Ves al contingut principal

"Incendis"

Avui pengem un text de Manuel Brugarolas, un espectador de La Perla 29 i coneixeidor dels textos de Wajdi Mouawad (el proper autor que tractarem a la companyia). Avui, que és el seu aniverari, ho celebrem amb ell d'aquesta manera! Felicitats!


Wajdi Mouawad

El tigre de Wajdi Mouawad, de Manuel Brugarolas


Un nen es desperta a mitja nit i va a la cuina per beure un got d’aigua. Tan bon punt obre el llum, veu amb terror un tigre que l’observa amb la mirada fixa des del racó. El tigre està afamat i se li acosta. El nen agafa un ganivet i pensa: puc matar el tigre i tornar al llit i la vida continuarà com abans, o bé em puc deixar devorar i convertir-me en tigre. Malgrat la por, el nen opta per la segona alternativa i se sent un esclat de riure just en el moment en què el tigre se li llança al damunt i el devora. Un cop devorat, el nen torna al llit: ara, sap que sempre triarà una vida sàvia i salvatge. 


Aquesta història és de Wajdi Mouawad, inclosa a “Seuls”, una obra que ell mateix va interpretar al Festival d’Avignon de 2008. “Seuls” narra el viatge de retorn del fill pròdig, la recerca d’un mateix i, alhora, el camí de la creació. Tots tres són el mateix viatge. “Escriure històries és, per mi, la manera de tornar a casa”.  Exiliat del Líban des del vuit anys, va passar els primers anys a París, per traslladar-se finalment a Quebec, al Canadà. Aquest desarrelament empeny tot el teatre de Mouawad i constitueix el seu impuls íntim. Un teatre que parla de l’herència, del que rebem i del que transmetem, també de l’herència silenciada i d’aquella que ignorem. “Quina és la meva història? La meva història és fora: ningú a casa no hi ha col·laborat, ni tampoc no hi ha resistit, ningú no ha mort en camps de concentració, ni hi ha sobreviscut. Admetre això és dir-me: Quina és la meva història? D’aquí que se m’imposés la necessitat de la narració. Només la narració em podia arrencar de l’exili, del Líban, de Quebec, aquests països que no són els meus”.  Tanmateix, no és ni la guerra, ni l’exili, ni la mort qui li ha despertat la literatura. “És la literatura la que ha despertat en mi la literatura”.

Mouawad explica històries per comprendre la seva història. Té el do de la narració, el do de la metàfora i del conte. És igual que el punt de partida sigui el quadre de Rembrandt, “El retorn del fill pròdig” (“Seuls”), o la tragèdia de Sòfocles, “Edip Rei” (Incendies). Els seus personatges són confrontats a ells mateixos. Per això Sòfocles. Per això el teatre. Perquè per arribar a la revelació d’un mateix cal passar per la narració. Pel cos, per la sensació i les emocions. Pels sentiments. “Cal fer-li creure a l’espectador que va a morir i no deixar-lo anar fins que ell estigui convençut de ser davant la mort, per tal que torni a sentir de nou el sentiment de la vida”.

No hi ha moral ni missatge. La violència, la soledat, l’amor promès, l’odi i el perdó no són didàctics. Són reals. En estat pur. Són anteriors al mite. Són els que el mite va utilitzar per provar de comprendre les seves raons. Em refereixo a la tetralogia “Le sang des promesses”, formada per “Littoral”, “Incendies” i “Forêts”, i per “Ciels” (presentades al Festival d’Avignon de 2009). Parlo de la tetralogia, però, sobretot, parlo d’”Incendis”, una tragèdia lírica sense concessions. Un relat que s’escolta i es llegeix amb una emoció incontenible. Una tragèdia aclaparadora en la qual el destí és substituït per la història, i l’acceptació per la ràbia. I que, a la fi, es converteix en una reivindicació del consol. Potser aquesta sigui l’aportació poètica més important de Mouawad. La introducció del consol. Del consol que no van tenir ni Antígona, ni Electra, ni Ajax, ni Edip. Del consol perdut. El consol que busquem. El consol que esperem. Cal sentir la força dramàtica dels monòlegs finals d’”Incendis” per comprendre-ho. Són una obra mestre inoblidable. El consol de la literatura.


Manuel Brugarolas 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…