rehabilitació del teatre ha mantingut l’ús no convencional de l’espai teatral, polivalent i variable en cada proposta escènica. Els mòduls que contenen les butaques, combinats i apilats, configuren les possibles variacions de l’espai teatral; disposició del públic a tres bandes (configuració de l’Adiós a la infancia), a dues bandes o a la italiana. Això sí, les cantonades que tant agraden a la Perla 29 també s’han materialitzat aquí; el xamfrà entre la grada frontal i una de lateral s’ha hagut de construir expressament per a aquest espectacle.
En Sebastià comparteix amb nosaltres el procés creatiu de la proposta escenogràfica d’Adiós a la infancia: les primeres reunions amb l’Oriol Broggi per exposar-li el projecte, la idea i conceptes que es volen transmetre, els referents visuals i inspiradors, els primers esbossos fins a la materialització a través de maquetes i plànols. L’encàrrec d’en Broggi va ser la de recuperar l’antiga sala de ball de la cooperativa la Lleialtat i que l’espectador tingués la vivència de ser transportat a aquella època. L’escenografia és presidida per un teatret elevat, on se situa l’orquestra, i a cada banda del qual hi ha una porta alta de vitralls d’època. La paret del fons empaperada, que té una part inferior de marbre rogent, està envellida i esquerdada -magnífic treball dels germans Castells -. Els extrems d’aquesta paret estan tacats amb pintura negra, el mateix color de la paret original. Amb aquest efecte es pretén simular la descoberta dels vestigis de l’antiga sala de ball després d’haver rascat les parets originals de la sala.
 Des les dues portes s’estenen frontalment unes passarel•les de fusta elevades per on transiten els actors. L’elevació de les tarimes no és casual; és a través del seu ús i la disposició de l’actor que es crea la convenció i el joc teatral buscat per crear múltiples situacions al llarg de l’acció dramàtica (ara un carrer, ara l’interior d’una casa, ara un bar, etc.)
El fals terra de fusta està col•locat per sobre l’original de la sala i s’hi distingeixen les vies mortes d’un tramvia. Del sostre i radialment, hi pengen unes garlandes blanques -les mateixes que presideixen el vestíbul-. Aquest dos elements, ens confessa en Sebastià, van complicar inicialment el disseny de llums; per un cantó les garlandes obstaculitzaven la llum i creaven ombres i per l’altre el terra que inicialment era net i polit feia massa reflex.
Es respira un ambient distès i agradable. La gent intervé i participa a través de comentaris i preguntes. Un dels músics ja escalfa motors i fa sonar la seva guitarra. Entenem que, com les notes musicals, l’equip creatiu d’un muntatge teatral (dissenyador de llums i so, dramaturg, director, escenògraf, figurinista) és com un engranatge que ha de funcionar conjuntament i harmònicament perquè s’arribi a un resultat satisfactori.
En Sebastià complementa les seves explicacions amb documentació gràfica dels seus esbossos, fotografies de la maqueta i plànols d’implantació –construcció i muntatge- de l’escenografia.
És curiós i sorprenent veure el reciclatge d’elements escenogràfics i d’atrezzo que s’ha realitzat per a aquest espectacle. Per exemple, la paret del fons és la mateixa que es va utilitzar a Dues dones que ballen, el  tambor sortia a Antígona, el taxi es va estrenar a Llum de guàrdia i s’ha utilitzat altres vegades, part del terra és de Natale in casa Cuppiello, aquest cop pintant de negre. Inclús les tauletes de fusta vénen directament de casa en Sebastià.
Els primers actors arriben a la sala i comencen el seu particular ritual d’escalfament i de concentració. És hora de fer un últim tomb per darrera l’escenari i marxar. Tot passejant-m’hi, i donant un últim cop d’ull a les parets, em ve al cap l’espai escènic amb les seves portalades al fons de l’escenari de L’hort dels cirerers, el darrer espectacle dirigit per Lluís Pasqual i que va acomiadar el teatre l’any 2000 abans del seu tancament. "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat, adéu!... Adéu!...”, s’acomiadava l’Anna Lizaran (Liubov Andreievna) regalant-nos aquestes boniques paraules.
19:20. Ens retrobem altre cop al vestíbul per concloure la visita. Ha estat interessant conèixer de primera mà als altres professionals de vessant més tècnic que participen dins d’un espectacle teatral.
Des de l’#AsSocPerla, voldríem agrair al Teatre Lliure i a en Sebastià Brosa per la seva disposició i per fer-nos sentir el Lliure, ni que fos per un instant,  també casa nostra… si és que hi ha cases d’algú.

Sergi Corbera
#AsSocPerla

#AsSocPerla / Col·loqui pre-funció amb Marsé, Broggi i Miró

Bar El Lliure – Teatre Lliure de Gràcia – 19.12.13


“Fantàstica, boníssima”, així començava la crònica/crítica d’en Justo Barranco a La Vanguardia del dia 12 de desembre. No va ser en Barranco qui ho deia, sinó el propi Juan Marsé, al sortir emocionat de la funció. Ahir, vam tenir  l’oportunitat de que ens ho expliqués personalment. Els Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla), el van convidar a compartir un col•loqui  amb altres dos protagonistes d’aquesta aventura tan emotiva: el director, Oriol Broggi  i el dramaturg, Pau Miró. Adiós a la Infancia – Una aventi de Marsé, és una co-producció del Teatre Lliure i La Perla 29, i vam pensar que seria interessant compartir aquest col•loqui amb l’associació d’espectadors del mateix teatre. Així doncs, l’acte va ser co-presentat pels presidents d’ambdues entitats: Toni Trallero (#AsSocPerla) i Pere Riera (Associació del Teatre Lliure), manifestant l’interès en què les dues associacions col•laborin conjuntament i puguin anar de la mà, amb continuïtat.

Seguidament, l’Oriol Broggi, va introduir el debat explicant-nos el procés creatiu. La història de com va començar tot plegat. Amb la simpatia i gran facilitat que el caracteritza a l’hora de trencar el gel davant d’un públic atent, ens va revelar com ja fa uns tres anys, el va seduir crear un espectacle entorn a l’univers Marsé i va decidir parlar-ne amb l’escriptor i també amb en Jaume Sisa. Ens va explicar  que és un espectacle de creació a partir de textos de l’escriptor inclosos en diverses novel•les. Que li venia de gust mostrar aquella Barcelona esmorteïda, amb personatges perdedors d’una realitat molt concreta en una època trista i grisa, però plena de contrastos. Una època on, a Barcelona, no passaven masses coses bones i moltes de dolentes encara que, pels que l’hem viscuda quan érem  petits, tampoc la menyspreem. Perquè era la nostra època. L’única que vam viure de “canalla”. I  jugàvem al carrer. I  ens vam fer adults dient “Adiós a la Infancia”. Broggi ha expressat que es va decidir que l’obra tingués un eix central i que aquest fos el personatge de Ringo, el nen adolescent de la novel•la Caligrafía de los Sueños. És al voltant d’en Ringo on els personatges de diverses novel•les, passen per aquest imaginari, al seu voltant, fent-los lligar en un collage tendre i proper; el primer cigarret, el primer petó, veure les primeres tetes d’una noia o l’intent de tocar-li el cul a la parella de ball. Ha volgut recrear  -explica- l’atmosfera de l’antiga sala de ball  La Lleialtat, on Marsé, de noi, acostumava a anar a ballar o, com diu en Joan de Sagarra en la seva magnífica crònica del dissabte passat, intentava ballar. La mateixa sala que des de l’any ‘76 acull el Teatre Lliure de Gràcia. Per aquest motiu, Broggi ha decidit convertir l’escenari en una pista de ball, amb una orquestrina liderada pel Jaume Sisa el qual interpreta temes de l’època i també algun retall galàctic molt emotiu del seu repertori habitual, així com una cançó que ell ha creat especialment per aquesta obra. Sisa, malgrat no tingui res a  veure amb  l’imaginari de la Barcelona de Marsé, és totalment imprescindible en l’espectacle. 

Marsé, va explicar que el llenguatge literari és molt diferent del cinematogràfic i del teatral, encara que considera que el teatre crea una màgia i una atmosfera molt difícil d’aconseguir en el cinema. Quan s’escriu un text, una novel•la, s’ha d’introduir al lector a l’espai i a tot el que l’envolta. En el teatre no cal, perquè la presència dels personatges i l’escenografia, ja t’hi introdueix directament. No cal explicar-ho tot en paraules. Marsé va manifestar que està satisfet amb aquest projecte, que li agrada i que els personatges destil•len realitat. Són propers.
En Pau Miró ens va parlar del procés dramatúrgic. Es va decidir que l’obra inclouria alguns retalls de les novel•les Caligrafía de los sueños, Si te dicen que caí, Un día volveré, Rabos de Lagartija, El Embrujo de Shanghai i una molt breu picada d’ullet al personatge Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa. Miró va explicar que s’ha llegit pràcticament tota la bibliografia de Marsé per poder apropar-se al seu món, però es va trobar que el llenguatge utilitzat per l’escriptor era tan ric que, pràcticament, l’únic que va fer va ser agafar d’aquí i d’allà. Ho va explicar com si “la cosa” fos ben senzilla, però el seu treball ha estat molt ajustat, profund i elaborat. No és fàcil que una persona tan llunyana a l’època, pugui expressar, sense que grinyoli gens ni mica i d’una manera tan real, aquella Barcelona dels carrers de Gràcia de la postguerra.
L’acte va durar  una hora aproximadament, amb un públic engrescat i expressiu, amb ganes de que no s’acabés i es van fer preguntes, creant-se un ambient molt distès. Es va parlar de com s’anomenaven aleshores els  carrers del barri de Gràcia i Marsé, com a curiositat,  ens va explicar que el carrer Torrent de les Flors, genuïnament era la Calle Torrente Flores i que el nom no deriva de la paraula “torrent”, sinó que el carrer prenia el nom de l’amo dels terrenys que era el senyor Torrente Flores. 
Esperem poder fer molts actes com aquest. Personalment,  m’ho vaig  passar molt bé. Realment, va ser un privilegi  del que vàrem poder gaudir  amb la quarantena de socis que  ens van acompanyar. Un plaer.
Aprofitem des d’aquí per donar les gràcies al Marsé a l’Oriol i al Pau, per la seva disponibilitat i per fer-nos passar una estona tan agradable.
També volem agrair al Teatre Lliure i al Bar “El Lliure”, per cedir-nos l’espai i a en Pere Riera per la seva, sempre, estimada col•laboració. 

Imma Díaz Vallvé
#AsSocPerla

dimarts, 7 de gener de 2014

Traduccions-Translations / 4 notes del director




1/ 
L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff. 
Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà. 
Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del llatí, s'enfrontaran a aquest fenomen de “renomització” amb actituds que oscil·laran des de l'acceptació pacífica a la indignació. Tot es complicarà amb la història d'amor que viuran la Maura Chatach, alumna de l'escola, i el tinent Yolland, cartògraf responsable de l'operació.

2/
És una obra sobre el llenguatge i només sobre el llenguatge!, deia Friel quan se li preguntava per la intenció política del seu text. Però ¿qui sap millor que nosaltres (potser deixant de banda aquesta mena de malvat de Shakespeare que és el ministre Wert) que el llenguatge i l'idioma estan molt a prop, sinó al centre, de la qüestió política i dels projectes imperials i colonitzadors? 
Molts recordem el Demasiado Limpio de Cabritos*, però en aquest cas no és imprescindible fer memòria. N'hi ha prou amb llegir els diaris avui (el decret de trilingüisme, el surreal LAPAO, la supressió de la llei d'inmersió lingüística) per entendre que l'ofensiva al voltant de l'idioma és més viva que mai.

3/
Un cop llegida l'obra, cal donar -com sempre- la raó a l'autor. A Traduccions no hi trobem cap arenga que esperoni el desig d'independència. No hi trobarem un posicionament clar pel que fa al conflicte entre les llengües, a la relació entre el colonitzador i el colonitzat. Tinc la sensació que no hi ha cap sentència definitiva i reveladora sobre els núvols negres que apareixen a l'horitzó quan els forts intenten robar les paraules als febles, ni cap judici de valor contundent sobre el fet que unes llengües morin i unes altres sobrevisquin. És sorprenent! Però qui ha escrit l'obra, finalment, no és un columnista de l'Ara -ni del Mundo-, sinó Brian Friel, i passar per Tranduccions ens deixa amb molt més interrogants que no pas respostes. 
A mi m'agrada que sigui així; vaig al teatre a sentir històries, no lliçons de comportament o d'anàlisi política. I la història que finalment m'explica Traduccions és la de la impossible història d'amor entre un encantador soldat britànic i una malcarada camperola irlandesa. I la d'un professor  alcoholitzat i arrogant que s'adona que el seu món està a punt de canviar per sempre. I la dels seus fills, el bon minyó, que s'ha quedat al poble fent de professor, i el fill pròdig, que torna al poble després de sis anys com a traductor dels anglesos. Traduccions és, més aviat, això. 

3(apèndix)/
Segurament ens seria impossible d'escoltar amb tendresa la història de l'enamorament entre un guàrdia civil espanyol de Valladolid i una pubilla de Tremp, l'un parlant en castellà, l'altra en català; estem massa inmersos en el conflicte. O potser no, i potser al teatre encara podem evitar que la polarització envaeixi cada racó del nostre imaginari. No n'estic segur.

4/
En els mitjans lingüístics, es considera el cas irlandès com un dels exemples més ràpids de substitució lingüística. En menys de cent anys -tres generacions, entre 1800 i 1900- l'anglès va substituir l'irlandès de forma gairebé total. Avui en dia, l'irlandès l'entenen i el llegeixen tan sols el 30% dels habitants d'Irlanda i només l'utilitzen regularment el 3%. Lluny del 70% dels habitants de Catalunya que entenen el català, el llegeixen i el parlen, i del 90% que declaren entendre'l, segons les últimes enquestes. 
Traduccions és la resposta a una pregunta que emergeix de manera natural: com pot ser que un poble amb una identitat tan forta, amb unes arrels que sobreviuen tan fortament en les formes de vida, en la música, en l'esport, un poble tan present i reconeixible en l'imaginari col·lectiu, un poble que durant segles es va enfrontar amb ferocitat a l'invasor anglès... sacrifiqués el seu idioma en la lluita per la independència? Com podem entendre-ho nosaltres, els catalans, que hem posat l'idioma al centre absolut de la nostra identitat?

Ferran Utzet

PD*/
Era un acudit que la meva àvia m'havia explicat i que sembla que va fer fortuna. Maçanet de Cabrenys s'hauria convertit, en mans d'un traductor franquista massa -o massa poc- escrupulós, en Demasiado Limpio de Cabritos...