Ves al contingut principal

La força de la veritat interna















Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers.  I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure  i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret.

La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en  La Lleialtat de debò, sense disseny:  l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i familiar ens insinua, sense dir-ho - “Passeu, passeu”: músics amb bigotet i arreglat de cabells dels anys 50 ens conviden a ballar a “l’agarrado”  i dediquen alguna “peça” a una noia que festeja...  Ja  som a l’arrel, tanquen portes i, com si res, es queden unes personatges de l’època  a la pista de ball on es descabdella la memòria d’un noi del barri de Gràcia, Joan Marsé que remou la duresa d’un temps de precarietat a molts nivells, però no pas de companyonia, d’amistat.  La Perla29 ho havia de fer.

Tot el que veiem i sentim era escrit, llegit i divulgat però ara s’enfila i té sentit en el per què es va escriure i on, i en època que encara que volguéssim no hauríem d’oblidar. Monòlegs corprenents i diàlegs reveladors. Alícia Pérez , estricte en la naturalitat de cada paraula, de cada accent, de cada gest. La bonhomia esplèndida de Xicu Masó, el drama de la inseguretat que expressa tan bé Jordi Figueras.  Mentre s’obren històries íntimes, els músics pugen i baixen de l’escenari i participen  en el “ball” de personatges. Jaume Sisa ho amalgama tot com només ell ho podia fer. La veritat del noi Juan Marsé es mostra descarnada i la música dóna, contínuament, un so escaient i no ens deixa fins al final... Un musical? No pas, sinó el que és i pot fer la música a la vida quotidiana.

Un equip fusionat d’actors que es desdoblen magistralment: admirable la versatilitat de Xavier Ricart .
En sortir de la Cooperativa La Lleialtat reprenem, amb més elements, la versió actual de la nostra llibertat personal i col•lectiva. Tocar de peus a terra per agafar impuls. 
Estam un pèl aclaparats. La intensitat i diversitat del què s’hi convida a viure,  demanaria  un petit descans – podríem  tornar a ballar una estona, entremig, que ens ha agradat molt- o potser uns abreujaments de l’exposició narrativa del personatge protagonista, tan ben assumit per l’actor Oriol Guinart.

Mercè Voltas, espectadora de La Perla 29 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…