dilluns, 21 de novembre de 2016

Un obús a les entranyes

Després de l'estrena d'"Un obús al cor" el passat 17 de novembre, rebem aquest escrit d'una espectadora. 

Qui cregui que el dolor de l’infortuni s’instal·la al cor, s’equivoca, la patacada es rep a ple estómac i destroça les entranyes. I això és el que ens va passar al públic que el dimecres passat omplíem la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Ho vaig comprovar quan acabada la funció i després dels aplaudiments i els bravos, la gent no ens aixecàvem de la cadira. No marxàvem. Durant uns minuts el silenci va planar per sobre nostre. No ens podíem moure, eren tan intensos els sentiments que havíem viscut que ens calia un temps per refer-nos.

La Perla 29 ha iniciat la temporada 2016-2017 amb el monòleg Un obús al cor de Wajdi Mouawad, autor canadenc d’orígen libanès. Un text de gran potència i terriblement dolorós. Un text on s’hi barregen tota mena de sentiments i de temes: vida, mort, por, tristesa, terror... Un text meravellosament traduït per Ramon Vila que sap ajustar tots els registres lingüístics per tal que l’espectador pugui entrar en el món del xicot que rep una trucada fatídica: l’avís de la mort de la mare. I aquí intervé l’Ernest Villegas, sense ell, l’obra no seria el mateix. Ell amb la saviesa del domini del seu cos, la veu, la mirada, el gest..., juga amb tot el material humà que té per tal d’endinsar-nos en el seu món i emocionar-nos. Bravo, Villegas!


Ara, el monòleg seria una altra cosa si l'embolcall que els dos directors l'Oriol Broggi i en Ferran Utzet ens ofereixen. L'obra està tractada amb amor, amb sensibilitat, amb tendresa: llums de coure, neu de confeti, trons i vent, cortina que corre i es descorre, cadira buida, plena, abric... I amb Arvo Pärt, Beethoven, i... bressolant el dolor del personatge. I, finalment, per a mi, la gran troballa: l'aigua. La pluja que tot ho neteja, que tot ho vivifica. L'aigua que en entrar en contacte amb la terra de la Biblioteca es transforma en olor de vida, l'única manera de vèncer la mort. 

Anna Folch Bartrolí
#AsSocPerla sòcia núm. 45

dimecres, 19 d’octubre de 2016

#OnÉsLaCultura

Des d'inicis d'aquest curs hi ha hagut molt moviment a les xarxes socials i a l'espai web sota l'etiqueta #OnÉsLaCultura, per tal de visibilitzar la poca presència d'aquesta als mitjans. Moltes opinions, reflexions per defensar el seu paper, per demanar responsabilitats... Sembla que, finalment, alguna cosa es mou. Nosaltres ens volem sumar a aquest moviment, i de moment ho fem amb aquestes paraules, que sorgeixen a partir de l'experiència d'una Perla:


Un matí d’octubre assistia a l’acte d’entrega de Premis Extraordinaris de Grau i Màster de la Universitat de Barcelona, que se celebrava juntament amb l’entrega de la Medalla d’Or al rector de la Universidad de Buenos Aires. Com demana el protocol en aquest tipus dactes acadèmics, cadascun dels presents a la taula presidencial va atensar-se a l’estrada a parlar. Bona part dels discursos estava dedicada a lloar el paper de la Universitat dins la societat actual; molts, referint-se a la Universitat com a viver de cultura, espai on es crea, es difon i s’expandeix el coneixement. Això sí, en parlar d’aquest coneixement, la referència derivava a estudis com la medicina, el dret, l’economia, la química, les matemàtiques… potser també les belles arts i la filosofia.

Però la cultura per ella mateixa com a àmbit d’estudi? Com a sector propi i independent? Com a coneixement crític enfocat a certes disciplines? 
Ni una referència. Passant-hi de puntetes, com sovint trobem arreu. Sembla que sigui un tema tabú.
Sí, la cultura té una accepció social, de país. Fins i tot del saber; com a concepte proper a la “cultura general”. Aquestes són les entrades que podem trobar al diccionari:

1 ant Conreu de la terra. 
2 esp Conreu dels coneixements i les facultats de l'home.
3 Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.
4 cultura de massaSOCIOL Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. 
2 ANTROP CULT Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat. 


No hi sé llegir la cultura com a conjunts d'arts, de feina, com a  àmbit, com a sector amb identitat pròpia. I és un problema, perquè aquesta invisibilitat es trasllada a la realitat.
Però existim. Som molts (o uns quants, si més no) que ens dediquem a la cultura, com a activitat, per ella mateixa vàlida. N'hi ha molts a qui ens importa l'espai que se li dóna dins la quotidianitat, dins el país, dins la societat, dins l'educació, al cap i al cor de cada individu.

La Universitat mai serà totalment el lloc que pretén ser si no defensa la cultura com a ens. I la nostra gent, la nostra ciutat, el nostre país, tampoc. Tocaria ja ser conscients de l'existència i el pes de tot el moviment i acció cultural que tenim per poder defensar, de debò, què som, què volem ser.

Júlia Ribera

dijous, 15 de setembre de 2016

Tot val la pena

Manllevo el títol del poema que va llegir Ferran Utzet. Res no escau tant bé al que vam viure ahir al vespre el públic que omplíem la sala de la Biblioteca de Catalunya:  tot va valer la pena.
A l’entrada repartiment de carnets i cartells de propaganda de la nova temporada. Quina preciositat de fotografia, Magritte, sí, però també, a mi m’hi va fer pensar, Hopper, tot realisme màgic. Ben encarat, perquè això és el que ens ofereix La Perla 29 enguany, màgia i realitat. Quina combinació tan paradoxal de gran valor.
Ja a dins vam sospirar, bufff... I vam sentir que és el tornar a casa. La sala del somnis, majestuosa, terra de sorra, parets de pedra, catifes velles, olor de molsa, llum daurada... Tot respirava familiaritat i calidesa. I amb aquest context es van desenvolupar els actes de la presentació de la nova temporada.
L’amic Toni Trallero, president de l’Assocació, amb els seus col·laboradors van donar les gràcies als socis i van avançar les activitats que estan programades per a la nova temporada: assajos oberts, parlem-ne al bar, entre bambolines, mirada de l’espectador, concurs de relats, qüestionari 2+9... I van deixar anar a l’aire un parell de promeses engrescadores, la presència del gran poeta Joan Margarit i del gran, també, director Lluís Pasqual. 
Després de la mà i veu del director Oriol Broggi vam entrar de ple al desenvolupament dels espectacles. Quatre obres de pes: Un obús al cor. L’Hostalera. Boscos. Bodas de Sangre. I vam gaudir del tast, una dramatúrgia d’alta volada, de cel estrellat. Quant d’encís el de les actrius i dels actors! I entre mig, amb esquitxos de gran subtilesa, recitat de poesia i música. A La Perla, la música és imprescindible: el Cohen de Tothom ho sap, i les cançons de Joan Garriga. I enganyaria al lector si em quedés aquí, a més a més hi haurà Trau, El Petit Príncep i La Perla petita.
Acabo ja, per a no fer-me pesada, fa uns anys quan l’aventura de l’Associació començava, la de La Perla 29 ja tirava des d’Antígona, vaig escriure un text on mencionava la idea que Isak Dinesen tenia de la vida, on ella la comparava amb la càndida adolescència, per tant hi havia d’haver: alegria, imaginació, il·lusió, empenta i un cert toc de bogeria. Ho heu aconseguit de ple. I junts Perla 29 i Sóc Perla heu arribat a la rica i plena maduresa. Felicitats i moltes gràcies!

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45


dimarts, 26 de juliol de 2016

Això es diu... El crit de l'anís

De sobte, un dia, en plena Festa Major, sopant al carrer del barri, amb coneguts (només) que són alhora veïns i companys d'història, m'adono que hi ha quelcom que m'apropa a ells, més enllà de la simpatia, la coneixença o la complicitat. Són la meva gent i si algú passa pel costat i diu alguna cosa inconvenient sobre el meu veí, m'enfadaré.

 Aquesta nit de ball, trec a la pista la veïna grosseta, a qui mai dirigeixo la paraula, és de dretes i em sembla carca. Però a la meva Festa Major, la del meu carrer, aquella nit, ella i jo ens coneixem com a part d'una mateixa història i junts fem comunió. 


Al bell mig del ball, presoners de l'efluvi alcohòlic del cremat li pessigaré el culet i ella em farà un esglai còmplice. Això és "el crit de l'anís". L'endemà de la Festa Major, tot tornarà a ser com abans. I això és una mica La Perla 29... 




















Xavier Marcé

* text escrit a partir de la presentació de la temporada 2016-17 feta el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya

divendres, 22 de juliol de 2016

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al voltant d’una síl·laba, d’una respiració: primer hi ha una lletra, després una síl·laba, una paraula, una frase, un rèplica, una escena, un acte, una obra, un conjunt d’obres: una temporada.
Un actor no només diu una paraula, fa un silenci, després pronuncia una frase, i entre unes quantes una idea, en uns escena... en una obra, en una temporada de teatre... Pensar el teatre per temporades és molt més: ajuntar paraules, frases, escenes, actes, primeres o segones parts, obres, i més obres, fins a fer una mena de tot: una mena de pila de coses, com qui fa un foc de St. Joan. I aleshores ho cremes tot de cop, i et venen ganes d’abraçar a qui tens a prop.

La Perla 29 es pensa a ella mateixa talment així. La Perla 29 existeix per fer alguna cosa més que unes obres sueltes. És un recorregut. I aquesta és la nostra força, i és una cosa important perquè vol fer coses importants, i inclús més grans si fos possible. 
Però tenim un límit; ho sabem. No som un gran teatre públic, però tenim voluntat de teatre públic. Voldríem ser més del que som, a nivell d’activitat, i busquem sempre treure el màxim partit del que fem. 

Barrejar la idea d’allò públic (teatre que mira i forma part d’una cultura), d’allò privat (som una empresa privada) i d’allò col•lectiu (sumant la unió i la força de gent que participa del projecte) ens ha permès arribar fins on som. 

Crec que podem dir que hem creat un model en quant a gestió i a forma artística. Que s’ha fet fort ell sol, com a model. I ho hem fet amb el nostre esforç. Amb la col·laboració de molts, sí, que han sumat la seva generositat. (Perquè cal treballar aportant molta generositat, no treballar per tu sinó pels altres, però al capdavall és això, sempre, el que fa un actor a escena), però sense rebre regals, sinó guanyant-se ajudes. 

I ara arribem a ser on som:  molt més petits que els grans teatres nacionals, com deia, però podent parlar-hi de tu a tu. A nivell de gestió i a nivell de resultats. Tenim una forma de fer que ha arribat a l’edat adulta. 
















I dic tot això, perquè sento que aquest any hem fet una revolució interna. Aquest any, potser no s’ha notat prou, hem arriscat molt i molt. Hem aparcat una mica els grans textos, el teatre de repertori, que ens havia permès arribar fins on som. Ara ja tenim una posició, un nom, i una estètica pròpies. I malgrat tot, o justament per això,  hem sentit la necessitat de buscar noves formes, noves maneres. És el que hem fet. Amb Al nostre gust, amb Els cors purs, i amb Caïm i Abel, mentre seguíem amb Dansa d’agost. 

Amb aquestes tres concretament, hem sentit que hem fet un pas al buit, i a traves del risc hem accedit a la innovació del nostre teatre, de nosaltres mateixos, i una mica de tots. He trobat molt i molt significatiu el paper de la crítica teatral davant d’aquests processos, i llegir la reacció, favorable i desfavorable, m’ha permès acabar del tot aquest procés de renovació, iniciat en cada nou muntatge.

-------


La cultura és realment alguna cosa que pot acabar canviant el món. 

N'estem encara convençuts. Estem aquí per explicar, i explicant-nos a nosaltres mateixos, podem explicar el món. No és una cultura "pensada per sortir a la primera plana”, de façana, i no ens sentim còmodes al nostre petit circ mediàtic. La grandesa de l’artista, i de l’espectador que assisteix al teatre, és una mateixa grandesa que està orgullosa de sentir-se part d’un procés complex.

Si per un costat som petits, també som més lliures. I la força d’una persona que juga a fer-se Artista, des del seu ofici (el seu ofici estimat), és una força immensa. 

Aquest any, com dèiem abans, hem tingut ensopegades de públic, perquè hem arriscat molt, capgirant el nostre llenguatge, i desempallegant-nos de la obligació de triomfar. Ens faltava això per créixer artísticament. Ens faltava ser lliures del nostre propi llenguatge.

I també hi ha alguna cosa de canvi, com dir-ho, quasi bé de cicle, de generació. Hi ha com alguna cosa que et fa preguntar-te si continues tenint coses a dir.
Hi ha uns moments difícils en què et preguntes si allò que tenies per dir,  acumulat des de la infància -quasi-, s’ha esgotat, o ja ha sortit del tot. I et preguntes si fins ara les coses han sortit soles. I és per això que era important crear cercles més grans: equip de treball, organització forta per ella mateixa, personalitats diverses, caràcters forts, actors forts ells mateixos, directors joves amb energia, que porten les seves idees a partir de les que han anat vivint i mastegant, dels anys passats a dins de La Perla. Ens faltaria obrir-nos més, però altre cop topem amb els recursos...

----

Aquest any l'encarem amb entusiasme. I de la mateixa que deia que l’anterior curs ha estat de provar i de qüestionar el nostre llenguatge, aquest que ara ha de venir el voldria presentar com una reafirmació, agafant el que hem estat fins ara, i d’alguna manera refundar-nos (si és que això és possible).
Des de sempre, cada pas que fas amb una estructura com la nostra, cada pas que fa un grup com el nostre, amb la seva carrera artística, és un re-afirmament.

Què hem aconseguit? Què hem fet durant aquests anys a Barcelona i a Catalunya? 

Tot el que hem fet ho hem fet sols, amb orgull i amb molt esforç. Però sols. Ningú ens ha regalat gaire res. Hem tingut complicitats, sí, però sempre després d'haver demostrat  alguna cosa. Qui sols? Doncs els que veieu ara aquí, i aquells a qui representem. Artistes i gestors. Molts avui no hi son, perquè tenen altres projectes, però que estan representats. Gràcies als actors, als tècnics, hem pogut fer això. 

I què es això? Doncs una manera de fer teatre, que és una manera de fer un país. País, en un sentit social, cultural, no en un sentit nacional. Una manera de fer teatre, que porta a una estètica, un art, una tècnica, un ofici, una crònica, una eina de canvi, un treball col·lectiu, un risc estètic i escènic, un llenguatge en evolució. 
Una manera de mirar el món. Una manera d'escoltar. Escoltar fent servir els llenguatges que no són pròpiament el nostre.

Heu vist el moment que vivim? Dies foscos per l'Europa que els nostres avis van començar a construir i que els nostres germans grans han malmès tontament. I què hem de fer? Doncs cultura: parlar, escoltar, enfocar, mirar, veure què passa i explicar.

Cultura en majúscules escrita en minúscules.

Aquí a La Perla, a la Biblioteca, ens hem convertit en un teatre imprescindible, que té intacte la il·lusió, i ho sap transmetre, que tot s'ho ha guanyat a pols, i no té només una façana sinó uns fonaments sòlids. Me n'he adonat del tot ara que hem desaccelerat una mica mentre buscàvem noves formes. A vegades, mirant al nostre voltant no ho sabem veure. A vegades no saps veure que allò que hi ha aquí és una cosa molt gran. Espero que els gestors que vénen en siguin conscients. Perquè en política cultural és molt i molt fàcil destruir allò que està fet. I hi ha molta miopia, i a la mínima t’ho pots carregar tot. La cultura és allò més preciós que tenim, i allò més complex, encara que no ho sapiguem. És allò pel que construïm escoles, hospitals, estructures d’estat, exèrcits, avions militars disposats a protegir-la. Aixequem tanques i fronteres per protegir la cultura, i també ens oblidem de mimar-la. D’estar-ne orgullosos. 

I felicitat, vida, alegria... “Res no és mesquí ni cap hora és Isarda...”
I ens hem fet grans,... ha passat el temps,... i seguim aquí. I ens torna a venir al cap aquell poema:


Que la vida iba en serio 
uno lo empieza a comprender más tarde 
-como todos los jóvenes, yo vine 
a llevarme la vida por delante. 

Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos 
-envejecer, morir, eran tan sólo 
las dimensiones del teatro. 

Pero ha pasado el tiempo 
y la verdad desagradable asoma: 
envejecer, morir, 
es el único argumento de la obra.


Oriol Broggi


dijous, 21 de juliol de 2016

Temporada 2016-2017

La Perla 29 és un projecte que se sent cada vegada més lligat als seus destinataris, als espectadors, a vosaltres. Un lligam entre vosaltres i nosaltres a través del teatre. És aquella “hipotenusa que uneix els dos punts” de què parla Wajdi Mouawad.

Així com la imatge que avui acompanya aquesta temporada: una persona, actriu i espectadora, amb la mà dels actors i dels espectadors al seu davant. Una imatge que sembla sortida d’una pintura de Magritte. Dos perfils, dues mirades enfrontades i amb les mans preparades per explicar i per rebre. Així l’hem pensada nosaltres i així us presentem la temporada, amb la mirada i la mà estesa, amb tota la complexitat i tota la simplicitat que ens és possible. Convençuts que no hi ha receptes fàcils, i que la profunditat en la nostra vida és necessària, que no cal lluitar contra les idees complexes perquè són les úniques que seran simples, al cap i a la fi.

La temporada comença i la vida continua. Aquesta vegada us expliquem tot el que ens espera durant els propers mesos. De moment, partim d’aquí. Potser aniran sorgint coses noves, vindran canvis i modificacions que ja us explicarem. Voldríem que ens ajudéssiu a seguir amb la nostra manera de fer. Una manera de gestionar, una estètica i una voluntat de tractar la societat a través del llenguatge teatral, entenent-lo com una eina que aquesta té per mirar-se a si mateixa. Per entendre’s i explicar-se millor. Per donar-se respostes.

Gràcies per ser aquí, amb nosaltres.

dimarts, 21 de juny de 2016

Sobre Caïm i Abel

En Marc ha escrit una obra ambiciosa però des de la humilitat. A Caïm i Abel el veig a ell i el seu món: el món d'on ve la seva família. Aquest món que el representa es contraposa amb el món que ve de fora. L'allau migratori que assetja Europa. Aquest desdoblament és el que em remet a Incendis. El món de fora i el món de dins. La fragilitat del món en què vivim davant el que ens és aliè, el desconegut que arriba, pensant que trobarà una societat més bona del que és. I mentre som aquí, desitjant que el teatre ens faci entendre el món, la vida continua. Imparable. Hi ha grans mals a la vista. A dins i fora de la nostra societat. Sembla que tot el dolor que hem vist, que potser hem ajudat a crear, fora de les nostres fronteres els darrers anys ara retorna, amb força i violència. Amb contundència i dolor...

Oferim La Perla al Marc i a tot l’equip d’aquest nou repte, per a que se la puguin fer seva i transformar-la i apropiar-se-la. Revisar-nos amb una nova empenta, escriure un text i aixecar un espectacle tan èpic i “epopèic” com sigui possible. Per ajudar a construir la nostra èpica, els nostres propis mites a l’estela del que hem anat explicant els darrers anys.

Text d'Oriol Broggi, director de La Perla 29

dimecres, 15 de juny de 2016

Carta oberta “Als cors purs” de La Perla

Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea. Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador. 

Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que des de l’escenari en Broggi i el seu equip em proposàveu.

La primera sorpresa que em vaig endur va ser que els intèrprets narraven. Sí, m’estàveu narrant un sopar de Nadal que jo coneixia molt bé. El del conte Els morts de Joyce. Quina dificultat per vosaltres actors que havíeu de combinar la interpretació activa amb la narració passiva! I quina activitat mental que m’obligàveu a fer en construir dins meu, seqüència a seqüència, allò que m’arribava a través de les vostres paraules. Fantàstic! 

Ara bé, això es pot fer de moltes maneres, però, vosaltres, La Perla, no sou convencionals i vau optar per fer-ho d’una manera especial i gens senzilla, tot i que ho pugui semblar, crear poesia en moviment, fer volar l’amor, la passió, la gelosia, el dolor i la mort per sobre de tots nosaltres en un món imprecís. Quin terratrèmol emocional que em vau provocar i jo fidel a la vostra proposta em vaig deixar anar i em vaig incorporar a la meravellosa i delicada dansa. 

I de cop, vaig aterrar. Tot i ben lligat, estava en una altra època, en una altra situació i  en una altra història d’amor, la impossible d’en Beckett i la Mary. Ara era dins del conte Mary de Cork de Joseph Kessel. D’aquest autor no en sabia res. Gràcies, companys, per fer-me’l conèixer. I llavors vaig entrar en una altra mística, la de la guerra civil, la dels enfrontaments ideològics, la de Mary la revolucionària pro Varela, enfront de la del seu marit i pare del seu fill, Beckett partidari del pactista Collins. Una situació irreconciliable. I aquí ja no hi havia dansa, tot era foscor, batalla, sofriment, dolor, amor i mort... I aquí no em vaig elevar, al contrari em vaig arraulir i tremolar.

Quantes emocions en un parell d’hores. Però les meves preguntes no van acabar aquí. Em trobava davant d’un musical? Òbviament no era un musical a l’estil Hollywood, no, era tota una altra cosa. Un musical delicat que m’acaronava la carn.  Durant tota l’obra, dos elements em van embolcallar, la neu que floc a floc queia sobre el vius i els morts, i la música en directe que acompanyava aquestes dues històries amb cançons tradicionals irlandeses combinades amb d’altres de grans èxits actuals. Piano, guitarra, acordió, banjo, flauta... I veu humana! Què més podia demanar? Res! Un gaudi absolut! 

Acabo. No em vull fer pesada. Felicitats i una vegada més, gràcies. En sortir al carrer de l’Hospital, com era lògic, no nevava, llàstima! El miracle només era a dins del teatre.

Una abraçada,

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45

divendres, 20 de maig de 2016

Quan un món acaba, en comença un altre.

Aquesta temporada al Teatre Biblioteca de Catalunya la tancarem amb l'última obra de Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel. Us avancem unes paraules del director: 

Em demanen des de La Perla que escrigui quatre paraules per parlar de Caïm i Abel. És complicat descriure el que un escriu, perquè ara mateix sóc al bell mig de la història. Enfangats fins als genolls. Rodejat de personatges que mengen, es queixen i dormen amb mi. Caïm i Abel ara és una història que creix i em devora. Però puc dir-vos que hi ha un vigilant que apunta amb una arma a un home. És de nit i fa fred. Som en una platja. Avui. En una frontera. Tots dos homes és la primera vegada que es veuen, que parlen, però aquesta trobada sense ells saber-ho els canviarà per sempre.

Caïm i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons i dolents. És la història de dues famílies. Una viu en costat de la tanca – tan semblant a la nostra- i l'altra viu quilòmetres enllà, no sabem on. Caïm i Abel parla de supervivents. Dues generacions, dues maneres d'entendre la realitat. En pocs anys - dels vuitanta fins avui - el món s'ha precipitat cap a una vida global, el capitalisme ens ha inserit un grapat de necessitats que no existeixen, i nosaltres carregats a l'esquena de la millor Europa (o del millor occident) hem decidit què és el que està bé i què no per a la resta del món. Més enllà de la tanca no sabem què hi ha, potser no ens fa por, però preferim ignorar-ho, en aquest costat de la tanca el món no és tal i com l'hem imaginat. 

Marc Artigau i Queralt



dilluns, 11 d’abril de 2016

Volar amb 'Els cors purs'


Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 

Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també les paraules volen, i amb elles les idees, i tot pot flotar davant nostre sense que ho trobem estrany. Per què Matisse pinta gent nua ballant sobre dos colors, o Marc Chagall dos enamorats sobrevolant la vida que passa, i ens podem posar a plorar sense motiu? Perquè ho trobem bonic, bell? O perquè ens explica alguna cosa que portem dins utilitzant una nova forma? 

Aquesta història de Cork, a la vella, convulsa, generosa, amable Irlanda, ens aterra al cor, tot d’una, i voldríem que no en marxés mai més. Vet aquí que Els cors purs és un conte que voldria ser un poema. Un conjunt d’imatges, de paraules, de música, davant vostre, dins vostre. Oriol Broggi


dijous, 24 de març de 2016

Ballar, emocionar-se, deixar-se portar

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora. 

Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translations, també de Brian Friel, farà uns tres anys. I va ser extraordinari. Aquella història de cinc germanes irlandeses, explicada en un improbable portugués i a 40º, em va emocionar i trasbalsar profundament. 

I com al Michael, el narrador de l'obra, a qui els records d'aquell estiu de 1936, fins i tot els que mai van succeir, se li barregen a la memòria, no puc deixar d'imaginar-nos, als alumnes de la classe de literatura, provant d'encertar el tema de Dansa d'Agost. La destrucció d'un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals? I llavors el senyor Cuervas ens respondria, amb els ulls brillant-li d'una manera estranya que fins llavors no hauríem vist. Aquesta vegada el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar, emocioneu-vos. 

Pausa

Gaudiu.

Ferran Utzet, director

Bito Cels

divendres, 18 de març de 2016

Dones que ballen soles

L’obra

En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost, en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost. Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya. 

Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la més oberta i divertida; Agnes i Chris, les dues enamorades del mateix home, el baliga-balaga d’en Gerry fins a la tendra i limitada Rose, tots junts ben encaixats conformen una tesi: la frustració, la desil·lusió i la impossibilitat d’un futur millor, segons les circumstàncies en les quals els ha tocat viure.

Bito Cels













La representació
Dansa d’agost sembla una obra senzilla que flueix com un riu encalmat i lent, però no ho és; a dins d’aquest riu silent hi ha infinitat d’aigües subterrànies que no poden ser dites amb paraules, s’han de mostrar amb el gest, l’expressió, la mirada: un dit alçat, un mitjó al garró, un drap que escampa no saps ben bé què, una aproximació interrogativa a una creu... Tot conforma aquest món intimista i emocional de les germanes Mundy. I això només es pot transmetre a l’espectador amb una direcció acurada i una interpretació d’alt nivell. 

En Ferran Utzet i en Marc Serra aconsegueixen des del primer moment involucrar al públic dins del món Mundy per mitjà d’una escenografia senzilla i d’una il·luminació ambarina delicada. Aquesta història no es pot explicar amb grans focus, a plena llum, no, ha de ser com tot, íntim i subtil. Gran encert, també, en delimitar els espais de la casa i el jardí, poques vegades els homes traspassen el llindar de la casa, gairebé sempre les seves escenes són fora, a dins és el món de les dones. Dues escenes, una al primer acte i l’altra al segon són els moment més culminants de l’obra. La primera és quan la Maggie es pinta la cara amb farina i comença a picar fort amb el peu i enceta un ball embogit on involucra les seves germanes. I les Mundy es deixen anar i ballen i criden i ballen en substitució de la dansa de la Lughnasa que tan desitgen però de la qual saben que no hi aniran. I l’altra és el moment d’intercanvi de barrets entre dels dos homes. Un intercanvi de dos móns, el real i l’il·lusori, en Jack acceptant la realitat on ha de viure i en Gerry somiant amb la utopia d’uns  ideals de llibertat i democràcia. 

Les interpretacions són excepcionals, tant corals com individuals. Extraordinàries les actrius per mostrar-nos els seus anhels impossibles. I extraordinaris els actors en exposar els seus fracassos. Fins el Marconi té un paper destacat, quin encert la vitalitat d’aquest objecte, metàfora impagable de la vida d’aquesta gent. 

I així s’arriba a l’escena final, quadres plàstics, immòbils, dolorosos, d’una emotivitat exquisida, que fan saltar les llàgrimes, d’aquestes cinc dones que intenten sobreviure ballant soles.      


Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona, març 2016     

dimarts, 1 de març de 2016

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.

Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.

Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motivar les seves decisions, les seves cerques, les seves passions. Que puguin créixer coneixent i valorant el gran espectre d'elements que formen el seu entorn -perquè, després, puguin continuar plantant llavors. Us deixem amb les paraules de Maria Dolors Bonal (enllaç original de l'entrevista aquí): 

Una visita al Teatre Biblioteca de Catalunya - La Perla Petita













FA TEMPS QUE EM DEIEN QUE HAVIA D’ENTREVISTAR MARIA DOLORS BONAL, fundadora de la Coral Esquitx, del Secretariat de Corals, de l’escola de música L’Arc, de l’entitat del Raval Xamfrà (guanyadora del primer premi Tatiana Sisquella de l’ARA). És una pedagoga musical en majúscules, una persona que pot i hauria d’inspirar els mestres joves de música. És apassionada i crítica. Arriba al plató i em diu que li fa il·lusió l’entrevista, perquè a l’ARA hi escriu un alumne i un amic, el Bru Rovira. “És molt maco com a persona”, afegeix. Els bons mestres recorden els bons alumnes. I viceversa.

Quan descobreixes que la música és tan important?
Diria que no me n’he adonat, és una cosa que m’ha vingut. Durant la guerra tenia 4 i 5 anys i ens van portar a l’Empordà, a Can Bonal. Allà hi tenia una tia, germana del papà, que tocava el piano i era una gran artista. I cada dia ens reunia a tots els cosinets que estàvem refugiats a la casa gran i ens ensenyava cançons. També el meu avi Bonal era molt aficionat a la música. Jo sempre buscava la música a la ràdio, quan en trobava em quedava quieta i no tenia ni ganes de jugar ni de res, només escoltar. I així em vaig fer. Després vaig estudiar.

I no a qualsevol lloc.
A Salzburg. Però quan hi vaig anar ja sabia una mica de música. Vaig cantar 37 anys a la Coral Sant Jordi. Vaig entrar a l’Ars Musicae: la va fundar l’Enric Gispert i allà vaig aprendre’n una barbaritat. Vaig tocar la flauta, el cromorn, la percussió, també cantar. I la música antiga, que és la meva enamorada. Sobretot Bach. És el meu preferit.

Escoltes música cada dia?
Sempre. Normalment música clàssica. Em sap greu no entendre bé aquesta música que en dic del xim-pum. M’agradaria entendre per què a la gent jove li crida tant l’atenció aquest tipus de música. A mi em molesta més que altra cosa. Potser hi he arribat tard.

Què té la música, que t’hagi enamorat?
La música és un misteri. És un art que penetra. Fa que la persona s’emocioni. Si pots provocar emoció a la mainada ja ho tens gairebé tot guanyat. A l’ensenyament, en la pedagogia, no està de moda això de les emocions. Cal provocar emocions: si provoques emocions, els nanos canvien, ja tenen una cosa dins que no la pots mesurar o avaluar. Aquesta mania que té la gent d’avaluar les coses amb notes... ¿en l’educació musical com saps el que ha après aquell nen? No saps quin voraviu li has tocat. No ho pots avaluar. És una cosa que trobo horrorosa.

I què s’ha de fer, doncs?
Donar tot el possible al nano de les coses que creus que li podran interessar. Els nanos tenen interès i ganes, normalment. Quan després d’una classe vénen els pares i et demanen que els apuntis quina música hi han escoltat perquè el nano de 7 o 8 anys no ho sap dir i li volen comprar el disc, penses que ho has fet bé. Li has creat l’interès. Excitar la curiositat i l’interès és l’única cosa que val a la pedagogia. La resta no val res, per molt que l’hi prediquis.

La feina d’un mestre és aquesta?
Excitar la curiositat, presentar les coses i no les respostes, i que el nen busqui la resposta. Hi ha aquesta mania que tot estigui ben fabricat, i això no és pedagogia, és un disbarat. La pedagogia és profunda, és una passió.

Per transmetre passió l’has de tenir.
Només es pot ensenyar el que s’estima. Si no l’estimes no la pots ensenyar de cap manera. Tant amb música com amb qualsevol altra cosa.

Però la teva feina no ha sigut només ensenyar música, sinó que la música fos al centre de l’educació.
La música i l’art haurien d’estar al centre. El filòsof José María Valverde deia sempre, i em va quedar clavat, que en una escola s’han d’ensenyar les quatre regles -sumar, restar, multiplicar i dividir- perquè les necessitaran. No necessitaran gaire res més de matemàtiques. I després tenir una biblioteca immensa, on el nen vagi una mica orientat i que llegeixi. Fer-li explicar el que ha llegit i per què ho ha llegit. I música diària. Només hi hauria d’haver això, en una escola. És veritat. Estic convençuda que si a les escoles hi hagués unes bones professores de pedagogia musical, que fessin fer música diàriament als nens, els fessin cantar, picar de mans, ballar i tot el que és la música, l’educació aquí faria un tomb terrible. Tal com el va fer a l’època de la República: tant l’Institut-Escola com aquella escola que hi havia a Madrid del Giner de los Ríos, que era modèlica. Era una escola en què els nens sortien al carrer, feien horts, coses a l’aire lliure, una pedagogia diferent de la que es fa ara.

No avancem, amb la música?
Potser anem enrere, en la música i l’art. La plàstica es confon amb treballs manuals, quan consisteix a organitzar els ulls. Són els que miren i, de la mateixa manera que la música és l’oïda, els ulls et diuen com és un arbre. I com és un arbre? Com és una casa? Et diu com són les coses, no les coses estereotipades. Hem d’ensenyar al nen obres d’art, on és el centre del quadre, quins colors hi ha. Educar els ulls. I això no es fa a les escoles. Fixa-t’hi, es fan treballs manuals.

Tornem a la música. Hi ha l’obsessió dels pares que els fills toquin de petits ja un instrument.
Crec que quan són petits s’ha de fer una cosa global. Ficar-los dintre la música, cantar moltes cançons -cantar és importantíssim-. Fer jocs de ritmes amb les manetes, amb els peus. Escoltar, sentir. Escoltar tal cosa a veure què els sembla, quins instruments hi ha, què hi senten dintre. Fer-los fer coses que els siguin un joc, que sigui divertit.

A quina edat, això?
Als 5, 6 o 7. I als 7 es pot començar a introduir l’ensenyament de diferents instruments. A l’escola ho fem així. Fer-los audicions de violí, de violoncel, de travessera, flauta dolça, i ells van triant. A vegades trien una cosa que no és l’adequada. Si a un nen li costa afinar val més que no agafi un violí. Pot fer altres coses i, mentrestant, sempre cantar.

I la flauta de bec?
Jo vaig començar amb la flauta dolça, de molt jove, i no hi havia professor. Estàvem a les catacumbes, al franquisme. A l’època aquesta, d’obscuritat, vaig trobar una flauta de canya fastigosa i vaig començar. Després, com que tenia contacte amb l’escoltisme, vaig conèixer mossèn Batlle, que tocava la flauta, i me’n va regalar una d’alemanya. I a partir de llavors vaig començar a tocar la flauta. La flauta dolça és un instrument de debò, que es feia servir per fer música, no per jugar. A l’escola L’Arc gairebé tots els nens i nenes toquen la flauta dolça, a més del piano i altres coses. És molt important tocar duets, trios, l’harmonia.

També és més accessible a tothom.
És un instrument relativament senzill, però també s’ha de tocar bé.

Defenses molt les corals. Per què?
Per aprendre a cantar i aprendre cançons, però també per l’harmonia, per cantar bé, escoltar-se els uns als altres, conèixer-se entre ells, tolerar-se. No hi ha ningú que despunti: en una coral tothom està al mateix nivell. És una cosa socialitzadora, molt bonica. Les corals infantils de Catalunya, per exemple, van començar l’any 1962. Jo vaig fundar L’Esquitx, que la va agrupar la Coral Sant Jordi. A partir de L’Esquitx en van començar a néixer moltes, a Vic, a Vilafranca, a Barcelona. I llavors vam fer reunions i vam començar el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.

I encara dura, i ben actiu. Pots estar satisfeta.
Estic molt contenta i interessada a seguir el moviment. El vam començar amb molt d’esforç en aquella època. El 1965 es va fundar el Secretariat perquè hi havia unes quantes corals plantades. I les trobades generals de nanos són un moviment fenomenal. És un moviment del qual els polítics no s’han adonat. Fet sempre gratuïtament, i encara continua. Fent partitures de les cançons, instrumentacions que ens han fet grans músics. I l’intercanvi entre pobles, ciutats.

I com a pare de nens que van a la coral, notes un progrés concert rere concert.
S’ha d’estar molt atent i als nanos no els costa. Els agrada i, quan han aconseguit fer un concert ben fet, tenen una satisfacció fantàstica. I això no s’esborra mai.

Deu fer il·lusió haver fundat L’Esquitx, L’Arc, i veure que tot el que has fet funciona.
Ara farem 50 anys a L’Arc. L’Esquitx ja en fa 55, ara. Saps per què fa goig? Perquè continua sense mi.

Què creus que va aportar L’Arc a l’ensenyament de la música?
Quan vaig anar a Salzburg vaig pensar que quan tornés a Barcelona faria una escola en què no hi hagués res del que hi ha en un conservatori normal. Ni exàmens, ni notes, ni cursos, ni partitures artificials. Una escola de música en què només hi hagi música, i on els nens des del primer dia tinguin la música com a eina i com a tot, i facin sense pressions de cap mena. Els pares que venien i demanaven “Què, les notes?”... Aquí no els examinem, si volen notes que vagin a un altre lloc i els examinaran. Els nens no tenen per què examinar-se de música mentre són nens i adolescents. La meva satisfacció és que L’Arc ha continuat amb aquesta filosofia, i tots els professors se la creuen. Això va ser revolucionari, i alguns col·legues deien que a L’Arc els nens hi anaven a entretenir-se. Que no fèiem música seriosament. I això què volia dir, i vol dir encara? Examinar-se, treure una nota, passar per l’adreçador. Solfejar tonteries que escriuen uns professors. Llibres de llenguatge musical, que són aberrants, que no serveixen. No hi ha un llenguatge millor que la música mateix.

Què vols dir, llibres aberrants?
Partitures de mentida. Que s’escriuen expressament per fer entropessar els nens. Hi ha maneres, intervals i seccions en aquests llenguatges que són completament artificials. Se’ls ha inventat un senyor per veure si els nens s’examinen d’allò. I encara es fa, encara hi ha aquests llibres. Quin llenguatge hem fet servir a L’Arc? La música, que ja existeix. Les cançons.

I els nens poden treballar amb la música de veritat.
I amb cançons de veritat. Hi ha cançons facilíssimes. El Gegant del Pi té cinc notes. I, si l’han cantada, després els costa molt poc posar-hi la nota i entendre-la. I després passar a partitures d’aquelles que feien els grans compositors del segle XVIII, que són facilíssimes. Quina comparació té un senyor que fa un llibre de solfeig per a nens amb Mozart, Mendelssohn, Schubert o Schumann, Bach?

Ara fan jazz per a nens, amb barrufets, per exemple.
Fora, no m’agrada. Per al meu gust i la meva mentalitat és horrorós, no és pedagogia. Si els vols posar jazz posa’ls-en. El jazz clàssic, per exemple, és preciós. Els en pots posar un trosset i s’endevina de seguida quin ritme hi ha. I amb aquest ritme pots jugar. La culpa que la música no hagi entrat a la nostra societat com havia entrat a Alemanya o Suïssa és nostra, dels mestres.

Què no fem bé?
Els exàmens sempre són maniobres sancionadores. Són per veure si aquell nen no sap una cosa, no per donar-li la possibilitat d’esplaiar-se en això que sap.

Et veig molt revolucionària, als 83 anys.
I fins que duri. Si Déu vol, i tinc el cap clar, seguiré pensant això. Ho he pensat sempre i crec que no m’equivoco. Què és el primer de tot? El nen. I després com a aquell nen el pots fer créixer. La veritat és que els mestres tenim un ofici fenomenal, perquè és ajudar els altres a créixer, a adonar-se de les coses, pensar, gaudir, portar-los alegria. I és fenomenal. Si ets un mestre amargat o fastiguejat planteja-t’ho: potser és culpa teva que els nens no et facin cas.

¿Has disfrutat igual ensenyant a nens que ensenyant a mestres?
No, més ensenyant a nens. Ensenyar a mestres també m’ha agradat, però comparat amb nens, nenes i joves no. Sempre dic que mai no he treballat, perquè sempre he fet el que m’ha agradat, i això no és feina. He tingut una gran sort, a la vida.

Però n’has fet molta, de feina, també.
L’he feta perquè me l’he cregut. Però ser mestra de música amb nens no ha sigut cap feina, ha sigut un plaer sempre. I l’he pensat sempre amb el cap i sentit amb el cor.

Què vas aprendre, a Salzburg?
Aquí estàvem a les beceroles de tot. Feia temps que ja feia classes de flauta, feia classes particulars. S’ajuntaven quatre o cinc nens i fèiem classes particulars de flauta dolça. Havíem tocat molt: trios, quartets. Fèiem música de veritat. Però moltes coses me les havia d’inventar. El primer cop que vaig ensenyar música en una escola va ser al Sant Gregori. Era una escola catalana de l’època i el Jordi Galí n’era el director. Vaig entrar per fer ingrés de batxillerat, i els meus nens van fer un final de curs musical. L’any següent el Jordi Galí em va convidar a quedar-me a fer música a tota l’escola. Llavors m’ho havia d’inventar tot perquè no sabia res. I llavors vaig anar a Salzburg amb una beca que em van donar del Goethe Institut. I vaig aprendre-ho tot. Tenia tant afany d’aprendre que em vaig apuntar al Mozarteum, vaig cantar al cor totes les obres de Mozart, perquè allà anàvem tot el dia a missa a cantar. Vaig fer tota la pedagogia de l’Orff Institut, que es basava principalment en l’instrumental de percussió. Per això es va inspirar en les tribus de l’Àfrica, els xilòfons, i els sons de l’Àsia en els metal·lòfons. Es van construir aquests instruments que són genials per als nens.

S’aplica encara, aquest mètode?
Nosaltres sí. I a Xamfrà, l’entitat que tenim al Raval, moltíssim. I a L’Arc totes les classes tenen instrumental Orff, a part de cantar. Són instruments immediats, no s’ha d’estudiar res, i la gràcia és que sonin alhora, que hi hagi harmonia. Són molt afinats i tenen sons bonics, i als nens això els apassiona. M’he trobat un nen de sis anys entrant a classe abraçant un xilofon.

Parlem de Xamfrà. Una persona que et coneix em va dir: “La Maria Dolors Bonal va de L’Arc a fundar Xamfrà al Raval per una motivació política, perquè l’art ha d’arribar a tothom, no només a qui s’ho pot pagar”. És la idea?
Sí, completament. No vaig ser pas jo sola, va ser també la meva neboda Ester. La cosa aquesta social i de justícia social la tinc de sempre. Jo he sigut molt activista política a l’època franquista. Abans de jubilar-me ja vam fer un concert amb un grup de nens del Casal dels Infants. A partir d’aquell concert vaig pensar que quan em jubilés no voldria dir que m’hagués mort: havia de venir aquí a fer alguna cosa. I així va ser. I amb una altra senyora, l’Àngels Roger, que s’havia jubilat d’ensenyar música en un institut, vam començar a crear el concepte que volíem anar a aquest barri per fer coses per als nens i nenes. Vam estar un any i mig fent entrevistes i presentant el projecte cap aquí i cap allà. Finalment el 2005 va sortir una ONG suïssa a qui els vam caure en gràcia i ens van donar diners. Quan ho van fer vam començar. Vaig dir que no podíem començar sense diners per pagar el professorat. Res de voluntaris. Gent professional i bona des del primer dia. I això s’havia de pagar.

La idea és fora de classe, a les tardes, al Raval, amb nens de les famílies que siguin que puguin tenir accés a la música i l’escena.
Música, teatre, dansa i cant. Tot el que es refereix a les arts. Agafar l’art com a eina per cohesionar els nanos d’allà. Que vinguin a fer una cosa que no poden fer en escoles privades perquè són massa cares. I també relacionar-se amb els altres i fer convivència.

I ara que porteu deu anys has vist transformar alguns d’aquests nens gràcies a la música.
I tant. Tenim nanos adolescents, gairebé passada l’adolescència, que ja porten 9 i 10 anys amb nosaltres. No ens deixen. Hi ha una nena que diu que Xamfrà l’ha salvada: tenia un ambient molt desgraciat, i aquí ha fet amics i és com la seva família. I d’aquí no es mouria. Un altre noi diu que li ha donat les eines per estudiar i tirar endavant. Tenim una altra nena d’aquelles illes de per allà baix tocant a Austràlia que diu que ha descobert la seva vocació. Vol ensenyar música als nens. I aquesta nena l’hem becat una mica, està fent piano a L’Arc: ve a Xamfrà i fa piano a L’Arc, i toca l’oboè.

Hi hauria d’haver més Xamfrans.
Hauria d’haver-hi un Xamfrà a cada barri. Ja tenim contactes. Ara hem fet grans contactes amb Badalona, Santa Coloma i Nou Barris. Hi ha gent interessada a fer com a Xamfrà. Li donaran un altre nom però vénen a veure el model. És la manera. Pensa que, com diu l’Ester, és un calidoscopi. Tenim de tot. Tota mena de nanos, molts catalans i molts castellans. Curiosament últimament han vingut molts catalans. Pares aturats que creuen en la música i no poden portar els nens a escoles de música perquè no tenen diners.

Deu ser dur veure que a Catalunya creix la pobresa infantil, que cada cop calen més beques menjador…
És horrorós. Ara ens han vingut, fa dues setmanes, sis nens palestins. No hi cabem, tenim un espai que està molt bé però ens resulta petitíssim. Però els hem agafat. Hi ha molts nens també que no paguen, o paguen molt poc, 35 euros cada trimestre, i poden venir a tots els cursos que vulguin.

I tu encara hi vas?
Sí. Però ja no hi faig classe. Fa dos anys encara vaig fer una cosa que en diem “els experts”. Agafava els nens que volien, de vuit o nou anys, els proposava uns temes i els tocàvem. I fèiem una setmana cada tema. Vam fabricar violins de cartró, violoncels, i vam anar al Museu de la Música a veure-ho. Grups petits, de sis o set nens.

Cantes a la dutxa?
No. Canto per dintre. Per exemple quan escolto una obra que he cantat. L’altre dia vaig escoltar el Rèquiem de Brahms i, com que tinc la partitura, l’escolto i canto.

Quina cançó o quina música t’agrada més, o t’alegra el dia?
La música que m’agrada més és la de Bach. Però n’hi ha moltes que m’agraden. M’agraden les Variacions Goldberg, m’agrada El clavecí ben temprat, m’agrada La Passió, m’agrada tot. De Mozart m’agrada molt el Rèquiem, la missa que hem escoltat últimament amb el Gardiner, que va ser una meravella. M’agrada la Simfonia italiana de Mendelssohn, el Concert de clarinet de Mozart. No pararia.

I et canvia l’humor la música?
Sí, a vegades em posa més contenta. I a vegades em fa plorar, que també és bo. Sí. Ara que he estat malalta, quan vaig arribar a casa no podia fer res més que escoltar música, i em va anar molt bé. Cura.

Què més t’agrada?
La muntanya. I també m’agrada el mar. M’agrada molt tot. Pintar, dibuixar. No en sé gaire però ho intento. Ara tinc una dèria que és aprendre a fer aquarel·les. És una pintura que m’encanta però sempre m’ha fet respecte. Els meus néts em van comprar una caixa ben grossa perquè comenci.

És maco començar una cosa als 83 anys.
I tant. No sé si me’n sortiré: de moment he fet quatre o cinc esborranys i m’han dit que estan bé. El que faré és copiar d’un bon aquarel·lista alguna cosa per aprendre’n.

Veig que portes unes fitxes per no oblidar temes importants. Què hi diu que no m’hagis dit?
Que per a mi ha sigut molt important crear un equip cohesionat de professors que es creguin la filosofia de L’Arc. He trobat un grup de gent extraordinari. Sobretot la Mireia Hernández, que ara està de directora, casada amb l’Albert Romaní. D’ell crec que és la persona que sap més música del món. Veure que el que has plantat perdura és una cosa bona. I això no es paga amb diners.

Què més diuen les fitxes?
L’educació està en un terreny místic. És on diposites tots els sons impossibles. Són les utopies que mai pots arreplegar. Quan et sembla que hi arribes queden més enllà. Voldria una justícia social per a tothom, voldria igualtat d’oportunitats, que no hi hagués rics i pobres, que tothom estigui igual, i no ho aconseguiré. Moriré sense veure-ho però ho vull, i hi treballo i voto pels que diuen que tot això pot ser possible. L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món.

dimarts, 9 de febrer de 2016

Trepitjar l’escenari, viatge a Irlanda

Un dia el Ferran, en sortir d’un dels primers assajos, deixa anar allò de “podríem anar a Irlanda”… En tots els muntatges que el Ferran ha fet a La Perla hi ha hagut una expedició irlandesa, ja gairebé la ruta està feta i la organització de l’escapada és relativament senzilla, coneixem els hotels, coneixem el lloguer dels cotxes i els aeroports… el que també resulta sempre meravellosament fàcil i no deixa de sorprendre’ns és com tothom s’apunta amb il·lusió a l’aventura. Un cap de setmana a Irlanda. Un cap de setmana que l’agenda queda ocupada i que es comença a visualitzar com aquelles hores que passarem junts i trepitjarem l’escenari real de les històries que expliquem, respirarem el paisatge i ens coneixerem, clar… Farem companyia!


Els dies van passant i finalment som 17 persones les qui un divendres ens trobem al Prat per volar cap a Irlanda. 17!!! El viatge comença amb un esmorzar ràpid a la terminal 2, els vincles i la màgia comencen a donar-se. Els actors es van representant a ells mateixos, els anem descobrint. Els tècnics fan bromes. La gent d’oficina deixem de ser “la gerent”, “la de premsa”. La de vestuari va molt mona (i és molt mona) i el de so porta un micro per captar els sons reals de l’expedició. Comença el viatge més fascinant, el de debò, el que va creant noves relacions entre  nosaltres. El que lentament va descobrint a cadascú, en cada broma, en cada foto, en cada àpat..., per començar a relacionar-nos entre tots com a persones que no es coneixen i que al llarg de les hores que passen juntes aniran creant una companyia en el sentit més bonic de la paraula. Una gent que es fa companyia, que caminen junts durant unes hores i que viu (s’exposa a) l’aventura.


Arribem a Glenties de nit, després de moltes hores de viatge. Primer en avió, després en furgonetes... per carreteres irlandeses, conduint per la dreta i esquivant zones de pluja, boira i fins i tot pedregada. Vaques, ovelles marcades amb diferents colors, vegetació i de tant en tant alguna casa, perduda, que crea taques al paisatge. Habitatges que semblen prefabricats i que sempre tenen les cortines obertes. Busquem dins les cases però no hi veiem mai ningú... on s’amaguen els irlandesos?


Glenties és el que Brian Friel anomena Ballybeg. Un poble petit petit, d’una sola carretera, amb 4 cases a cada banda i un hotel a l’entrada. És la ciutat més neta d’Irlanda, ens diuen... No sembla complicat, donades les dimensions. A l’hotel ens esperen. Els de Barcelona. Els actors. Deixem les maletes i ens trobem al pub que hi ha a baix, per assaborir les primeres cerveses i allí ja ens trobem amb una dona que ens explica que el seu marit és músic, que la seva filla viu a Barcelona i que la casa de les Mundy no queda lluny. Diu fins i tot que vindrà a veure l’obra. Després d’un sopar tranquil, traiem el cap al pub del poble, i cansats anem a dormir aviat.


L’endemà engega amb un esmorzar clàssic i desitjat... aquells ous amb bacó, i salsitxes i botifarra i pa amb mantega. Allò que menges amb il·lusió i després penses, però com pot aquesta gent esmorzar això cada dia? 


Pugem a les furgonetes i anem a buscar el veí Francis,  a dues cases de l’hotel. Ell ens portarà fins a la casa de les germanes Mundy. Sortim del poble i a mig kilòmetre ja aturem els cotxes. Baixem i neva. Trepitgem un terra moll i fred, ens tapem el cap, les orelles i les mans... “és el dia més fred des de fa 4 anys a Irlanda”, diu el Francis que va amb una jaqueteta, una camisa, corbata elegant i una gorra de color blau. Tracem un caminet, i trenquem per un altre fins que... darrere uns arbres apareix la casa. Quina sensació! Quina emoció! Però si és veritat! Però si existeix! Però si elles sembla que siguin a dins!!!! 















Mira, el caminet per on torna la Rose, i l’arbre on s’enfila el Gerry... ens abraonem a les finestres i busquem traces. Un crida, “mireu, mireu”... i tots cap allà. L’altre “però si encara hi ha les cortines”. I més enllà, “què fort, i l’entrada no l’havia imaginat així però clar... tot quadra”. L’obra de Friel passa davant els nostres ulls. Quasi sentim les veus de les germanes com parlen dins de casa, i sembla que l’Agnes obri la finestra de la dreta per cridar la Rose, i la Maggie surti amb el davantal, eixugant-se les mans, per anar cap al galliner a buscar un ou. Entre la boira ens sembla veure la silueta del Gerry que ve amb el seu bastó xiulant perquè el Michael el senti. I la Chris, que endreça al pis de dalt. I la Kate que llegeix vora el foc... i el Jack? Per què no veiem el Jack? Que dorm?

 
 

Amb cert silenci tothom escolta la veu de les Mundy, amb cert respecte tots caminem entorn la casa i per vergonya no ho fem però quasi t’abraçaries a les parets, als arbres perquè et desperta una cosa... una sensació, una emoció ser allà... en mig d’aquell paisatge que havies imaginat i que ara veus que és veritable.

 

Quan el fred ens pot, marxem de nou cap a les furgonetes i en Francis ens porta fins al garatge de casa seva on guarda alguns objectes que hi havia a la casa de les Mundy (la ràdio! el baül de l’oncle Jack, la caixa de costura de l’Agnes, ... ). Tots ho mirem amb ulls de taronja. I ell, amb emoció ens explica que va comprar la casa a Brian Friel (era la casa d’estiueig de l’actor, nascut a Glenties). La casa on l’any 1998 es va gravar la pel·lícula Dancing at Lughnasa amb Meryl Streep al repartiment. La idea d’en Francis és convertir la casa en una casa museu, dedicada a l’autor i també a la seva obra, en especial a Dansa d’agost.

 
 

El dia continua. Ara anem a Lough Anna, el llac on desapareix la Rose i on el Danny Bradley li fa el que no sabrem mai però imaginem fàcilment. Quina impressió, fins i tot hi ha la barca! Calfred! 

 

Després, ens arribem al cementiri on hi ha enterrat Brian Friel, mort el passat mes d’octubre. Un forat a terra, dalt un turó ple de tombes. El cementiri començat per baix es va enfilant a la terra per estar cada vegada més a prop del cel. Tombes de marbre, panteons humils i amb verdet, pobres i cuidades sepultures i la més recent encara feta només de terra. Terra sobre terra. Ens reunim tots al voltant del forat... ens sentim a prop de Friel, perquè diem i direm dia rere dia les seves paraules, i de sobte, pensar que el seu cos està allà, sota els nostres peus. Calfred de nou! I bufa un vent... i cauen flocs de neu, i no se sent res, i la humitat ens va gelant per dins, i l’Irlanda més rural se’ns va posant a l’imaginari.

 

Després d’això el viatge continua. Fem un picnic en un pub. Visitem els penya-segats de Slive League. Passegem per Donegal. I al vespre, fem unes cerveses en un pub, perdut al mig d’una carretera, gairebé en un garatge d’una gent, que ens obra la porta i que ens convida a prendre unes pintes en un espai petit on hi ha més de 8 persones amb violins, acordions i banjos a les mans i que amb els ulls tancats toquen melodies irlandeses. Quasi no parlen entre ells. Quasi prenen per normal que arribin 17 persones de fora, quasi sembla que no passi res. Al llarg de la nit va arribant gent amb el seu instrument i se suma a la música... també algú dels nostres pren instruments prestats i toca al ritme que els marquen els locals. Quina sintonia estranya, quina germanor trista, quina situació única. Sort d’un grup de dones que parlen com a lloques i que vestides de diumenge (o de sábado noche) ens expliquen que allò és una festa i que s’aixequen i es posen a ballar.


L’endemà desfem el camí. Tornem a fer les 5 hores de carretera. De paisatge verd, gris, amb les ovelles que continuen creant punts de color a la carretera (colorins gairebé, perquè van tintades) i entre pluja, vent, fang... arribem a l’aeroport. Avió... i cap a casa.



Han estat tres dies. La sensació és de tornar de colònies i necessitar una dutxa i sentir enyorança del grup. Ja res tornarà a ser com abans. Dimarts a l’assaig ens abraçarem d’una altra manera i ens direm bon dia diferent. I al grup de WhatsApp començaran a córrer les fotografies... i quan les paraules sonin a escena tindran un pes diferents, i un color, i una vercemblança que ens farà esgarrifar d’emoció. I segur que això no només ens passarà a nosaltres, sinó que anirà més enllà... i per això, haurà valgut la pena portar a terme l’aventura.

Anna Madueño, La Perla 29