Passa al contingut principal

Dones que ballen soles

L’obra

En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost, en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost. Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya. 

Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la més oberta i divertida; Agnes i Chris, les dues enamorades del mateix home, el baliga-balaga d’en Gerry fins a la tendra i limitada Rose, tots junts ben encaixats conformen una tesi: la frustració, la desil·lusió i la impossibilitat d’un futur millor, segons les circumstàncies en les quals els ha tocat viure.

Bito Cels













La representació
Dansa d’agost sembla una obra senzilla que flueix com un riu encalmat i lent, però no ho és; a dins d’aquest riu silent hi ha infinitat d’aigües subterrànies que no poden ser dites amb paraules, s’han de mostrar amb el gest, l’expressió, la mirada: un dit alçat, un mitjó al garró, un drap que escampa no saps ben bé què, una aproximació interrogativa a una creu... Tot conforma aquest món intimista i emocional de les germanes Mundy. I això només es pot transmetre a l’espectador amb una direcció acurada i una interpretació d’alt nivell. 

En Ferran Utzet i en Marc Serra aconsegueixen des del primer moment involucrar al públic dins del món Mundy per mitjà d’una escenografia senzilla i d’una il·luminació ambarina delicada. Aquesta història no es pot explicar amb grans focus, a plena llum, no, ha de ser com tot, íntim i subtil. Gran encert, també, en delimitar els espais de la casa i el jardí, poques vegades els homes traspassen el llindar de la casa, gairebé sempre les seves escenes són fora, a dins és el món de les dones. Dues escenes, una al primer acte i l’altra al segon són els moment més culminants de l’obra. La primera és quan la Maggie es pinta la cara amb farina i comença a picar fort amb el peu i enceta un ball embogit on involucra les seves germanes. I les Mundy es deixen anar i ballen i criden i ballen en substitució de la dansa de la Lughnasa que tan desitgen però de la qual saben que no hi aniran. I l’altra és el moment d’intercanvi de barrets entre dels dos homes. Un intercanvi de dos móns, el real i l’il·lusori, en Jack acceptant la realitat on ha de viure i en Gerry somiant amb la utopia d’uns  ideals de llibertat i democràcia. 

Les interpretacions són excepcionals, tant corals com individuals. Extraordinàries les actrius per mostrar-nos els seus anhels impossibles. I extraordinaris els actors en exposar els seus fracassos. Fins el Marconi té un paper destacat, quin encert la vitalitat d’aquest objecte, metàfora impagable de la vida d’aquesta gent. 

I així s’arriba a l’escena final, quadres plàstics, immòbils, dolorosos, d’una emotivitat exquisida, que fan saltar les llàgrimes, d’aquestes cinc dones que intenten sobreviure ballant soles.      


Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona, març 2016     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…