Ves al contingut principal

Dones que ballen soles

L’obra

En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost, en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost. Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya. 

Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la més oberta i divertida; Agnes i Chris, les dues enamorades del mateix home, el baliga-balaga d’en Gerry fins a la tendra i limitada Rose, tots junts ben encaixats conformen una tesi: la frustració, la desil·lusió i la impossibilitat d’un futur millor, segons les circumstàncies en les quals els ha tocat viure.

Bito Cels













La representació
Dansa d’agost sembla una obra senzilla que flueix com un riu encalmat i lent, però no ho és; a dins d’aquest riu silent hi ha infinitat d’aigües subterrànies que no poden ser dites amb paraules, s’han de mostrar amb el gest, l’expressió, la mirada: un dit alçat, un mitjó al garró, un drap que escampa no saps ben bé què, una aproximació interrogativa a una creu... Tot conforma aquest món intimista i emocional de les germanes Mundy. I això només es pot transmetre a l’espectador amb una direcció acurada i una interpretació d’alt nivell. 

En Ferran Utzet i en Marc Serra aconsegueixen des del primer moment involucrar al públic dins del món Mundy per mitjà d’una escenografia senzilla i d’una il·luminació ambarina delicada. Aquesta història no es pot explicar amb grans focus, a plena llum, no, ha de ser com tot, íntim i subtil. Gran encert, també, en delimitar els espais de la casa i el jardí, poques vegades els homes traspassen el llindar de la casa, gairebé sempre les seves escenes són fora, a dins és el món de les dones. Dues escenes, una al primer acte i l’altra al segon són els moment més culminants de l’obra. La primera és quan la Maggie es pinta la cara amb farina i comença a picar fort amb el peu i enceta un ball embogit on involucra les seves germanes. I les Mundy es deixen anar i ballen i criden i ballen en substitució de la dansa de la Lughnasa que tan desitgen però de la qual saben que no hi aniran. I l’altra és el moment d’intercanvi de barrets entre dels dos homes. Un intercanvi de dos móns, el real i l’il·lusori, en Jack acceptant la realitat on ha de viure i en Gerry somiant amb la utopia d’uns  ideals de llibertat i democràcia. 

Les interpretacions són excepcionals, tant corals com individuals. Extraordinàries les actrius per mostrar-nos els seus anhels impossibles. I extraordinaris els actors en exposar els seus fracassos. Fins el Marconi té un paper destacat, quin encert la vitalitat d’aquest objecte, metàfora impagable de la vida d’aquesta gent. 

I així s’arriba a l’escena final, quadres plàstics, immòbils, dolorosos, d’una emotivitat exquisida, que fan saltar les llàgrimes, d’aquestes cinc dones que intenten sobreviure ballant soles.      


Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona, març 2016     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…