Ves al contingut principal

Ballar, emocionar-se, deixar-se portar

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora. 

Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translations, també de Brian Friel, farà uns tres anys. I va ser extraordinari. Aquella història de cinc germanes irlandeses, explicada en un improbable portugués i a 40º, em va emocionar i trasbalsar profundament. 

I com al Michael, el narrador de l'obra, a qui els records d'aquell estiu de 1936, fins i tot els que mai van succeir, se li barregen a la memòria, no puc deixar d'imaginar-nos, als alumnes de la classe de literatura, provant d'encertar el tema de Dansa d'Agost. La destrucció d'un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals? I llavors el senyor Cuervas ens respondria, amb els ulls brillant-li d'una manera estranya que fins llavors no hauríem vist. Aquesta vegada el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar, emocioneu-vos. 

Pausa

Gaudiu.

Ferran Utzet, director

Bito Cels

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…