dimarts, 9 de febrer de 2016

Trepitjar l’escenari, viatge a Irlanda

Un dia el Ferran, en sortir d’un dels primers assajos, deixa anar allò de “podríem anar a Irlanda”… En tots els muntatges que el Ferran ha fet a La Perla hi ha hagut una expedició irlandesa, ja gairebé la ruta està feta i la organització de l’escapada és relativament senzilla, coneixem els hotels, coneixem el lloguer dels cotxes i els aeroports… el que també resulta sempre meravellosament fàcil i no deixa de sorprendre’ns és com tothom s’apunta amb il·lusió a l’aventura. Un cap de setmana a Irlanda. Un cap de setmana que l’agenda queda ocupada i que es comença a visualitzar com aquelles hores que passarem junts i trepitjarem l’escenari real de les històries que expliquem, respirarem el paisatge i ens coneixerem, clar… Farem companyia!


Els dies van passant i finalment som 17 persones les qui un divendres ens trobem al Prat per volar cap a Irlanda. 17!!! El viatge comença amb un esmorzar ràpid a la terminal 2, els vincles i la màgia comencen a donar-se. Els actors es van representant a ells mateixos, els anem descobrint. Els tècnics fan bromes. La gent d’oficina deixem de ser “la gerent”, “la de premsa”. La de vestuari va molt mona (i és molt mona) i el de so porta un micro per captar els sons reals de l’expedició. Comença el viatge més fascinant, el de debò, el que va creant noves relacions entre  nosaltres. El que lentament va descobrint a cadascú, en cada broma, en cada foto, en cada àpat..., per començar a relacionar-nos entre tots com a persones que no es coneixen i que al llarg de les hores que passen juntes aniran creant una companyia en el sentit més bonic de la paraula. Una gent que es fa companyia, que caminen junts durant unes hores i que viu (s’exposa a) l’aventura.


Arribem a Glenties de nit, després de moltes hores de viatge. Primer en avió, després en furgonetes... per carreteres irlandeses, conduint per la dreta i esquivant zones de pluja, boira i fins i tot pedregada. Vaques, ovelles marcades amb diferents colors, vegetació i de tant en tant alguna casa, perduda, que crea taques al paisatge. Habitatges que semblen prefabricats i que sempre tenen les cortines obertes. Busquem dins les cases però no hi veiem mai ningú... on s’amaguen els irlandesos?


Glenties és el que Brian Friel anomena Ballybeg. Un poble petit petit, d’una sola carretera, amb 4 cases a cada banda i un hotel a l’entrada. És la ciutat més neta d’Irlanda, ens diuen... No sembla complicat, donades les dimensions. A l’hotel ens esperen. Els de Barcelona. Els actors. Deixem les maletes i ens trobem al pub que hi ha a baix, per assaborir les primeres cerveses i allí ja ens trobem amb una dona que ens explica que el seu marit és músic, que la seva filla viu a Barcelona i que la casa de les Mundy no queda lluny. Diu fins i tot que vindrà a veure l’obra. Després d’un sopar tranquil, traiem el cap al pub del poble, i cansats anem a dormir aviat.


L’endemà engega amb un esmorzar clàssic i desitjat... aquells ous amb bacó, i salsitxes i botifarra i pa amb mantega. Allò que menges amb il·lusió i després penses, però com pot aquesta gent esmorzar això cada dia? 


Pugem a les furgonetes i anem a buscar el veí Francis,  a dues cases de l’hotel. Ell ens portarà fins a la casa de les germanes Mundy. Sortim del poble i a mig kilòmetre ja aturem els cotxes. Baixem i neva. Trepitgem un terra moll i fred, ens tapem el cap, les orelles i les mans... “és el dia més fred des de fa 4 anys a Irlanda”, diu el Francis que va amb una jaqueteta, una camisa, corbata elegant i una gorra de color blau. Tracem un caminet, i trenquem per un altre fins que... darrere uns arbres apareix la casa. Quina sensació! Quina emoció! Però si és veritat! Però si existeix! Però si elles sembla que siguin a dins!!!! 















Mira, el caminet per on torna la Rose, i l’arbre on s’enfila el Gerry... ens abraonem a les finestres i busquem traces. Un crida, “mireu, mireu”... i tots cap allà. L’altre “però si encara hi ha les cortines”. I més enllà, “què fort, i l’entrada no l’havia imaginat així però clar... tot quadra”. L’obra de Friel passa davant els nostres ulls. Quasi sentim les veus de les germanes com parlen dins de casa, i sembla que l’Agnes obri la finestra de la dreta per cridar la Rose, i la Maggie surti amb el davantal, eixugant-se les mans, per anar cap al galliner a buscar un ou. Entre la boira ens sembla veure la silueta del Gerry que ve amb el seu bastó xiulant perquè el Michael el senti. I la Chris, que endreça al pis de dalt. I la Kate que llegeix vora el foc... i el Jack? Per què no veiem el Jack? Que dorm?

 
 

Amb cert silenci tothom escolta la veu de les Mundy, amb cert respecte tots caminem entorn la casa i per vergonya no ho fem però quasi t’abraçaries a les parets, als arbres perquè et desperta una cosa... una sensació, una emoció ser allà... en mig d’aquell paisatge que havies imaginat i que ara veus que és veritable.

 

Quan el fred ens pot, marxem de nou cap a les furgonetes i en Francis ens porta fins al garatge de casa seva on guarda alguns objectes que hi havia a la casa de les Mundy (la ràdio! el baül de l’oncle Jack, la caixa de costura de l’Agnes, ... ). Tots ho mirem amb ulls de taronja. I ell, amb emoció ens explica que va comprar la casa a Brian Friel (era la casa d’estiueig de l’actor, nascut a Glenties). La casa on l’any 1998 es va gravar la pel·lícula Dancing at Lughnasa amb Meryl Streep al repartiment. La idea d’en Francis és convertir la casa en una casa museu, dedicada a l’autor i també a la seva obra, en especial a Dansa d’agost.

 
 

El dia continua. Ara anem a Lough Anna, el llac on desapareix la Rose i on el Danny Bradley li fa el que no sabrem mai però imaginem fàcilment. Quina impressió, fins i tot hi ha la barca! Calfred! 

 

Després, ens arribem al cementiri on hi ha enterrat Brian Friel, mort el passat mes d’octubre. Un forat a terra, dalt un turó ple de tombes. El cementiri començat per baix es va enfilant a la terra per estar cada vegada més a prop del cel. Tombes de marbre, panteons humils i amb verdet, pobres i cuidades sepultures i la més recent encara feta només de terra. Terra sobre terra. Ens reunim tots al voltant del forat... ens sentim a prop de Friel, perquè diem i direm dia rere dia les seves paraules, i de sobte, pensar que el seu cos està allà, sota els nostres peus. Calfred de nou! I bufa un vent... i cauen flocs de neu, i no se sent res, i la humitat ens va gelant per dins, i l’Irlanda més rural se’ns va posant a l’imaginari.

 

Després d’això el viatge continua. Fem un picnic en un pub. Visitem els penya-segats de Slive League. Passegem per Donegal. I al vespre, fem unes cerveses en un pub, perdut al mig d’una carretera, gairebé en un garatge d’una gent, que ens obra la porta i que ens convida a prendre unes pintes en un espai petit on hi ha més de 8 persones amb violins, acordions i banjos a les mans i que amb els ulls tancats toquen melodies irlandeses. Quasi no parlen entre ells. Quasi prenen per normal que arribin 17 persones de fora, quasi sembla que no passi res. Al llarg de la nit va arribant gent amb el seu instrument i se suma a la música... també algú dels nostres pren instruments prestats i toca al ritme que els marquen els locals. Quina sintonia estranya, quina germanor trista, quina situació única. Sort d’un grup de dones que parlen com a lloques i que vestides de diumenge (o de sábado noche) ens expliquen que allò és una festa i que s’aixequen i es posen a ballar.


L’endemà desfem el camí. Tornem a fer les 5 hores de carretera. De paisatge verd, gris, amb les ovelles que continuen creant punts de color a la carretera (colorins gairebé, perquè van tintades) i entre pluja, vent, fang... arribem a l’aeroport. Avió... i cap a casa.



Han estat tres dies. La sensació és de tornar de colònies i necessitar una dutxa i sentir enyorança del grup. Ja res tornarà a ser com abans. Dimarts a l’assaig ens abraçarem d’una altra manera i ens direm bon dia diferent. I al grup de WhatsApp començaran a córrer les fotografies... i quan les paraules sonin a escena tindran un pes diferents, i un color, i una vercemblança que ens farà esgarrifar d’emoció. I segur que això no només ens passarà a nosaltres, sinó que anirà més enllà... i per això, haurà valgut la pena portar a terme l’aventura.

Anna Madueño, La Perla 29