Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Un obús a les entranyes

Després de l'estrena d'"Un obús al cor" el passat 17 de novembre, rebem aquest escrit d'una espectadora. 

Qui cregui que el dolor de l’infortuni s’instal·la al cor, s’equivoca, la patacada es rep a ple estómac i destroça les entranyes. I això és el que ens va passar al públic que el dimecres passat omplíem la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Ho vaig comprovar quan acabada la funció i després dels aplaudiments i els bravos, la gent no ens aixecàvem de la cadira. No marxàvem. Durant uns minuts el silenci va planar per sobre nostre. No ens podíem moure, eren tan intensos els sentiments que havíem viscut que ens calia un temps per refer-nos.
La Perla29 ha iniciat la temporada 2016-2017 amb el monòleg Un obús al cor de Wajdi Mouawad, autor canadenc d’orígen libanès. Un text de gran potència i terriblement dolorós. Un text on s’hi barregen tota mena de sentiments i de temes: vida, mort, por, tristesa, terror... Un text meravellosament traduït per Ramon Vila que…

#OnÉsLaCultura

Des d'inicis d'aquest curs hi ha hagut molt moviment a les xarxes socials i a l'espai web sota l'etiqueta #OnÉsLaCultura, per tal de visibilitzar la poca presència d'aquesta als mitjans. Moltes opinions, reflexions per defensar el seu paper, per demanar responsabilitats... Sembla que, finalment, alguna cosa es mou. Nosaltres ens volem sumar a aquest moviment, i de moment ho fem amb aquestes paraules, que sorgeixen a partir de l'experiència d'una Perla:


Un matí d’octubre assistia a l’acte d’entrega de Premis Extraordinaris de Grau i Màster de la Universitat de Barcelona, que se celebrava juntament amb l’entrega de la Medalla d’Or al rector de la Universidad de Buenos Aires. Com demana el protocol en aquest tipus dactes acadèmics, cadascun dels presents a la taula presidencial va atensar-se a l’estrada a parlar. Bona part dels discursos estava dedicada a lloar el paper de la Universitat dins la societat actual; molts, referint-se a la Universitat com a viver d…

Tot val la pena

Manllevo el títol del poema que va llegir Ferran Utzet. Res no escau tant bé al que vam viure ahir al vespre el públic que omplíem la sala de la Biblioteca de Catalunya:  tot va valer la pena.
A l’entrada repartiment de carnets i cartells de propaganda de la nova temporada. Quina preciositat de fotografia, Magritte, sí, però també, a mi m’hi va fer pensar, Hopper, tot realisme màgic. Ben encarat, perquè això és el que ens ofereix La Perla 29 enguany, màgia i realitat. Quina combinació tan paradoxal de gran valor.
Ja a dins vam sospirar, bufff... I vam sentir que és el tornar a casa. La sala del somnis, majestuosa, terra de sorra, parets de pedra, catifes velles, olor de molsa, llum daurada... Tot respirava familiaritat i calidesa. I amb aquest context es van desenvolupar els actes de la presentació de la nova temporada.
L’amic Toni Trallero, president de l’Assocació, amb els seus col·laboradors van donar les gràcies als socis i van avançar les activitats que estan programades per a la no…

Això es diu... El crit de l'anís

De sobte, un dia, en plena Festa Major, sopant al carrer del barri, amb coneguts (només) que són alhora veïns i companys d'història, m'adono que hi ha quelcom que m'apropa a ells, més enllà de la simpatia, la coneixença o la complicitat. Són la meva gent i si algú passa pel costat i diu alguna cosa inconvenient sobre el meu veí, m'enfadaré.

Aquesta nit de ball, trec a la pista la veïna grosseta, a qui mai dirigeixo la paraula, és de dretes i em sembla carca. Però a la meva Festa Major, la del meu carrer, aquella nit, ella i jo ens coneixem com a part d'una mateixa història i junts fem comunió. 

Al bell mig del ball, presoners de l'efluvi alcohòlic del cremat li pessigaré el culet i ella em farà un esglai còmplice. Això és "el crit de l'anís".L'endemà de la Festa Major, tot tornarà a ser com abans.I això és una mica La Perla 29... 




















Xavier Marcé

* text escrit a partir de la presentació de la temporada 2016-17 feta el passat 21 de juliol al Teatre Bi…

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Temporada 2016-2017

La Perla 29 és un projecte que se sent cada vegada més lligat als seus destinataris, als espectadors, a vosaltres. Un lligam entre vosaltres i nosaltres a través del teatre. És aquella “hipotenusa que uneix els dos punts” de què parla Wajdi Mouawad.

Així com la imatge que avui acompanya aquesta temporada: una persona, actriu i espectadora, amb la mà dels actors i dels espectadors al seu davant. Una imatge que sembla sortida d’una pintura de Magritte. Dos perfils, dues mirades enfrontades i amb les mans preparades per explicar i per rebre. Així l’hem pensada nosaltres i així us presentem la temporada, amb la mirada i la mà estesa, amb tota la complexitat i tota la simplicitat que ens és possible. Convençuts que no hi ha receptes fàcils, i que la profunditat en la nostra vida és necessària, que no cal lluitar contra les idees complexes perquè són les úniques que seran simples, al cap i a la fi.

La temporada comença i la vida continua. Aquesta vegada us expliquem tot el que ens espera dura…

Sobre Caïm i Abel

En Marc ha escrit una obra ambiciosa però des de la humilitat. A Caïm i Abel el veig a ell i el seu món: el món d'on ve la seva família. Aquest món que el representa es contraposa amb el món que ve de fora. L'allau migratori que assetja Europa. Aquest desdoblament és el que em remet a Incendis. El món de fora i el món de dins. La fragilitat del món en què vivim davant el que ens és aliè, el desconegut que arriba, pensant que trobarà una societat més bona del que és. I mentre som aquí, desitjant que el teatre ens faci entendre el món, la vida continua. Imparable. Hi ha grans mals a la vista. A dins i fora de la nostra societat. Sembla que tot el dolor que hem vist, que potser hem ajudat a crear, fora de les nostres fronteres els darrers anys ara retorna, amb força i violència. Amb contundència i dolor...
Oferim La Perla al Marc i a tot l’equip d’aquest nou repte, per a que se la puguin fer seva i transformar-la i apropiar-se-la. Revisar-nos amb una nova empenta, escriure un text…

Carta oberta “Als cors purs” de La Perla

Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea.Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador. 
Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que des de l’esc…

Quan un món acaba, en comença un altre.

Aquesta temporada al Teatre Biblioteca de Catalunya la tancarem amb l'última obra de Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel. Us avancem unes paraules del director: 
Em demanen des de La Perla que escrigui quatre paraules per parlar de Caïm i Abel. És complicat descriure el que un escriu, perquè ara mateix sóc al bell mig de la història. Enfangats fins als genolls. Rodejat de personatges que mengen, es queixen i dormen amb mi. Caïm i Abelara és una història que creix i em devora. Però puc dir-vos que hi ha un vigilant que apunta amb una arma a un home. És de nit i fa fred. Som en una platja. Avui. En una frontera. Tots dos homes és la primera vegada que es veuen, que parlen, però aquesta trobada sense ells saber-ho els canviarà per sempre.
Caïm i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons i dolents. És la història de dues famílies. Una viu en costat de la tanca – tan semblant a la nostra- i l'altra viu quilòmetres enllà, no sabem on. Caïm i Abel parla de supervivents. Dues…

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Ballar, emocionar-se, deixar-se portar

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora. 
Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translation…

Dones que ballen soles

L’obra
En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost, en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost. Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya. 
Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la més oberta i dive…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Trepitjar l’escenari, viatge a Irlanda

Un dia el Ferran, en sortir d’un dels primers assajos, deixa anar allò de “podríem anar a Irlanda”… En tots els muntatges que el Ferran ha fet a La Perla hi ha hagut una expedició irlandesa, ja gairebé la ruta està feta i la organització de l’escapada és relativament senzilla, coneixem els hotels, coneixem el lloguer dels cotxes i els aeroports… el que també resulta sempre meravellosament fàcil i no deixa de sorprendre’ns és com tothom s’apunta amb il·lusió a l’aventura. Un cap de setmana a Irlanda. Un cap de setmana que l’agenda queda ocupada i que es comença a visualitzar com aquelles hores que passarem junts i trepitjarem l’escenari real de les històries que expliquem, respirarem el paisatge i ens coneixerem, clar… Farem companyia!

Els dies van passant i finalment som 17 persones les qui un divendres ens trobem al Prat per volar cap a Irlanda. 17!!! El viatge comença amb un esmorzar ràpid a la terminal 2, els vincles i la màgia comencen a donar-se. Els actors es van representant a e…