Petita crònica des de Beirut

El passat cap de setmana hem estat amb part de la companyia d’Incendis a Beirut. Han estat 4 dies molt intensos que ens han servit per descobrir el país i per conèixer gent extraordinària, com la Manal, el Karim, el Tomàs o el José María, el Juan Carlos...

                                          * Tots a les runes de Byblos

Segurament, el més impressionant d’aquests dies al Líban va ser una excursió que vam fer dilluns fins a la presó de Kiham. Aquesta presó surt a l’obra que estem assajant Incendis, allí la Nawal va donar a llum als seus fills quan era presa. Per arribar fins a la presó vam agafar un taxi des de Beirut. El taxista no parlava francès ni anglès, només àrab. El camí va ser llarg i tortuós. Vam haver de preguntar moltes vegades si anavem per bon camí... Després d’aconseguir el permís que ens donava dret a entrar a la zona (el sud del Líban és una militaritzada) vam començar a fer kilòmetres per la carretera.

                                          * Imatge de la presó de Khiam, Líban.

Passat el control militar, el paisatge es va començar a espessir. Una boira blanca ho envoltava tot i nosaltres, dins el taxi, miràvem inquiets per la finestra. Ens vam quedar una estona en silenci... després d’algunes voltes vam veure el cartell on anunciaven la presó. Tenint la història d’Incendis a dins es feia difícil accedir a aquell espai.

En arribar a la presó no hi havia ningú. Les portes eren obertes i tot estava mig en runes. Després dels atacs del 2006, els israelians van bombardejar l’espai que aleshores era un museu per tal que no quedessin massa mostres del terror que allí s’havia viscut.

Dins les runes vam veure encara restes de vida, algunes robes, una butaca mig desfeta, les cel·les conservaven algunes mantes i l’estructura de les lliteres. Vam caminar una estona per l’espai, el cor se’ns anava encongint i els dies que la Nawal deuria viure allí se’ns van fer molt present, alhora molt reals.

Com aquelles pedres podien expressar tan de dolor? Com aquelles parets ara regalimant aigua i plenes de fang podien haver acollit vides? Com els presos havien pogut viure en aquell espai tan horrible?

Després de sortir de la presó vam entendre perquè, en un moment donat de la seva vida, la nostra protagonista, la Nawal Marwan, va deixar de parlar. 

 

 * Aquesta foto és a la presó de Khiam. L’actriu Clara Segura és la persona que farà el paper de Nawal, personatge de ficció inspirat en la presa real que apareix a la fotografia.

En tornar del viatge, el Marc Antoni, ens va enviar aquest poema que recull algunes de les emocions que hem viscut aquests dies.

LOS HERALDOS NEGROS 

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé! 

Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, 

la resaca de todo lo sufrido 

se empozara en el alma... ¡Yo no sé! 

Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras 

en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte. 

Serán tal vez los potros de bárbaros Atilas; 

o los Heraldos Negros que nos manda la Muerte. 

Son las caídas hondas de los Cristos del alma 

de alguna fe adorable que el Destino blasfema. 

Esos golpes sangrientos son las crepitaciones 

de algún pan que en la puerta del horno se nos quema. 

Y el hombre... Pobre... ¡pobre! Vuelve los ojos, como 

cuando por sobre el hombro nos llama una palmada; 

vuelve los ojos locos, y todo lo vivido 

se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!

                                                

Cesar Vallejo, 1918