dimarts, 24 de febrer de 2015

Quan menjar una truita és tot un art

Els passats 18 i 19 de febrer vam organitzar, a la Biblioteca de Catalunya, assajos oberts d'Una Giornata Particolare, de la mà de l'AsSocPerla. Anna Folch ens ha fet arribar aquest text en què ens explica com va viure aquesta Giornata. 



El dijous dia 19 vaig assistir a l’assaig d’Una jornada particular. En arribar al pati de la Biblioteca em va sorprendre la cua de persones que hi havia. Anem bé, em vaig dir, La Perla s’ho val.
       
L’Oriol Broggi ens va donar la benvinguda i va agrair l’assistència. Ens va avançar que el que veuríem estava embastat, ni el so, ni la decoració, ni els llums... estaven definits. Tant li fa, vaig pensar, jo el que volia veure era la feina; com es cou una obra de teatre; quines passes es fan; com es diuen les coses; quina relació s’estableix entre el director, els actors; com es té cura del llenguatge, del gest, de la mirada... I he de dir que tot hi va ser i amb escreix!
           
Com vaig gaudir! Quina precisió la de l’Oriol en cada moment, com l’ull d’Horus que tot ho veu per establir l’ordre perfecte. Res no se li va escapar aquest home! I els actors? Quina meravella de sensibilitat, tendresa, de saber fer i estar. Vam gaudir de dues escenes. La primera, com es fa una truita a la francesa i es comparteix la vida menjant-la.Tot ben senzill, casolà, sense floritures, només el gest, la mirada, la paraula, l’emoció i les llàgrimes! Quines saviesa la d’aquests dos actors, la Segura i el Derqui (no cal nomenar-los pel seu nom, ja sabem qui són). Quanta emoció que em van transmetre. La carn em va tremolar, la gola se’m va nuar i les llàgrimes em van relliscar cara avall.

Després va venir la segona escena, magnífica, també, però jo m’havia quedat encallada amb la dignitat de la truita.
            

Gràcies amics i companys de Sóc Perla. Ara només em cal tornar a repetir d’aquí quinze dies. Espero amb delit aquesta jornada tan particular.

Anna Folch Bartrolí

Sòcia núm. 45    

Fotografia de Pili Redondo

Fotografia de Neus Riba - Teatre Barcelona

Fotografia de Neus Riba - Teatre Barcelona

dimarts, 3 de febrer de 2015

La nostra Giornata particolare

Ja estem assajant Una giornata particolare, obra basada en la pel·lícula homònima d’Ettore Scola. Fa uns mesos vam fer una sessió de fotos per tal de presentar-vos la nostra Antonietta (Clara Segura) i el nostre Gabriele (Pablo Derqui). En aquest vídeo en teniu una mostra. 



Mentre la família nombrosa de l'Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l'Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre. 


El proper 11 de març per fi arribaran a la Biblioteca de Catalunya. Per un temps, l’espai es convertirà en casa seva, en la Roma de 1938. 

Les entrades ja són a la venda. Si les compreu abans del dia de l’estrena (11.03.15) podreu gaudir d’un preu de venda anticipada de 15€ (per a les funcions de l’11.03.15 al 22.03.15). 
Us hi esperem!!



Cuidar un baobab

Mai havíem tocat el gènere musical fins ara. Però ha estat, i continua sent, una experiència fantàstica a compartir amb tots vosaltres. El tàndem Llàcer-Guix juntament amb Oriol Broggi ens ha permès dur a terme una producció amb el millor d’uns i altres. I l’ocasió s’ho mereixia: no és fàcil portar a escena una història com El Petit Príncep, coneguda arreu del món i traduïda a milers d'idiomes. Tothom en té el seu record, la seva idea, cadascú s’ha fet seu aquest clàssic d’Antoine de Saint-Exupéry. Sense trencar això, hem aconseguit fer aquest musical màgic d’El Petit Príncep perquè el gaudeixin per igual adults i nens. 



Us deixem amb un text de Marc Artigau, encarregat de la dramatúrgia de l'espectacle: 

Cuidar un baobab
S’ha de ser molt curós a l’hora d’aterrar a l’asteroide B 612 del Petit Príncep, perquè adaptar un clàssic universal com aquest significa envair, encara que sigui una mica, l’imaginari col·lectiu de tots nosaltres: la rosa dins la campana, el pou que canta, el borratxo, el fanaler, la serp, el xai dibuixat... Paisatges no només de la infància dels lectors sinó capítols que la majoria se saben molt propers i màgics. Per això la dramatúrgia ha intentat, en la mesura del possible, viatjar de planeta en planeta, enfilada als ocells com el nen, deixar-se domesticar, que diria la guineu, i ser un vehicle -el més subtil possible- pel trajecte del llibre a l’escenari. En paraules de Federico García Lorca, deixar que la poesia surti del llibre per fer-se de carn i ossos. 

L’estructura respon a tres parts o actes: la presentació del personatge, el Petit Príncep, a través dels ulls de l’aviador; després el viatge que fa per tots els planetes fins arribar al desert del Sàhara; i finalment el darrer acte, els últims dies que comparteix amb el pilot, fins al comiat. Intentar respectar l’esperit d’El Petit Príncep, la seva poètica ferotge i el seu poder en la metàfora, després de treballar-hi molt, un se n’adona que és com cuidar un baobab: s’ha de tenir paciència i constància i, aleshores, quan un creu que ja ha domesticat el text, descobreix que és al revés, és el text qui t’ha domesticat a tu.

Marc Artigau
Dramatúrgia i lletres





Començant el 2015

A La Perla 29 ens agrada somniar, però sobretot ens agrada viure una realitat que molts cops és més acollidora que qualsevol somni. En la nostra felicitació de Nadal d’enguany vam jugar a fer una mica de cine: 6 minuts perquè conegueu el que és (o no) La Perla 29. 

Un petit curtmetratge que té lloc a les nostres oficines (on passa el nostre dia a dia) i amb un protagonista que sempre trobareu al teatre, obrint-vos les portes. Potser el més romàntic de tots, el qui encara busca en cada cosa l’essència del que fem... sempre amb un esperit nadalenc en aquest cas. 



Anne Ubersfeld i #AsSocPerla

Aquesta temporada l’AsSocPerla ha organitzat un cicle de diàlegs titulat ‘El públic i la direcció escènica’, en què actors i directors expliquen la seva posició a l’hora de fer la seva feina tenint en compte una peça clau: l’espectador. 

El passat 19 de gener va ser el torn de Sergi Belbel i Oriol Broggi, que van protagonitzar una trobada molt interessant amb gran èxit de públic al CCCB. Broggi ens ha fet arribar un text d’Anne Ubersfeld sobre la semiòtica teatral i, més concretament, sobre el públic receptor. 

Aquí us el deixem: 

SEMIOTICA TEATRAL, AnneUbersfeld

3.3 El receptor público

Sería falso afirmar que, en el proceso de comunicación, el espectador es un ser pasivo. Ningún comediante, ningún director lo ha creído nunca así. Algunos se contentan con ver en el espectador una especie de espejo que devuelve los signos emitidos expresamente para él; o, a lo máximo, un contraemisor que devuelve signos de naturaleza diferente, indicando simplemente un funcionamiento fático: “Os recibo cinco-cinco” (como en los mensajes de radio) o “no os recibo en absoluto” (lo que vendrían a significar los silbidos, pataleos o ciertas sonrisitas). 

En realidad, la función-recepción, por parte del público, es mucho más compleja. En primer lugar porque el espectador selecciona las informaciones, las escoge, las rechaza y empuja al comediante en una dirección determinada por medio de signos débiles pero claramente perceptibles por el emisor. Además, no hay un espectador sino una multiplicidad de espectadores que reaccionan los unos sobre los otros. Es raro que se vaya solo al teatro; en todo caso, uno no está solo en el teatro, y todo mensaje recibido es refractado (en sus vecinos), repercutido, aprehendido y remitido en un intercambio muy complejo. 

Finalmente, hemos de precisar (y este es el aspecto más paradójico y el más difícil de captar en las condiciones particulares y limitadas del teatro a la italiana), que es el espectador, más que el director, quien fabrica el espectáculo. El espectador debe recomponer la totalidad de la representación en sus ejes vertical y horizontal. El espectador está obligado no sólo a seguir una historia, una fábula (eje horizontal), sino a recomponer en cada instante la figura total de los signos que concurren en la representación. Está obligado, a un tiempo, a apropiarse del espectáculo (identificación) y a alejarse del mismo (distanciamiento). 




Castells i Planas a la Biblioteca

El passat 27 de gener de 2015, Castells i Planas, mestres de l'escenografia teatral a Catalunya i més enllà, van presentar el seu llibre, editat per Arola, a la Biblioteca de Catalunya. Oriol Broggi escriu unes ratlles l'esdeveniment. 

---

Ahir vam tenir l'honor i el privilegi d'obrir les portes del nostre espai als Castells i Planas/ Castells Planas de Cardedeu i a una gentada de gent de la professió, que venien a fer una festa, a celebrar-los el seu llibre, a aplaudir-los, a estar amb ells, a estar junts... Va ser un dels moments més bonics que hem viscut en aquell espai. Per ells, i per tota la gent que s'hi va reunir. Vam parlar de teatre, d’artesania, de generositat, de bon fer, de simpatia, amabilitat, d’amor, de feina ben feta, de professionalitat, de rigor, de mans fortes, compromeses, d'alegria... Vam deixar els sofriments de tota una generació necessària, aparcats una estona. "Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure...".

Nosaltres, de grans, voldríem ser Castells i Planas, perquè…"els qui tripulen la nau Pirata, han de ser homes ven barbuts!!"

Oriol Broggi, director de La Perla 29