Ves al contingut principal

Entrevista a Xavier Boada: tot un perla aquesta tardor!

En Xavier Boada treballarà molt aquesta tardor. Formarà part de La presa, substituint a en Jordi Coromina i també farà gira amb l’espectacle Luces de bohemia del qual ja va formar part quan es va estrenar a la Biblioteca de Catalunya. Podríem dir que serà “tot un perla” durant els propers mesos i per això l’entrevistem, per saber com es veu la feinada que li arriba i com s’identifica amb la feina que fa.


1.- La Presa, Luces de Bohemia, La Riera… Ets a tot arreu, et queda cap moment per descansar? Com t’ho fas? Què menges per estar tan energètic?
En els temps que ens toca viure tenir tanta feina és un autèntic privilegi. Penso que el secret recau en una cosa tan simple com “fer allò que t’agrada fer”. Quan disfrutes del que estàs fent no tens la sensació d’haver estat expulsat del “paradís” i “condemnat a treballar”. El “paradís”, precisament, està en abocar-te amb tot l’entusiasme a la teva vocació. Per explicar-ho he fet servir una referència molt judeo-cristiana, però, què vols que hi faci, jo sóc d’Osona i tota l’energia la trec de les butifarres i la carn del perol i també d’algun ciri.

2.- La Presa està dirigida per Ferran Utzet i Luces de Bohemia per l’Oriol Broggi. Dos directors diferents però que treballen sota el paraigües de laperla29. Tu que formes part del repartiments dels dos muntatges, trobes que hi ha coses en comú? Potser la manera de treballar i d’afrontar la posada en escena?
Hi ha un coincidència claríssima en la manera d’entendre el nostre ofici com una cosa artesanal. Jo vinc dels Joglars, on també s’entenia el nostre treball com un ofici, allunyat dels “glamours” que tan sovint interfereixen la nostra feina. L’Oriol és un director amb les idees molt clares pel que fa a l’objectiu, però, -i això és molt important-, sempre obert a les propostes dels actors. El Ferran ha heretat o s’ha format com a director en aquesta humilitat gran, ben entesa, imprescindible per oferir alguna cosa que tingui valor, positiva pel resultat. M’agrada molt la seva aposta per la improvisació (mentre som al laboratori) i també m’agrada la precisió, el cartesianisme (això es deu derivar del seu rebost de matemàtic) que ell transforma en indicacions molt precises als actors.

3.- Estar a dos muntatges i fer bolos consecutius de les dues funcions en un mateix cap de setmana és un exercici de risc? Com l’afrontes? Et fa por?
No recordo qui deia que la memòria d’un actor no és al cap sinó als peus, a la geografia, a l’espai. Penso que és veritat. Cada espai et porta a una atmosfera diferent, i la memòria i els personatges són allà. Fer-ho bé és qüestió de concentració i de confiança. O sigui que sí, sens dubte fa una certa por. Per a mí és molt important arribar dues hores abans d’iniciar la funció i fer els meus rituals privats per posar-me a lloc.

4.- Parlem ara de La Presa. T’incorpores més tard en la proposta, quan ja ha estat estrenada a la Biblioteca, com t’ha rebut la companyia? Has pogut crear el teu propi personatge o has seguit les línies marcades per Coromina? Hi ha alguna cosa d’en Finbar amb la qual t’identifiques? Tu que ets de Manlleu, reconeixes el tipus de relacions que es veuen en el muntatge? Penses que la posada en escena alla italiana canviarà alguns dels punts essencials del muntatge com per exemple l’escenografia era bàsica?
Sens dubte una substitució és com un injert, l’essencial és que no hi hagi refús. Els companys són excel.lents, m’han acotxat des del primer dia. Magnífics actors que m’han fet més fàcil la incorporació a l’espectacle.
Amb l’amic Coromina ens coneixem de fa molts anys. Feia un Finbar esplèndid. Jo no podia partir dels elements imitatius perquè m’hauria estrellat. La veu d’en Jordi, els elements rurals que transpirava el seu personatge, el feien únic. Jo he portat el personatge a un terreny que m’anés més a favor. El meu Finbar vol donar més la imatge del nou ric, d’un foteta a qui la ciutat li ha llimat una mica, tampoc massa, els seus orígens. Un “pijo” de barat. Al meu poble conec algunes persones que s’aproximen a aquest perfil i sí, sens dubte, els elements imitatius els he buscat per aquest cantó.
La posada en escena alla italiana penso que no adultera massa l’atmosfera que es creava a la Biblioteca. L’espai de la Biblioteca és tremendament inductor. La proximitat de l’espectador i l’arquitectura d’aquell lloc tan especial, sempre donen un plus a allò que s’hi presenta (i s’hi representa). En el cas de la Presa, tot i això, penso que tant la història que s’explica, el clima que es genera i, sobretot, l’espai únic on transcorre l’acció, permeten posar-ho en un escenari convencional sense massa renúncies.

5.- A Luces de bohemia fas diferents personatges: diferents moviments, diferents veus... Com afrontes un muntatge que et proposa aquesta feina? Aquesta capacitat de “transformació” et ve dels anys que vas treballar amb els Joglars? T’agrada aquesta opció o prefereixes desenvolupar a fons un sol paper durant un muntatge?
Sempre he treballat des del distançament, amb màscares molt fortes i havent d’afrontar caracters molt diversos en una mateixa obra de teatre. Per a mí enfrontar-me al naturalisme i a un treball profund sobre un sol personatge és un repte. M’hauria agradat molt fer-ho a partir d’un procés menys apressat (ben mirat hem fet sis assajos), però no volia perdre l’oportunitat d’encarar aquest treball. Quan vaig veure la Presa a la Biblioteca em vaig emocionar, de fet vaig repetir com a espectador al cap de pocs dies.

6.- Aquesta és la primera vegada que una companyia catalana representa Luces de bohemia i amb el vostre muntatge és la primera vegada que aquest espectacle farà una gira. Com creus que el text de Valle – Inclán es rebrà a les diferents localitats del país?
El text de Valle és impressionant. Per sort o per desgràcia parla d’una Espanya impossible i això té uns elements d’actualitat inqüestionables. Més que mai, ara, les paraules de Valle ressonen amb una força impetuosa. Això fa pensar en dues coses, una de lloable i l’altra terrible: Un retrat exacte i magnífic del país on ens ha tocat viure des d’una literatura dramàtica excelsa i, per altra banda, la terrible constatació que als anys vint del segle passat estàvem on som ara.

7- Per acabar, McPherson reflexa una Irlanda crua i en moments difícils i Valle- Inclán no queda lluny amb la fosca Espanya que mostra. En ambdós textos els personatges expressen més aviat visions pessimistes i tristes de la vida. Creus però que darrera hi ha un final que convida a canviar les coses i per tant podem trobar-hi un cert optimisme o confiança en el gènere humà?
Sóc tan pessimista com Valle i McPherson. No crec que es produeixi cap miracle. Crec que hem de resignar-nos a viure i a conviure amb aquesta sensació de desconfiança eterna sobre l’altre i també sobre les aventures polítiques. Genèticament som un país de “pillos” on treballar es considera una maledicció. Amb aquestes premises a l’única cosa que pots aspirar és a poder dormir tranquil.


Gràcies Xavi!!
Anna Madueño

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…