Passa al contingut principal

La qualitat del silenci



Als camerinos, després de la funció, sempre es parla del públic. Un públic fred, un públic que tenia ganes de riure, un públic intel·ligent, un públic distret, un públic estrany, un públic acollidor, un públic fantàstic.

Hi ha molts espectadors a qui sorprèn aquesta consciència! Però l'actor, amb tots els porus expressius i comunicatius oberts, estableix una relació directa i profunda amb el col·lectiu que l'està observant. No amb els espectadors un per un: amb aquesta mena d'entitat estranya que formen quan estan junts. El públic.

En el llarg i sovint improbable camí que porta a voler-se dedicar al teatre, també he treballat -encara ara treballo- de professor. I l'experiència m'ensenya que, també a l'escola, cada classe té una personalitat nítidament definida, una personalitat que va més enllà de la personalitat de cada un dels seus alumnes. I  és contra aquesta personalitat que s'enfronta el professor! Aconseguir un efecte sobre els alumnes -educar-los, ja que estem parlant de l'escola- passa per relacionar-se -sovint domesticar, ja que estem parlant de l'escola- amb aquesta personalitat.

Suposem per un moment -i això és molt suposar- que el professor està motivat, i coneix el que està explicant, i té autoritat, i empatia. Sabem que aquestes són les condicions que fan d'ell un bon professor. Però què determina la personalitat de la classe? Sabem que depèn de la realitat del alumnes, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn del funcionament de l'escola, de si l'equip directiu i els professors comparteixen un projecte i s'hi dediquen amb entrega, de si els alumnes se senten implicats amb el centre, de si els professors se saluden i conversen entre ells o amb prou feines es coneixen. 

Al teatre, revivim aquesta sensació. És fantàstic! Un grup de persones es troba i, tancant-se en una sala per escoltar una història, construeix un nou col·lectiu. Un col·lectiu que, ràpidament, desenvolupa una personalitat i comença a expressar-se, i a comunicar-se amb el col·lectiu que, des de dalt de l'escenari, està provant d'explicar-li  alguna cosa: el col·lectiu dels actors, regidor, tècnic, i també dels que no hi són, els dramaturg, director, figurinista, escenògraf, il·luminador.

Suposem -i això és molt suposar- que l'obra és bona, i està ben interpretada, i que la posada en escena és encertada, i que l'espai i la llum estan ben dissenyats i meravellen i ajuden a explicar la història. Sabem que aquestes són  algunes de les condicions que defineixen un bon muntatge. Però què és el que determina la personalitat del públic? Què és el que el fa intel·ligent, distret, fred o acollidor? Sabem que això depèn de la  realitat quotidiana dels espectadors, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn de si han estat ben acollits a la porta. De si se senten part de l'esdeveniment: implicats. De si els responsables i treballadors comparteixen un somni o un projecte, i de si la darrera obra que van veure aquí els va agradar. Depèn de si senten cuidats, inclús depèn de si els acomodadors estan relaxats o tenen pressa per tancar la sala un cop ha acabat l'espectacle.

Depèn, en definitiva, de si els espectadors se senten com a casa, però també en un lloc especial on hi passen coses especials i on ells són especials.

Aquí ja no estem a l'escola. Ja no hi ha jerarquies ni professors, i ja no es tracta d'educar ningú. Però quan entre els dos col·lectius s'estableix una relació veritable i profunda, aleshores cada un dels espectadors sent que està vivint una experiència especial, i que és a ell a qui li estan explicant la història, i s'implica tant en el que està passant com l'actor que està a dalt de l'escenari.

Tots volem això.

I per sort...  a vegades passa.

Ferran Utzet - director de "La presa"

Nota: Escric aquest article després d'un bolo fantàstic a l'Atrium de Viladecans. Allà va passar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…