Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers. I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret.
La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en La Lleialtat de debò, sense disseny: l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i familiar ens insinua, sense dir-ho - “Passeu, passeu”: músics amb bigotet i arreglat de cabells dels anys 50 ens conviden a ballar a “l’agarrado” i dediquen alguna “peça” a una noia que festeja... Ja som a l’arrel, tanquen portes i, com si res, es queden unes personatges de l’època a la pista de ball on es descabdella la memòria d’un noi del barri de Gràcia, Joan Marsé que remou la duresa d’un temps de precarietat a molts nivells, però no pas de companyonia, d’amistat. La Perla29 ho havia de fer.
Tot el que veiem i sentim era escrit, llegit i divulgat però ara s’enfila i té sentit en el per què es va escriure i on, i en època que encara que volguéssim no hauríem d’oblidar. Monòlegs corprenents i diàlegs reveladors. Alícia Pérez , estricte en la naturalitat de cada paraula, de cada accent, de cada gest. La bonhomia esplèndida de Xicu Masó, el drama de la inseguretat que expressa tan bé Jordi Figueras. Mentre s’obren històries íntimes, els músics pugen i baixen de l’escenari i participen en el “ball” de personatges. Jaume Sisa ho amalgama tot com només ell ho podia fer. La veritat del noi Juan Marsé es mostra descarnada i la música dóna, contínuament, un so escaient i no ens deixa fins al final... Un musical? No pas, sinó el que és i pot fer la música a la vida quotidiana.
Un equip fusionat d’actors que es desdoblen magistralment: admirable la versatilitat de Xavier Ricart .
En sortir de la Cooperativa La Lleialtat reprenem, amb més elements, la versió actual de la nostra llibertat personal i col•lectiva. Tocar de peus a terra per agafar impuls.
Estam un pèl aclaparats. La intensitat i diversitat del què s’hi convida a viure, demanaria un petit descans – podríem tornar a ballar una estona, entremig, que ens ha agradat molt- o potser uns abreujaments de l’exposició narrativa del personatge protagonista, tan ben assumit per l’actor Oriol Guinart.
Mercè Voltas, espectadora de La Perla 29
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada