divendres, 19 de juliol de 2013

Reblar el clau

(Reflexions després de llegir: Qui més hi ha a 28 i mig?)

Amiga Mercè,

He llegit amb gran interès la teva anàlisi calderiana de l’obra 28 i mig. Quin encert! Jo no li vaig saber veure, però llegint-te, m’hi has fet pensar i hi estic força d’acord,  però no en tot,  ja que 28 i mig està molt mediatitzada per la cultura italiana, sinó a què ve “El viatge a Itàlia” del gran malabarista de Burjassot en veu del plorat Ovidi Montllor? Algú, intel·ligent per cert i sàvia ja que em sembla que va ser una poetessa, no dic noms per por d’equivocar-me, va dir que no som el que mengem, sinó el que llegim! I l’Oriol Broggi, en Jeroni Rubió, i tot l’equip de La Perla així ens ho demostren en aquesta obra. Com també ho deuen fer molts espectadors i tu i jo, ara, en aquests escrits.

         













A part del que dius, i de tot el que es viu en veure l’obra, jo hi vaig trobar l’Ítalo Calvino, aquell gran escriptor que ens va proposar de viure a dalt d’un arbre per tal de mirar-nos la vida d’una altra manera. I això, per a mi, és el que fa la gent de La Perla amb aquesta obra, ens ofereix una altra manera de fer, de veure i de viure el teatre. 28 i mig, pot agradar més o menys, però no deixarà a ningú indiferent i crec que és un moment clau en la vida d’aquesta companyia. Els que ens considerem “Perla” – que no perles – hem anat incorporant a la nostra cultura teatral: la sorra, la música, els cants, els canvis de personatges, que un globus d’IKEA sigui la lluna i que Hamlet fumi assegut en un banc... Però ara, amiga meva, és tota una altra cosa, ara és un acte de creació pròpia que no té camí de retorn, per tant que esmolin bé les eines perquè el nivell d’exigència, ells ho han volgut així, serà molt alt.

Per acabar només em queda felicitar a tota la “troupe 29” pel seu gran fer i agrair-los el plaer que ens proporcionen. I a tu, demanar-te perdó perquè et robo el teu final de carta i me’l faig meu: “Tornaré a veure 28 i mig perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins”.

Anna Folch Bartroli

Espectadora i sòcia de l'#AsSocPerla 

dimarts, 16 de juliol de 2013

Qui més hi ha a 28 i mig?

He volgut escriure sobre 28 i mig però he fet abans l’exercici de llegir les crítiques que s’han publicat i ja m’han esbravat totes les observacions i tots els elogis.  Però intueixo que hi ha molt més a l’obra que el que hi és explícit, i vull provar de trobar-ho i de dir-ho:
Torno a veure-la, a deixar-me portar per aquesta festa sorprenent i  després vaig a escoltar Jeroni Rubió a la sessió oberta del dia 12 on, amb una proximitat i una sinceritat molt generoses ens comenta com ha treballat  l’adaptació  i ens lliura una cronologia dels textos de l’obra i de les creacions que els relliguen.

I és després d’escoltar-lo, o potser mentre l’escolto que se m’apareix  qui  hi ha també a 28 i mig . És Pere Calders com a referent  subliminal en la inspiració i  la forma.
I em pregunto si l’Oriol  s’ha adonat que el Pere Calders que potser va llegir a l’escola,  pica l’ullet, murri,  sota aquest 28 i mig gairebé autobiogràfic.












El Pere Calders de les veritats ocultes hi és omnipresent, claríssim en la gosadia del joc, en el to, en l’amalgama escènica i en el fons de les intencions.

Jo el veig – i ho deixo obert- amb l’Antonella buscant i trobant la tòrtora al finestral –la veiem i la sentim la tòrtora-.
- A l’larbre que en Marc retira corrents de l’escenari mentre en Xavier crida  -Voglio una donna!  hi ha l’arbre de l’Hedera Helix
- En la fugida del pintor Notxa i  després Antonietta i Federico cap al món de la infantesa com fa Pere Calders que retorna a la franquesa dels infants –Un gos és com un rei-  el més emblemàtic, després d’una dramàtica Unitats de xoc, realisme autobiogràfic sobre la guerra.
- En el discurs sobre la veritat, la fantasia i la bogeria: Calders en Contes de la veritat oculta.Oculta, subliminal, només viscuda en un món oníric, desbocat i per això sincer.
- El veig quan els actors aixequen la boca d’un antic teatre tot invocant la imaginació i entenc com  Calders superà l’exil·li i el mal gust del feixisme instal.lant el seus personatges en un món imaginari, dolç lliure,feliç.
- Hi és a l’escena dels pollastres: l’insòlit, l’imaginable però desitjat: la felicitat del grup i la crítica subtil  i carinyosa al gall/ al cap de taula del conte de Nadal d’Antaviana.
- També quan els actors miren d’enllaminar Guido Anselmi parlant del que desvetlla el joc escènic. Com ells, Calders insisteix enfilat en la subtilesa de la imaginació, ens envaeixeix de contes subtils, insisteix.
- Els textos sobre la mort. La resistència en acceptar que tots morirem. A Mig d’amagat Calders treu un mort que no sap que ho és o que dissimula, i la família  que tampoc se n’adona, i l’asseuen a taula fins que...(no ho dic).
-  I al final, tots els actors tocats i enduts per la mateixa música/ tots els personatges de Calders s’assemblen, són inconfusibles, innocents, pallassos, infants lúcids i dansen enllaçats en el món feliç que l’autor ha triat per a ell mateix. A Tots els contes els trobem.

I, com en Calders, en el collage de 28 i mig sorprenen els contrastos. Ben aviat t’hi enllamines  i et preguntes mentre ets a dins – I amb què ens sortiran ara?

I amb què ens sortirà a partir d’ara aquest Oriol Broggi que podria ser el nen  de Raspall  que s’ha fet gran?. Ben segur que seguirà amb la veritat  subtil o desbocada de l’altra banda del llençol blanc dels muntatges de la Perla 29, segur. I farà un tres mil?,una altra cabriola extraordinària amb actors en estat de gràcia?

Tant de bo, i ja ho esperem. Mentrestant potser tornaré a veure 28 i mig. perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins. 

Mercè Voltas
Filòloga

Membre d'#AsSocPerla











divendres, 5 de juliol de 2013

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini.

Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo, el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena.

A 28 i mig, doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, parlem de temes que al capdavall són universals, temes tan aparentment diversos però en el fons tan íntimament relacionats entre sí com són els dubtes inherents a la creació artística, la crisi vital i personal que s’experimenta en fer quaranta anys (Nel mezzo del cammin di nostra vita...), la recerca de la felicitat a través de l'art, la infància com a motor del passat o la necessària acceptació de la mort.

Desenvolupament de l’obra:

1. Uns actors arriben a l'espai i diuen, establint un diàleg entre ells mateixos i els espectadors, el cant I de la Divina comèdia de Dant. Es planteja, doncs, una crisi vital en termes generals.

2. Escena inspirada en la pel·lícula Una giornata particolare que aprofundeix en aquesta crisi existencial, però ara ja focalitzada en els dos protagonistes. A l’Itàlia feixista, Antonietta coneix a Federico, un home d’idees progressistes que li qüestiona la seva manera de viure, que evidentment no la fa feliç. Federico li regala un llibre, l’emblema del coneixement, i Antonietta li fa la pregunta clau: “com es fa per ser feliç?”

3. Federico se serveix d’un fragment del Faust de Goëthe per respondre-li que ell, tot i que és un home cultivat, encara no ha aconseguit trobar la felicitat.

4. Escena basada en el conte popular xinès La fugida del pintor Notxa. Federico il·lustra a Antonietta la recerca de la felicitat explicant-li aquest conte, en el qual un gran pintor aconsegueix fugir de la presó on l’emperador l’ha tancat introduint-se en el quadre que ha pintat durant el captiveri, quadre que representa el paradís perdut de la infància.
Al final del conte, Antonietta i Federico fan el mateix que el pintor xinès i també fugen a través del quadre. Darrere el quadre s’amaga una nova realitat: el món del cinema. Es projecten escenes de diverses pel·lícules (Roma, città aperta, entre d’altres) i després del ball de Singin in the rain, l’espectador i els dos protagonistes se situen ja dins d'una pel·lícula concreta, als anys vint, i en un assaig de teatre d'una companyia independent.

5. Escena extreta de l’obra Sis personatges en cerca d'autor, de Pirandello. Antonietta i Federico passen a ser dos d’aquests sis personatges i per tant ja formen part de la ficció pròpiament dita. Segueixen amb interès l'assaig i les discussions sobre la veritat, la fantasia i la bogeria, fins que Federico es converteix en Vittorio Gassman i engega el seu famós soliloqui sobre el teatre.

6. Gran attore. Per la seva banda, Antonietta es transforma en una diva que parla en castellà i també reclama el seu moment de glòria recitant un fragment d’Eduardo De Filippo. Per primera vegada l’espectador veu Federico exercint de director.

7. Escena d’Otto e mezzo, relacionada amb la problemàtica que envolta la creació. Federico, a través del seu alter Guido Anselmi, expressa el seu famós dubte: “No, no és això... No sé què vull dir, però vull dir-ho igualment”. Una actriu diu a Federico el monòleg final de Sònia de L’oncle Vània; tot seguit, Antonietta diu el monòleg d’Hècuba de Hamlet i, com ell, decideix desemmascarar la realitat i transformar-la a través del teatre. Els actors, convertits ara en pallassos, aixequen la boca d'un antic teatre mentre invoquen la imaginació.

8. Fragment de Primera història d’Esther, del poeta català Salvador Espriu: uns nens es conjuren per fer teatre amb l’ajuda d’uns simples titelles.
Número dels pallassos.

9. Fragments de La Strada, números de Zampano.

10. El director Guido Anselmi torna a escena i, ple de dubtes, atura l’espectacle. Els actors, contrariats, miren de convèncer-lo creant diverses escenes (música de Vinicio Capossella), recordant pensaments de Fellini i d’Igmar Bergman (Fanny i Alexander) i fins i tot a través de reflexions escrites per ells mateixos.

11. Soave sia il vento, de Così fan tutte. Apareix a escena un cavall blanc, que podria ser la font d’inspiració de Guido Anselmi. Petit text de Litoral, de Wajdi Mouawad.

12. Llarg i emotiu poema de Vicent Andrés Estallés amb veu d’Ovidi Montllor. El poema en qüestió és un majestuós cant a la vida articulat a través de la fascinació que el poeta sent per Itàlia.

13. Després d'un número de circ i d'equilibris, apareixen a escena tot un seguit de personatges característics de l’univers fellinià. Finalment, després d’un ball d’ombres xinesques, Guido/Federico és visitat pels fantasmes de la seva infantesa (pare i mare, desdoblada en la pròpia Antonietta), els quals parlen a través de textos de Mouawad (Litoral i Incendis), del poeta espanyol Gil de Biedma i de Sèneca.

14. Guido Anselmi arriba a Cinecittà per rodar la seva pel·lícula, però se sent molt pressionat i sembla que no se'n surt. Enmig d’aquest desordre físic i mental tornen a aparèixer les figures dels fantasmes dels seus pares: escena d’Otto e mezzo, allargada amb textos de Mouawad i de Marc Antoni Broggi (pare del director de 28 i mig). Després dels dubtes, finalment Guido referma la seva voluntat de crear alguna cosa que ajudi a tothom, inclòs ell mateix, a trobar la felicitat i a encarar la mort.
Apareix Marcello Mastroianni, i Guido Anselmi aconsegueix gravar una petita escena d’Otto e mezzo.

15. Escena basada en un fragment de la novel·la Tonio Kröger, de Thomas Mann. Reflexió sobre la problemàtica que envolta l'art i l'artista, un ésser que per definició no encaixa en la societat convencional.

16. Escena que reprodueix íntegrament la trobada entre Marcello Mastroianni i Claudia Cardinale a Otto e mezzo. Entremig, un petit parèntesi per a la Saraghina, un altre cop en clau de record d’infància.

17. Final. L'actriu Antonietta/Claudia surt del seu personatge i diu un text que resumeix les pors i els neguits que devia sentir Federico Fellini en el moment de rodar Otto e mezzo. Mentrestant, al fons de l’escenari, el mateix Fellini obre una capsa de música. De la capsa en surt l’última escena d’Otto e mezzo i tots els actors formen una corrua al ritme de la música de Nino Rota.