Seguint amb el que us proposàvem, publiquem avui una crítica de l'Anna sobre l'espectacle Hamlet, en funcions a la Biblioteca de Catalunya durant el mes de maig de 2010.
---
---
Existeixen obres que impacten de veritat. “La Tragèdia de Hamlet”, dirigida per Oriol Broggi, la podríem classificar dins d'aquest grup. D'una forma poc convencional, se’ns presenta un sistema teatral que, tot i voler mantenir l'essència de l'obra del cèlebre Shakespeare, la converteix en seva, i sense complexes la munta i desmunta, fent allò que li ve més de gust. Així doncs, se'ns presenta el Hamlet més purament tradicional que, confiant molt en la seva intel·ligència es converteix en víctima de sí mateix, un personatge mogut per la passió, el pensament i la filosofia que li costa comprendre qui és ell, el que pot pretendre i esperar, acompanyat d'uns elements discordants que trenquen el ritme de l'obra tradicional i que aconsegueix que l'espectador surti transformat després del visionat.
L'ambient, meravellós. El decorat, auster: taula, cadires, bastons, un llit, i altres elements que denoten senzillesa, harmonitzats pels núvols que s'escenifiquen mitjançant paisatges videogràfics. Realitzat a la Biblioteca de Catalunya es juga ja des del primer moment amb aquest element arquitectònic, fet que fa que l'espectacle fugi del prototípic teatre: ens trobem amb un espectador assegut en una cadira de plàstic, els seus peus estan en contacte amb la sorra estesa pel terra, característic d'aquest recinte, i és il·luminat amb els mateixos focus que fan brillar els actors, cosa que augmenta el sentiment de participació del públic. Una il·luminació càlida, gens agressiva que es va atenuant, i que la seva simplicitat es mostra en sintonia amb l'espai escènic moblat. Un vestuari gens ostentós. L'elegància de la senzillesa. Un Julio Manrique que continua amb la seva tònica, la representació de personatges excèntrics que trepitgen el llindar de la bogeria. Perquè si hi ha un tema que provoqui una gran reacció dins l’espectador és sens dubte, la bogeria. Precís, perfecte, exuberant, adequat i un pèl boig, converteix els seus monòlegs, els de Hamlet, en la naturalitat més absoluta com si sorgissin sense pensar-ho. Acompanyat d'actors de l'escola catalana, es suma a la resta i formen un grup cohesionat, sense cap error, com si fossin fets a mida. Una interpretació excel·lent, amb músiques com l'Home estàtic de Pau Riba i Goodnight Irene, versió de Tom Waits, per acabar amb la rumba catalana de la Troba Kung Fu, Stop blood. És potser l'encontre entre Hamlet i l'Espectre que es presenta en anglès subtitulat, o que els còmics realitzin el seu espectacle amb italià els punts febles de l’obra, ja que distreuen i fan preguntar al visionari si són necessaris.
Una obra de difícil classificació, considerada una tragèdia, que alhora presenta tocs humorístics. Qui es decideixi a veure-la es trobarà amb un català actualitzat que no abandona la lírica antiga per recitar alguns versos. Arcs gòtics, sol de terra, estrelles Damm, personatges que canten, ballen, beuen i fan festa. Això és Hamlet, aquesta és l’obra i els actors i actrius. No s’ha d’oblidar que per sobre de tot, que és una història d’amor, cap a Orfèlia, cap a Shakespeare i cap al públic. Un públic que agafa una connexió màgica, i que, al finalitzar, no té por d’aplaudir durant deu minuts, perquè tot i que els personatges es preguntin moment rere moment que li passa a Hamlet, la complicitat creada entre espectador i personatge ja ho sap.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada