Ves al contingut principal

Què li passa a Hamlet? d'Anna Mora Villegas

Seguint amb el que us proposàvem, publiquem avui una crítica de l'Anna sobre l'espectacle Hamlet, en funcions a la Biblioteca de Catalunya durant el mes de maig de 2010.
---



Existeixen obres que impacten de veritat. “La Tragèdia de Hamlet”, dirigida per Oriol Broggi, la podríem classificar dins d'aquest grup. D'una forma poc convencional, se’ns presenta un sistema teatral que, tot i voler mantenir l'essència de l'obra del cèlebre Shakespeare, la converteix en seva, i sense complexes la munta i desmunta, fent allò que li ve més de gust. Així doncs, se'ns presenta el Hamlet més purament tradicional que, confiant molt en la seva intel·ligència es converteix en víctima de sí mateix, un personatge mogut per la passió, el pensament i la filosofia que li costa comprendre qui és ell, el que pot pretendre i esperar, acompanyat d'uns elements discordants que trenquen el ritme de l'obra tradicional i que aconsegueix que l'espectador surti transformat després del visionat.

L'ambient, meravellós. El decorat, auster: taula, cadires, bastons, un llit, i altres elements que denoten senzillesa, harmonitzats pels núvols que s'escenifiquen mitjançant paisatges videogràfics. Realitzat a la Biblioteca de Catalunya es juga ja des del primer moment amb aquest element arquitectònic, fet que fa que l'espectacle fugi del prototípic teatre: ens trobem amb un espectador assegut en una cadira de plàstic, els seus peus estan en contacte amb la sorra estesa pel terra, característic d'aquest recinte, i és il·luminat amb els mateixos focus que fan brillar els actors, cosa que augmenta el sentiment de participació del públic. Una il·luminació càlida, gens agressiva que es va atenuant, i que la seva simplicitat es mostra en sintonia amb l'espai escènic moblat. Un vestuari gens ostentós. L'elegància de la senzillesa. Un Julio Manrique que continua amb la seva tònica, la representació de personatges excèntrics que trepitgen el llindar de la bogeria. Perquè si hi ha un tema que provoqui una gran reacció dins l’espectador és sens dubte, la bogeria. Precís, perfecte, exuberant, adequat i un pèl boig, converteix els seus monòlegs, els de Hamlet, en la naturalitat més absoluta com si sorgissin sense pensar-ho. Acompanyat d'actors de l'escola catalana, es suma a la resta i formen un grup cohesionat, sense cap error, com si fossin fets a mida. Una interpretació excel·lent, amb músiques com l'Home estàtic de Pau Riba i Goodnight Irene, versió de Tom Waits, per acabar amb la rumba catalana de la Troba Kung Fu,  Stop blood. És potser l'encontre entre Hamlet i l'Espectre que es presenta en anglès subtitulat, o que els còmics realitzin el seu espectacle amb italià els punts febles de l’obra, ja que distreuen i fan preguntar al visionari si són necessaris.

Una obra de difícil classificació, considerada una tragèdia, que alhora presenta tocs humorístics. Qui es decideixi a veure-la es trobarà amb un català actualitzat que no abandona la lírica antiga per recitar alguns versos. Arcs gòtics, sol de terra, estrelles Damm, personatges que canten, ballen, beuen i fan festa. Això és Hamlet, aquesta és l’obra i els actors i actrius. No s’ha d’oblidar que per sobre de tot, que és una història d’amor, cap a Orfèlia, cap a Shakespeare i cap al públic. Un públic que agafa una connexió màgica, i que, al finalitzar, no té por d’aplaudir durant deu minuts, perquè tot i que els personatges es preguntin moment rere moment que li passa a Hamlet, la complicitat creada entre espectador i personatge ja ho sap.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…