Quan arribes a entendre Cels és potser massa tard. Això em ve al cap quan intento escriure'n alguna cosa.
La sensació de no acabar d'entendre la força que amaga una obra com Cels et va perseguint durant el muntatge, la preparació del projecte. La sensació de no poder preveure el pes i l'efecte de les paraules quan per fi seran dites. La por a no haver sabut preveure la força que tot allò que prepares pot tenir en l'actor, en tu mateix, finalment en l'espectador, el dia que uns quants elements es conjuguen.
Cels és una altra gran obra de Mouawad que tenim la sort de poder assajar, representar. Parla de tantes coses amagades sota una trama trepidant, angoixant i sorprenent, que no ets capaç de copsar-les d'un sol cop. Davant el text et sents petit. Davant els personatges, culpable d'alguna cosa que et fa cruixir. M'ha passat més d'un cop de no entendre perquè l'autor conjugava aquelles paraules en aquell moment. I m'ha passat també d'entendre-ho al bell mig d'un assaig. En el moment insospitat d'haver posat en forma teatral una mirada, una pausa, un to de veu.
Els personatges viuen davant teu el calvari de descobrir les parts més fosques de la pròpia identitat: allò que som, en el més profund. I ho fan mentre busquen la identitat d'un nom. Mentre investiguen qui és l'altre. Es troben amb qui són ells, i això passa davant nostre, de manera cruament i cruel. I és extraordinari.
El text és poesia. I és filosofia. I és també teatralitat pura -en el sentit de saber teixir, tramar, organitzar actes alhora reals i alhora ficticis-. I nosaltres som uns privilegiats de poder ser-hi a prop. I els espectadors que la veieu, potser no us agradarà però us farà sentir vius, intel•ligents i lliures. Potser tristos o potser alegres, però vius.
Un cant a la vida com pocs se'n poden viure.
Oriol Broggi, director
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada