divendres, 11 de juliol de 2014

Traduir Mouawad és un luxe, diu Cristina Genebat













Traduir Wajdi Mouawad és un luxe i un repte. Un luxe perquè és un autor immens. És el gran tràgic del nostre segle, valent, compromès, honest. Mouawad coneix l’ésser humà i el retrata amb un llenguatge colpidor i amb un estil molt personal, difícil d’imitar i, evidentment, força complicat de traduir. Aquest cop, però, el repte es multiplicava perquè “Cels”, la darrera entrega de la tetralogia “La sang de les promeses” és una peça especialment complexa a nivell de llenguatge. Una part important de la trama és la descodificació d’una contrasenya a partir de la combinació de les lletres d’un poema, cosa que converteix l’obra, a estones, en un  Sudoku dels més complicats per al pobre traductor! El mateix Mouawad, quan li vaig dir que estava traduint “Ciels” va posar cara d’espantat, va fer un somriure de través com dient “T’acompanyo en el sentiment” i després em va donar les instruccions per arribar a un text coherent en llengua d’arribada i que no faltés a l’essència dels mecanismes de l’original. El procés ha estat molt excitant i donar la traducció per acabada, un plaer indescriptible. 

“Cels” és el punt i final d’un viatge que Mouawad ha fet pels desastres del segle XX, per aquesta desfilada d’errors humans que han encadenat guerres fins a deixar un panorama devastat de fonaments morals.  A “Littoral”, “Incendies” i “Fôrets”,  Mouawad busca en la història del segle XX respostes a alguns drames del segle XXI. A “Ciels” pren tota la informació recopilada, mira cap al futur i proposa. I el que proposa és radical, brutal, colpidor...

“Cels” de Wajdi Mouawad és un projecte dels que “calen”. Teatre necessari que sens dubte l’Oriol Broggi sabrà fer arribar a tothom. Ens tornarà a regalar grans nits de teatre i jo  seré molt feliç d’haver pogut formar part d’aquest projecte. 
Merci Wajdi, gràcies Oriol.

Cristina Genebat, traductora

Quan arribes a entendre Cels potser és massa tard













Quan arribes a entendre Cels és potser massa tard. Això em ve al cap quan intento escriure'n alguna cosa. 
La sensació de no acabar d'entendre la força que amaga una obra com Cels et va perseguint durant el muntatge, la preparació del projecte. La sensació de no poder  preveure el pes i l'efecte de les paraules quan per fi seran dites. La por a no haver sabut preveure la força que tot allò que prepares pot tenir en l'actor, en tu mateix, finalment en l'espectador, el dia que uns quants elements es conjuguen.
Cels és una altra gran obra de Mouawad que tenim la sort de poder assajar, representar. Parla de tantes coses amagades sota una trama trepidant, angoixant i sorprenent, que no ets capaç de copsar-les d'un sol cop. Davant el text et sents petit. Davant els personatges, culpable d'alguna cosa que et fa cruixir. M'ha passat més d'un cop de no entendre perquè l'autor conjugava aquelles paraules en aquell moment. I m'ha passat també d'entendre-ho al bell mig d'un assaig. En el moment insospitat d'haver posat en forma teatral una mirada, una pausa, un to de veu.
Els personatges viuen davant teu el calvari de descobrir les parts més fosques de la pròpia identitat: allò que som, en el més profund. I ho fan mentre busquen la identitat d'un nom. Mentre investiguen qui és l'altre. Es troben amb qui són ells, i això passa davant nostre, de manera cruament i cruel. I és extraordinari.
El text és poesia. I és filosofia. I és també teatralitat pura -en el sentit de saber teixir, tramar, organitzar actes alhora reals i alhora ficticis-. I nosaltres som uns privilegiats de poder ser-hi a prop. I els espectadors que la veieu, potser no us agradarà però us farà sentir vius, intel•ligents i lliures. Potser tristos o potser alegres, però vius. 
Un cant a la vida com pocs se'n poden viure.

Oriol Broggi, director

dimecres, 2 de juliol de 2014

#AsSocPerla / De la terra a la pedra, un espectacle incessant

De la terra a la pedra, un espectacle incessant
Per a la Gemma Llort i el  Toni Trallero que em van regalar el títol














La nit és càlida a Barcelona. I encara se m’ho fa més en entrar a la Biblioteca de Catalunya. Tot és a punt per a l’estrena de Cels de Wajdi Mouawad. Ambient de festa major. Cares conegudes. Actors, actrius, directors, periodistes, crítics, literats... I amics “Perlistes”. 
I de cop el primer canvi, els meus peus ho noten, no hi ha terra, tot són palets de riu, pedretes, que em fan fer unes certes tentines. Segon canvi, l’escenari. No hi ha ring, ni llunes de paper, ni bancs per seure, ni alzines sureres... No. És una sala tota plena de pantalles, ordinadors, vídeos... Alta tecnologia. Sec al meu lloc, desconcertada i expectant. I un xic nerviosa per descobrir quin sentit tindran aquests canvis amb els Cels imaginats.
Baixa el llum, silenci que comença l’obra. Un monòleg, en la veu en off de Clara Segura. No puc captar la seva essència, no estic preparada. Diu paraules massa intenses per a la meva oïda que està pendent de la música. Sonen Les Variacions Goldberg  de J.S.Bach. Què m’estan dient els de La Perla? Per a què em preparen? L’Oriol Broggi i la seva gent ho calculen tot, Les Variacions no són gratuïtes. No. Les Variacions tenen una melodia de base, amb infinitat de canvis sobre la mateixa l’harmonia. Per tant intueixo que la partitura d’aquesta nit no serà una obra lineal, ni fàcil. El públic haurem d’estar molt atents, en estat de vigia, per a no perdre el fil de tot allò que ens oferiran.  
Quatre actors i una actriu, amb un treball extraordinari, posen en funcionament una obra coral, tot i cada personatge té el seu moment, i la veritat cap d’ells decep, al contrari,  potser pel discurs que té l’Eduard Farelo, en el seu monòleg, sobresurt un xic més. Tots estan en estat de gràcia. Cels és un Triller poètic i dolorós. On es parla de tot: d’espionatge, política, terrorisme, amors, desamors... I tecnologia. Molta tecnologia, el sisè personatge. Som al segle XXI i avançat, apuntant el futur. Són dues hores i quart d’intensitat i de transcendència. No és una obra fàcil, tot allò que és gran no ho és. I Cels és immensa. Hi va haver un moment de tanta tensió, que sense adonar-me’n, em vaig anar tirant endavant, endavant, tant que una mica més rellisco de la cadira. Si un dels fruits del teatre és que escena i públic connectin, aquesta producció ho aconsegueix plenament. 
Si abans he dit que La Perla ho lliga tot, ara toca parlar de l’autor Wajdi Mouawad. Res, absolutament res no és gratuït. O al menys aquesta és la meva lectura, tot i que em puc equivocar. El grup de treball és diu Sòcrates! I el noms del personatges són força curiosos: l’única dona, la Màrcia, porta el nom de Dolorosa, i ho és. Terriblement adolorida. En Farelo és en Clément, i realment fa honor al seu nom, és qui busca la veritat i clama per la pietat. En Villegas (per cert tenyit panotxa, quin contrast amb el Zao) és Vincent Le Chef, i és el potent, és qui es vol erigir en cap de l’operació i sense gens de misericòrdia, com solen ser els dictadors. I el temes? Massa temes i massa importants per poder-los pair en una sola nit. Cels podrà agradar o no, ara el que ofereix segur és la reflexió, és l’interès de descobrir el per què de moltes coses. Jo fa tres dies que l’he vista i encara li dono voltes, i en el moment que vivim tan frívol, tan desnonat, tan mediocre, que algú ens provoqui pensar sobre els fets transcendentals de la vida, és d’agrair, i paga la pena, de passar per taquilla diverses vegades.
Reflexionant sobre Cels, m’he adonat que no està tan allunyada d’Incendis, tot i que la història i la dramatúrgia sigui absolutament diferent. A Moawad el preocupa i l’interessa el tema generacional. La relació pares-fills, vellesa-juventut, món caduc-món emergent. Però a Cels no es queda aquí, va més enllà, quin paper li tocarà fer a aquesta joventut tan desencisada i descontenta que tenim? Seran ells els protagonistes de la gran revolta? I tant, i ho faran amb les eines que tenen, el cel enxarxat que tot ho veu i tot ho controla. I la cultura? És el marc que incita la revolució perquè és la base de la nostra llibertat? I tant, ho saben bé qui ens mana ara que ens la coarta i ens la maltracta.
I aquí arribo al tercer i últim canvi, el del llenguatge teatral que fins ara ha utilitzat La Perla. Un llenguatge tel•lúric i ara no, aquí és nou i dur com les pedres, ja que Cels és una obra de rabiosa actualitat.

S’encenen els llums. Salutacions. Grans aplaudiments. I el relaxament amb les felicitacions, les converses i el brindis amb un exquisit vi blanc fred “Gessamí de Gramona”.
Una vegada més gràcies, Perles, gràcies, no és vana la meva passió per vosaltres, tot i que ara quan miro el cel m’esgarrifo.

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45