dimecres, 30 de novembre de 2011

Els dimecres compra nespres!!

Quan estàvem assajant Antígona va aparèixer amb una força extraordinària una cançó en un disc antic, un LP del Harry Belafonte i la Nana Mouskouri. És una cançó tradicional grega que els dos cantants havien fet seva i que van publicar en un disc: An evening with... La cançó parla d’un petit ocell que es pot sacrificar per satisfer la set d’algú i entrellaça dos veus importants, que en aquell moment vam poder lligar amb la veu de la Clara Segura que feia d’Antígona i la del Pep Cruz que feina de Creont, els dos personatges principals de la tragèdia d’Antígona. La cançó ens permetia acabar el muntatge d’una manera contundent, profunda. I sobretot, ens permetia canalitzar una emoció continguda i estranya. Escolteu-la i gaudiu-la.

Από το δίσκο / An Evening with Belafonte/Mouskouri

dimecres, 23 de novembre de 2011

Els dimecres compra nespres!!




Aquesta setmana anem amb més ritme. Amb més rock and roll... potser per compensar que no hem guanyat cap Premi Butaca!! 

Ànims, alegria i ritmillu!


Luxury / The Rollings Stones

Turn to me / Lou Reed

Enjoy your self / The Specials


dilluns, 21 de novembre de 2011

La qualitat del silenci



Als camerinos, després de la funció, sempre es parla del públic. Un públic fred, un públic que tenia ganes de riure, un públic intel·ligent, un públic distret, un públic estrany, un públic acollidor, un públic fantàstic.

Hi ha molts espectadors a qui sorprèn aquesta consciència! Però l'actor, amb tots els porus expressius i comunicatius oberts, estableix una relació directa i profunda amb el col·lectiu que l'està observant. No amb els espectadors un per un: amb aquesta mena d'entitat estranya que formen quan estan junts. El públic.

En el llarg i sovint improbable camí que porta a voler-se dedicar al teatre, també he treballat -encara ara treballo- de professor. I l'experiència m'ensenya que, també a l'escola, cada classe té una personalitat nítidament definida, una personalitat que va més enllà de la personalitat de cada un dels seus alumnes. I  és contra aquesta personalitat que s'enfronta el professor! Aconseguir un efecte sobre els alumnes -educar-los, ja que estem parlant de l'escola- passa per relacionar-se -sovint domesticar, ja que estem parlant de l'escola- amb aquesta personalitat.

Suposem per un moment -i això és molt suposar- que el professor està motivat, i coneix el que està explicant, i té autoritat, i empatia. Sabem que aquestes són les condicions que fan d'ell un bon professor. Però què determina la personalitat de la classe? Sabem que depèn de la realitat del alumnes, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn del funcionament de l'escola, de si l'equip directiu i els professors comparteixen un projecte i s'hi dediquen amb entrega, de si els alumnes se senten implicats amb el centre, de si els professors se saluden i conversen entre ells o amb prou feines es coneixen. 

Al teatre, revivim aquesta sensació. És fantàstic! Un grup de persones es troba i, tancant-se en una sala per escoltar una història, construeix un nou col·lectiu. Un col·lectiu que, ràpidament, desenvolupa una personalitat i comença a expressar-se, i a comunicar-se amb el col·lectiu que, des de dalt de l'escenari, està provant d'explicar-li  alguna cosa: el col·lectiu dels actors, regidor, tècnic, i també dels que no hi són, els dramaturg, director, figurinista, escenògraf, il·luminador.

Suposem -i això és molt suposar- que l'obra és bona, i està ben interpretada, i que la posada en escena és encertada, i que l'espai i la llum estan ben dissenyats i meravellen i ajuden a explicar la història. Sabem que aquestes són  algunes de les condicions que defineixen un bon muntatge. Però què és el que determina la personalitat del públic? Què és el que el fa intel·ligent, distret, fred o acollidor? Sabem que això depèn de la  realitat quotidiana dels espectadors, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn de si han estat ben acollits a la porta. De si se senten part de l'esdeveniment: implicats. De si els responsables i treballadors comparteixen un somni o un projecte, i de si la darrera obra que van veure aquí els va agradar. Depèn de si senten cuidats, inclús depèn de si els acomodadors estan relaxats o tenen pressa per tancar la sala un cop ha acabat l'espectacle.

Depèn, en definitiva, de si els espectadors se senten com a casa, però també en un lloc especial on hi passen coses especials i on ells són especials.

Aquí ja no estem a l'escola. Ja no hi ha jerarquies ni professors, i ja no es tracta d'educar ningú. Però quan entre els dos col·lectius s'estableix una relació veritable i profunda, aleshores cada un dels espectadors sent que està vivint una experiència especial, i que és a ell a qui li estan explicant la història, i s'implica tant en el que està passant com l'actor que està a dalt de l'escenari.

Tots volem això.

I per sort...  a vegades passa.

Ferran Utzet - director de "La presa"

Nota: Escric aquest article després d'un bolo fantàstic a l'Atrium de Viladecans. Allà va passar.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Els dimecres compra nespres!!



Avui tres recomanacions més... dins la nostra secció musical dels dimecres. Recordeu que si ens voleu fer arribar les vostres recomanacions ho podeu fer a través de: info@laperla29.cat





Dimecres 16 de novembre

Sembla que per fi està arribant la tardor. Colors, sensacions... Torna a venir de gust entrar en un teatre, espolsar-se l'aiguaneu de les espatlles, al mateix moment que la teva (o el teu) acompanyant es desenrotlla la bufanda i es treu el gorro de llana, desabrigar-se, prendre un vinet i escoltar unes històries.

Aquesta setmana tres peces que ens semblen perfectes per situar-les al cor de la tardor. Són boniques. I fan venir al cap imatges precises…de gent, de personatges que no s'expliquen del tot, però que suggereixen més que no expliquen… 

Tres peces boniques. Dues d'elles han sortit als nostres espectacles, a veure si sabeu quines! L’altra encara no però no tardarà a fer-ho... Hauríem d'escriure i fer una obra al voltant d’aquesta cançó.

Caminando por la calle, Gipsy Kings del disc Mosaïque

L’home estàtic, Pau Riba del disc Dioptria

Pena dell'anima de Vinicio Capossela del disc Ovunque proteggi

Fins la setmana vinent!!

dimecres, 9 de novembre de 2011

Els dimecres compra nespres!!

Obrim una nova secció que dubtem encara de com anomenar-la. La idea és que cada dimecres us proposarem un parell o tres de cançons, la banda sonora de La Perla. L'Oriol escriurà unes línies i us presentarem així la selecció. Com qui sintonitza una emisora, us convidem a seguir el nostre fil musical. 


Dimecres 9 de novembre


La Perla és com aquesta cançó de Lou Reed, pel to, per com va entrant, per la importància de la melodia, la sensació que et deixa al final, de voler més...

Halloween Parade, LouReed: 


I, com no, escolteu també Tom Waits, en els seus inicis, un vespre plujós, la bohèmia, la passió.


The heart of saturday Night(looking for), Tom Waits:

Fins dimecres vinent!!

divendres, 4 de novembre de 2011

"Incendis"

Avui pengem un text de Manuel Brugarolas, un espectador de La Perla 29 i coneixeidor dels textos de Wajdi Mouawad (el proper autor que tractarem a la companyia). Avui, que és el seu aniverari, ho celebrem amb ell d'aquesta manera! Felicitats!


Wajdi Mouawad

El tigre de Wajdi Mouawad, de Manuel Brugarolas


Un nen es desperta a mitja nit i va a la cuina per beure un got d’aigua. Tan bon punt obre el llum, veu amb terror un tigre que l’observa amb la mirada fixa des del racó. El tigre està afamat i se li acosta. El nen agafa un ganivet i pensa: puc matar el tigre i tornar al llit i la vida continuarà com abans, o bé em puc deixar devorar i convertir-me en tigre. Malgrat la por, el nen opta per la segona alternativa i se sent un esclat de riure just en el moment en què el tigre se li llança al damunt i el devora. Un cop devorat, el nen torna al llit: ara, sap que sempre triarà una vida sàvia i salvatge. 


Aquesta història és de Wajdi Mouawad, inclosa a “Seuls”, una obra que ell mateix va interpretar al Festival d’Avignon de 2008. “Seuls” narra el viatge de retorn del fill pròdig, la recerca d’un mateix i, alhora, el camí de la creació. Tots tres són el mateix viatge. “Escriure històries és, per mi, la manera de tornar a casa”.  Exiliat del Líban des del vuit anys, va passar els primers anys a París, per traslladar-se finalment a Quebec, al Canadà. Aquest desarrelament empeny tot el teatre de Mouawad i constitueix el seu impuls íntim. Un teatre que parla de l’herència, del que rebem i del que transmetem, també de l’herència silenciada i d’aquella que ignorem. “Quina és la meva història? La meva història és fora: ningú a casa no hi ha col·laborat, ni tampoc no hi ha resistit, ningú no ha mort en camps de concentració, ni hi ha sobreviscut. Admetre això és dir-me: Quina és la meva història? D’aquí que se m’imposés la necessitat de la narració. Només la narració em podia arrencar de l’exili, del Líban, de Quebec, aquests països que no són els meus”.  Tanmateix, no és ni la guerra, ni l’exili, ni la mort qui li ha despertat la literatura. “És la literatura la que ha despertat en mi la literatura”.

Mouawad explica històries per comprendre la seva història. Té el do de la narració, el do de la metàfora i del conte. És igual que el punt de partida sigui el quadre de Rembrandt, “El retorn del fill pròdig” (“Seuls”), o la tragèdia de Sòfocles, “Edip Rei” (Incendies). Els seus personatges són confrontats a ells mateixos. Per això Sòfocles. Per això el teatre. Perquè per arribar a la revelació d’un mateix cal passar per la narració. Pel cos, per la sensació i les emocions. Pels sentiments. “Cal fer-li creure a l’espectador que va a morir i no deixar-lo anar fins que ell estigui convençut de ser davant la mort, per tal que torni a sentir de nou el sentiment de la vida”.

No hi ha moral ni missatge. La violència, la soledat, l’amor promès, l’odi i el perdó no són didàctics. Són reals. En estat pur. Són anteriors al mite. Són els que el mite va utilitzar per provar de comprendre les seves raons. Em refereixo a la tetralogia “Le sang des promesses”, formada per “Littoral”, “Incendies” i “Forêts”, i per “Ciels” (presentades al Festival d’Avignon de 2009). Parlo de la tetralogia, però, sobretot, parlo d’”Incendis”, una tragèdia lírica sense concessions. Un relat que s’escolta i es llegeix amb una emoció incontenible. Una tragèdia aclaparadora en la qual el destí és substituït per la història, i l’acceptació per la ràbia. I que, a la fi, es converteix en una reivindicació del consol. Potser aquesta sigui l’aportació poètica més important de Mouawad. La introducció del consol. Del consol que no van tenir ni Antígona, ni Electra, ni Ajax, ni Edip. Del consol perdut. El consol que busquem. El consol que esperem. Cal sentir la força dramàtica dels monòlegs finals d’”Incendis” per comprendre-ho. Són una obra mestre inoblidable. El consol de la literatura.


Manuel Brugarolas