Ves al contingut principal

Anne Ubersfeld i #AsSocPerla

Aquesta temporada l’AsSocPerla ha organitzat un cicle de diàlegs titulat ‘El públic i la direcció escènica’, en què actors i directors expliquen la seva posició a l’hora de fer la seva feina tenint en compte una peça clau: l’espectador. 

El passat 19 de gener va ser el torn de Sergi Belbel i Oriol Broggi, que van protagonitzar una trobada molt interessant amb gran èxit de públic al CCCB. Broggi ens ha fet arribar un text d’Anne Ubersfeld sobre la semiòtica teatral i, més concretament, sobre el públic receptor. 

Aquí us el deixem: 

SEMIOTICA TEATRAL, AnneUbersfeld

3.3 El receptor público

Sería falso afirmar que, en el proceso de comunicación, el espectador es un ser pasivo. Ningún comediante, ningún director lo ha creído nunca así. Algunos se contentan con ver en el espectador una especie de espejo que devuelve los signos emitidos expresamente para él; o, a lo máximo, un contraemisor que devuelve signos de naturaleza diferente, indicando simplemente un funcionamiento fático: “Os recibo cinco-cinco” (como en los mensajes de radio) o “no os recibo en absoluto” (lo que vendrían a significar los silbidos, pataleos o ciertas sonrisitas). 

En realidad, la función-recepción, por parte del público, es mucho más compleja. En primer lugar porque el espectador selecciona las informaciones, las escoge, las rechaza y empuja al comediante en una dirección determinada por medio de signos débiles pero claramente perceptibles por el emisor. Además, no hay un espectador sino una multiplicidad de espectadores que reaccionan los unos sobre los otros. Es raro que se vaya solo al teatro; en todo caso, uno no está solo en el teatro, y todo mensaje recibido es refractado (en sus vecinos), repercutido, aprehendido y remitido en un intercambio muy complejo. 

Finalmente, hemos de precisar (y este es el aspecto más paradójico y el más difícil de captar en las condiciones particulares y limitadas del teatro a la italiana), que es el espectador, más que el director, quien fabrica el espectáculo. El espectador debe recomponer la totalidad de la representación en sus ejes vertical y horizontal. El espectador está obligado no sólo a seguir una historia, una fábula (eje horizontal), sino a recomponer en cada instante la figura total de los signos que concurren en la representación. Está obligado, a un tiempo, a apropiarse del espectáculo (identificación) y a alejarse del mismo (distanciamiento). 




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…