Ves al contingut principal

Què li passa a Hamlet? d'Anna Mora Villegas

Seguint amb el que us proposàvem, publiquem avui una crítica de l'Anna sobre l'espectacle Hamlet, en funcions a la Biblioteca de Catalunya durant el mes de maig de 2010.
---



Existeixen obres que impacten de veritat. “La Tragèdia de Hamlet”, dirigida per Oriol Broggi, la podríem classificar dins d'aquest grup. D'una forma poc convencional, se’ns presenta un sistema teatral que, tot i voler mantenir l'essència de l'obra del cèlebre Shakespeare, la converteix en seva, i sense complexes la munta i desmunta, fent allò que li ve més de gust. Així doncs, se'ns presenta el Hamlet més purament tradicional que, confiant molt en la seva intel·ligència es converteix en víctima de sí mateix, un personatge mogut per la passió, el pensament i la filosofia que li costa comprendre qui és ell, el que pot pretendre i esperar, acompanyat d'uns elements discordants que trenquen el ritme de l'obra tradicional i que aconsegueix que l'espectador surti transformat després del visionat.

L'ambient, meravellós. El decorat, auster: taula, cadires, bastons, un llit, i altres elements que denoten senzillesa, harmonitzats pels núvols que s'escenifiquen mitjançant paisatges videogràfics. Realitzat a la Biblioteca de Catalunya es juga ja des del primer moment amb aquest element arquitectònic, fet que fa que l'espectacle fugi del prototípic teatre: ens trobem amb un espectador assegut en una cadira de plàstic, els seus peus estan en contacte amb la sorra estesa pel terra, característic d'aquest recinte, i és il·luminat amb els mateixos focus que fan brillar els actors, cosa que augmenta el sentiment de participació del públic. Una il·luminació càlida, gens agressiva que es va atenuant, i que la seva simplicitat es mostra en sintonia amb l'espai escènic moblat. Un vestuari gens ostentós. L'elegància de la senzillesa. Un Julio Manrique que continua amb la seva tònica, la representació de personatges excèntrics que trepitgen el llindar de la bogeria. Perquè si hi ha un tema que provoqui una gran reacció dins l’espectador és sens dubte, la bogeria. Precís, perfecte, exuberant, adequat i un pèl boig, converteix els seus monòlegs, els de Hamlet, en la naturalitat més absoluta com si sorgissin sense pensar-ho. Acompanyat d'actors de l'escola catalana, es suma a la resta i formen un grup cohesionat, sense cap error, com si fossin fets a mida. Una interpretació excel·lent, amb músiques com l'Home estàtic de Pau Riba i Goodnight Irene, versió de Tom Waits, per acabar amb la rumba catalana de la Troba Kung Fu,  Stop blood. És potser l'encontre entre Hamlet i l'Espectre que es presenta en anglès subtitulat, o que els còmics realitzin el seu espectacle amb italià els punts febles de l’obra, ja que distreuen i fan preguntar al visionari si són necessaris.

Una obra de difícil classificació, considerada una tragèdia, que alhora presenta tocs humorístics. Qui es decideixi a veure-la es trobarà amb un català actualitzat que no abandona la lírica antiga per recitar alguns versos. Arcs gòtics, sol de terra, estrelles Damm, personatges que canten, ballen, beuen i fan festa. Això és Hamlet, aquesta és l’obra i els actors i actrius. No s’ha d’oblidar que per sobre de tot, que és una història d’amor, cap a Orfèlia, cap a Shakespeare i cap al públic. Un públic que agafa una connexió màgica, i que, al finalitzar, no té por d’aplaudir durant deu minuts, perquè tot i que els personatges es preguntin moment rere moment que li passa a Hamlet, la complicitat creada entre espectador i personatge ja ho sap.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…