Ves al contingut principal

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 4

Ei bones!


4/ A mi d'entrada em sembla que està bé qüestionar lo de les dues grades. D'una banda ho veig complicat, i de l'altra realment no sé si s'aconsegueix l'efecte de comunitat del Lecat i del creuament de camins que deia l'Oriol. Potser caldria arrencar tot el pati de butaques i redistribuir totalment el públic per aconseguir-ho.... però em penso que això sí que deu ser car!


6/ Era l'Oriol o el Sebas que parlava un dia de fer una mega-escenografia a la biblio que fos com una espècie de duna gegant que venia des del fons i anava baixant? Amb una mena d'estructura de base? Suposo que quan dius sorra vomitada deu ser això no... A mi això m'encanta molt. Té moltes possibilitats, molt suggerent. Ens porta a un lloc nou.  
Em sembla brutal l'entrada al voltant de l'escriptori. Ja instal·la l'atmosfera de tota l'obra.


3/ També qüestionaria delicadament el tema de la projecció. No podríem fer un gran quadre pintat? O substituir la foto per actors quiets dins d'un marc buit? Crec que ens envia en una direcció diferent a la sorra, l'aigua, l'escriptori, els incendis. És una època on no hi ha mòbils, on les coses deixen de funcionar, un temps a part, i la projecció és massa del present, massa contemporània.


2/ Estic d'acord que el millor lloc per fer-hi la projecció és un tul. Però separar present i passat de manera tan clara...  Els espectadors poden posar tul entre una cosa i altra?


Veig que he proposat de treure moltes coses...
Abraçada,
Ferran



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…