Passa al contingut principal

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 6


Hola a tots des de Tarragona. Trobo que estan apareixent moltes i molt bones idees (i imatges, intuïcions, etc). I també, és clar, moltes preguntes. Probablement algunes d'elles només les podrem respondre en el procés. Alhora, a nivell escenogràfic, cal prendre certes decisions d'entrada... total, que “vomito” jo també les meves impressions, vale?

 - Oriol, la imatge de l'escriptori sobre la sorra, un vell i venerable escriptori (em fa pensar en la llibreria a la qual s'adreça el vell Gaev a "L'Hort dels cirerers") en mig del desert, em sembla, com al Ferran, preciosa. Em sembla que explica d'una forma clara, simple, eloqüent i poètica, el que estàs buscant. Crec, doncs, que tens (a nivell plàstic, de to, d'atmosfera i de llenguatge, el punt de partida, i això és molt important).

 - Doble grada o italiana... bufff! Suposo que és a hores d'ara el gran tema. Mira, no ho sé. A mi m'agradava molt la idea de canviar el Romea, de fer que la gent entrés en un lloc que mai havien visitat abans. No he vist els plànols no sé com queda la grada de l'escenari implantada, no ho sé.. Ara diré una xorrada, però us heu plantejat baixar o, directament, treure l'escenari? Això permetria, per exemple, fer una grada més alta. Tot i que a sota hi ha els dímers, això generaria problemes de so... Si es fa a la italiana, hi haurà coses de muntatge, d'entrades i sortides, etc. que es facilitaran, és clar. La idea d'arrancar unes quantes fileres i allargar l'escenari, fer que l'escenari "envaeixi" la platea amb aquest "vòmit de sorra” del que parles, és xula, també. M'agrada molt la imatge que has enviat, Sebas, la casa "inundada" de sorra, el desert a dins, hi he vist l'abandó, i la desolació, i la guerra... i alhora una mena d'estranya bellesa. 

 - La idea del riu em sembla formidable. L'aigua, per mi, té a veure amb les emocions, amb els móns interiors, amb la feminitat, amb la maternitat. També amb el sagrat (bateig, "neteja"...). L'aigua que de vegades s'estanca, s'embruta, es podreix. Que de vegades es desboca i ho inunda tot. I que, de vegades, simplement, flueix, tranquil•la, lliure. I efectivament, és un element essencial en l'obra i, sembla, en el text.

- A mi, el tema projeccions em sembla que està bé, que no restarà màgia, si no que en pot sumar. Al costat d'un llenguatge més pur, més teatral “a lo Brook”, les projeccions, concretes, descarnades, "documentals", poden, en sumar-se, originar un teatralitat peculiar i interessant. Em ve una imatge al cap: una tele, solitària, destartalada, enmig del desert, que funciona sense estar endollada enlloc, una tele antiga, passada de moda, rotllo "radiola", retransmetent imatges de la guerra, o potser un partit de futbol, alguna forma de combat, sobre la sorra calenta del desert.

- Vaig veure la versió cinematogràfica de la peça, la peli "Incendies". El que més em va agradar va ser el tema central, de Radiohead. I això m'ha fet recordar una altra cançó de Radiohead, "No Alarms", que d'alguna manera relaciono amb l'obra. De vegades preferim militar en el confort, en la comoditat,no saber, no enterar-nos, no alarms and no surprises...no ho sé, per si a algú li ve de gust escoltar-la: 
http://www.youtube.com/watch?v=2Lnltl3YoqQ

Petons a tots. Fins dilluns
Julio Manrique 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…