Ves al contingut principal

Petita crònica des de Beirut

El passat cap de setmana hem estat amb part de la companyia d’Incendis a Beirut. Han estat 4 dies molt intensos que ens han servit per descobrir el país i per conèixer gent extraordinària, com la Manal, el Karim, el Tomàs o el José María, el Juan Carlos...


                                          * Tots a les runes de Byblos

Segurament, el més impressionant d’aquests dies al Líban va ser una excursió que vam fer dilluns fins a la presó de Kiham. Aquesta presó surt a l’obra que estem assajant Incendis, allí la Nawal va donar a llum als seus fills quan era presa. Per arribar fins a la presó vam agafar un taxi des de Beirut. El taxista no parlava francès ni anglès, només àrab. El camí va ser llarg i tortuós. Vam haver de preguntar moltes vegades si anavem per bon camí... Després d’aconseguir el permís que ens donava dret a entrar a la zona (el sud del Líban és una militaritzada) vam començar a fer kilòmetres per la carretera.

                                          * Imatge de la presó de Khiam, Líban.

Passat el control militar, el paisatge es va començar a espessir. Una boira blanca ho envoltava tot i nosaltres, dins el taxi, miràvem inquiets per la finestra. Ens vam quedar una estona en silenci... després d’algunes voltes vam veure el cartell on anunciaven la presó. Tenint la història d’Incendis a dins es feia difícil accedir a aquell espai.

En arribar a la presó no hi havia ningú. Les portes eren obertes i tot estava mig en runes. Després dels atacs del 2006, els israelians van bombardejar l’espai que aleshores era un museu per tal que no quedessin massa mostres del terror que allí s’havia viscut.

Dins les runes vam veure encara restes de vida, algunes robes, una butaca mig desfeta, les cel·les conservaven algunes mantes i l’estructura de les lliteres. Vam caminar una estona per l’espai, el cor se’ns anava encongint i els dies que la Nawal deuria viure allí se’ns van fer molt present, alhora molt reals.

Com aquelles pedres podien expressar tan de dolor? Com aquelles parets ara regalimant aigua i plenes de fang podien haver acollit vides? Com els presos havien pogut viure en aquell espai tan horrible?

Després de sortir de la presó vam entendre perquè, en un moment donat de la seva vida, la nostra protagonista, la Nawal Marwan, va deixar de parlar. 

 

 * Aquesta foto és a la presó de Khiam. L’actriu Clara Segura és la persona que farà el paper de Nawal, personatge de ficció inspirat en la presa real que apareix a la fotografia.

En tornar del viatge, el Marc Antoni, ens va enviar aquest poema que recull algunes de les emocions que hem viscut aquests dies.

LOS HERALDOS NEGROS 


Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé! 
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, 
la resaca de todo lo sufrido 
se empozara en el alma... ¡Yo no sé! 
Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras 
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte. 
Serán tal vez los potros de bárbaros Atilas; 
o los Heraldos Negros que nos manda la Muerte. 
Son las caídas hondas de los Cristos del alma 
de alguna fe adorable que el Destino blasfema. 
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones 
de algún pan que en la puerta del horno se nos quema. 
Y el hombre... Pobre... ¡pobre! Vuelve los ojos, como 
cuando por sobre el hombro nos llama una palmada; 
vuelve los ojos locos, y todo lo vivido 
se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!
                                                
Cesar Vallejo, 1918

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…