dijous, 12 de desembre de 2013

La força de la veritat interna















Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers.  I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure  i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret.

La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en  La Lleialtat de debò, sense disseny:  l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i familiar ens insinua, sense dir-ho - “Passeu, passeu”: músics amb bigotet i arreglat de cabells dels anys 50 ens conviden a ballar a “l’agarrado”  i dediquen alguna “peça” a una noia que festeja...  Ja  som a l’arrel, tanquen portes i, com si res, es queden unes personatges de l’època  a la pista de ball on es descabdella la memòria d’un noi del barri de Gràcia, Joan Marsé que remou la duresa d’un temps de precarietat a molts nivells, però no pas de companyonia, d’amistat.  La Perla29 ho havia de fer.

Tot el que veiem i sentim era escrit, llegit i divulgat però ara s’enfila i té sentit en el per què es va escriure i on, i en època que encara que volguéssim no hauríem d’oblidar. Monòlegs corprenents i diàlegs reveladors. Alícia Pérez , estricte en la naturalitat de cada paraula, de cada accent, de cada gest. La bonhomia esplèndida de Xicu Masó, el drama de la inseguretat que expressa tan bé Jordi Figueras.  Mentre s’obren històries íntimes, els músics pugen i baixen de l’escenari i participen  en el “ball” de personatges. Jaume Sisa ho amalgama tot com només ell ho podia fer. La veritat del noi Juan Marsé es mostra descarnada i la música dóna, contínuament, un so escaient i no ens deixa fins al final... Un musical? No pas, sinó el que és i pot fer la música a la vida quotidiana.

Un equip fusionat d’actors que es desdoblen magistralment: admirable la versatilitat de Xavier Ricart .
En sortir de la Cooperativa La Lleialtat reprenem, amb més elements, la versió actual de la nostra llibertat personal i col•lectiva. Tocar de peus a terra per agafar impuls. 
Estam un pèl aclaparats. La intensitat i diversitat del què s’hi convida a viure,  demanaria  un petit descans – podríem  tornar a ballar una estona, entremig, que ens ha agradat molt- o potser uns abreujaments de l’exposició narrativa del personatge protagonista, tan ben assumit per l’actor Oriol Guinart.

Mercè Voltas, espectadora de La Perla 29 


dilluns, 9 de desembre de 2013

Adiós a la infancia, presentació de la proposta












1/ 
No sempre és fàcil definir de què es parla o bé, de què es vol parlar, quan s’engega un projecte. Potser, amb una mica de sort, es va precisant durant el procés; a vegades, amb prou feines s’aconsegueix explicar-ho durant les funcions. Penso que és important tenir bones idees al principi per recollir elements que puguin disparar ben lluny, com és important confiar en aquesta força subterrània que sovint et va empenyent, que va col•locant les coses a un cert lloc que semblaria el propi. Potser ha estat així en aquest curiós encreuament de carrers on hem confluït La Perla 29 i el Teatre Lliure, en Marsé i en Sisa, en Pau Miró i jo mateix, la resta d’equip i, sobretot, els actors....oh benvinguts passeu, passeu.!!

2/ 
La nostra història va de hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños... La nostra història va, doncs, si traiem el hierro i les batallas per als més joves, de persones que, des del seu patiment, troben consol i camí en el fabular. Poden sortir de la seva misèria si pensen en una manera de saltar endavant, perquè miren diferent i diuen coses com: “Los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos” o “empecé a llorar como un niño, pero fumándome un habano, y mi hijo abrazado a mis piernas y llorando de verme llorar. ¿Y sabéis lo que le dije? Lo mismo que decís ahora vosotros, que esta mierda no iba a durar- y a mi me da que nos quedan muchos, muchos años por delante” o “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real” o  “cuanto más viejo y carcamal se hace uno, menos ganas tiene de juzgar a nadie. Lo digo porque creo que Dios que ha de ser mucho más viejo y carcamal que yo, cuando me reciba allá arriba, no me juzgará. Me dirá: Pase usted Blay y acomódese por ahí”.

3/ 

És un honor poder treballar amb en Juan Marsé i amb en Jaume Sisa; amb ells i amb els seus materials, amb tot allò que han anat inventat. Nosaltres hem pogut conèixer-los i jugar amb les seves criatures. “Per camins de sorra busca’t el paisatge, que t’agradi més per caminar. Ajaguda a l’herba mira el cel de plata, espurnar el teu rostre il•luminat.” Com el Nen que es va fent gran durant la funció, que va descobrint,  coneixent, aprenent, nosaltres som ja uns nens atrapats en els seus móns. I estem contents de ser-ho. I ens adonem que... tan sols hi faltes tu!

Oriol Broggi

Adiós a la infancia, metodologia de treball


















Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.

D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa.

A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit.

Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.

Mai havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible. Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar que aquesta traïció sigui el més honesta possible.

La dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència. En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents, a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem permès alguna llicència que altra.

Ens fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.

Pau Miró


dimarts, 8 d’octubre de 2013

L'honor és nostre, Sr. Espriu

Text de Josep Maria Benet i Jornet a propòsit de "L'honor és nostre, Sr. Espriu" que es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya el proper 25, 26 i 27 d'octubre. 
A càrrec dels antics alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. 




Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre /cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho estaven aleshores els teatres de la ciutat, a no ser que vingués des de Madrid alguna representació mig decent. Compte, quan Herman Bonnin, anys més tard, va ser nomenat director de l’Institut del Teatre, tot va canviar-hi, i per bé.
Però tornem on érem. No sé com va córrer la veu, però l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) va rebre de seguida una munió d’alumnes que somiava certa mena de teatre diferent del que agonitzava, literalment agonitzava, als pocs teatres de la ciutat que, com deia, encara subsistien. I en aquella Cúpula, no n’hi havia cap, de teranyina. Perquè a la Cúpula (quan ens referíem a l’Escola dèiem la Cúpula i ja està) es van viure uns aires diferents, oberts, moderns, algun cop  una mica complicats, sempre plens d’energia, de descobriments, de vida diferent de la que es vivia al carrer. Tots els que vam ser-hi més o menys temps, recordarem sempre vivències de tot ordre, centrades en el teatre, però no únicament, dins d’aquell sorprenent paradís noucentista, d’aquells locals bellíssims i avui, què hi farem, abandonadíssims.
Ser allà dintre era, entre altres coses, viure com si estíguéssim instal·lats en algun lloc lluny del franquisme. Salvat era més seriós i més cautelós, però arraulits al voltant de la Maria Aurèlia Capmany, o fins de la Carme Serrallonga, amb llibertat, el món se’ns va obrir una mica, el suficient per poder sortir a buscar ja pel nostre compte. Per anar a veure món. Molts de nosaltres, dins dels àmbits teatrals, però també fora d’ells. Perquè sí, perquè era inevitable, perquè després les coses, almenys aquells primers anys seixanta, van canviar de manera inevitable, i tota aquella gent jove vam anar a altres bandes i, és clar, vam viure altres històries. Ara bé, darrere nostre, a la Cúpula, hi va arribar un nou, inquiet jovent. Una nova experiència.
Però mai, mai més, amb el pas dels anys, cap de nosaltres, els dels primers temps, vam poder oblidar aquells dies, aquells moments, aquelles experiències. Mai.
Han passat molts i molts anys des d’aleshores. I ara, Jordi Dodero, un de la nostra colla, de sobte, va tenir el bon acudit de reunir-nos a tots en un dinar. I en Julià de Jòdar, un altre de la nostra colla, va suggerir de participar en les celebracions del centenari de Salvador Espriu oferint al públic un recital dels antics alumnes de l’EADAG que ha rebut l’ajuda del comissariat de l’Any Espriu i l’acollida de Oriol Broggi i la seva companyia de LaPerla 29 en aquest Teatre de la Biblioteca. La idea és reviure, d’alguna manera, almenys per un instant, l’olor d’un temps i d’un lloc, la Cúpula. Potser farem una mica el ridícul, però si, en algun instant, el féssim, tant se’ns en dóna. El possible ridícul d’algun moment no tindrà res a fer davant els nostres riures, la nostra alegria, la recuperació de la memòria, potser amb alguna llàgrima inevitable, però mai, en cap cas, amb tristesa.


Josep Maria Benet i Jornet


dijous, 3 d’octubre de 2013

Tirano Banderas, de Valle-Inclán / Teatro Español

Text de presentació de Tirano Banderas de Valle-Inclán, l'espectacle que l'Oriol estrena el proper 10 d'octubre al Teatro Español de Madrid. 


Leí en un texto que nos dejó Emilio Echevarria el primer día de ensayos: “Una función importante del intelectual es velar, ser la conciencia crítica de un gobierno, de un pueblo inclusive mediante su única posesión y su única fuerza: la palabra. Valle-Inclán como Unamuno, aunque de modo menos austero y profético… cuanto más maduro más rebelde se hace…. y apunta sistemáticamente contra todos….” (Arturo Souto) Ese primer día, yo había dicho a los actores,  que una forma de acercarnos a Valle, a Tirano, era no queriendo saber demasiado, porque si no, su fuerza nos iba a tumbar. Son demasiado grandes a veces las figuras, los autores, sus historias. Querer abarcar todo es difícil, y hay que procurar no morir en el intento. Creo que vamos a estar de acuerdo al decir que el oficio de la gente de teatro es jugar con los ritmos, las palabras, las personas encima de un escenario, y desde ahí incidir en las emociones, el conocimiento, y las pasiones humanas. Más o menos. Y yo pienso que el excesivo conocimiento a veces entorpece, a veces no ayuda. Pero vino Emilio con un libro y con mirada sabia, de actor con experiencia, y me dijo, “lee esto, chico”. Lo hice. Con la edad uno aprenderá a estar en un sitio intermedio. Espero.

Explico esta historia para dar un punto de partida a nuestros amables y queridos espectadores: Esta compañía de actores heterogenia, trabajadora, venida de quien sabe dónde, alegres tutilimundis; y todos los colaboradores, ayudantes, adaptador, diseñadores y… todos, hemos procurado hurgar dentro de la novela con ojos de lector predispuesto, pero no excesivamente entendido.  Buscando el juego que permita disfrutar del teatro llegaremos al máximo de sus secretos, al máximo de sus puertas abiertas, de sus preguntas, de las ausentes respuestas del texto. Acercarnos a Valle con respeto, pero sin demasiados complejos. Cuando tienes demasiada consciencia de lo que tienes entre manos, puede peligrar la tranquilidad para montar la una obra. Y hay que confiar en la habilidad tremenda de Valle para prender chispas en la cabeza y en los corazones de sus espectadores, para hacer saltar cerrojos y disparar la curiosidad inteligente. Para hacernos más inteligentes, i quizás más felices.

Y ahí estamos. Delante del precipicio. Buscando la fórmula para explicar-nos a todos con los espejos de la otra orilla.


Oriol Broggi

Trobareu +info a www.teatroespanol.es

dimecres, 25 de setembre de 2013

La càndida adolescència


(Una reflexió en iniciar la tardor i començar una nova temporada teatral)

            Fa anys un amic molt compromès amb el teatre, no en va era nét d’en Pous i Pagès, em va recomanar: “Acosta’t a la Cooperativa de la Lleialtat de Gràcia que hi ha una companyia de la qual en sentirem a parlar”. Ho vaig fer i hi vaig veure Camí de nit, el cos se’m va omplir de papallones. A partir d’aquella obra em vaig tornar una fidel seguidora del Teatre Lliure. Al cap d’un temps es va fundar l’Associació d’Espectadors i jo a primera fila. L’Associació tenia tots els trets que l’escriptora Isak Dinesen definia com La càndida adolescència: alegria, imaginació, il·lusió, empenta i un cert toc de bogeria. Però el temps passa i tot canvia. I l’Associació també ho va fer, no qüestiono la transformació, simplement crec que va perdre part dels estímuls de la Dinesen, i a mi em va deixar d’interessar. Em vaig mantenir fidel, però, al teatre, sempre vaig ser i sóc Lliure.

            Ara fa un temps em va arribar una segona recomanació: “Tu, a la Biblioteca de Catalunya,- a mi aquesta paraula, biblioteca, em fa tremolar la carn -  hi ha una companyia amb nom de joia que se li ha de seguir la pista.” Hi ho vaig fer. Només entrar en aquella sala gòtica, espai bell i nu, trepitjar aquella sorra que em lligava a la terra i gaudir d’aquells actors, el cos se’m va tornar a omplir de papallones. I obra a obra m’estic fent un collaret de Perles.


            I ara ha arribat l’hora de lligar amors i interessos i després d’un temps de gestació s’ha donat a llum l’Associació d’Espectadors de la Perla29, i jo també vull ser a primera fila. Celebrem aquest naixement, donem-li ales, mimem i agombolem aquesta bella criatura perquè creixi, maduri i es faci gran, però procurem que no perdi mai la càndia adolescència.
Anna Folch i Bartrolí
Espectadora i sòcia de laperla29

divendres, 19 de juliol de 2013

Reblar el clau

(Reflexions després de llegir: Qui més hi ha a 28 i mig?)

Amiga Mercè,

He llegit amb gran interès la teva anàlisi calderiana de l’obra 28 i mig. Quin encert! Jo no li vaig saber veure, però llegint-te, m’hi has fet pensar i hi estic força d’acord,  però no en tot,  ja que 28 i mig està molt mediatitzada per la cultura italiana, sinó a què ve “El viatge a Itàlia” del gran malabarista de Burjassot en veu del plorat Ovidi Montllor? Algú, intel·ligent per cert i sàvia ja que em sembla que va ser una poetessa, no dic noms per por d’equivocar-me, va dir que no som el que mengem, sinó el que llegim! I l’Oriol Broggi, en Jeroni Rubió, i tot l’equip de La Perla així ens ho demostren en aquesta obra. Com també ho deuen fer molts espectadors i tu i jo, ara, en aquests escrits.

         













A part del que dius, i de tot el que es viu en veure l’obra, jo hi vaig trobar l’Ítalo Calvino, aquell gran escriptor que ens va proposar de viure a dalt d’un arbre per tal de mirar-nos la vida d’una altra manera. I això, per a mi, és el que fa la gent de La Perla amb aquesta obra, ens ofereix una altra manera de fer, de veure i de viure el teatre. 28 i mig, pot agradar més o menys, però no deixarà a ningú indiferent i crec que és un moment clau en la vida d’aquesta companyia. Els que ens considerem “Perla” – que no perles – hem anat incorporant a la nostra cultura teatral: la sorra, la música, els cants, els canvis de personatges, que un globus d’IKEA sigui la lluna i que Hamlet fumi assegut en un banc... Però ara, amiga meva, és tota una altra cosa, ara és un acte de creació pròpia que no té camí de retorn, per tant que esmolin bé les eines perquè el nivell d’exigència, ells ho han volgut així, serà molt alt.

Per acabar només em queda felicitar a tota la “troupe 29” pel seu gran fer i agrair-los el plaer que ens proporcionen. I a tu, demanar-te perdó perquè et robo el teu final de carta i me’l faig meu: “Tornaré a veure 28 i mig perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins”.

Anna Folch Bartroli

Espectadora i sòcia de l'#AsSocPerla 

dimarts, 16 de juliol de 2013

Qui més hi ha a 28 i mig?

He volgut escriure sobre 28 i mig però he fet abans l’exercici de llegir les crítiques que s’han publicat i ja m’han esbravat totes les observacions i tots els elogis.  Però intueixo que hi ha molt més a l’obra que el que hi és explícit, i vull provar de trobar-ho i de dir-ho:
Torno a veure-la, a deixar-me portar per aquesta festa sorprenent i  després vaig a escoltar Jeroni Rubió a la sessió oberta del dia 12 on, amb una proximitat i una sinceritat molt generoses ens comenta com ha treballat  l’adaptació  i ens lliura una cronologia dels textos de l’obra i de les creacions que els relliguen.

I és després d’escoltar-lo, o potser mentre l’escolto que se m’apareix  qui  hi ha també a 28 i mig . És Pere Calders com a referent  subliminal en la inspiració i  la forma.
I em pregunto si l’Oriol  s’ha adonat que el Pere Calders que potser va llegir a l’escola,  pica l’ullet, murri,  sota aquest 28 i mig gairebé autobiogràfic.












El Pere Calders de les veritats ocultes hi és omnipresent, claríssim en la gosadia del joc, en el to, en l’amalgama escènica i en el fons de les intencions.

Jo el veig – i ho deixo obert- amb l’Antonella buscant i trobant la tòrtora al finestral –la veiem i la sentim la tòrtora-.
- A l’larbre que en Marc retira corrents de l’escenari mentre en Xavier crida  -Voglio una donna!  hi ha l’arbre de l’Hedera Helix
- En la fugida del pintor Notxa i  després Antonietta i Federico cap al món de la infantesa com fa Pere Calders que retorna a la franquesa dels infants –Un gos és com un rei-  el més emblemàtic, després d’una dramàtica Unitats de xoc, realisme autobiogràfic sobre la guerra.
- En el discurs sobre la veritat, la fantasia i la bogeria: Calders en Contes de la veritat oculta.Oculta, subliminal, només viscuda en un món oníric, desbocat i per això sincer.
- El veig quan els actors aixequen la boca d’un antic teatre tot invocant la imaginació i entenc com  Calders superà l’exil·li i el mal gust del feixisme instal.lant el seus personatges en un món imaginari, dolç lliure,feliç.
- Hi és a l’escena dels pollastres: l’insòlit, l’imaginable però desitjat: la felicitat del grup i la crítica subtil  i carinyosa al gall/ al cap de taula del conte de Nadal d’Antaviana.
- També quan els actors miren d’enllaminar Guido Anselmi parlant del que desvetlla el joc escènic. Com ells, Calders insisteix enfilat en la subtilesa de la imaginació, ens envaeixeix de contes subtils, insisteix.
- Els textos sobre la mort. La resistència en acceptar que tots morirem. A Mig d’amagat Calders treu un mort que no sap que ho és o que dissimula, i la família  que tampoc se n’adona, i l’asseuen a taula fins que...(no ho dic).
-  I al final, tots els actors tocats i enduts per la mateixa música/ tots els personatges de Calders s’assemblen, són inconfusibles, innocents, pallassos, infants lúcids i dansen enllaçats en el món feliç que l’autor ha triat per a ell mateix. A Tots els contes els trobem.

I, com en Calders, en el collage de 28 i mig sorprenen els contrastos. Ben aviat t’hi enllamines  i et preguntes mentre ets a dins – I amb què ens sortiran ara?

I amb què ens sortirà a partir d’ara aquest Oriol Broggi que podria ser el nen  de Raspall  que s’ha fet gran?. Ben segur que seguirà amb la veritat  subtil o desbocada de l’altra banda del llençol blanc dels muntatges de la Perla 29, segur. I farà un tres mil?,una altra cabriola extraordinària amb actors en estat de gràcia?

Tant de bo, i ja ho esperem. Mentrestant potser tornaré a veure 28 i mig. perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins. 

Mercè Voltas
Filòloga

Membre d'#AsSocPerla











divendres, 5 de juliol de 2013

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini.

Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo, el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena.

A 28 i mig, doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, parlem de temes que al capdavall són universals, temes tan aparentment diversos però en el fons tan íntimament relacionats entre sí com són els dubtes inherents a la creació artística, la crisi vital i personal que s’experimenta en fer quaranta anys (Nel mezzo del cammin di nostra vita...), la recerca de la felicitat a través de l'art, la infància com a motor del passat o la necessària acceptació de la mort.

Desenvolupament de l’obra:

1. Uns actors arriben a l'espai i diuen, establint un diàleg entre ells mateixos i els espectadors, el cant I de la Divina comèdia de Dant. Es planteja, doncs, una crisi vital en termes generals.

2. Escena inspirada en la pel·lícula Una giornata particolare que aprofundeix en aquesta crisi existencial, però ara ja focalitzada en els dos protagonistes. A l’Itàlia feixista, Antonietta coneix a Federico, un home d’idees progressistes que li qüestiona la seva manera de viure, que evidentment no la fa feliç. Federico li regala un llibre, l’emblema del coneixement, i Antonietta li fa la pregunta clau: “com es fa per ser feliç?”

3. Federico se serveix d’un fragment del Faust de Goëthe per respondre-li que ell, tot i que és un home cultivat, encara no ha aconseguit trobar la felicitat.

4. Escena basada en el conte popular xinès La fugida del pintor Notxa. Federico il·lustra a Antonietta la recerca de la felicitat explicant-li aquest conte, en el qual un gran pintor aconsegueix fugir de la presó on l’emperador l’ha tancat introduint-se en el quadre que ha pintat durant el captiveri, quadre que representa el paradís perdut de la infància.
Al final del conte, Antonietta i Federico fan el mateix que el pintor xinès i també fugen a través del quadre. Darrere el quadre s’amaga una nova realitat: el món del cinema. Es projecten escenes de diverses pel·lícules (Roma, città aperta, entre d’altres) i després del ball de Singin in the rain, l’espectador i els dos protagonistes se situen ja dins d'una pel·lícula concreta, als anys vint, i en un assaig de teatre d'una companyia independent.

5. Escena extreta de l’obra Sis personatges en cerca d'autor, de Pirandello. Antonietta i Federico passen a ser dos d’aquests sis personatges i per tant ja formen part de la ficció pròpiament dita. Segueixen amb interès l'assaig i les discussions sobre la veritat, la fantasia i la bogeria, fins que Federico es converteix en Vittorio Gassman i engega el seu famós soliloqui sobre el teatre.

6. Gran attore. Per la seva banda, Antonietta es transforma en una diva que parla en castellà i també reclama el seu moment de glòria recitant un fragment d’Eduardo De Filippo. Per primera vegada l’espectador veu Federico exercint de director.

7. Escena d’Otto e mezzo, relacionada amb la problemàtica que envolta la creació. Federico, a través del seu alter Guido Anselmi, expressa el seu famós dubte: “No, no és això... No sé què vull dir, però vull dir-ho igualment”. Una actriu diu a Federico el monòleg final de Sònia de L’oncle Vània; tot seguit, Antonietta diu el monòleg d’Hècuba de Hamlet i, com ell, decideix desemmascarar la realitat i transformar-la a través del teatre. Els actors, convertits ara en pallassos, aixequen la boca d'un antic teatre mentre invoquen la imaginació.

8. Fragment de Primera història d’Esther, del poeta català Salvador Espriu: uns nens es conjuren per fer teatre amb l’ajuda d’uns simples titelles.
Número dels pallassos.

9. Fragments de La Strada, números de Zampano.

10. El director Guido Anselmi torna a escena i, ple de dubtes, atura l’espectacle. Els actors, contrariats, miren de convèncer-lo creant diverses escenes (música de Vinicio Capossella), recordant pensaments de Fellini i d’Igmar Bergman (Fanny i Alexander) i fins i tot a través de reflexions escrites per ells mateixos.

11. Soave sia il vento, de Così fan tutte. Apareix a escena un cavall blanc, que podria ser la font d’inspiració de Guido Anselmi. Petit text de Litoral, de Wajdi Mouawad.

12. Llarg i emotiu poema de Vicent Andrés Estallés amb veu d’Ovidi Montllor. El poema en qüestió és un majestuós cant a la vida articulat a través de la fascinació que el poeta sent per Itàlia.

13. Després d'un número de circ i d'equilibris, apareixen a escena tot un seguit de personatges característics de l’univers fellinià. Finalment, després d’un ball d’ombres xinesques, Guido/Federico és visitat pels fantasmes de la seva infantesa (pare i mare, desdoblada en la pròpia Antonietta), els quals parlen a través de textos de Mouawad (Litoral i Incendis), del poeta espanyol Gil de Biedma i de Sèneca.

14. Guido Anselmi arriba a Cinecittà per rodar la seva pel·lícula, però se sent molt pressionat i sembla que no se'n surt. Enmig d’aquest desordre físic i mental tornen a aparèixer les figures dels fantasmes dels seus pares: escena d’Otto e mezzo, allargada amb textos de Mouawad i de Marc Antoni Broggi (pare del director de 28 i mig). Després dels dubtes, finalment Guido referma la seva voluntat de crear alguna cosa que ajudi a tothom, inclòs ell mateix, a trobar la felicitat i a encarar la mort.
Apareix Marcello Mastroianni, i Guido Anselmi aconsegueix gravar una petita escena d’Otto e mezzo.

15. Escena basada en un fragment de la novel·la Tonio Kröger, de Thomas Mann. Reflexió sobre la problemàtica que envolta l'art i l'artista, un ésser que per definició no encaixa en la societat convencional.

16. Escena que reprodueix íntegrament la trobada entre Marcello Mastroianni i Claudia Cardinale a Otto e mezzo. Entremig, un petit parèntesi per a la Saraghina, un altre cop en clau de record d’infància.

17. Final. L'actriu Antonietta/Claudia surt del seu personatge i diu un text que resumeix les pors i els neguits que devia sentir Federico Fellini en el moment de rodar Otto e mezzo. Mentrestant, al fons de l’escenari, el mateix Fellini obre una capsa de música. De la capsa en surt l’última escena d’Otto e mezzo i tots els actors formen una corrua al ritme de la música de Nino Rota.

divendres, 26 d’abril de 2013

#AsSocPerla / cinquena trobada


LLOC: Seu de laperla29, c/ Torrent d’en Vidalet 21, de Barcelona
DATA: 22 d’abril de 2013, de les 19h a les 20.50h
ASSISTENTS: Lara Alonso, Georgina Barnils, Montserrat Castillo, Eulàlia Comas, Sergi Corbera, Imma Díaz, Laura Farrés, Gemma Llort, Agustí Martí, Pepa Martínez, Miquel Mochales, Òscar Montserrat, Lali Palau, Toni Trallero, Francesc Vila (Com espectadors) Oriol Broggi, Bet Orfila i Anna Madueño (Per laperla29)

Presentació d’un llibre sobre la història de laperla29
Oriol Broggi explica que està ja maquetat un llibre sobre la història de laperla29, que es vol presentar a la Biblioteca de Catalunya el proper 13 de maig. I proposa aprofitar la convocatòria per presentar l’associació d’espectadors que estem gestant.

Temes a tractar acordats a la darrera reunió
Toni Trallero exposa els 4 temes que es va acordar tractar a la reunió d’avui:
- Establir el nom definitiu de l’associació
- Definir el programa d’activitats i continguts de l’associació
- Determinar la quota anual que es proposarà a l’assemblea
- Organització i difusió de l’associació

El nom de l’associació
Els membres que es postulen com a membres de la futura junta directiva han aportat diverses propostes de noms:
Associació d'espectadors de la Perla
Associació d'amics de la Perla 
Associació d'anheladors d'experiències la Perla
Associació d'inspirats per la Perla
Associació de receptors d'emocions de la Perla
Associació de motivats per la Perla
Associació d'apassionats per la Perla
Associació d'addictes a la Perla
Associació d'acòlits de La Perla
Associació d'engrossidors de La Perla
Associació de macips de La Perla
Associació de manefles de La Perla
Associació d'adlàters de La Perla

Després d’analitzar els pros i contres de les diferents denominacions possibles, finalment s’opta per “Amics de laperla29 (#AsSocPerla)” com a nom oficial de l’associació, per bé que la resta de propostes es tindran en compte a l’hora de fer difusió de l’associació.
Tant en aquestes propostes com en les d’activitats i continguts hi han participat els espectadors més vinculats a laperla (els que es van apuntar inicialment a la llista verda). Eulàlia Comas ressenya que actualment, en el mail assocperla29@gmail.com hi ha contactes de 234 espectadors afins (llista blanca) i de 67 espectadors més vinculats (llista verda). Dins aquests darrers hi ha els membres que es presenten com a candidats a formar part de la junta directiva (15 en total).

Continguts i activitats de l’associació
Toni Trallero presenta un recull de les propostes que han arribat a l’adreça de gmail de l’associació. Hi ha 15 categories diferents d’activitats suggerides pels espectadors afins de laperla29:
I. Debats; I.  Conferències; III. Xerrades; IV. Lectures; V. Tallers; VI. Formació; VII. Divulgació; VIII. Visites;  IX. Música; X. Fotografia; XI. Cinema i TV; XII. Participació directa; XIII. Participació indirecta; XIV. Exposicions; XV. Altres... (al powerpoint que s’adjunta es desenvolupa cadascuna de les categories en activitats concretes proposades pels espectadors).
Miquel Mochales proposa preveure un àmbit de treball de l’associació relacionat amb la reivindicació de l’IVA cultural, en línia amb moviments com Marea Roja – Cultura en lluita. No hi ha consens, entre els assistents, a fer destacar aquest aspecte per damunt dels altres en què l’associació podrà anar treballant. Francesc Vila insisteix a no tenir pressa per fer posicionaments, i esperar que l’associació mateixa vagi madurant, i anar actuant sense presses. Per Oriol Broggi, l’associació ja neix inspirada per uns principis que són del tot compatibles amb aquesta vessant reivindicativa. Toni Trallero reflexiona sobre l’esperit de l’associació, en la mateixa línia, i afegeix que, ara per ara, aquest no és l’únic esperit que la mou; que seria un error presentar-se en societat com si aquest fos el principal motiu d’haver-la constituït. Francesc Vila afegeix que el ‘poder’ no hauria de condicionar l’evolució ni el treball de l’associació, ja que es poden buscar vies alternatives que permetin no dependre tant de l’Administració i ser més autònoms. Lara Alonso demana la paraula per concloure que hi ha més acord del que sembla, i que convé actuar estratègicament, perquè serà molt important la manera com ens donem a conèixer públicament.

Establiment d’una quota
Es recorda que a la reunió darrera es va acordar establir una única quota anual. Sobre la quantitat, hi ha diversitat d’opinions, que van entre els 10-15 eur i els 40 eur per temporada. Com que les activitats no es poden definir amb més precisió, ni per tant valorar, s’accepta, per unanimitat una quantitat intermèdia i alhora simbòlica: 29 euros. La xifra és benvinguda i acceptada. D’una banda, perquè evoca el nom de la companyia (laperla29); de l’altra, perquè no és massa més elevada que el preu mitjà d’una entrada al teatre (que frega els 20 euros). Es constata que permetrà oferir als qui la paguin algun obsequi (placa, bossa...). Gemma Llort proposa que es destinin 25 eur a quota i els 4 restants per a un ‘pack de benvinguda’.

Organització i difusió de l’associació
Òscar Montserrat i Lara Alonso s’ofereixen per coordinar el contacte amb els participants, i la creació d’una web o blog.
Lali Palau es proposa per redactar un pla o proposta de difusió de l’associació, que es tractaria a la primera reunió de treball de la junta directiva, un cop constituïda.
Altres qüestions
Montserrat Castillo proposa que, per comptar amb el capital humà dels espectadors afins a laperla29, es faci arribar l’enllaç del formulari a tots els contactes (per ara només s’ha enviat a 67 espectadors, i caldria enviar-ho als 234 restants). I també que s’agraeixi als que l’han contestat l’esforç d’haver participat.
Sergi Corbera proposa que la presentació de l ’#AsSocPerla es prepari amb cura, per fer-la especial, juntament amb Gemma Llort faran arribar una proposta.

Properes reunions 
S’acorda convocar l’assemblea constituent el dia 9 de maig a les 20h, a la Biblioteca de Catalunya. S’hi convidaran a participar els espectadors afins, i els més actius (uns 300 espectadors)
I la presentació dels Amics delaperla29 (#AsSocPerla) tindrà lloc el dia 13 de maig, també a la Biblioteca de Catalunya, coincidint amb la presentació del llibre sobre la història de laperla29.

divendres, 19 d’abril de 2013

#AsSocPerla / quarta trobada


LLOC: Biblioteca de Catalunya
DATA: 15 d’abril de 2013, de les  18.30h a les 20.50h
ASSISTENTS: (laperla29) Bet Orfila i Anna Madueño (espectadors) Lara Alonso, Georgina Barnils, Montserrat Castillo, Eulàlia Comas, Imma Díaz, Laura Farrés, Gemma Llort, Anna Marcó, Gemma Marcó, Agustí Martí, Pepa Martínez, Miquel Mochales, Carla Montané, Òscar Montserrat, Dulce Núñez, Lali Palau, Pere Riera, Toni Trallero, Francesc Vila.















Benvinguda i ressenya d’activitats dutes a terme
En Toni Trallero ressenya la participació i les activitats que hi ha hagut des de la reunió del passat 25 de març, en què un grup reduït d’espectadors es va reunir a la seu de laperla29 per redactar una proposta d’estatuts per a la futura Associació d’espectadors. Durant aquest temps:
- Només hi ha hagut una proposta de canvis als estatuts (en qüestions formals, no de fons);
- Una vintena d’espectadors afins a laperla29 ha omplert el formulari que es va enviar des del mail de l’AsSocPerla (l’Anna Madueño reparteix còpia dels formularis rebuts a tots els assistents);
- 7 espectadors que van manifestar la voluntat/disponibilitat de formar part de la junta directiva es van trobar el 12/4/13 per comentar com podrien o voldrien formar part de la junta i intercanviar opinions: Lara Alonso, Eulàlia Comas, Sergi Corbera,  Sílvia Fortuny, Pepa Martínez, Toni Trallero i Francesc Vila
Sobre els estatuts
A continuació, Eulàlia Comas pren la paraula per repassar els estatuts acordats, anant directament als punts que van generar més debat: nom de l’associació, objectius i activitats; àmbit i composició de la junta directiva.
Els objectius i les activitats es mantenen tal com estan redactats.
Pel que fa al nom, s’acorda que els assistents que en tenen de pensats els facin arribar al mail de l’AsSocPerla, per votar-los via internet i debatre’ls a la següent reunió. Sergi Corbera n’esmenta uns quants i es compromet a enviar-los, per confeccionar una llista de propostes.
Pel que fa a la composició de la junta s’acorda que hi hagi els 4 càrrecs bàsics (president, vicepresident, tresorer i secretari) i les vocalies que es considerin necessàries. A més, i a proposta de Francesc Vila, s’acorda afegir una vocalia a laperla29.

Sobre les quotes
Tot i que no han de quedar fixades als estatuts, aquesta qüestió suscita molt de debat. Finalment, després de molts intercanvis d’opinió, i de dues votacions, s’acorda establir una sola quota, que sigui anual, i deixar en mans de la junta directiva fixar-ne la quantitat. Es descarta comptar amb una quota d’inscripció inicial dels socis, i es decideix que la quota anual estarà vinculada a una sèrie d’activitats, que s’aniran descrivint i preveient a cada nova temporada (de setembre a agost).

Membres de la Junta directiva
S’obre una ronda per demanar als assistents si volen formar part de la junta. La majoria dels assistents opta per formar-ne part.
Una segona ronda serveix per definir els càrrecs, que queden establerts de la manera següent:
- President: Toni Trallero
- Vicepresidenta: Lara Alonso
- Tresorer: Francesc Vila
- Secretària: Eulàlia Comas
- 11 vocals: Georgina Barnils, Montserrat Castillo, Sergi Corbera, Imma Díaz, Laura Farrés, Gemma Llort,  Agustí Martí, Pepa Martínez, Miquel Mochales, Òscar Montserrat, Lali Palau

Resum dels acords i calendari de reunions 
Hi ha consens a presentar els estatuts, juntament amb la proposta de junta directiva i la decisió d’establir una sola quota anual a una Assemblea Constituent, per a la qual es convocarien les gairebé 300 persones que van ser convidades a la primera de les reunions en què es va parlar de la creació de l’AsSocPerla.
Abans de convocar-la, però, es decideix que la junta directiva es reuneixi per:
- adoptar una proposta de nom per a l’associació i 
- aprofundir més en la qüestió de la quota anual (l’import, les facilitats a què donarà peu, etc.).
La primera reunió del que serà la Junta Directiva de l’AsSocPerla tindrà lloc el proper dilluns dia 22 d’abril de 2013, a les 19h,  a la seu de laperla29, al c/ Torrent d’en Vidalet, 21 de Barcelona.

divendres, 12 d’abril de 2013

ESPRIU!





Arrel de la primera trobada amb els interessats en l'Associació d'espectadors de La Perla 29, AsSocPerla, va sorgir aquesta proposta sobre la figura de Salvador Espriu. 


El que el passat mes de març va ser un recital improvisat i sobtat avui esdevé un espectacle de petit format per a tots aquells que vugluin revisar o sentir per primera vegada els versos del poeta. 



Una proposta dirigida per Oriol Broggi i interpretada per Clara Segura, Màrcia Cisteró i el mateix Broggi. Amb acompanyament de Marc Serra. 

Aquest espectacle farà gira, quan sapiguem per on passarà us informarem!




* * *


Un espectacle per a tres veus, i una guitarra.

A mig camí entre la lectura i la dramatització.

Catalunya vista pel poeta. La creació d’un mite, quasi tràgic, des de Sinera fins arribar a les fonts gregues. La creació d’un univers propi. A falta de tenir-lo, Espriu sent la necessitat de crear-lo. És això el que el diferencia, per a mi, d’altres escriptors catalans. Que detecta aquesta necessitat i s’hi posa, i en fa un univers. Aprofitant personatges del món dels seus estius, i elevant-los a la categoria de personatges de Catalunya. Agafa Arenys que és el seu poble d’estiueig i l’eleva a un lloc mític, que pot ser qualsevol. En fa un univers català, que ha de servir per fer un punt des d’on puguem entendre’ns millor.

Oriol Broggi






dimarts, 2 d’abril de 2013

#AsSocPerla / tercera trobada


LLOC: seu de laperla29, Torrent d’en Vidalet 21, Barcelona
DATA: 25 de març de 2013, de les  17h a les 19.30h
ASSISTENTS: (laperla29) Bet Orfila i Anna Madueño (espectadors) Lara Alonso, Montserrat Castillo, Eulàlia Comas, Imma Díaz, Gemma Marcó, Miquel Mochales, Òscar Montserrat, Dulce Núñez, Lali Palau, Toni Trallero, Francesc Vila.














El nom
Es planteja si el nom hauria de ser “Associació d’Espectadors de la perla29” o bé “Associació d’Amics de laperla29”, o bé si caldria incloure tots dos termes, amics i espectadors. S’opta per utilitzar només un dels dos termes, i acabar-ho de decidir a la següent reunió que es convoqui.
Hi ha consens pel que fa a l’acrònim: AsSocPerla.

Els estatuts
A partir d’una fórmula estàndard d’estatuts per a associacions, de la Generalitat de Catalunya, es repassen, un per un, els articles i s’hi introdueixen esmenes o especificacions.
Tot i que es pot consultar la proposta d’estatuts que es tramet juntament amb l’acta, es ressenyen els canvis més rellevants o que han comportat més debat:

Del capítol I, es redacten de nou i es consensuen els objectius de l’associació, i els tipus d’activitats que durà a terme, a partir dels documents de les reunions prèvies. Totes dues qüestions susciten força debat, i finalment es consensuen redactats prou genèrics com per incloure totes les inquietuds, previsions, etc.

Al capítol 2, art. 5., es modifica el límit d’edat, de 18 a 16 anys, per promoure la vinculació de l’associació amb els més joves

Al capítol 3, de l’assemblea general, es fan esmenes quan al suport en què es difondran les actes, les convocatòries i ka informació en general (per incloure el web i el correu electrònic)

El capítol 4, sobre la junta directiva, es manté sense especificar el nombre de vocalies (cosa que s’haurà de fer constar a l’acta de registre de l’entitat), i es decideix que es renovi cada 4 anys, tot establint un mínim de 2 reunions per any

Quant a les comissions i grups de treball, s’estableix que es reuniran periòdicament (en comptes de mensualment)

Pel que fa a les signatures necessàries per a pagaments, s’opta perquè calgui només una signatura indistintament (del tresorer o del president)

Respecte a la dissolució, s’acorda que els fons restants es destinin s entitats o projectes amb què l’associació comparteixi objectius
Per part de laperla29, Bet Orfila reitera que laperla29 té una assessoria, que es pot fer càrrec de la secretaria tècnica i l’assessorament per qüestions fiscals. La proposta és molt benvinguda.

Acabat el repàs dels estatuts, s’obre un debat sobre si seria convenient o no establir una quota d’inscripció a l’Associació, independent de la quota anual que es decideixi establir. S’acorda, com que no hi ha una posició comuna, portar la qüestió a la reunió següent.

Nova reunió i ordre del dia
S’acorda convocar als espectadors més actius de l’associació –el ‘nucli dur’- a una nova reunió a la Biblioteca de Catalunya, el dilluns dia 15 d’abril de 2013, a les 19h, amb el següent ordre del dia:

  • acord sobre el nom de l’associació
  • revisió de la proposta d'estatuts
  • presentació de candidatures/disponibilitat per formar part de la Junta Directiva
  • establiment o no d'una quota d'inscripció a l'Associació
  • altres qüestions: formulari, activitats en agenda...

S’estableix, també, com a data límit per fer aportacions als estatuts i enviar propostes de candidatures a la junta directiva, el divendres dia 12 d’abril de 2012. S’ha de fer arribar a l’adreça assocperla29@gmail.com

dimecres, 27 de març de 2013

#AsSocPerla / segona trobada


Lloc: Biblioteca de Catalunya

Data: 18 de març de 2013, 19h
Assistents: 35-40 espectadors i membres de laperla29 (Oriol Broggi i Anna Madueño)


Benvinguda

A càrrec d’Oriol Broggi, tot enllaçant aquesta trobada amb la del passat 6/3/2013, en què alguns dels espectadors afins a laperla29 van apuntar-se a una llista per ser membres actius d’una futura agrupació d’espectadors.

Es reparteix un document que conté, resumits, objectius, les idees generals, els tipus d’activitats, i les implicacions (per part dels espectadors i de laperla) de crear una associació.


Intervenen els espectadors ...

Es planteja, com a qüestió de fons, si convé crear ja de partida i formalment una associació d’espectadors o si, per contra, es pot anar fent sense tenir una estructura definida. Seria convenient que laperla29 i els espectadors ‘visquin un temps junts abans de casar-se’? La qüestió no es reprèn fins al final de la trobada.

A continuació intervenen molts dels assistents, bàsicament en el sentit d’explicar com s’imaginen la seva relació amb laperla29 i què podria fer una possible associació/agrupació d’espectadors com a tal. Les preguntes clau que es formulen són:

-          Què espero de la possible associació?

Aquí les opinions són ben diverses: hi ha qui vol ‘participar més en l’activitat creadora de laperla29 i hi ha qui vol mantenir-se’n al marge, per seguir vivint la màgia de cada nova producció, però establir un vincle més directe amb laperla29. Es confronten les ganes de conèixer més d’aprop el treball intern de laperla i la por que l’associació pugui interferir més del compte.Totes les propostes que s’expliquen, tanmateix, entren dins dels tres àmbits d’activitats transcrites a l’acta del passat dia 6/3/13 i en el document repartit: a) les més vinculades al procés creatiu de l’equip de laperla29, b) les que poden derivar-se dels espectacles produïts, com ara conferències, visites, trobades post-funció, etc; i c) les que tenen a veure amb el món del teatre en general

-          Què puc aportar-hi?

Aquí les aportacions d’espectadors amb experiència en altres agrupacions o associacions similars parlen de la seva experiència, i de com acaben funcionant aquests grups. En Pere Riera, de l’Associació del Teatre Lliure, explica, per exemple, com es creen les comissions, i els avantatges de disposar d’una estructura estable, formal, com la que es deriva de constituir-se com associació.
Hi ha consens en què laperla29 té un tarannà diferent, que ha motivat la creació d’aquest ‘coixí’ d’espectadors. Oriol Broggi parla de la manera de fer ‘artesanal’, com a fet diferencial que crida l’atenció d’un cert tipus d’espectadors.
I s’observa que les activitats que es podrien dur a terme són molt variades, i totes ‘caben dins la previsió d’activitats plantejada


Ja hi ha activitats previstes

Laperla29 té previstes 6 activitats imminents en què els espectadors ja podrien participar més activament. Les presenta l’Oriol Broggi:
- La presentació del llibre d’Antoni Ramon sobre el teatre
- Una trobada per explicar el nou projecte de laperla29: 28 i mig
- La presentació del llibre sobre laperla29
- Una visita guiada a l’exposició d’Antoni Ramon sobre els teatres de Barcelona (a ala Biblioteca de Catalunya)
- Un ‘Cyrano’ especial (en dimarts), seguit d’un col·loqui post-funció
- Assaigs de 28 i mig

En Francesc Vila proposa afegir una xerrada sobre com s’aguanta laperla29 en el context de crisi actual.


Fer o no fer una associació

Es reprèn la qüestió inicial, sobre si convé crear una associació o no. Hi ha més veus a favor de crear-la, tot i que es fa notar que els espectadors, com a grup, no es coneixen prou, encara, cosa que pot dificultar, per exemple, la tria de les persones que poden exercir els càrrecs necessaris per crear la junta de l’associació. O la redacció dels estatuts.

Per acabar de debatre aquestes qüestions, s’emplaça als espectadors amb més ganes de participar i disponibilitat de temps, a una nova reunió, el dilluns dia 25 de març de 2013 (a la seu de laperla29, Torrent d’en Vidalet, 21).

També s’apunta la conveniència de crear una base de dades més exhaustiva, que reculli més dades dels espectadors del ‘nucli dur’, com ara aficions, habilitats, disponibilitat ... i idees d’activitats que l’associació pugui impulsar.

A la reunió del 26/3/2013 s’hi apunten Antoni Trallero, Montserrat Castillo, Òscar Montserrat, Lali Palau, Miguel Mochales, Imma Díaz, Sílvia Fortuny, Gemma Marcó, Lara Alonso, Francesc Vila, Georgina Barnils, Pepa Martínez i Eulàlia Comas.