dimarts, 24 de març de 2015

“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi

Maria Nunes inclou la frase del títol en un article sobre Una giornata particolare. Un text analític i crític que parla sobre aquesta Giornata que, després de molt de temps desitjant-la, per fi ha arribat al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Us en deixem un fragment; si voleu llegir l'article sencer, ho podeu fer aquí

Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador.
El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia Cisteró sense l’exageració caricaturesca de què peca la portera del film, és circumstancial però important per indicar el context social imperant. De fet, representa tota una massa que segueix cegament unes consignes ideològiques i polítiques  que prometen prosperitat fictícia i un pa tan negre com les camises i les consciències, a un alt preu per a les llibertats i la dignitat. De la seva actitud, com de la de l’Antonietta, amb el seu àlbum de retalls de diari i de frases del Duce, se’n podria concloure, com en la cèlebre frase, que perquè triomfi el mal, n’hi ha prou amb què les persones de bé no facin res.


Pel que fa els mots, Una giornata particolare ens convida a assistir a la fusió dels soliloquis de dues ànimes tristes en un diàleg intens. Els mots són summament importants, però no ho són menys els silencis. La versió de la Giornata que ens ofereix La Perla és plena de silencis. Aquesta és una diferència significativa respecte l’original d’Ettore Scola, on, al llarg de tota la pel·lícula, les proclames eixordadores de la ràdio tapen els silencis i gairebé ni deixen sentir les paraules dels protagonistes. És evident que la intenció d’Scola era la de donar un enorme pes polític al seu film i transmetre físicament una sensació aclaparadora d’opressió. Crec però que un dels molts encerts de la versió de La Perla és precisament la utilització del silenci com un element dramàtic de pes. Els  silencis poden crear per si sols tensió dramàtica, més en aquest cas que són plens d’un significat que impacta l’espectador fins a corprendre’l. Les paraules van fluint lentament a mesura que els personatges van assimilant la perplexitat que els causen les situacions i els fets que es van succeint. Resulten esplèndides les paraules mig dites que la veu comença i que, després de quedar en suspens uns segons, el cos acaba de pronunciar. Com un dolor de part, l’Antonieta deslliura la seva humiliació i les seves frustracions tapades pel davantal de mestressa de casa resignada. Aquest mateix davantal ideològic d’admiració vers el Duce amb què li resulta còmode seguir el corrent i no qüestionar-se res, fins que en Gabriele li qüestiona les seves suposades certeses. És impagable la deliciosa escena de la rumba amb què li mostra la possibilitat de viure a un altre ritme, marcant un altre compàs. Metafòrica com l’escena al terrat entre els llençols que els oculten darrera una tela que només cal alçar per trobar l’altre. Catarsi momentània d’éssers que arrosseguen el dolor de la solitud i la humiliació enmig una jornada molt particular que segueix el seu curs inexorablement.


Fotografia de David Ruano













dilluns, 16 de març de 2015

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?”

Sofia Loren, Anna Lizaran, i ara Clara Segura. Tres grans actrius que han donat vida a l'Antonietta, aquesta dona atrapada com un ocell en una gàbia però que, en un dia molt especial, permet que la seva vida canviï, ni que sigui per unes hores. L'Antonietta de la nostra Giornata, Clara Segura, ens parla sobre la seva visió del personatge:

L’abril del 1932, Clara Petacci es creua amb Mussolini que anava conduint el seu Alfa Romeo. Fascinada pel mite del dictador, decideix seguir-lo, apropar-se i presentar-se. “Mai oblidaré aquest instant sublim i meravellós”. A partir d’aquí començarà una llarga i intensa relació amb Il Duce, que la portarà 13 anys més tard a ser assassinada. 
L’Antonietta Tiberi, fascinada també per Mussolini, no és ni de bon tros aquesta dona impulsiva, decidida, i ambiciosa. És una dona atrapada, infeliçment casada, i mare de sis fills. L’antiheroïna. Una dona que no s’ha plantejat mai que la vida pot ser diferent, sigui tant per l’educació que ha rebut, com per les directrius del règim feixista. Que difícil no jutjar-la, amb la perspectiva històrica d’uns fets tan pròxims.. I que bonic i real veure a escena personatges d’una senzillesa aparent i alhora rics en una sensibilitat amagada. Les hores que passarà amb el Gabriele, malgrat el vertigen de sentiments que ell generarà en ella, faran que si més no, per uns instants, pugui obrir els ulls que duia mig tancats per la por. 

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?” (Quina sort que tinc que cada nit me’l demanis, Pablo…)

Ai, que bé que s’està aquí,… Oriol, Màrcia i Perla.
Clara Segura


Fotografia de David Ruano
Fotografia de David Ruano

dijous, 5 de març de 2015

Matisos

Cada cop ens hi acostem més, cada vegada més a prop... Poc a poc es va coent aquesta Giornata tan nostra, tan especial. I l'Oriol Broggi ho descriu així: 


“En aquella època encara vivíem a Nàpols"... i aleshores a mi se'm fa un nuset a la panxa. Perquè en aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre, pels matisos dels actors, els sons, les llums, una música, un jersei, un tros de fusta, una roba estesa... Una frase com aquesta, que em porta a casa dels Cupiello, sense ells saber-ho, em fa plorar. I miro com el Pablo escolta, i com la Clara plora, i la Màrcia al meu costat, esperant aparèixer a escena. I sóc feliç. Aquest potent món del cinema, confós amb el món del teatre, i commovent les nostres vides, èpiques de tan quotidianes, de tan miserables, de "...tan pobres com som". Sí, hem tornat amb vosaltres, amics, per explicar-vos aquesta nova història, i tots estem contents i feliços, i tristos i desesperats alhora. 

Oriol Broggi


















Foto: David Ruano