Ves al contingut principal

Qui més hi ha a 28 i mig?

He volgut escriure sobre 28 i mig però he fet abans l’exercici de llegir les crítiques que s’han publicat i ja m’han esbravat totes les observacions i tots els elogis.  Però intueixo que hi ha molt més a l’obra que el que hi és explícit, i vull provar de trobar-ho i de dir-ho:
Torno a veure-la, a deixar-me portar per aquesta festa sorprenent i  després vaig a escoltar Jeroni Rubió a la sessió oberta del dia 12 on, amb una proximitat i una sinceritat molt generoses ens comenta com ha treballat  l’adaptació  i ens lliura una cronologia dels textos de l’obra i de les creacions que els relliguen.

I és després d’escoltar-lo, o potser mentre l’escolto que se m’apareix  qui  hi ha també a 28 i mig . És Pere Calders com a referent  subliminal en la inspiració i  la forma.
I em pregunto si l’Oriol  s’ha adonat que el Pere Calders que potser va llegir a l’escola,  pica l’ullet, murri,  sota aquest 28 i mig gairebé autobiogràfic.












El Pere Calders de les veritats ocultes hi és omnipresent, claríssim en la gosadia del joc, en el to, en l’amalgama escènica i en el fons de les intencions.

Jo el veig – i ho deixo obert- amb l’Antonella buscant i trobant la tòrtora al finestral –la veiem i la sentim la tòrtora-.
- A l’larbre que en Marc retira corrents de l’escenari mentre en Xavier crida  -Voglio una donna!  hi ha l’arbre de l’Hedera Helix
- En la fugida del pintor Notxa i  després Antonietta i Federico cap al món de la infantesa com fa Pere Calders que retorna a la franquesa dels infants –Un gos és com un rei-  el més emblemàtic, després d’una dramàtica Unitats de xoc, realisme autobiogràfic sobre la guerra.
- En el discurs sobre la veritat, la fantasia i la bogeria: Calders en Contes de la veritat oculta.Oculta, subliminal, només viscuda en un món oníric, desbocat i per això sincer.
- El veig quan els actors aixequen la boca d’un antic teatre tot invocant la imaginació i entenc com  Calders superà l’exil·li i el mal gust del feixisme instal.lant el seus personatges en un món imaginari, dolç lliure,feliç.
- Hi és a l’escena dels pollastres: l’insòlit, l’imaginable però desitjat: la felicitat del grup i la crítica subtil  i carinyosa al gall/ al cap de taula del conte de Nadal d’Antaviana.
- També quan els actors miren d’enllaminar Guido Anselmi parlant del que desvetlla el joc escènic. Com ells, Calders insisteix enfilat en la subtilesa de la imaginació, ens envaeixeix de contes subtils, insisteix.
- Els textos sobre la mort. La resistència en acceptar que tots morirem. A Mig d’amagat Calders treu un mort que no sap que ho és o que dissimula, i la família  que tampoc se n’adona, i l’asseuen a taula fins que...(no ho dic).
-  I al final, tots els actors tocats i enduts per la mateixa música/ tots els personatges de Calders s’assemblen, són inconfusibles, innocents, pallassos, infants lúcids i dansen enllaçats en el món feliç que l’autor ha triat per a ell mateix. A Tots els contes els trobem.

I, com en Calders, en el collage de 28 i mig sorprenen els contrastos. Ben aviat t’hi enllamines  i et preguntes mentre ets a dins – I amb què ens sortiran ara?

I amb què ens sortirà a partir d’ara aquest Oriol Broggi que podria ser el nen  de Raspall  que s’ha fet gran?. Ben segur que seguirà amb la veritat  subtil o desbocada de l’altra banda del llençol blanc dels muntatges de la Perla 29, segur. I farà un tres mil?,una altra cabriola extraordinària amb actors en estat de gràcia?

Tant de bo, i ja ho esperem. Mentrestant potser tornaré a veure 28 i mig. perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins. 

Mercè Voltas
Filòloga

Membre d'#AsSocPerla











Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…