dilluns, 24 d’octubre de 2011

El teatre que jo somio

Aquest text apareixerà publicat a la revista "Metròpolis" aquest mes d'octubre. Us l'avancem en el nostre blog. 

És obvi que la Ciutat, com l’entenem avui i com s’ha entès històricament, compta amb els teatres com a infraestructures bàsiques del seu plantejament i com a eines per al seu re-plantejament. A les ciutats romanes ja trobem teatres com un dels edificis principals de la vida de la ciutat, i així fins als nostres dies. El paper que ha tingut el teatre com a motor de transformació social no ha estat sempre el mateix al llarg de la història però sí que ha estat sempre present i ha estat sempre un motor per desvetllar i fer créixer els ciutadans que té a prop. Els teatres són importants perquè per ells aniran passant les mirades que ajudaran a entendre ales societat.

És important entendre els teatres com a petites repúbliques independents dins d’una polis organitzada més gran. Cal pensar aquests espais com a punts concrets des d’on s’irradien continguts culturals, i des d’on s’ofereixen nous horitzons cap a on mirar. El teatre és “el mirall de la societat”, com diu el Príncep de Dinamarca. És cert que avui no és l’únic espai a partir del qual la societat es reconeix, existeixen mitjans molt més massius però el teatre manté una peculiaritat que el fa únic: allò que s’esdevé és en temps real i davant nostre. És únic i exclusiu. Per tant, podem entendre la definició del teatre com l’espai compartit entre actors i espectadors hi ha la possibilitat de viure un “present compartit” on “passen coses” que sovint van més enllà de les mateixes parets del teatre. L'edifici teatral engloba necessàriament actors i públic.

A partir d’aquesta reflexió, situant l’essència del teatre en aquesta idea, intento plantejar-me quins són els requisits que hauria de tenir un teatre (com a edifici). O almenys, el teatre que jo somio.

Per una banda entenc que hi hauria els “teatres estàndards”. Aquells edificis amb una forma determinada, amb unes condicions de construcció precises i on tenen lloc les obres de teatre. Són espais que tots coneixem i que quan pensem en el concepte “teatre” ens venen al cap, espais fixes dins la ciutat, espais preparats i dissenyats per a l’exhibició teatral. Però atenció, en aquestes construccions que tradicionalment entenem com a teatres hi ha sovint un problema greu de concepció i és l’enorme separació o diferenciació de l’espai dels espectadors i l’espai dels actors i de l’escena. Una separació que finalment ens ve pensada des d'una altra època. Quan pensem en el que és el teatre i ens ve al cap la idea de “present compartit entre un públic i una companyia” aquesta construcció no ens ajuda gaire. Més aviat, trenca amb la necessitat bàsica que nosaltres considerem. 

Darrera d’un espai teatral cal que hi hagi un grup de gent que aglutini el màxim de complicitats possibles. És aquesta entesa la que permet fer del teatre un espai viu. Viu en dos sentits. Per una banda, l’edifici teatral ha de poder jugar amb les parets, amb els accessos, amb les sales complementàries, amb la disposició del públic. Cal una comunió entre l’edifici i el contingut, el teatre ha de ser la construcció que ha d’estar d’acord amb el contingut. Per altra banda, un teatre ha de ser un motor social, un lloc on passen coses. Ha de ser la casa d’un col·lectiu de gent que genera continguts, sensacions, propostes noves. Hauria de ser un contenidor de l’expressió poètica i política d’un grup de gent que són els qui treballen a i per l’espai. Un contenidor dotat des de la ciutat després d’haver generat un diàleg entre agents, administracions, col·lectius..., i després d’haver treballat en xarxa. Tots aquests passos previs al fet teatral, han de fer avançar el discurs, han de moure tantes o més coses que el propi moment teatral.
El teatre és un espai de llibertat subjecte a unes  normes pròpies, que han transmutat la realitat. I ha de ser un lloc on “passin coses”. I perquè puguin passar aquestes coses calen algunes premisses que no sempre estan clares o són possibles. En primer lloc, cal tenir a mà i aprovada una normativa flexible, rigorosa i detallista, que contempli excepcions per a cada voluntat i que estudiï totes les possibilitats sense caure en rígides normes inflexibles. En segon lloc, demana uns espectador actius i involucrats en el que està passant. El públic, des del primer moment que creua la porta del teatre, ha de percebre les transformacions de l’espai. Ha d’introduir-se en un ambient que cada vegada serà diferent i que l’anirà situant per entendre i viure millor l’obra que ha vingut a veure. Només per la observació de la disposició de l’espai i de l’ús que se’n fa, l’espectador ja pot tenir pistes o pot començar a desxifrar allò que el creador li vol explicar. Per tant, el discurs artístic afecta també a l’espai, comença en aquest mateix.

Com va dir Fabià Puigserver referint-se al Teatre Lliure:  “Treballo sobre els murs del meu teatre perquè aquests puguin transformar-se cada vegada segons el color del projecte, i amb la mesura artesanal necessària es pugui treballar la seva funció cultural. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps. Quantes vegades he hagut de trencar-me el cap i passar-me hores davant del paper, barallant-me amb els metres i els centímetres de l’espai real reduïdíssim del Lliure, amb una única finalitat: aconseguir dominar-lo, fer-lo desaparèixer i convertir-lo per un moment, en un món de ficció adequat a cada nova circumstància dramàtica. Una lluita en la que les lleis deixen de ser pròpiament físiques, on allò real es converteix pròpiament en versemblant"

El teatre no s’hauria de permetre habitar només espais convencionals, espais que s’expliquen per ells mateixos. Receptacles entesos d’entrada per part del públic general. Espai reglats i fins i tot adotzenats. La cultura ha de viure en tot tipus d’espais, ha d’aflorar per la ciutat, ha d’entrar en diàleg amb arquitectures diferents i ha de suposar un repte constant per als espectadors. Pensar en un espai efímer, en una expressió que canviarà d’ús o potser de format. Imaginar allò que genera processos de creació, que genera debat per l'impacte que s'instal·la en els ciutadans. Imaginar fa anar a buscar coses noves que cal debatre i bastir d’arguments per tal de convèncer a polítics, propietaris, societat civil... i no sempre és fàcil perquè els resultats no són tan clarament assignables, no són ni a priori ni tangibles, i potser per això fa la sensació que no tenen un rèdit quantificable.

Allò que fa evolucionar el teatre és la cerca d'una nova manera de comunicar-se. Això obliga a l’interlocutor a avançar en el discurs, a trencar barreres i a buscar nous diàlegs, noves ubicacions. És important tenir present la idea de l’efímer, també en l’àmbit arquitectònic, perquè un espai provisional, un espai a mig fer, un lloc on establir-se però no de manera definitiva, és un bon continent per a la creació teatral. Una llavor extraordinària. Un lloc a reivindicar.

Sabem que els  espai no convencionals, les veus diferents, i els paisatges alternatius, com ara la Biblioteca de Catalunya, requereixen més feina, demanen més temps per a ser entesos, per interpretar la normativa i ajusta-la de manera intel·ligent. Per això crec que és tant important la feina que hem fet des de la perla 29 lligada a l’espai de la Biblioteca.

Quan l'espai teatral perd la dimensió humana, el teatre es distancia i cal canviar les maneres de fer-lo. És molt perillosa la pèrdua de la vessant artesanal, allò que reconeixem com a “fet a mà”, allò assequible i proper. M'agrada un  teatre de proximitat on es plantegi una relació directe entre l'espectador i l'obra. Un teatre que no deixi perdre la mida humana al deixar entreveure tot el seu procés de creació, un teatre que des del nivell artesanal permeti pujar les emocions fins als nivells més alts. I un teatre, que partint d’aquestes idees, i no abandonant la poètica del “a mig fer”, s’instal·li en un edifici que ha esborrat visiblement les barreres. Un edifici lliure on tot sigui possible. El nostre ofici, actualment, continua sent necessari i ha de ser alegre, fresc, esperançat i sobretot, esperançador. Un món bastit a dins d’un edifici, rigorós però lliure, i sobretot, semblant però diferent del de fora.

Com diu Bergman a Fanny i Alexander: Al otro lado, ahí fuera está el mundo grande, y a veces, este mundo nuestro, consigue reflejar el mundo grande de modo que podamos entenderlo algo mejor. O quizás demos a las personas que aquí vienen la oportunidad de olvidar durante unos breves instantes, quizás unos segundos, unos momentos, el duro mundo exterior. Nuestro teatro es un pequeño y estrecho espacio de orden, rutina, conciencia y cariño.





dijous, 20 d’octubre de 2011

Entrevista a Xavier Boada: tot un perla aquesta tardor!

En Xavier Boada treballarà molt aquesta tardor. Formarà part de La presa, substituint a en Jordi Coromina i també farà gira amb l’espectacle Luces de bohemia del qual ja va formar part quan es va estrenar a la Biblioteca de Catalunya. Podríem dir que serà “tot un perla” durant els propers mesos i per això l’entrevistem, per saber com es veu la feinada que li arriba i com s’identifica amb la feina que fa.


1.- La Presa, Luces de Bohemia, La Riera… Ets a tot arreu, et queda cap moment per descansar? Com t’ho fas? Què menges per estar tan energètic?
En els temps que ens toca viure tenir tanta feina és un autèntic privilegi. Penso que el secret recau en una cosa tan simple com “fer allò que t’agrada fer”. Quan disfrutes del que estàs fent no tens la sensació d’haver estat expulsat del “paradís” i “condemnat a treballar”. El “paradís”, precisament, està en abocar-te amb tot l’entusiasme a la teva vocació. Per explicar-ho he fet servir una referència molt judeo-cristiana, però, què vols que hi faci, jo sóc d’Osona i tota l’energia la trec de les butifarres i la carn del perol i també d’algun ciri.

2.- La Presa està dirigida per Ferran Utzet i Luces de Bohemia per l’Oriol Broggi. Dos directors diferents però que treballen sota el paraigües de laperla29. Tu que formes part del repartiments dels dos muntatges, trobes que hi ha coses en comú? Potser la manera de treballar i d’afrontar la posada en escena?
Hi ha un coincidència claríssima en la manera d’entendre el nostre ofici com una cosa artesanal. Jo vinc dels Joglars, on també s’entenia el nostre treball com un ofici, allunyat dels “glamours” que tan sovint interfereixen la nostra feina. L’Oriol és un director amb les idees molt clares pel que fa a l’objectiu, però, -i això és molt important-, sempre obert a les propostes dels actors. El Ferran ha heretat o s’ha format com a director en aquesta humilitat gran, ben entesa, imprescindible per oferir alguna cosa que tingui valor, positiva pel resultat. M’agrada molt la seva aposta per la improvisació (mentre som al laboratori) i també m’agrada la precisió, el cartesianisme (això es deu derivar del seu rebost de matemàtic) que ell transforma en indicacions molt precises als actors.

3.- Estar a dos muntatges i fer bolos consecutius de les dues funcions en un mateix cap de setmana és un exercici de risc? Com l’afrontes? Et fa por?
No recordo qui deia que la memòria d’un actor no és al cap sinó als peus, a la geografia, a l’espai. Penso que és veritat. Cada espai et porta a una atmosfera diferent, i la memòria i els personatges són allà. Fer-ho bé és qüestió de concentració i de confiança. O sigui que sí, sens dubte fa una certa por. Per a mí és molt important arribar dues hores abans d’iniciar la funció i fer els meus rituals privats per posar-me a lloc.

4.- Parlem ara de La Presa. T’incorpores més tard en la proposta, quan ja ha estat estrenada a la Biblioteca, com t’ha rebut la companyia? Has pogut crear el teu propi personatge o has seguit les línies marcades per Coromina? Hi ha alguna cosa d’en Finbar amb la qual t’identifiques? Tu que ets de Manlleu, reconeixes el tipus de relacions que es veuen en el muntatge? Penses que la posada en escena alla italiana canviarà alguns dels punts essencials del muntatge com per exemple l’escenografia era bàsica?
Sens dubte una substitució és com un injert, l’essencial és que no hi hagi refús. Els companys són excel.lents, m’han acotxat des del primer dia. Magnífics actors que m’han fet més fàcil la incorporació a l’espectacle.
Amb l’amic Coromina ens coneixem de fa molts anys. Feia un Finbar esplèndid. Jo no podia partir dels elements imitatius perquè m’hauria estrellat. La veu d’en Jordi, els elements rurals que transpirava el seu personatge, el feien únic. Jo he portat el personatge a un terreny que m’anés més a favor. El meu Finbar vol donar més la imatge del nou ric, d’un foteta a qui la ciutat li ha llimat una mica, tampoc massa, els seus orígens. Un “pijo” de barat. Al meu poble conec algunes persones que s’aproximen a aquest perfil i sí, sens dubte, els elements imitatius els he buscat per aquest cantó.
La posada en escena alla italiana penso que no adultera massa l’atmosfera que es creava a la Biblioteca. L’espai de la Biblioteca és tremendament inductor. La proximitat de l’espectador i l’arquitectura d’aquell lloc tan especial, sempre donen un plus a allò que s’hi presenta (i s’hi representa). En el cas de la Presa, tot i això, penso que tant la història que s’explica, el clima que es genera i, sobretot, l’espai únic on transcorre l’acció, permeten posar-ho en un escenari convencional sense massa renúncies.

5.- A Luces de bohemia fas diferents personatges: diferents moviments, diferents veus... Com afrontes un muntatge que et proposa aquesta feina? Aquesta capacitat de “transformació” et ve dels anys que vas treballar amb els Joglars? T’agrada aquesta opció o prefereixes desenvolupar a fons un sol paper durant un muntatge?
Sempre he treballat des del distançament, amb màscares molt fortes i havent d’afrontar caracters molt diversos en una mateixa obra de teatre. Per a mí enfrontar-me al naturalisme i a un treball profund sobre un sol personatge és un repte. M’hauria agradat molt fer-ho a partir d’un procés menys apressat (ben mirat hem fet sis assajos), però no volia perdre l’oportunitat d’encarar aquest treball. Quan vaig veure la Presa a la Biblioteca em vaig emocionar, de fet vaig repetir com a espectador al cap de pocs dies.

6.- Aquesta és la primera vegada que una companyia catalana representa Luces de bohemia i amb el vostre muntatge és la primera vegada que aquest espectacle farà una gira. Com creus que el text de Valle – Inclán es rebrà a les diferents localitats del país?
El text de Valle és impressionant. Per sort o per desgràcia parla d’una Espanya impossible i això té uns elements d’actualitat inqüestionables. Més que mai, ara, les paraules de Valle ressonen amb una força impetuosa. Això fa pensar en dues coses, una de lloable i l’altra terrible: Un retrat exacte i magnífic del país on ens ha tocat viure des d’una literatura dramàtica excelsa i, per altra banda, la terrible constatació que als anys vint del segle passat estàvem on som ara.

7- Per acabar, McPherson reflexa una Irlanda crua i en moments difícils i Valle- Inclán no queda lluny amb la fosca Espanya que mostra. En ambdós textos els personatges expressen més aviat visions pessimistes i tristes de la vida. Creus però que darrera hi ha un final que convida a canviar les coses i per tant podem trobar-hi un cert optimisme o confiança en el gènere humà?
Sóc tan pessimista com Valle i McPherson. No crec que es produeixi cap miracle. Crec que hem de resignar-nos a viure i a conviure amb aquesta sensació de desconfiança eterna sobre l’altre i també sobre les aventures polítiques. Genèticament som un país de “pillos” on treballar es considera una maledicció. Amb aquestes premises a l’única cosa que pots aspirar és a poder dormir tranquil.


Gràcies Xavi!!
Anna Madueño

dimecres, 19 d’octubre de 2011

La presa té 4 nominacions als Premis Butaca!!


Avui he tingut un somni: us imagineu que La Perla 29 pot arribar a guanyar un Butaca al millor espectacle teatral amb La presa i el Ferran Utzet al capdavant? Perquè si et pares a pensar, ostres, què fort que seria, no? Millor espectacle: TNC, Teatre Lliure, Focus... i La Perla 29. Millors directors: Julio Manrique, Sergi Belbel, Josep Maria Pou, Àlex Rigola i Ferran Utzet! Allà, enmig dels millors! Ostres és fort veure com La Perla està ben col·locada i ben considerada, i com el Ferran ha sabut estar amb molta tranquil·litat al capdavant d’un projecte com La presa.

Crec que ens serà difícil guanyar un premi, ho tenim difícil, però és possible... Us imagineu??! Seria un dels èxits més grans de laperla29. Crec, sincerament, que estar aquí ja és molt i n’estic (n’estem) molt i molt contents! Felicitats a tots !

Oriol Broggi, director de La Perla 29 

Podeu votar els Premis Butaca a: www.premisbutaca.cat

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Les "meves" Luces de bohemia


En Pere Garcia va veure "Luces de bohemia" a Girona el passat diumenge 9 d'octubre. Aquest és el comentari que ens envia després de veure la funció. 





Tot just arribat del teatre Municipal, on he vist la versió que ORIOL BROGGI ha fet de l'obra mestre de VALLE INCLAN, m'he posat a escriure aquestes ratlles sobre la per mi, millor obra del teatre espanyol de TOTS ELS TEMPS. Si us molesteu a llegir l'informació que sobre mi hi ha a aquesta pàgina, veureu que entre les meves lectures i obres de teatre preferides hi ha LUCES DE BOHEMIA. L'admiració ve de lluny -"mayor en años, menor en prez"- diríem que de mitjans  que dels anys 60 en una lectura a la revista PRIMER ACTO. Va impressionar-me. Quan JOSE TAMAYO va estrenar-la al Bellas Artes de Madrid l'any 1971 amb JOSE Mª RODERO i AGUSTIN GONZALEZ fent de Max i Don Latino vaig vole-hi anar. Però llavors no estaven els temps per viatges teatrals. Qui em diria que anys més tard en feria d'un dia per anar a Londres¡¡. Però et aquí que l'any 1973 el mateix muntatge s'anuncia al Teatro Español de BCN -ara ARTERIA PARAL.LEL-, amb ALEJANDRO ULLOA fent de Max, ja que RODERO va negar-se a fer les 2 funcions diàries obligatòries llavors.La resta del repartiment era el mateix. L'estrena havia de ser a mitjanç de desembre. Però dies abans, CARRERO BLANCO va fer el seu "salt mortal", crec que va dictar-se estat d'excepció i ja em vaig pensar que mai veuria aquesta desitjada obra. No va ser així i l'estrena va tenir lloc. El muntatge de TAMAYO estava molt be. Amb diapositives anava mostrant els diferents espais on passa l'acció i un molt bon repartiment -Pedro del Rio,Margarita Calahorra, Mª Jesús Lara,Manuel Gallardo(el preso catalan), etc.etc- molt ben conjuntats van fer d'aquell un espectacle que vaig veure 3 cops.

L'any 1984 LLUÍS PASCUAL amb espai escènic del genial FABIÀ PUIGSERVER i un repartiment de luxe -era una producció del Centro Dramàtico Nacional- l'estrena a París i desprès, abans d'anar a Madrid, fa estada 5 dies al Municipal de Girona. Una vaga de transportistes impedeix passar el decorat i l'obra s'estrena un dia més tard(va estar a Girona del 26 al 1 de Març del 1984). Vaig veure aquella funció 5 cops mercès a la "generositat" de PERE CODINA, llavors director del teatre. Aquella versió va ser per mi la DEFINITIVA d'aquesta obra excepcional. Un repartiment propi d'un teatre Nacional, que permetia per exemple que pel curt paper de Zaratrusta es contractes a MANUEL ALEXANDRE  o a PACO ALGORA per "un borracho",FELIX ROTAETA Pel "Rei de Portugal", o la CARULLA per fer de "madama Collet",la sensacional VICKY LAGOS com Enriqueta Pisabien, etc.etc. I la fí vaig veure a RODERO fent de Max-EL PAPER DE LA SEVA VIDA-, i el recordat CARLOS LUCENA el seu gos pigall DON LATINO.Un luxe. Després de Madrid l'any 1987 van tornar per 3 dies a Girona i vaig repetir l'experiencia. Hi havia uns petits canvis en el repartiment -el desaparegut i jove NACHO MARTINEZ feia el "preso catalan" en substitució de JOSE GEA, i SANDRA TORAL que aquests dies ha estat a Girona amb "JOSE K.TORTURADO, substituïa a NURIA GALLARDO fent de Claudinita-,novament la força de Valle i els personatges perduts en la nit madrilenya em van impresionar.

Anys més tard(1998), va passar pel Municipal una re-creació del muntatge de TAMAYO, amb MANUEL DEL BLAS i WALTER VIDARTE de protagonistes, però la resta del repartiment ja no estava a l'alçada. La versió que UR TEATRO, dirigida per ELENA PIMIENTA vista a Sant Domènec, és per oblidar.

I arribem a avui i la versió d'ORIOL BROGGI. D'entrada, quan vaig veure anunciades unes  LUCES... feta per actors catalans i que 8 actors donessin vida a 28 personatges em va fer caure l'ànima als peus. Un cop més queda demostrar, que no s'ha de pree-jutjar ja que la funció vista avui té un gran nivell actoral, i BROGGI i SEBASTIÀ BROSSA amb pocs mitjans han fet un molt bon treball escenogràfic -VALLE estava segur que NINGÚ podria representar aquesta obra degut als canvis d'escenaris-, i sobre tot s'ha fet amb un gran respecte al text. S'han retallat algunes escenes -recordo la de les dones que de matí van rentar amb Max mort al carrer-però BROGGI ha fet una cosa que MAI CAP DIRECTOR HAVIA FET: fer recitar les "acotacions" escrites per Valle -no totes, però quasi-, que són una autèntica meravella(Sols JOSE LUIS ALONSO ho va fer en una trilogia que va muntar al MARIA GUERRERO amb "La cabeza del Bautista",lLa enamorada del Rey" i "la Rosa de papel"), i això sol s'ha d'agrair. Del muntatge d'avui sols M'HA DESAGRADAT l'escena en que MARCIA CISTERÓ-magnífica com Enriqueta  Pisabien- fent de guardia civil i l'innecessari enterramorts català.LLUÍS SOLER ha sigut un Max de gran nivell, JORDI MARTINEZ un bon Don Latino i la resta no ha desentonat gens. Destacaria també a CAMILO GARCIA i JACOB TORRES-molt bona l'escena del preso catalan- i he quedat AGRADABLEMENT SORPRÉS de XAVIER BOADA. Fa un parell de dies la meva dona em va dir que van cantar al programa DIVENDRES de TV3 i no m'ho crèia. Doncs si, canta i ho fa molt be, però es que a més, al llarg de la funció tots els papers que fa els broda. LUCES DE BOHEMIA, després de la visió d'avui, segueix sent l'obra de teatre espanyol que m'AGRADA MÉS. O sia, que gràcies ORIOL BROGGI per un espectacle, que guardaré en la memòria com els memorables de Tamayo i Pascual.


dilluns, 10 d’octubre de 2011

"Telón de fondo" de Marcos Ordóñez

Us recomanem la lectura del darrer llibre de Marcos Ordoñez: “Telón de fondo”. És brutal! 


Parla sobre el teatre, l’ofici, les històries, la crítica, la història del nostre teatre, el fet de ser-ne espectador, com rebre les crítiques. És realment un llibre apassionant i molt ben escrit. Allò que reclamem sovint, aprofundir de forma amable i planera però seriosa. Molt recomanable. 

Mireu quin fragment: “A una obra le pido, ante todo, que me ensanche el alma (mi capacidad de comprensión) y alimente mi alegría. Las mejores obras son las que no ofrecen respuestas cómodas para llevarse a casa sino un buen puñado de preguntas eternas, pero también aquellas que te euforizan, que te hacen salir del teatro con una sensación de absoluta liviandad: ambas, de una forma u otra, te reconcilian con la vida.”

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Els Justos - Bon inici de temporada

Traducció casolana d’un bonic text de Borges que ens hem permès adaptar, canviar i amb respecte compartir amb vosaltres.


Els Justos

Un home que cultiva amb tranquil·litat el seu jardí, tal com deia Voltaire
Aquell altre que agraeix l’existència de la música
El que descobreix, amb plaer, una etimologia
Un actor que premedita una entonació, un ritme, i un gest
Aquell que acompanya l’agonia d’un altre
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez
El tipògraf que compon en una impremta aquesta pàgina, que potser no entén
Una dona i un home que llegeixen el tercet final d’un cert cant
Aquell que acaricia un animal adormit
El que agraeix que a la terra hi hagi Stevenson
El que justifica o vol justificar un mal que li han fet
Tres amics que agraeixen haver llegit a Marc Aureli i s’esforcen a practicar i freqüentar el diàleg
El que constata que els altres tenien raó
Aquell que mira un espectacle i sospira en silenci en una nau gòtica ...

Totes aquestes persones, que s’ignoren entre ells, estan salvant el món.

Jorge Luis Borges


Bon inici de temporada!