Passa al contingut principal

Entrevista a Xavier Boada: tot un perla aquesta tardor!

En Xavier Boada treballarà molt aquesta tardor. Formarà part de La presa, substituint a en Jordi Coromina i també farà gira amb l’espectacle Luces de bohemia del qual ja va formar part quan es va estrenar a la Biblioteca de Catalunya. Podríem dir que serà “tot un perla” durant els propers mesos i per això l’entrevistem, per saber com es veu la feinada que li arriba i com s’identifica amb la feina que fa.


1.- La Presa, Luces de Bohemia, La Riera… Ets a tot arreu, et queda cap moment per descansar? Com t’ho fas? Què menges per estar tan energètic?
En els temps que ens toca viure tenir tanta feina és un autèntic privilegi. Penso que el secret recau en una cosa tan simple com “fer allò que t’agrada fer”. Quan disfrutes del que estàs fent no tens la sensació d’haver estat expulsat del “paradís” i “condemnat a treballar”. El “paradís”, precisament, està en abocar-te amb tot l’entusiasme a la teva vocació. Per explicar-ho he fet servir una referència molt judeo-cristiana, però, què vols que hi faci, jo sóc d’Osona i tota l’energia la trec de les butifarres i la carn del perol i també d’algun ciri.

2.- La Presa està dirigida per Ferran Utzet i Luces de Bohemia per l’Oriol Broggi. Dos directors diferents però que treballen sota el paraigües de laperla29. Tu que formes part del repartiments dels dos muntatges, trobes que hi ha coses en comú? Potser la manera de treballar i d’afrontar la posada en escena?
Hi ha un coincidència claríssima en la manera d’entendre el nostre ofici com una cosa artesanal. Jo vinc dels Joglars, on també s’entenia el nostre treball com un ofici, allunyat dels “glamours” que tan sovint interfereixen la nostra feina. L’Oriol és un director amb les idees molt clares pel que fa a l’objectiu, però, -i això és molt important-, sempre obert a les propostes dels actors. El Ferran ha heretat o s’ha format com a director en aquesta humilitat gran, ben entesa, imprescindible per oferir alguna cosa que tingui valor, positiva pel resultat. M’agrada molt la seva aposta per la improvisació (mentre som al laboratori) i també m’agrada la precisió, el cartesianisme (això es deu derivar del seu rebost de matemàtic) que ell transforma en indicacions molt precises als actors.

3.- Estar a dos muntatges i fer bolos consecutius de les dues funcions en un mateix cap de setmana és un exercici de risc? Com l’afrontes? Et fa por?
No recordo qui deia que la memòria d’un actor no és al cap sinó als peus, a la geografia, a l’espai. Penso que és veritat. Cada espai et porta a una atmosfera diferent, i la memòria i els personatges són allà. Fer-ho bé és qüestió de concentració i de confiança. O sigui que sí, sens dubte fa una certa por. Per a mí és molt important arribar dues hores abans d’iniciar la funció i fer els meus rituals privats per posar-me a lloc.

4.- Parlem ara de La Presa. T’incorpores més tard en la proposta, quan ja ha estat estrenada a la Biblioteca, com t’ha rebut la companyia? Has pogut crear el teu propi personatge o has seguit les línies marcades per Coromina? Hi ha alguna cosa d’en Finbar amb la qual t’identifiques? Tu que ets de Manlleu, reconeixes el tipus de relacions que es veuen en el muntatge? Penses que la posada en escena alla italiana canviarà alguns dels punts essencials del muntatge com per exemple l’escenografia era bàsica?
Sens dubte una substitució és com un injert, l’essencial és que no hi hagi refús. Els companys són excel.lents, m’han acotxat des del primer dia. Magnífics actors que m’han fet més fàcil la incorporació a l’espectacle.
Amb l’amic Coromina ens coneixem de fa molts anys. Feia un Finbar esplèndid. Jo no podia partir dels elements imitatius perquè m’hauria estrellat. La veu d’en Jordi, els elements rurals que transpirava el seu personatge, el feien únic. Jo he portat el personatge a un terreny que m’anés més a favor. El meu Finbar vol donar més la imatge del nou ric, d’un foteta a qui la ciutat li ha llimat una mica, tampoc massa, els seus orígens. Un “pijo” de barat. Al meu poble conec algunes persones que s’aproximen a aquest perfil i sí, sens dubte, els elements imitatius els he buscat per aquest cantó.
La posada en escena alla italiana penso que no adultera massa l’atmosfera que es creava a la Biblioteca. L’espai de la Biblioteca és tremendament inductor. La proximitat de l’espectador i l’arquitectura d’aquell lloc tan especial, sempre donen un plus a allò que s’hi presenta (i s’hi representa). En el cas de la Presa, tot i això, penso que tant la història que s’explica, el clima que es genera i, sobretot, l’espai únic on transcorre l’acció, permeten posar-ho en un escenari convencional sense massa renúncies.

5.- A Luces de bohemia fas diferents personatges: diferents moviments, diferents veus... Com afrontes un muntatge que et proposa aquesta feina? Aquesta capacitat de “transformació” et ve dels anys que vas treballar amb els Joglars? T’agrada aquesta opció o prefereixes desenvolupar a fons un sol paper durant un muntatge?
Sempre he treballat des del distançament, amb màscares molt fortes i havent d’afrontar caracters molt diversos en una mateixa obra de teatre. Per a mí enfrontar-me al naturalisme i a un treball profund sobre un sol personatge és un repte. M’hauria agradat molt fer-ho a partir d’un procés menys apressat (ben mirat hem fet sis assajos), però no volia perdre l’oportunitat d’encarar aquest treball. Quan vaig veure la Presa a la Biblioteca em vaig emocionar, de fet vaig repetir com a espectador al cap de pocs dies.

6.- Aquesta és la primera vegada que una companyia catalana representa Luces de bohemia i amb el vostre muntatge és la primera vegada que aquest espectacle farà una gira. Com creus que el text de Valle – Inclán es rebrà a les diferents localitats del país?
El text de Valle és impressionant. Per sort o per desgràcia parla d’una Espanya impossible i això té uns elements d’actualitat inqüestionables. Més que mai, ara, les paraules de Valle ressonen amb una força impetuosa. Això fa pensar en dues coses, una de lloable i l’altra terrible: Un retrat exacte i magnífic del país on ens ha tocat viure des d’una literatura dramàtica excelsa i, per altra banda, la terrible constatació que als anys vint del segle passat estàvem on som ara.

7- Per acabar, McPherson reflexa una Irlanda crua i en moments difícils i Valle- Inclán no queda lluny amb la fosca Espanya que mostra. En ambdós textos els personatges expressen més aviat visions pessimistes i tristes de la vida. Creus però que darrera hi ha un final que convida a canviar les coses i per tant podem trobar-hi un cert optimisme o confiança en el gènere humà?
Sóc tan pessimista com Valle i McPherson. No crec que es produeixi cap miracle. Crec que hem de resignar-nos a viure i a conviure amb aquesta sensació de desconfiança eterna sobre l’altre i també sobre les aventures polítiques. Genèticament som un país de “pillos” on treballar es considera una maledicció. Amb aquestes premises a l’única cosa que pots aspirar és a poder dormir tranquil.


Gràcies Xavi!!
Anna Madueño

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…