Ves al contingut principal

Petita crònica des de Beirut

El passat cap de setmana hem estat amb part de la companyia d’Incendis a Beirut. Han estat 4 dies molt intensos que ens han servit per descobrir el país i per conèixer gent extraordinària, com la Manal, el Karim, el Tomàs o el José María, el Juan Carlos...


                                          * Tots a les runes de Byblos

Segurament, el més impressionant d’aquests dies al Líban va ser una excursió que vam fer dilluns fins a la presó de Kiham. Aquesta presó surt a l’obra que estem assajant Incendis, allí la Nawal va donar a llum als seus fills quan era presa. Per arribar fins a la presó vam agafar un taxi des de Beirut. El taxista no parlava francès ni anglès, només àrab. El camí va ser llarg i tortuós. Vam haver de preguntar moltes vegades si anavem per bon camí... Després d’aconseguir el permís que ens donava dret a entrar a la zona (el sud del Líban és una militaritzada) vam començar a fer kilòmetres per la carretera.

                                          * Imatge de la presó de Khiam, Líban.

Passat el control militar, el paisatge es va començar a espessir. Una boira blanca ho envoltava tot i nosaltres, dins el taxi, miràvem inquiets per la finestra. Ens vam quedar una estona en silenci... després d’algunes voltes vam veure el cartell on anunciaven la presó. Tenint la història d’Incendis a dins es feia difícil accedir a aquell espai.

En arribar a la presó no hi havia ningú. Les portes eren obertes i tot estava mig en runes. Després dels atacs del 2006, els israelians van bombardejar l’espai que aleshores era un museu per tal que no quedessin massa mostres del terror que allí s’havia viscut.

Dins les runes vam veure encara restes de vida, algunes robes, una butaca mig desfeta, les cel·les conservaven algunes mantes i l’estructura de les lliteres. Vam caminar una estona per l’espai, el cor se’ns anava encongint i els dies que la Nawal deuria viure allí se’ns van fer molt present, alhora molt reals.

Com aquelles pedres podien expressar tan de dolor? Com aquelles parets ara regalimant aigua i plenes de fang podien haver acollit vides? Com els presos havien pogut viure en aquell espai tan horrible?

Després de sortir de la presó vam entendre perquè, en un moment donat de la seva vida, la nostra protagonista, la Nawal Marwan, va deixar de parlar. 

 

 * Aquesta foto és a la presó de Khiam. L’actriu Clara Segura és la persona que farà el paper de Nawal, personatge de ficció inspirat en la presa real que apareix a la fotografia.

En tornar del viatge, el Marc Antoni, ens va enviar aquest poema que recull algunes de les emocions que hem viscut aquests dies.

LOS HERALDOS NEGROS 


Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé! 
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, 
la resaca de todo lo sufrido 
se empozara en el alma... ¡Yo no sé! 
Son pocos; pero son... Abren zanjas oscuras 
en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte. 
Serán tal vez los potros de bárbaros Atilas; 
o los Heraldos Negros que nos manda la Muerte. 
Son las caídas hondas de los Cristos del alma 
de alguna fe adorable que el Destino blasfema. 
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones 
de algún pan que en la puerta del horno se nos quema. 
Y el hombre... Pobre... ¡pobre! Vuelve los ojos, como 
cuando por sobre el hombro nos llama una palmada; 
vuelve los ojos locos, y todo lo vivido 
se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... ¡Yo no sé!
                                                
Cesar Vallejo, 1918

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…