Ves al contingut principal

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini.

Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo, el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena.

A 28 i mig, doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, parlem de temes que al capdavall són universals, temes tan aparentment diversos però en el fons tan íntimament relacionats entre sí com són els dubtes inherents a la creació artística, la crisi vital i personal que s’experimenta en fer quaranta anys (Nel mezzo del cammin di nostra vita...), la recerca de la felicitat a través de l'art, la infància com a motor del passat o la necessària acceptació de la mort.

Desenvolupament de l’obra:

1. Uns actors arriben a l'espai i diuen, establint un diàleg entre ells mateixos i els espectadors, el cant I de la Divina comèdia de Dant. Es planteja, doncs, una crisi vital en termes generals.

2. Escena inspirada en la pel·lícula Una giornata particolare que aprofundeix en aquesta crisi existencial, però ara ja focalitzada en els dos protagonistes. A l’Itàlia feixista, Antonietta coneix a Federico, un home d’idees progressistes que li qüestiona la seva manera de viure, que evidentment no la fa feliç. Federico li regala un llibre, l’emblema del coneixement, i Antonietta li fa la pregunta clau: “com es fa per ser feliç?”

3. Federico se serveix d’un fragment del Faust de Goëthe per respondre-li que ell, tot i que és un home cultivat, encara no ha aconseguit trobar la felicitat.

4. Escena basada en el conte popular xinès La fugida del pintor Notxa. Federico il·lustra a Antonietta la recerca de la felicitat explicant-li aquest conte, en el qual un gran pintor aconsegueix fugir de la presó on l’emperador l’ha tancat introduint-se en el quadre que ha pintat durant el captiveri, quadre que representa el paradís perdut de la infància.
Al final del conte, Antonietta i Federico fan el mateix que el pintor xinès i també fugen a través del quadre. Darrere el quadre s’amaga una nova realitat: el món del cinema. Es projecten escenes de diverses pel·lícules (Roma, città aperta, entre d’altres) i després del ball de Singin in the rain, l’espectador i els dos protagonistes se situen ja dins d'una pel·lícula concreta, als anys vint, i en un assaig de teatre d'una companyia independent.

5. Escena extreta de l’obra Sis personatges en cerca d'autor, de Pirandello. Antonietta i Federico passen a ser dos d’aquests sis personatges i per tant ja formen part de la ficció pròpiament dita. Segueixen amb interès l'assaig i les discussions sobre la veritat, la fantasia i la bogeria, fins que Federico es converteix en Vittorio Gassman i engega el seu famós soliloqui sobre el teatre.

6. Gran attore. Per la seva banda, Antonietta es transforma en una diva que parla en castellà i també reclama el seu moment de glòria recitant un fragment d’Eduardo De Filippo. Per primera vegada l’espectador veu Federico exercint de director.

7. Escena d’Otto e mezzo, relacionada amb la problemàtica que envolta la creació. Federico, a través del seu alter Guido Anselmi, expressa el seu famós dubte: “No, no és això... No sé què vull dir, però vull dir-ho igualment”. Una actriu diu a Federico el monòleg final de Sònia de L’oncle Vània; tot seguit, Antonietta diu el monòleg d’Hècuba de Hamlet i, com ell, decideix desemmascarar la realitat i transformar-la a través del teatre. Els actors, convertits ara en pallassos, aixequen la boca d'un antic teatre mentre invoquen la imaginació.

8. Fragment de Primera història d’Esther, del poeta català Salvador Espriu: uns nens es conjuren per fer teatre amb l’ajuda d’uns simples titelles.
Número dels pallassos.

9. Fragments de La Strada, números de Zampano.

10. El director Guido Anselmi torna a escena i, ple de dubtes, atura l’espectacle. Els actors, contrariats, miren de convèncer-lo creant diverses escenes (música de Vinicio Capossella), recordant pensaments de Fellini i d’Igmar Bergman (Fanny i Alexander) i fins i tot a través de reflexions escrites per ells mateixos.

11. Soave sia il vento, de Così fan tutte. Apareix a escena un cavall blanc, que podria ser la font d’inspiració de Guido Anselmi. Petit text de Litoral, de Wajdi Mouawad.

12. Llarg i emotiu poema de Vicent Andrés Estallés amb veu d’Ovidi Montllor. El poema en qüestió és un majestuós cant a la vida articulat a través de la fascinació que el poeta sent per Itàlia.

13. Després d'un número de circ i d'equilibris, apareixen a escena tot un seguit de personatges característics de l’univers fellinià. Finalment, després d’un ball d’ombres xinesques, Guido/Federico és visitat pels fantasmes de la seva infantesa (pare i mare, desdoblada en la pròpia Antonietta), els quals parlen a través de textos de Mouawad (Litoral i Incendis), del poeta espanyol Gil de Biedma i de Sèneca.

14. Guido Anselmi arriba a Cinecittà per rodar la seva pel·lícula, però se sent molt pressionat i sembla que no se'n surt. Enmig d’aquest desordre físic i mental tornen a aparèixer les figures dels fantasmes dels seus pares: escena d’Otto e mezzo, allargada amb textos de Mouawad i de Marc Antoni Broggi (pare del director de 28 i mig). Després dels dubtes, finalment Guido referma la seva voluntat de crear alguna cosa que ajudi a tothom, inclòs ell mateix, a trobar la felicitat i a encarar la mort.
Apareix Marcello Mastroianni, i Guido Anselmi aconsegueix gravar una petita escena d’Otto e mezzo.

15. Escena basada en un fragment de la novel·la Tonio Kröger, de Thomas Mann. Reflexió sobre la problemàtica que envolta l'art i l'artista, un ésser que per definició no encaixa en la societat convencional.

16. Escena que reprodueix íntegrament la trobada entre Marcello Mastroianni i Claudia Cardinale a Otto e mezzo. Entremig, un petit parèntesi per a la Saraghina, un altre cop en clau de record d’infància.

17. Final. L'actriu Antonietta/Claudia surt del seu personatge i diu un text que resumeix les pors i els neguits que devia sentir Federico Fellini en el moment de rodar Otto e mezzo. Mentrestant, al fons de l’escenari, el mateix Fellini obre una capsa de música. De la capsa en surt l’última escena d’Otto e mezzo i tots els actors formen una corrua al ritme de la música de Nino Rota.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…