Ves al contingut principal

L'honor és nostre, Sr. Espriu

Text de Josep Maria Benet i Jornet a propòsit de "L'honor és nostre, Sr. Espriu" que es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya el proper 25, 26 i 27 d'octubre. 
A càrrec dels antics alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. 




Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre /cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho estaven aleshores els teatres de la ciutat, a no ser que vingués des de Madrid alguna representació mig decent. Compte, quan Herman Bonnin, anys més tard, va ser nomenat director de l’Institut del Teatre, tot va canviar-hi, i per bé.
Però tornem on érem. No sé com va córrer la veu, però l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) va rebre de seguida una munió d’alumnes que somiava certa mena de teatre diferent del que agonitzava, literalment agonitzava, als pocs teatres de la ciutat que, com deia, encara subsistien. I en aquella Cúpula, no n’hi havia cap, de teranyina. Perquè a la Cúpula (quan ens referíem a l’Escola dèiem la Cúpula i ja està) es van viure uns aires diferents, oberts, moderns, algun cop  una mica complicats, sempre plens d’energia, de descobriments, de vida diferent de la que es vivia al carrer. Tots els que vam ser-hi més o menys temps, recordarem sempre vivències de tot ordre, centrades en el teatre, però no únicament, dins d’aquell sorprenent paradís noucentista, d’aquells locals bellíssims i avui, què hi farem, abandonadíssims.
Ser allà dintre era, entre altres coses, viure com si estíguéssim instal·lats en algun lloc lluny del franquisme. Salvat era més seriós i més cautelós, però arraulits al voltant de la Maria Aurèlia Capmany, o fins de la Carme Serrallonga, amb llibertat, el món se’ns va obrir una mica, el suficient per poder sortir a buscar ja pel nostre compte. Per anar a veure món. Molts de nosaltres, dins dels àmbits teatrals, però també fora d’ells. Perquè sí, perquè era inevitable, perquè després les coses, almenys aquells primers anys seixanta, van canviar de manera inevitable, i tota aquella gent jove vam anar a altres bandes i, és clar, vam viure altres històries. Ara bé, darrere nostre, a la Cúpula, hi va arribar un nou, inquiet jovent. Una nova experiència.
Però mai, mai més, amb el pas dels anys, cap de nosaltres, els dels primers temps, vam poder oblidar aquells dies, aquells moments, aquelles experiències. Mai.
Han passat molts i molts anys des d’aleshores. I ara, Jordi Dodero, un de la nostra colla, de sobte, va tenir el bon acudit de reunir-nos a tots en un dinar. I en Julià de Jòdar, un altre de la nostra colla, va suggerir de participar en les celebracions del centenari de Salvador Espriu oferint al públic un recital dels antics alumnes de l’EADAG que ha rebut l’ajuda del comissariat de l’Any Espriu i l’acollida de Oriol Broggi i la seva companyia de LaPerla 29 en aquest Teatre de la Biblioteca. La idea és reviure, d’alguna manera, almenys per un instant, l’olor d’un temps i d’un lloc, la Cúpula. Potser farem una mica el ridícul, però si, en algun instant, el féssim, tant se’ns en dóna. El possible ridícul d’algun moment no tindrà res a fer davant els nostres riures, la nostra alegria, la recuperació de la memòria, potser amb alguna llàgrima inevitable, però mai, en cap cas, amb tristesa.


Josep Maria Benet i Jornet


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…