Ves al contingut principal

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 4

Ei bones!


4/ A mi d'entrada em sembla que està bé qüestionar lo de les dues grades. D'una banda ho veig complicat, i de l'altra realment no sé si s'aconsegueix l'efecte de comunitat del Lecat i del creuament de camins que deia l'Oriol. Potser caldria arrencar tot el pati de butaques i redistribuir totalment el públic per aconseguir-ho.... però em penso que això sí que deu ser car!


6/ Era l'Oriol o el Sebas que parlava un dia de fer una mega-escenografia a la biblio que fos com una espècie de duna gegant que venia des del fons i anava baixant? Amb una mena d'estructura de base? Suposo que quan dius sorra vomitada deu ser això no... A mi això m'encanta molt. Té moltes possibilitats, molt suggerent. Ens porta a un lloc nou.  
Em sembla brutal l'entrada al voltant de l'escriptori. Ja instal·la l'atmosfera de tota l'obra.


3/ També qüestionaria delicadament el tema de la projecció. No podríem fer un gran quadre pintat? O substituir la foto per actors quiets dins d'un marc buit? Crec que ens envia en una direcció diferent a la sorra, l'aigua, l'escriptori, els incendis. És una època on no hi ha mòbils, on les coses deixen de funcionar, un temps a part, i la projecció és massa del present, massa contemporània.


2/ Estic d'acord que el millor lloc per fer-hi la projecció és un tul. Però separar present i passat de manera tan clara...  Els espectadors poden posar tul entre una cosa i altra?


Veig que he proposat de treure moltes coses...
Abraçada,
Ferran



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…