Ves al contingut principal

Qui més hi ha a 28 i mig?

He volgut escriure sobre 28 i mig però he fet abans l’exercici de llegir les crítiques que s’han publicat i ja m’han esbravat totes les observacions i tots els elogis.  Però intueixo que hi ha molt més a l’obra que el que hi és explícit, i vull provar de trobar-ho i de dir-ho:
Torno a veure-la, a deixar-me portar per aquesta festa sorprenent i  després vaig a escoltar Jeroni Rubió a la sessió oberta del dia 12 on, amb una proximitat i una sinceritat molt generoses ens comenta com ha treballat  l’adaptació  i ens lliura una cronologia dels textos de l’obra i de les creacions que els relliguen.

I és després d’escoltar-lo, o potser mentre l’escolto que se m’apareix  qui  hi ha també a 28 i mig . És Pere Calders com a referent  subliminal en la inspiració i  la forma.
I em pregunto si l’Oriol  s’ha adonat que el Pere Calders que potser va llegir a l’escola,  pica l’ullet, murri,  sota aquest 28 i mig gairebé autobiogràfic.












El Pere Calders de les veritats ocultes hi és omnipresent, claríssim en la gosadia del joc, en el to, en l’amalgama escènica i en el fons de les intencions.

Jo el veig – i ho deixo obert- amb l’Antonella buscant i trobant la tòrtora al finestral –la veiem i la sentim la tòrtora-.
- A l’larbre que en Marc retira corrents de l’escenari mentre en Xavier crida  -Voglio una donna!  hi ha l’arbre de l’Hedera Helix
- En la fugida del pintor Notxa i  després Antonietta i Federico cap al món de la infantesa com fa Pere Calders que retorna a la franquesa dels infants –Un gos és com un rei-  el més emblemàtic, després d’una dramàtica Unitats de xoc, realisme autobiogràfic sobre la guerra.
- En el discurs sobre la veritat, la fantasia i la bogeria: Calders en Contes de la veritat oculta.Oculta, subliminal, només viscuda en un món oníric, desbocat i per això sincer.
- El veig quan els actors aixequen la boca d’un antic teatre tot invocant la imaginació i entenc com  Calders superà l’exil·li i el mal gust del feixisme instal.lant el seus personatges en un món imaginari, dolç lliure,feliç.
- Hi és a l’escena dels pollastres: l’insòlit, l’imaginable però desitjat: la felicitat del grup i la crítica subtil  i carinyosa al gall/ al cap de taula del conte de Nadal d’Antaviana.
- També quan els actors miren d’enllaminar Guido Anselmi parlant del que desvetlla el joc escènic. Com ells, Calders insisteix enfilat en la subtilesa de la imaginació, ens envaeixeix de contes subtils, insisteix.
- Els textos sobre la mort. La resistència en acceptar que tots morirem. A Mig d’amagat Calders treu un mort que no sap que ho és o que dissimula, i la família  que tampoc se n’adona, i l’asseuen a taula fins que...(no ho dic).
-  I al final, tots els actors tocats i enduts per la mateixa música/ tots els personatges de Calders s’assemblen, són inconfusibles, innocents, pallassos, infants lúcids i dansen enllaçats en el món feliç que l’autor ha triat per a ell mateix. A Tots els contes els trobem.

I, com en Calders, en el collage de 28 i mig sorprenen els contrastos. Ben aviat t’hi enllamines  i et preguntes mentre ets a dins – I amb què ens sortiran ara?

I amb què ens sortirà a partir d’ara aquest Oriol Broggi que podria ser el nen  de Raspall  que s’ha fet gran?. Ben segur que seguirà amb la veritat  subtil o desbocada de l’altra banda del llençol blanc dels muntatges de la Perla 29, segur. I farà un tres mil?,una altra cabriola extraordinària amb actors en estat de gràcia?

Tant de bo, i ja ho esperem. Mentrestant potser tornaré a veure 28 i mig. perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins. 

Mercè Voltas
Filòloga

Membre d'#AsSocPerla











Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…