Passa al contingut principal

L'honor és nostre, Sr. Espriu

Text de Josep Maria Benet i Jornet a propòsit de "L'honor és nostre, Sr. Espriu" que es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya el proper 25, 26 i 27 d'octubre. 
A càrrec dels antics alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. 




Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre /cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho estaven aleshores els teatres de la ciutat, a no ser que vingués des de Madrid alguna representació mig decent. Compte, quan Herman Bonnin, anys més tard, va ser nomenat director de l’Institut del Teatre, tot va canviar-hi, i per bé.
Però tornem on érem. No sé com va córrer la veu, però l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) va rebre de seguida una munió d’alumnes que somiava certa mena de teatre diferent del que agonitzava, literalment agonitzava, als pocs teatres de la ciutat que, com deia, encara subsistien. I en aquella Cúpula, no n’hi havia cap, de teranyina. Perquè a la Cúpula (quan ens referíem a l’Escola dèiem la Cúpula i ja està) es van viure uns aires diferents, oberts, moderns, algun cop  una mica complicats, sempre plens d’energia, de descobriments, de vida diferent de la que es vivia al carrer. Tots els que vam ser-hi més o menys temps, recordarem sempre vivències de tot ordre, centrades en el teatre, però no únicament, dins d’aquell sorprenent paradís noucentista, d’aquells locals bellíssims i avui, què hi farem, abandonadíssims.
Ser allà dintre era, entre altres coses, viure com si estíguéssim instal·lats en algun lloc lluny del franquisme. Salvat era més seriós i més cautelós, però arraulits al voltant de la Maria Aurèlia Capmany, o fins de la Carme Serrallonga, amb llibertat, el món se’ns va obrir una mica, el suficient per poder sortir a buscar ja pel nostre compte. Per anar a veure món. Molts de nosaltres, dins dels àmbits teatrals, però també fora d’ells. Perquè sí, perquè era inevitable, perquè després les coses, almenys aquells primers anys seixanta, van canviar de manera inevitable, i tota aquella gent jove vam anar a altres bandes i, és clar, vam viure altres històries. Ara bé, darrere nostre, a la Cúpula, hi va arribar un nou, inquiet jovent. Una nova experiència.
Però mai, mai més, amb el pas dels anys, cap de nosaltres, els dels primers temps, vam poder oblidar aquells dies, aquells moments, aquelles experiències. Mai.
Han passat molts i molts anys des d’aleshores. I ara, Jordi Dodero, un de la nostra colla, de sobte, va tenir el bon acudit de reunir-nos a tots en un dinar. I en Julià de Jòdar, un altre de la nostra colla, va suggerir de participar en les celebracions del centenari de Salvador Espriu oferint al públic un recital dels antics alumnes de l’EADAG que ha rebut l’ajuda del comissariat de l’Any Espriu i l’acollida de Oriol Broggi i la seva companyia de LaPerla 29 en aquest Teatre de la Biblioteca. La idea és reviure, d’alguna manera, almenys per un instant, l’olor d’un temps i d’un lloc, la Cúpula. Potser farem una mica el ridícul, però si, en algun instant, el féssim, tant se’ns en dóna. El possible ridícul d’algun moment no tindrà res a fer davant els nostres riures, la nostra alegria, la recuperació de la memòria, potser amb alguna llàgrima inevitable, però mai, en cap cas, amb tristesa.


Josep Maria Benet i Jornet


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…