dimarts, 15 de març de 2011

Què li passa a Hamlet? d'Anna Mora Villegas

Seguint amb el que us proposàvem, publiquem avui una crítica de l'Anna sobre l'espectacle Hamlet, en funcions a la Biblioteca de Catalunya durant el mes de maig de 2010.
---



Existeixen obres que impacten de veritat. “La Tragèdia de Hamlet”, dirigida per Oriol Broggi, la podríem classificar dins d'aquest grup. D'una forma poc convencional, se’ns presenta un sistema teatral que, tot i voler mantenir l'essència de l'obra del cèlebre Shakespeare, la converteix en seva, i sense complexes la munta i desmunta, fent allò que li ve més de gust. Així doncs, se'ns presenta el Hamlet més purament tradicional que, confiant molt en la seva intel·ligència es converteix en víctima de sí mateix, un personatge mogut per la passió, el pensament i la filosofia que li costa comprendre qui és ell, el que pot pretendre i esperar, acompanyat d'uns elements discordants que trenquen el ritme de l'obra tradicional i que aconsegueix que l'espectador surti transformat després del visionat.

L'ambient, meravellós. El decorat, auster: taula, cadires, bastons, un llit, i altres elements que denoten senzillesa, harmonitzats pels núvols que s'escenifiquen mitjançant paisatges videogràfics. Realitzat a la Biblioteca de Catalunya es juga ja des del primer moment amb aquest element arquitectònic, fet que fa que l'espectacle fugi del prototípic teatre: ens trobem amb un espectador assegut en una cadira de plàstic, els seus peus estan en contacte amb la sorra estesa pel terra, característic d'aquest recinte, i és il·luminat amb els mateixos focus que fan brillar els actors, cosa que augmenta el sentiment de participació del públic. Una il·luminació càlida, gens agressiva que es va atenuant, i que la seva simplicitat es mostra en sintonia amb l'espai escènic moblat. Un vestuari gens ostentós. L'elegància de la senzillesa. Un Julio Manrique que continua amb la seva tònica, la representació de personatges excèntrics que trepitgen el llindar de la bogeria. Perquè si hi ha un tema que provoqui una gran reacció dins l’espectador és sens dubte, la bogeria. Precís, perfecte, exuberant, adequat i un pèl boig, converteix els seus monòlegs, els de Hamlet, en la naturalitat més absoluta com si sorgissin sense pensar-ho. Acompanyat d'actors de l'escola catalana, es suma a la resta i formen un grup cohesionat, sense cap error, com si fossin fets a mida. Una interpretació excel·lent, amb músiques com l'Home estàtic de Pau Riba i Goodnight Irene, versió de Tom Waits, per acabar amb la rumba catalana de la Troba Kung Fu,  Stop blood. És potser l'encontre entre Hamlet i l'Espectre que es presenta en anglès subtitulat, o que els còmics realitzin el seu espectacle amb italià els punts febles de l’obra, ja que distreuen i fan preguntar al visionari si són necessaris.

Una obra de difícil classificació, considerada una tragèdia, que alhora presenta tocs humorístics. Qui es decideixi a veure-la es trobarà amb un català actualitzat que no abandona la lírica antiga per recitar alguns versos. Arcs gòtics, sol de terra, estrelles Damm, personatges que canten, ballen, beuen i fan festa. Això és Hamlet, aquesta és l’obra i els actors i actrius. No s’ha d’oblidar que per sobre de tot, que és una història d’amor, cap a Orfèlia, cap a Shakespeare i cap al públic. Un públic que agafa una connexió màgica, i que, al finalitzar, no té por d’aplaudir durant deu minuts, perquè tot i que els personatges es preguntin moment rere moment que li passa a Hamlet, la complicitat creada entre espectador i personatge ja ho sap.

dimecres, 9 de març de 2011

LLuís Cases, un abonat de La Perla 29 diu...

En Lluís ens va enviar aquest misstge el passat 3 de març després de venir a veure "La mort d'Ivan Ilitx". Ens ha fet il·lusió i hem decidit penxar-lo al blog.

---

Hola Anna!

Aquest matí volia escriure't sobre l'obra d'ahir, del millor que he vist en temps (mira, tu... que vaig hi conectar!). El cas és que com que he escrit a una amiga recomanant-la, aprofito el missatge enviat per a compartir-lo amb tu, com a part que ets de la Perla29. Als efectes oportuns (que no són altre que reconeixement a tots).

"...no puedo menos que recomendarte (y de qué manera) que veas si te cuadra en la agenda y hay papel, "La mort d'Ivan Ilitx".

Problema? Hasta el domingo tan solo, en la Biblioteca.

Un ejercicio y calidad actorales de collons para mí (fila 1, todo ayuda, seguro). La posada en escena, tiene puntos en común con el ejercicio de 'En alta mar' que hicimos hace dos años, tres personajes que se reparten un sin parar, con mucho movimiento dentro de lo que parecería estático. Unas voces y maneras de narrar... (Mara disfrutaría). Un pasarse el personaje de unos a otros... Y una cuarta presencia que no adelanto en cualquier caso. Más el montaje de luces, sonido. En fin, ya verás.
Profundamente triste por el tema, admirablemente bien llevada. Lo que habrán disfrutado con la creación... bff.

En fin, no sólo conecté yo (peligro de paja mental). Mi acompanyant salió subida también.

Ejercicio grande Eva, grande.

PD: si te interesa, con el carnet este del tresc podría sacar dos entradas a bon preu.
Ahí queda doncs, besos. Lluís. "

Fins la propera, segur.
Lluís.

dijous, 3 de març de 2011

Ferran Utzet presenta La presa de Conor McPherson




El poeta Joan Margarit -un home, com jo, a cavall entre la ciència i l'art- explica, a l'epíleg del seu llibre Càlcul d'Estructures, que la diferència entre la poesia i l'entreteniment és que de l'entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat, però que en acabar de llegir un poema ja no som els mateixos, ja que ha augmentat el nostre ordre interior. Sense ser pretensiós, m'agradaria que aquest efecte transformador el produís La Presa que estrenem el proper 24 de març. Aconseguir-ho seria, en primer lloc, continuar amb coherència la línea que, des de fa anys, marca amb excel·lència l'Oriol Broggi a La Perla29. Aconseguir-ho suposaria, també, estar a l'alçada d'un text que, sense cap mena de dubte, ja és un clàssic contemporani. Conor McPherson va escriure La Presa el 1997 amb només 26 anys, però no ho sembla: és un text d'una maduresa excepcional.

La història que explica és senzilla. L'acció té lloc al nord-oest d'Irlanda, en un pub rural on cada tarda maten el temps el mecànic Jack (Ramon Vila) i el seu ajudant Jim (Oscar Intente), fent petar la xerrada amb el cambrer Brendan (Armand Villén); els tres són solters. Però aquesta tarda és diferent: esperen la visita del fatxenda Finbar (Jordi Coromina), l'home de negocis del poble, propietari de diverses cases i d'un hotel. No vindrà sol: ha llogat una casa a una dona de Dublin, la Valerie (Montse Germán), que ha decidit instal·lar-se a la zona. I aquella tarda tots dos visitaran el pub d'en Brendan. La Valerie és una dona urbana, atractiva, simpàtica i accessible, i només arribar es converteix en el centre de les atencions dels habituals del pub, que busquen, cadascun a la seva manera, d'impressionar-la. La Valerie és el prototipus de dona que només podien somiar o veure a la televisió... i està allà, bevent amb ells! La conversa, regada per l'alcohol, flueix cap als castells i les fades, i en Jack, en Finbar i en Jim, esperonats per una fascinada Valerie, expliquen històries sobrenaturals. Però la nit agafa una direcció inesperada quan la Valerie explica també una història de fantasmes. Es tracta d'una història personal i terrible, la tragèdia que explica per què va abandonar Dublin. La sinceritat i la cruesa del relat transformen l'ambient, i la competència entre els homes per l'atenció de la nouvinguda es dissol per deixar lloc a una empatia i una comprensió profundes cap a la Valerie.

Poca cosa més hi passa, a La Presa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo.

És cert que els personatges de La Presa vénen de l'Irlanda profunda, però no ho és menys que la seva humanitat -i el parlar col·loquial que amb precisió ha traduït Joan Sellent- els converteix ràpidament en universals. Aquesta és, de fet, una de les claus del muntatge, reconeixible també en l'escenografia. Estem construint uns Jack, Brendan, Jim i Finbar que se'ns facin propers, familiars i reconeixibles, i de la mateixa manera ens hem proposat, amb l'escenògraf Sebas Brosa, de construir un pub -el Library Pub- que s'allunyi del pub franquícia que tant triomfa per tot el món que ens pugui recordar tant un bar del Montseny com la cantina d'una pel·lícula del John Ford. La Biblioteca és l'espai perfecte, solemne i màgic, el contenidor ideal, per acollir aquest pub on ens agradaria que el públic, ubicat a dues bandes, se sentís estranyament a gust. 

Només així podrem entendre que la Valerie també se senti tan estranyament a gust. I que expliqui la seva terrible història a quatre persones –personatges!- que gairebé no coneix, i que trobi una comprensió i calidesa que segurament no rebia -no podia rebre- al seu Dublin natal. I, fins i tot, que tots plegats surtin del Library Pub -i nosaltres de la Biblioteca - sense ser els   mateixos.

El que deia el Margarit, vaja.

Ferran Utzet - director del muntatge 

dimarts, 1 de març de 2011

Preparant La Presa - text de Ferran Utzet, director del muntatge

A l'Oriol i la Bet, amb agraïment.

Preparant la Presa... VIATGE PER IRLANDA

Després de tres muntatges com ajudant de direcció de l'Oriol Broggi - Natale in casa Cupiello, Electra i Questi Fantasmi- LaPerla29 m'ofereix una oportunitat extraordinària: dirigir La Presa, de Conor McPherson, una obra contemporània que transcorre íntegrament en un pub rural a la regió de Sligo, al nord-oest d'Irlanda. No trigo gaire a convèncer la meva amiga Julieta per anar a passar-hi uns dies d'agost. Per cercar imatges, olors, sensacions; per visitar els pubs, conèixer els clients habituals, entendre una mica més com és i com pensa la gent que habita aquesta Irlanda que hauré de recrear a la Biblioteca.
 
Aquest article resumeix algunes de les notes que vaig prendre durant aquest breu viatge d'ambientació teatral, sempre insuficient, sempre útil.


Faig temps a Dublín; encara queden unes hores perquè arribi la Julieta. Passejo distret, sense direcció; acabo arribant al riu. En una mena de barca - escenari, un concert de Guns 'n Roses, grup important de la meva adolescència rockera. Els veig igual que fa vint anys. Toquen les mateixes cançons, vesteixen les mateixes faldilles escoceses, llueixen els mateixos pentinats. Semblen atrapats en el temps. Una mica com els Jack, Jim, Brendan i Finbar de la Presa. Estancats.


***

Adaptant-nos com podem a conduir per l'esquerra sortim cap a Sligo (la B del mapa). Hem negociat un viatge de pubs i de penya-segats.

Sligo és la capital de la regió on, en un poble no perfectament determinat, transcorre La Presa. És la zona pobra del país: menys indústria, més atur, més masclisme, més folklore.

Irlanda és un país gran i poc habitat. La gent viu separada. A Sligo, més.


Els penya-segats: el resum perfecte del paisatge salvatge i melancòlic que anem trobant. A Irlanda la natura fa venir ganes de plorar.
***

Què sopen? A les cinc ja són al pub, i no en surten fins les onze, cruixits del tot. La socialització arriba, per nosaltres els llatins, amb el menjar. L'àpat és el nucli des d'on, des de la preparació fins a la sobretaula, s'organitza la trobada, la conversa, la festa. Aquí el menjar no és central, ni tan sols important -a Anglaterra, pel que he pogut veure, tampoc, i a Estats Units, pel que diuen, encara menys- La gana és simplement un problema a resoldre -com la calor o les ganes d'anar al lavabo -, i d'aquí la quantitat sorprenent de fast foods; per deixar de tenir gana cal atipar-se -i de pressa. La socialització no arriba amb el menjar, sinó amb la beguda.
***
El microcosmos del pub: tothom - gairebé sempre, només homes - assegut a la barra davant la seva cervesa. La mirada perduda, solitària; un ritual íntim, semblant al del fumador quan sembla que demani consell a la cigarreta. De cop, inesperadament, un esdeveniment: un comentari, una cançó, l'arribada d'un nou client. I es trenca la soledat autoimposada: sense transició visible, tothom xerra, s'expliquen històries, es riu, inclús es canta. La socialització de la que parlàvem! Després d'aquest interludi de felicitat compartida, que pot durar més o menys estona, torna el silenci. La cervesa, els pensaments, la nostàlgia. 

***
Els pubs que trobem no s'assemblen gens al pub franquícia que ha triomfat a les capitals del món. De la mateixa manera que a Itàlia les cafeteries no tenen per què tenir sacs de cafè ni aire d'antic magatzem, a Irlanda cada pub és diferent. Tots tenen barra, però poden no tenir mirall, o ser lluminosos i tenir les parets de color blanc, o no tenir dards.

Penso que és una idea important de cara al muntatge. Cercar una familiaritat amb el pub a través d'allò proper a nosaltres, més que no pas amb allò que conforma el tòpic. Actors catalans, amb accents forts: Osona, Ripoll. Un pub irlandès que tant pugui ser un pub irlandès com un bar del Pallars Sobirà com la cantina d'una peli del John Ford. Universalitat, sí,  però a partir de la localitat, d'allò reconeixible.
                                        
***

El poble -minúscul, perdut de la mà de déu, però amb quatre pubs oberts- es diu Manorhamilton. Entrem al primer que trobem i expliquem la història habitual: venim de Barcelona, treballem en una producció teatral que passa a Irlanda, en un pub concretament, i ens agradaria fer algunes fotos per
-Teniu algun carnet?
Aquesta pregunta és nova. No, crec que no porto cap carnet de La Perla a sobre.
-I aleshores com sé que no sou espies?
Bona pregunta. Espies. Però què hi podrien buscar dos espies a Manorhamilton, em pregunto? 

-Es igual. Si em puc fer una foto amb ella, després podeu fer les fotos que vulgueu.  
Miro el bar. Tenen les parets plenes de selles de muntar i ferradures. Es interessant...
La Julieta sospira i es sacrifica.
A la foto no es veuen els tentacles.
***

Es cert: especialment al nord-oest, als pubs no hi ha dones. El silenci que es fa quan la Julieta entra al pub -repetim l'experiment en diverses ocasions- és evident. I molt sovint el pub ja estava en silenci!
El Guillem -cap tècnic a La Perla i il·luminador de La Presa- tenia raó quan deia que  no és important que la Valerie, la nouvinguda al pub on maten el temps Jack, Jim, Brendan i Finbar, sigui de ciutat, i jove, i fina. Importa que és una dona. 

***

Ja a Barcelona, parlo amb el Manel Dueso, que va dirigir La Presa ja fa més de deu anys amb un èxit formidable. M'explica que ell  també va viatjar a Sligo, però que ho va fer un cop dirigit el muntatge. I que un dia va entrar en un pub i, reconeixent a la barra real els personatges que ell havia imaginat i construït amb els actors, va plorar. Hi eren tots, deia! En Jack, en Finbar, en Jim, en Brendan... Tots!

La Presa s'estrenarà a la Biblioteca el proper 23 de març a la Biblioteca de Catalunya