divendres, 27 de gener de 2012

Petita crònica des de Beirut

El passat cap de setmana hem estat amb part de la companyia d’Incendis a Beirut. Han estat 4 dies molt intensos que ens han servit per descobrir el país i per conèixer gent extraordinària, com la Manal, el Karim, el Tomàs o el José María, el Juan Carlos...


                                          * Tots a les runes de Byblos

Segurament, el més impressionant d’aquests dies al Líban va ser una excursió que vam fer dilluns fins a la presó de Kiham. Aquesta presó surt a l’obra que estem assajant Incendis, allí la Nawal va donar a llum als seus fills quan era presa. Per arribar fins a la presó vam agafar un taxi des de Beirut. El taxista no parlava francès ni anglès, només àrab. El camí va ser llarg i tortuós. Vam haver de preguntar moltes vegades si anavem per bon camí... Després d’aconseguir el permís que ens donava dret a entrar a la zona (el sud del Líban és una militaritzada) vam començar a fer kilòmetres per la carretera.

                                          * Imatge de la presó de Khiam, Líban.

Passat el control militar, el paisatge es va començar a espessir. Una boira blanca ho envoltava tot i nosaltres, dins el taxi, miràvem inquiets per la finestra. Ens vam quedar una estona en silenci... després d’algunes voltes vam veure el cartell on anunciaven la presó. Tenint la història d’Incendis a dins es feia difícil accedir a aquell espai.

En arribar a la presó no hi havia ningú. Les portes eren obertes i tot estava mig en runes. Després dels atacs del 2006, els israelians van bombardejar l’espai que aleshores era un museu per tal que no quedessin massa mostres del terror que allí s’havia viscut.

Dins les runes vam veure encara restes de vida, algunes robes, una butaca mig desfeta, les cel·les conservaven algunes mantes i l’estructura de les lliteres. Vam caminar una estona per l’espai, el cor se’ns anava encongint i els dies que la Nawal deuria viure allí se’ns van fer molt present, alhora molt reals.

Com aquelles pedres podien expressar tan de dolor? Com aquelles parets ara regalimant aigua i plenes de fang podien haver acollit vides? Com els presos havien pogut viure en aquell espai tan horrible?

Després de sortir de la presó vam entendre perquè, en un moment donat de la seva vida, la nostra protagonista, la Nawal Marwan, va deixar de parlar. 

 

 * Aquesta foto és a la presó de Khiam. L’actriu Clara Segura és la persona que farà el paper de Nawal, personatge de ficció inspirat en la presa real que apareix a la fotografia.

En tornar del viatge, el Marc Antoni, ens va enviar aquest poema que recull algunes de les emocions que hem viscut aquests dies.

LOS HERALDOS NEGROS 


Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé! 
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, 
la resaca de todo lo sufrido 
se empozara en el alma... ¡Yo no sé! 
Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras 
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte. 
Serán tal vez los potros de bárbaros Atilas; 
o los Heraldos Negros que nos manda la Muerte. 
Son las caídas hondas de los Cristos del alma 
de alguna fe adorable que el Destino blasfema. 
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones 
de algún pan que en la puerta del horno se nos quema. 
Y el hombre... Pobre... ¡pobre! Vuelve los ojos, como 
cuando por sobre el hombro nos llama una palmada; 
vuelve los ojos locos, y todo lo vivido 
se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!
                                                
Cesar Vallejo, 1918

dimecres, 25 de gener de 2012

Els dimecres compra nespres!!

Us recomano molt aquesta peça que des fa dies no em trec del cap!

Finini, de Rokia Traore 

La música del nostre espectacle mític (i fundacional): “Els ulls de l'etern germà”: quedi clar que és mític per a nosaltres mateixos, no pas per la resta del món… 

Amb aquesta música començàvem i fèiem la mitja part, i amb les guitarres el Marc s'arrencava i quedava al fons de l’escenari tocant, amb la seva guitarra, i les camises que nosaltres mateixos havíem tenyit. (El Marc encara ara toca la guitarra en la majoria de les nostres propostes). 

També penso en la Mariona Orfila, gran coneixedora de l' Àfrica que un dia em a portar aquest disc i és un dels millors regals que he tingut. 

dimecres, 18 de gener de 2012

Els dimecres compra nespres!!

Aquesta setmana, recuperem les recomanacions musicals de l'Oriol Broggi. La primera del 2012 és aquesta: 


L'orage, de George Brassens

Aquesta setmana toca Brassens. Una obra de teatre dins de cada cançó. El mestre tranquil: Brassens. Escoltes les cançons i penses que vols conèixer-lo! Estar amb ell, conversar, fumar i veure una cerveza...

Gaudiu d'aquesta història, de l'història de l'”orage”. Si no enteneu la lletra, busqueu la traducció perquè val molt la pena.

De  Brassens era la música d'un dels primers espectacles de La Perla, “Jordi Dandin”, que vam fer a la Sala Artembrut. Era una altra cançó molt bonica, pòstuma, i no cantada per ell, sinó per un seu amic:

Dieu si il existe, il exagere…

dimarts, 17 de gener de 2012

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 7

1/ Després de les primeres lectures amb els actors, la idea del riu es mor una mica. Em fa cosa tenir-lo allà, davant. El Sebas parlava d’una aixeta, i em sembla que tirarem per aquí... Una aixeta on s’agafa l’aigua i des d’on s’omplen els cubells per a l’enterrament.

2/ Una tomba oberta. Una ‘làpida’ que es pot aixecar. L’escenari és un cementiri de personatges. El teatre... La sorra... Com en Hamlet, al final veiem que l’escenari està minat de tombes i de morts.

3/ El Sebas planteja si hi ha molta runa o poca. A mi m’agrada més net.

Avui comencem a moure’ns amb els actors. No marcarem la sala d’assaig. Deixarem fer. A veure on anem. L’escenari ha de ser bastant obert. Un lloc on hi pot passar tot. 


Oriol Broggi

dijous, 12 de gener de 2012

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 6


Hola a tots des de Tarragona. Trobo que estan apareixent moltes i molt bones idees (i imatges, intuïcions, etc). I també, és clar, moltes preguntes. Probablement algunes d'elles només les podrem respondre en el procés. Alhora, a nivell escenogràfic, cal prendre certes decisions d'entrada... total, que “vomito” jo també les meves impressions, vale?

 - Oriol, la imatge de l'escriptori sobre la sorra, un vell i venerable escriptori (em fa pensar en la llibreria a la qual s'adreça el vell Gaev a "L'Hort dels cirerers") en mig del desert, em sembla, com al Ferran, preciosa. Em sembla que explica d'una forma clara, simple, eloqüent i poètica, el que estàs buscant. Crec, doncs, que tens (a nivell plàstic, de to, d'atmosfera i de llenguatge, el punt de partida, i això és molt important).

 - Doble grada o italiana... bufff! Suposo que és a hores d'ara el gran tema. Mira, no ho sé. A mi m'agradava molt la idea de canviar el Romea, de fer que la gent entrés en un lloc que mai havien visitat abans. No he vist els plànols no sé com queda la grada de l'escenari implantada, no ho sé.. Ara diré una xorrada, però us heu plantejat baixar o, directament, treure l'escenari? Això permetria, per exemple, fer una grada més alta. Tot i que a sota hi ha els dímers, això generaria problemes de so... Si es fa a la italiana, hi haurà coses de muntatge, d'entrades i sortides, etc. que es facilitaran, és clar. La idea d'arrancar unes quantes fileres i allargar l'escenari, fer que l'escenari "envaeixi" la platea amb aquest "vòmit de sorra” del que parles, és xula, també. M'agrada molt la imatge que has enviat, Sebas, la casa "inundada" de sorra, el desert a dins, hi he vist l'abandó, i la desolació, i la guerra... i alhora una mena d'estranya bellesa. 

 - La idea del riu em sembla formidable. L'aigua, per mi, té a veure amb les emocions, amb els móns interiors, amb la feminitat, amb la maternitat. També amb el sagrat (bateig, "neteja"...). L'aigua que de vegades s'estanca, s'embruta, es podreix. Que de vegades es desboca i ho inunda tot. I que, de vegades, simplement, flueix, tranquil•la, lliure. I efectivament, és un element essencial en l'obra i, sembla, en el text.

- A mi, el tema projeccions em sembla que està bé, que no restarà màgia, si no que en pot sumar. Al costat d'un llenguatge més pur, més teatral “a lo Brook”, les projeccions, concretes, descarnades, "documentals", poden, en sumar-se, originar un teatralitat peculiar i interessant. Em ve una imatge al cap: una tele, solitària, destartalada, enmig del desert, que funciona sense estar endollada enlloc, una tele antiga, passada de moda, rotllo "radiola", retransmetent imatges de la guerra, o potser un partit de futbol, alguna forma de combat, sobre la sorra calenta del desert.

- Vaig veure la versió cinematogràfica de la peça, la peli "Incendies". El que més em va agradar va ser el tema central, de Radiohead. I això m'ha fet recordar una altra cançó de Radiohead, "No Alarms", que d'alguna manera relaciono amb l'obra. De vegades preferim militar en el confort, en la comoditat,no saber, no enterar-nos, no alarms and no surprises...no ho sé, per si a algú li ve de gust escoltar-la: 
http://www.youtube.com/watch?v=2Lnltl3YoqQ

Petons a tots. Fins dilluns
Julio Manrique 

dilluns, 2 de gener de 2012

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 4

Ei bones!


4/ A mi d'entrada em sembla que està bé qüestionar lo de les dues grades. D'una banda ho veig complicat, i de l'altra realment no sé si s'aconsegueix l'efecte de comunitat del Lecat i del creuament de camins que deia l'Oriol. Potser caldria arrencar tot el pati de butaques i redistribuir totalment el públic per aconseguir-ho.... però em penso que això sí que deu ser car!


6/ Era l'Oriol o el Sebas que parlava un dia de fer una mega-escenografia a la biblio que fos com una espècie de duna gegant que venia des del fons i anava baixant? Amb una mena d'estructura de base? Suposo que quan dius sorra vomitada deu ser això no... A mi això m'encanta molt. Té moltes possibilitats, molt suggerent. Ens porta a un lloc nou.  
Em sembla brutal l'entrada al voltant de l'escriptori. Ja instal·la l'atmosfera de tota l'obra.


3/ També qüestionaria delicadament el tema de la projecció. No podríem fer un gran quadre pintat? O substituir la foto per actors quiets dins d'un marc buit? Crec que ens envia en una direcció diferent a la sorra, l'aigua, l'escriptori, els incendis. És una època on no hi ha mòbils, on les coses deixen de funcionar, un temps a part, i la projecció és massa del present, massa contemporània.


2/ Estic d'acord que el millor lloc per fer-hi la projecció és un tul. Però separar present i passat de manera tan clara...  Els espectadors poden posar tul entre una cosa i altra?


Veig que he proposat de treure moltes coses...
Abraçada,
Ferran