Passa al contingut principal

"Incendis"

Avui pengem un text de Manuel Brugarolas, un espectador de La Perla 29 i coneixeidor dels textos de Wajdi Mouawad (el proper autor que tractarem a la companyia). Avui, que és el seu aniverari, ho celebrem amb ell d'aquesta manera! Felicitats!


Wajdi Mouawad

El tigre de Wajdi Mouawad, de Manuel Brugarolas


Un nen es desperta a mitja nit i va a la cuina per beure un got d’aigua. Tan bon punt obre el llum, veu amb terror un tigre que l’observa amb la mirada fixa des del racó. El tigre està afamat i se li acosta. El nen agafa un ganivet i pensa: puc matar el tigre i tornar al llit i la vida continuarà com abans, o bé em puc deixar devorar i convertir-me en tigre. Malgrat la por, el nen opta per la segona alternativa i se sent un esclat de riure just en el moment en què el tigre se li llança al damunt i el devora. Un cop devorat, el nen torna al llit: ara, sap que sempre triarà una vida sàvia i salvatge. 


Aquesta història és de Wajdi Mouawad, inclosa a “Seuls”, una obra que ell mateix va interpretar al Festival d’Avignon de 2008. “Seuls” narra el viatge de retorn del fill pròdig, la recerca d’un mateix i, alhora, el camí de la creació. Tots tres són el mateix viatge. “Escriure històries és, per mi, la manera de tornar a casa”.  Exiliat del Líban des del vuit anys, va passar els primers anys a París, per traslladar-se finalment a Quebec, al Canadà. Aquest desarrelament empeny tot el teatre de Mouawad i constitueix el seu impuls íntim. Un teatre que parla de l’herència, del que rebem i del que transmetem, també de l’herència silenciada i d’aquella que ignorem. “Quina és la meva història? La meva història és fora: ningú a casa no hi ha col·laborat, ni tampoc no hi ha resistit, ningú no ha mort en camps de concentració, ni hi ha sobreviscut. Admetre això és dir-me: Quina és la meva història? D’aquí que se m’imposés la necessitat de la narració. Només la narració em podia arrencar de l’exili, del Líban, de Quebec, aquests països que no són els meus”.  Tanmateix, no és ni la guerra, ni l’exili, ni la mort qui li ha despertat la literatura. “És la literatura la que ha despertat en mi la literatura”.

Mouawad explica històries per comprendre la seva història. Té el do de la narració, el do de la metàfora i del conte. És igual que el punt de partida sigui el quadre de Rembrandt, “El retorn del fill pròdig” (“Seuls”), o la tragèdia de Sòfocles, “Edip Rei” (Incendies). Els seus personatges són confrontats a ells mateixos. Per això Sòfocles. Per això el teatre. Perquè per arribar a la revelació d’un mateix cal passar per la narració. Pel cos, per la sensació i les emocions. Pels sentiments. “Cal fer-li creure a l’espectador que va a morir i no deixar-lo anar fins que ell estigui convençut de ser davant la mort, per tal que torni a sentir de nou el sentiment de la vida”.

No hi ha moral ni missatge. La violència, la soledat, l’amor promès, l’odi i el perdó no són didàctics. Són reals. En estat pur. Són anteriors al mite. Són els que el mite va utilitzar per provar de comprendre les seves raons. Em refereixo a la tetralogia “Le sang des promesses”, formada per “Littoral”, “Incendies” i “Forêts”, i per “Ciels” (presentades al Festival d’Avignon de 2009). Parlo de la tetralogia, però, sobretot, parlo d’”Incendis”, una tragèdia lírica sense concessions. Un relat que s’escolta i es llegeix amb una emoció incontenible. Una tragèdia aclaparadora en la qual el destí és substituït per la història, i l’acceptació per la ràbia. I que, a la fi, es converteix en una reivindicació del consol. Potser aquesta sigui l’aportació poètica més important de Mouawad. La introducció del consol. Del consol que no van tenir ni Antígona, ni Electra, ni Ajax, ni Edip. Del consol perdut. El consol que busquem. El consol que esperem. Cal sentir la força dramàtica dels monòlegs finals d’”Incendis” per comprendre-ho. Són una obra mestre inoblidable. El consol de la literatura.


Manuel Brugarolas 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…