Ves al contingut principal

Ballar, emocionar-se, deixar-se portar

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora. 

Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translations, també de Brian Friel, farà uns tres anys. I va ser extraordinari. Aquella història de cinc germanes irlandeses, explicada en un improbable portugués i a 40º, em va emocionar i trasbalsar profundament. 

I com al Michael, el narrador de l'obra, a qui els records d'aquell estiu de 1936, fins i tot els que mai van succeir, se li barregen a la memòria, no puc deixar d'imaginar-nos, als alumnes de la classe de literatura, provant d'encertar el tema de Dansa d'Agost. La destrucció d'un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals? I llavors el senyor Cuervas ens respondria, amb els ulls brillant-li d'una manera estranya que fins llavors no hauríem vist. Aquesta vegada el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar, emocioneu-vos. 

Pausa

Gaudiu.

Ferran Utzet, director

Bito Cels

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…