dilluns, 21 de novembre de 2011

La qualitat del silenci



Als camerinos, després de la funció, sempre es parla del públic. Un públic fred, un públic que tenia ganes de riure, un públic intel·ligent, un públic distret, un públic estrany, un públic acollidor, un públic fantàstic.

Hi ha molts espectadors a qui sorprèn aquesta consciència! Però l'actor, amb tots els porus expressius i comunicatius oberts, estableix una relació directa i profunda amb el col·lectiu que l'està observant. No amb els espectadors un per un: amb aquesta mena d'entitat estranya que formen quan estan junts. El públic.

En el llarg i sovint improbable camí que porta a voler-se dedicar al teatre, també he treballat -encara ara treballo- de professor. I l'experiència m'ensenya que, també a l'escola, cada classe té una personalitat nítidament definida, una personalitat que va més enllà de la personalitat de cada un dels seus alumnes. I  és contra aquesta personalitat que s'enfronta el professor! Aconseguir un efecte sobre els alumnes -educar-los, ja que estem parlant de l'escola- passa per relacionar-se -sovint domesticar, ja que estem parlant de l'escola- amb aquesta personalitat.

Suposem per un moment -i això és molt suposar- que el professor està motivat, i coneix el que està explicant, i té autoritat, i empatia. Sabem que aquestes són les condicions que fan d'ell un bon professor. Però què determina la personalitat de la classe? Sabem que depèn de la realitat del alumnes, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn del funcionament de l'escola, de si l'equip directiu i els professors comparteixen un projecte i s'hi dediquen amb entrega, de si els alumnes se senten implicats amb el centre, de si els professors se saluden i conversen entre ells o amb prou feines es coneixen. 

Al teatre, revivim aquesta sensació. És fantàstic! Un grup de persones es troba i, tancant-se en una sala per escoltar una història, construeix un nou col·lectiu. Un col·lectiu que, ràpidament, desenvolupa una personalitat i comença a expressar-se, i a comunicar-se amb el col·lectiu que, des de dalt de l'escenari, està provant d'explicar-li  alguna cosa: el col·lectiu dels actors, regidor, tècnic, i també dels que no hi són, els dramaturg, director, figurinista, escenògraf, il·luminador.

Suposem -i això és molt suposar- que l'obra és bona, i està ben interpretada, i que la posada en escena és encertada, i que l'espai i la llum estan ben dissenyats i meravellen i ajuden a explicar la història. Sabem que aquestes són  algunes de les condicions que defineixen un bon muntatge. Però què és el que determina la personalitat del públic? Què és el que el fa intel·ligent, distret, fred o acollidor? Sabem que això depèn de la  realitat quotidiana dels espectadors, és clar, i de com són cada un per separat. Però massa sovint oblidem que també depèn de si han estat ben acollits a la porta. De si se senten part de l'esdeveniment: implicats. De si els responsables i treballadors comparteixen un somni o un projecte, i de si la darrera obra que van veure aquí els va agradar. Depèn de si senten cuidats, inclús depèn de si els acomodadors estan relaxats o tenen pressa per tancar la sala un cop ha acabat l'espectacle.

Depèn, en definitiva, de si els espectadors se senten com a casa, però també en un lloc especial on hi passen coses especials i on ells són especials.

Aquí ja no estem a l'escola. Ja no hi ha jerarquies ni professors, i ja no es tracta d'educar ningú. Però quan entre els dos col·lectius s'estableix una relació veritable i profunda, aleshores cada un dels espectadors sent que està vivint una experiència especial, i que és a ell a qui li estan explicant la història, i s'implica tant en el que està passant com l'actor que està a dalt de l'escenari.

Tots volem això.

I per sort...  a vegades passa.

Ferran Utzet - director de "La presa"

Nota: Escric aquest article després d'un bolo fantàstic a l'Atrium de Viladecans. Allà va passar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada