Ves al contingut principal

El teatre que jo somio

Aquest text apareixerà publicat a la revista "Metròpolis" aquest mes d'octubre. Us l'avancem en el nostre blog. 

És obvi que la Ciutat, com l’entenem avui i com s’ha entès històricament, compta amb els teatres com a infraestructures bàsiques del seu plantejament i com a eines per al seu re-plantejament. A les ciutats romanes ja trobem teatres com un dels edificis principals de la vida de la ciutat, i així fins als nostres dies. El paper que ha tingut el teatre com a motor de transformació social no ha estat sempre el mateix al llarg de la història però sí que ha estat sempre present i ha estat sempre un motor per desvetllar i fer créixer els ciutadans que té a prop. Els teatres són importants perquè per ells aniran passant les mirades que ajudaran a entendre ales societat.

És important entendre els teatres com a petites repúbliques independents dins d’una polis organitzada més gran. Cal pensar aquests espais com a punts concrets des d’on s’irradien continguts culturals, i des d’on s’ofereixen nous horitzons cap a on mirar. El teatre és “el mirall de la societat”, com diu el Príncep de Dinamarca. És cert que avui no és l’únic espai a partir del qual la societat es reconeix, existeixen mitjans molt més massius però el teatre manté una peculiaritat que el fa únic: allò que s’esdevé és en temps real i davant nostre. És únic i exclusiu. Per tant, podem entendre la definició del teatre com l’espai compartit entre actors i espectadors hi ha la possibilitat de viure un “present compartit” on “passen coses” que sovint van més enllà de les mateixes parets del teatre. L'edifici teatral engloba necessàriament actors i públic.

A partir d’aquesta reflexió, situant l’essència del teatre en aquesta idea, intento plantejar-me quins són els requisits que hauria de tenir un teatre (com a edifici). O almenys, el teatre que jo somio.

Per una banda entenc que hi hauria els “teatres estàndards”. Aquells edificis amb una forma determinada, amb unes condicions de construcció precises i on tenen lloc les obres de teatre. Són espais que tots coneixem i que quan pensem en el concepte “teatre” ens venen al cap, espais fixes dins la ciutat, espais preparats i dissenyats per a l’exhibició teatral. Però atenció, en aquestes construccions que tradicionalment entenem com a teatres hi ha sovint un problema greu de concepció i és l’enorme separació o diferenciació de l’espai dels espectadors i l’espai dels actors i de l’escena. Una separació que finalment ens ve pensada des d'una altra època. Quan pensem en el que és el teatre i ens ve al cap la idea de “present compartit entre un públic i una companyia” aquesta construcció no ens ajuda gaire. Més aviat, trenca amb la necessitat bàsica que nosaltres considerem. 

Darrera d’un espai teatral cal que hi hagi un grup de gent que aglutini el màxim de complicitats possibles. És aquesta entesa la que permet fer del teatre un espai viu. Viu en dos sentits. Per una banda, l’edifici teatral ha de poder jugar amb les parets, amb els accessos, amb les sales complementàries, amb la disposició del públic. Cal una comunió entre l’edifici i el contingut, el teatre ha de ser la construcció que ha d’estar d’acord amb el contingut. Per altra banda, un teatre ha de ser un motor social, un lloc on passen coses. Ha de ser la casa d’un col·lectiu de gent que genera continguts, sensacions, propostes noves. Hauria de ser un contenidor de l’expressió poètica i política d’un grup de gent que són els qui treballen a i per l’espai. Un contenidor dotat des de la ciutat després d’haver generat un diàleg entre agents, administracions, col·lectius..., i després d’haver treballat en xarxa. Tots aquests passos previs al fet teatral, han de fer avançar el discurs, han de moure tantes o més coses que el propi moment teatral.
El teatre és un espai de llibertat subjecte a unes  normes pròpies, que han transmutat la realitat. I ha de ser un lloc on “passin coses”. I perquè puguin passar aquestes coses calen algunes premisses que no sempre estan clares o són possibles. En primer lloc, cal tenir a mà i aprovada una normativa flexible, rigorosa i detallista, que contempli excepcions per a cada voluntat i que estudiï totes les possibilitats sense caure en rígides normes inflexibles. En segon lloc, demana uns espectador actius i involucrats en el que està passant. El públic, des del primer moment que creua la porta del teatre, ha de percebre les transformacions de l’espai. Ha d’introduir-se en un ambient que cada vegada serà diferent i que l’anirà situant per entendre i viure millor l’obra que ha vingut a veure. Només per la observació de la disposició de l’espai i de l’ús que se’n fa, l’espectador ja pot tenir pistes o pot començar a desxifrar allò que el creador li vol explicar. Per tant, el discurs artístic afecta també a l’espai, comença en aquest mateix.

Com va dir Fabià Puigserver referint-se al Teatre Lliure:  “Treballo sobre els murs del meu teatre perquè aquests puguin transformar-se cada vegada segons el color del projecte, i amb la mesura artesanal necessària es pugui treballar la seva funció cultural. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps. Quantes vegades he hagut de trencar-me el cap i passar-me hores davant del paper, barallant-me amb els metres i els centímetres de l’espai real reduïdíssim del Lliure, amb una única finalitat: aconseguir dominar-lo, fer-lo desaparèixer i convertir-lo per un moment, en un món de ficció adequat a cada nova circumstància dramàtica. Una lluita en la que les lleis deixen de ser pròpiament físiques, on allò real es converteix pròpiament en versemblant"

El teatre no s’hauria de permetre habitar només espais convencionals, espais que s’expliquen per ells mateixos. Receptacles entesos d’entrada per part del públic general. Espai reglats i fins i tot adotzenats. La cultura ha de viure en tot tipus d’espais, ha d’aflorar per la ciutat, ha d’entrar en diàleg amb arquitectures diferents i ha de suposar un repte constant per als espectadors. Pensar en un espai efímer, en una expressió que canviarà d’ús o potser de format. Imaginar allò que genera processos de creació, que genera debat per l'impacte que s'instal·la en els ciutadans. Imaginar fa anar a buscar coses noves que cal debatre i bastir d’arguments per tal de convèncer a polítics, propietaris, societat civil... i no sempre és fàcil perquè els resultats no són tan clarament assignables, no són ni a priori ni tangibles, i potser per això fa la sensació que no tenen un rèdit quantificable.

Allò que fa evolucionar el teatre és la cerca d'una nova manera de comunicar-se. Això obliga a l’interlocutor a avançar en el discurs, a trencar barreres i a buscar nous diàlegs, noves ubicacions. És important tenir present la idea de l’efímer, també en l’àmbit arquitectònic, perquè un espai provisional, un espai a mig fer, un lloc on establir-se però no de manera definitiva, és un bon continent per a la creació teatral. Una llavor extraordinària. Un lloc a reivindicar.

Sabem que els  espai no convencionals, les veus diferents, i els paisatges alternatius, com ara la Biblioteca de Catalunya, requereixen més feina, demanen més temps per a ser entesos, per interpretar la normativa i ajusta-la de manera intel·ligent. Per això crec que és tant important la feina que hem fet des de la perla 29 lligada a l’espai de la Biblioteca.

Quan l'espai teatral perd la dimensió humana, el teatre es distancia i cal canviar les maneres de fer-lo. És molt perillosa la pèrdua de la vessant artesanal, allò que reconeixem com a “fet a mà”, allò assequible i proper. M'agrada un  teatre de proximitat on es plantegi una relació directe entre l'espectador i l'obra. Un teatre que no deixi perdre la mida humana al deixar entreveure tot el seu procés de creació, un teatre que des del nivell artesanal permeti pujar les emocions fins als nivells més alts. I un teatre, que partint d’aquestes idees, i no abandonant la poètica del “a mig fer”, s’instal·li en un edifici que ha esborrat visiblement les barreres. Un edifici lliure on tot sigui possible. El nostre ofici, actualment, continua sent necessari i ha de ser alegre, fresc, esperançat i sobretot, esperançador. Un món bastit a dins d’un edifici, rigorós però lliure, i sobretot, semblant però diferent del de fora.

Com diu Bergman a Fanny i Alexander: Al otro lado, ahí fuera está el mundo grande, y a veces, este mundo nuestro, consigue reflejar el mundo grande de modo que podamos entenderlo algo mejor. O quizás demos a las personas que aquí vienen la oportunidad de olvidar durante unos breves instantes, quizás unos segundos, unos momentos, el duro mundo exterior. Nuestro teatro es un pequeño y estrecho espacio de orden, rutina, conciencia y cariño.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…