Ves al contingut principal

Reblar el clau

(Reflexions després de llegir: Qui més hi ha a 28 i mig?)

Amiga Mercè,

He llegit amb gran interès la teva anàlisi calderiana de l’obra 28 i mig. Quin encert! Jo no li vaig saber veure, però llegint-te, m’hi has fet pensar i hi estic força d’acord,  però no en tot,  ja que 28 i mig està molt mediatitzada per la cultura italiana, sinó a què ve “El viatge a Itàlia” del gran malabarista de Burjassot en veu del plorat Ovidi Montllor? Algú, intel·ligent per cert i sàvia ja que em sembla que va ser una poetessa, no dic noms per por d’equivocar-me, va dir que no som el que mengem, sinó el que llegim! I l’Oriol Broggi, en Jeroni Rubió, i tot l’equip de La Perla així ens ho demostren en aquesta obra. Com també ho deuen fer molts espectadors i tu i jo, ara, en aquests escrits.

         













A part del que dius, i de tot el que es viu en veure l’obra, jo hi vaig trobar l’Ítalo Calvino, aquell gran escriptor que ens va proposar de viure a dalt d’un arbre per tal de mirar-nos la vida d’una altra manera. I això, per a mi, és el que fa la gent de La Perla amb aquesta obra, ens ofereix una altra manera de fer, de veure i de viure el teatre. 28 i mig, pot agradar més o menys, però no deixarà a ningú indiferent i crec que és un moment clau en la vida d’aquesta companyia. Els que ens considerem “Perla” – que no perles – hem anat incorporant a la nostra cultura teatral: la sorra, la música, els cants, els canvis de personatges, que un globus d’IKEA sigui la lluna i que Hamlet fumi assegut en un banc... Però ara, amiga meva, és tota una altra cosa, ara és un acte de creació pròpia que no té camí de retorn, per tant que esmolin bé les eines perquè el nivell d’exigència, ells ho han volgut així, serà molt alt.

Per acabar només em queda felicitar a tota la “troupe 29” pel seu gran fer i agrair-los el plaer que ens proporcionen. I a tu, demanar-te perdó perquè et robo el teu final de carta i me’l faig meu: “Tornaré a veure 28 i mig perquè sospito que encara no he vist tot el que hi ha a dins”.

Anna Folch Bartroli

Espectadora i sòcia de l'#AsSocPerla 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…