Passa al contingut principal

Adiós a la infancia, metodologia de treball


















Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.

D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa.

A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit.

Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.

Mai havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible. Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar que aquesta traïció sigui el més honesta possible.

La dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència. En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents, a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem permès alguna llicència que altra.

Ens fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.

Pau Miró


Comentaris

  1. Sóc un noi de familia obrera criat al Guinardó. Allà, entre places i carrers muntanya amunt recordo que a casa hi havia pocs llibres però sempre em va quedar la imatge de "Si te dicen que caí" i "Ronda del Guinardó", envoltats d'altres publicacions. Llegir a Marsé és tornar a la meva infancia a la Placa del Guinardó on ionquis, venedors de gelats, lladres de motos, accidents a la cruïlla, la cabina de telèfon amb el vidre sempre trencat, mares xerrant, berbenes de Sant Joan, una nevada, un gallego, el bar Varsòvia, la bodega, l'escot d'una perruquera i criatures jugant a caniques formen part d'aquest univers que a Barcelona gairebé ha desaparegut. Gràcies Juan!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

larealitat29

La Perla 29 fa un grapat d’anys que no para de fer coses. Més que pensar, fem... i a base de fer ens hem anat construint com a ens real, que existeix, que ha sabut organitzar un gran equip fix i un grandíssim equip de col.laboradors.   Afiançant i treballant dia a dia un espai teatral per a la ciutat de Barcelona, dins del nostre petit país. Construït amb cada projecte una manera de fer, una imatge, que ens identifica amb una manera d’entendre el teatre i la cultura. Procurant una bona relació amb tot el territori, a través de les gires i les col·laboracions puntuals. Buscant sempre anar més enllà i creuar les fronteres del nostre ecosistema, a Espanya i a la resta del món. Aglutinant espectadors i engendrant una associació d’espectadors entorn al nostre projecte. Avui La Perla és una realitat. Som una realitat. Existim. Som aquí, som reals.    A vegades pensem que ens podríem definir així, com una realitat que existeix, que és aquí malgrat les difi...