Ves al contingut principal

Entrevista a Xavier Boada: tot un perla aquesta tardor!

En Xavier Boada treballarà molt aquesta tardor. Formarà part de La presa, substituint a en Jordi Coromina i també farà gira amb l’espectacle Luces de bohemia del qual ja va formar part quan es va estrenar a la Biblioteca de Catalunya. Podríem dir que serà “tot un perla” durant els propers mesos i per això l’entrevistem, per saber com es veu la feinada que li arriba i com s’identifica amb la feina que fa.


1.- La Presa, Luces de Bohemia, La Riera… Ets a tot arreu, et queda cap moment per descansar? Com t’ho fas? Què menges per estar tan energètic?
En els temps que ens toca viure tenir tanta feina és un autèntic privilegi. Penso que el secret recau en una cosa tan simple com “fer allò que t’agrada fer”. Quan disfrutes del que estàs fent no tens la sensació d’haver estat expulsat del “paradís” i “condemnat a treballar”. El “paradís”, precisament, està en abocar-te amb tot l’entusiasme a la teva vocació. Per explicar-ho he fet servir una referència molt judeo-cristiana, però, què vols que hi faci, jo sóc d’Osona i tota l’energia la trec de les butifarres i la carn del perol i també d’algun ciri.

2.- La Presa està dirigida per Ferran Utzet i Luces de Bohemia per l’Oriol Broggi. Dos directors diferents però que treballen sota el paraigües de laperla29. Tu que formes part del repartiments dels dos muntatges, trobes que hi ha coses en comú? Potser la manera de treballar i d’afrontar la posada en escena?
Hi ha un coincidència claríssima en la manera d’entendre el nostre ofici com una cosa artesanal. Jo vinc dels Joglars, on també s’entenia el nostre treball com un ofici, allunyat dels “glamours” que tan sovint interfereixen la nostra feina. L’Oriol és un director amb les idees molt clares pel que fa a l’objectiu, però, -i això és molt important-, sempre obert a les propostes dels actors. El Ferran ha heretat o s’ha format com a director en aquesta humilitat gran, ben entesa, imprescindible per oferir alguna cosa que tingui valor, positiva pel resultat. M’agrada molt la seva aposta per la improvisació (mentre som al laboratori) i també m’agrada la precisió, el cartesianisme (això es deu derivar del seu rebost de matemàtic) que ell transforma en indicacions molt precises als actors.

3.- Estar a dos muntatges i fer bolos consecutius de les dues funcions en un mateix cap de setmana és un exercici de risc? Com l’afrontes? Et fa por?
No recordo qui deia que la memòria d’un actor no és al cap sinó als peus, a la geografia, a l’espai. Penso que és veritat. Cada espai et porta a una atmosfera diferent, i la memòria i els personatges són allà. Fer-ho bé és qüestió de concentració i de confiança. O sigui que sí, sens dubte fa una certa por. Per a mí és molt important arribar dues hores abans d’iniciar la funció i fer els meus rituals privats per posar-me a lloc.

4.- Parlem ara de La Presa. T’incorpores més tard en la proposta, quan ja ha estat estrenada a la Biblioteca, com t’ha rebut la companyia? Has pogut crear el teu propi personatge o has seguit les línies marcades per Coromina? Hi ha alguna cosa d’en Finbar amb la qual t’identifiques? Tu que ets de Manlleu, reconeixes el tipus de relacions que es veuen en el muntatge? Penses que la posada en escena alla italiana canviarà alguns dels punts essencials del muntatge com per exemple l’escenografia era bàsica?
Sens dubte una substitució és com un injert, l’essencial és que no hi hagi refús. Els companys són excel.lents, m’han acotxat des del primer dia. Magnífics actors que m’han fet més fàcil la incorporació a l’espectacle.
Amb l’amic Coromina ens coneixem de fa molts anys. Feia un Finbar esplèndid. Jo no podia partir dels elements imitatius perquè m’hauria estrellat. La veu d’en Jordi, els elements rurals que transpirava el seu personatge, el feien únic. Jo he portat el personatge a un terreny que m’anés més a favor. El meu Finbar vol donar més la imatge del nou ric, d’un foteta a qui la ciutat li ha llimat una mica, tampoc massa, els seus orígens. Un “pijo” de barat. Al meu poble conec algunes persones que s’aproximen a aquest perfil i sí, sens dubte, els elements imitatius els he buscat per aquest cantó.
La posada en escena alla italiana penso que no adultera massa l’atmosfera que es creava a la Biblioteca. L’espai de la Biblioteca és tremendament inductor. La proximitat de l’espectador i l’arquitectura d’aquell lloc tan especial, sempre donen un plus a allò que s’hi presenta (i s’hi representa). En el cas de la Presa, tot i això, penso que tant la història que s’explica, el clima que es genera i, sobretot, l’espai únic on transcorre l’acció, permeten posar-ho en un escenari convencional sense massa renúncies.

5.- A Luces de bohemia fas diferents personatges: diferents moviments, diferents veus... Com afrontes un muntatge que et proposa aquesta feina? Aquesta capacitat de “transformació” et ve dels anys que vas treballar amb els Joglars? T’agrada aquesta opció o prefereixes desenvolupar a fons un sol paper durant un muntatge?
Sempre he treballat des del distançament, amb màscares molt fortes i havent d’afrontar caracters molt diversos en una mateixa obra de teatre. Per a mí enfrontar-me al naturalisme i a un treball profund sobre un sol personatge és un repte. M’hauria agradat molt fer-ho a partir d’un procés menys apressat (ben mirat hem fet sis assajos), però no volia perdre l’oportunitat d’encarar aquest treball. Quan vaig veure la Presa a la Biblioteca em vaig emocionar, de fet vaig repetir com a espectador al cap de pocs dies.

6.- Aquesta és la primera vegada que una companyia catalana representa Luces de bohemia i amb el vostre muntatge és la primera vegada que aquest espectacle farà una gira. Com creus que el text de Valle – Inclán es rebrà a les diferents localitats del país?
El text de Valle és impressionant. Per sort o per desgràcia parla d’una Espanya impossible i això té uns elements d’actualitat inqüestionables. Més que mai, ara, les paraules de Valle ressonen amb una força impetuosa. Això fa pensar en dues coses, una de lloable i l’altra terrible: Un retrat exacte i magnífic del país on ens ha tocat viure des d’una literatura dramàtica excelsa i, per altra banda, la terrible constatació que als anys vint del segle passat estàvem on som ara.

7- Per acabar, McPherson reflexa una Irlanda crua i en moments difícils i Valle- Inclán no queda lluny amb la fosca Espanya que mostra. En ambdós textos els personatges expressen més aviat visions pessimistes i tristes de la vida. Creus però que darrera hi ha un final que convida a canviar les coses i per tant podem trobar-hi un cert optimisme o confiança en el gènere humà?
Sóc tan pessimista com Valle i McPherson. No crec que es produeixi cap miracle. Crec que hem de resignar-nos a viure i a conviure amb aquesta sensació de desconfiança eterna sobre l’altre i també sobre les aventures polítiques. Genèticament som un país de “pillos” on treballar es considera una maledicció. Amb aquestes premises a l’única cosa que pots aspirar és a poder dormir tranquil.


Gràcies Xavi!!
Anna Madueño

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…