Ves al contingut principal

La qualitat del silenci



Als camerinos, després de la funció, sempre es parla del públic. Un públic fred, un públic que tenia ganes de riure, un públic intel·ligent, un públic distret, un públic estrany, un públic acollidor, un públic fantàstic.

Hi ha molts espectadors a qui sorprèn aquesta consciència! Però l'actor, amb tots els porus expressius i comunicatius oberts, estableix una relació directa i profunda amb el col·lectiu que l'està observant. No amb els espectadors un per un: amb aquesta mena d'entitat estranya que formen quan estan junts. El públic.

En el llarg i sovint improbable camí que porta a voler-se dedicar al teatre, també he treballat -encara ara treballo- de professor. I l'experiència m'ensenya que, també a l'escola, cada classe té una personalitat nítidament definida, una personalitat que va més enllà de la personalitat de cada un dels seus alumnes. I  és contra aquesta personalitat que s'enfronta el professor! Aconseguir un efecte sobre els alumnes -educar-los, ja que estem parlant de l'escola- passa per relacionar-se -sovint domesticar, ja que estem parlant de l'escola- amb aquesta personalitat.

Suposem per un moment -i això és molt suposar- que el professor està motivat, i coneix el que està explicant, i té autoritat, i empatia. Sabem que aquestes són les condicions que fan d'ell un bon professor. Però què determina la personalitat de la classe? Sabem que depèn de la realitat del alumnes, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn del funcionament de l'escola, de si l'equip directiu i els professors comparteixen un projecte i s'hi dediquen amb entrega, de si els alumnes se senten implicats amb el centre, de si els professors se saluden i conversen entre ells o amb prou feines es coneixen. 

Al teatre, revivim aquesta sensació. És fantàstic! Un grup de persones es troba i, tancant-se en una sala per escoltar una història, construeix un nou col·lectiu. Un col·lectiu que, ràpidament, desenvolupa una personalitat i comença a expressar-se, i a comunicar-se amb el col·lectiu que, des de dalt de l'escenari, està provant d'explicar-li  alguna cosa: el col·lectiu dels actors, regidor, tècnic, i també dels que no hi són, els dramaturg, director, figurinista, escenògraf, il·luminador.

Suposem -i això és molt suposar- que l'obra és bona, i està ben interpretada, i que la posada en escena és encertada, i que l'espai i la llum estan ben dissenyats i meravellen i ajuden a explicar la història. Sabem que aquestes són  algunes de les condicions que defineixen un bon muntatge. Però què és el que determina la personalitat del públic? Què és el que el fa intel·ligent, distret, fred o acollidor? Sabem que això depèn de la  realitat quotidiana dels espectadors, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn de si han estat ben acollits a la porta. De si se senten part de l'esdeveniment: implicats. De si els responsables i treballadors comparteixen un somni o un projecte, i de si la darrera obra que van veure aquí els va agradar. Depèn de si senten cuidats, inclús depèn de si els acomodadors estan relaxats o tenen pressa per tancar la sala un cop ha acabat l'espectacle.

Depèn, en definitiva, de si els espectadors se senten com a casa, però també en un lloc especial on hi passen coses especials i on ells són especials.

Aquí ja no estem a l'escola. Ja no hi ha jerarquies ni professors, i ja no es tracta d'educar ningú. Però quan entre els dos col·lectius s'estableix una relació veritable i profunda, aleshores cada un dels espectadors sent que està vivint una experiència especial, i que és a ell a qui li estan explicant la història, i s'implica tant en el que està passant com l'actor que està a dalt de l'escenari.

Tots volem això.

I per sort...  a vegades passa.

Ferran Utzet - director de "La presa"

Nota: Escric aquest article després d'un bolo fantàstic a l'Atrium de Viladecans. Allà va passar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…