Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29
Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.
Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa.
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.
Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al voltant d’una síl·laba, d’una respiració: primer hi ha una lletra, després una síl·laba, una paraula, una frase, un rèplica, una escena, un acte, una obra, un conjunt d’obres: una temporada.
Un actor no només diu una paraula, fa un silenci, després pronuncia una frase, i entre unes quantes una idea, en uns escena... en una obra, en una temporada de teatre... Pensar el teatre per temporades és molt més: ajuntar paraules, frases, escenes, actes, primeres o segones parts, obres, i més obres, fins a fer una mena de tot: una mena de pila de coses, com qui fa un foc de St. Joan. I aleshores ho cremes tot de cop, i et venen ganes d’abraçar a qui tens a prop.
La Perla 29 es pensa a ella mateixa talment així. La Perla 29 existeix per fer alguna cosa més que unes obres sueltes. És un recorregut. I aquesta és la nostra força, i és una cosa important perquè vol fer coses importants, i inclús més grans si fos possible.
Però tenim un límit; ho sabem. No som un gran teatre públic, però tenim voluntat de teatre públic. Voldríem ser més del que som, a nivell d’activitat, i busquem sempre treure el màxim partit del que fem.
Barrejar la idea d’allò públic (teatre que mira i forma part d’una cultura), d’allò privat (som una empresa privada) i d’allò col•lectiu (sumant la unió i la força de gent que participa del projecte) ens ha permès arribar fins on som.
Crec que podem dir que hem creat un model en quant a gestió i a forma artística. Que s’ha fet fort ell sol, com a model. I ho hem fet amb el nostre esforç. Amb la col·laboració de molts, sí, que han sumat la seva generositat. (Perquè cal treballar aportant molta generositat, no treballar per tu sinó pels altres, però al capdavall és això, sempre, el que fa un actor a escena), però sense rebre regals, sinó guanyant-se ajudes.
I ara arribem a ser on som: molt més petits que els grans teatres nacionals, com deia, però podent parlar-hi de tu a tu. A nivell de gestió i a nivell de resultats. Tenim una forma de fer que ha arribat a l’edat adulta.
I dic tot això, perquè sento que aquest any hem fet una revolució interna. Aquest any, potser no s’ha notat prou, hem arriscat molt i molt. Hem aparcat una mica els grans textos, el teatre de repertori, que ens havia permès arribar fins on som. Ara ja tenim una posició, un nom, i una estètica pròpies. I malgrat tot, o justament per això, hem sentit la necessitat de buscar noves formes, noves maneres. És el que hem fet. Amb Al nostre gust, amb Els cors purs, i amb Caïm i Abel, mentre seguíem amb Dansa d’agost.
Amb aquestes tres concretament, hem sentit que hem fet un pas al buit, i a traves del risc hem accedit a la innovació del nostre teatre, de nosaltres mateixos, i una mica de tots. He trobat molt i molt significatiu el paper de la crítica teatral davant d’aquests processos, i llegir la reacció, favorable i desfavorable, m’ha permès acabar del tot aquest procés de renovació, iniciat en cada nou muntatge.
-------
La cultura és realment alguna cosa que pot acabar canviant el món.
N'estem encara convençuts. Estem aquí per explicar, i explicant-nos a nosaltres mateixos, podem explicar el món. No és una cultura "pensada per sortir a la primera plana”, de façana, i no ens sentim còmodes al nostre petit circ mediàtic. La grandesa de l’artista, i de l’espectador que assisteix al teatre, és una mateixa grandesa que està orgullosa de sentir-se part d’un procés complex.
Si per un costat som petits, també som més lliures. I la força d’una persona que juga a fer-se Artista, des del seu ofici (el seu ofici estimat), és una força immensa.
Aquest any, com dèiem abans, hem tingut ensopegades de públic, perquè hem arriscat molt, capgirant el nostre llenguatge, i desempallegant-nos de la obligació de triomfar. Ens faltava això per créixer artísticament. Ens faltava ser lliures del nostre propi llenguatge.
I també hi ha alguna cosa de canvi, com dir-ho, quasi bé de cicle, de generació. Hi ha com alguna cosa que et fa preguntar-te si continues tenint coses a dir.
Hi ha uns moments difícils en què et preguntes si allò que tenies per dir, acumulat des de la infància -quasi-, s’ha esgotat, o ja ha sortit del tot. I et preguntes si fins ara les coses han sortit soles. I és per això que era important crear cercles més grans: equip de treball, organització forta per ella mateixa, personalitats diverses, caràcters forts, actors forts ells mateixos, directors joves amb energia, que porten les seves idees a partir de les que han anat vivint i mastegant, dels anys passats a dins de La Perla. Ens faltaria obrir-nos més, però altre cop topem amb els recursos...
----
Aquest any l'encarem amb entusiasme. I de la mateixa que deia que l’anterior curs ha estat de provar i de qüestionar el nostre llenguatge, aquest que ara ha de venir el voldria presentar com una reafirmació, agafant el que hem estat fins ara, i d’alguna manera refundar-nos (si és que això és possible).
Des de sempre, cada pas que fas amb una estructura com la nostra, cada pas que fa un grup com el nostre, amb la seva carrera artística, és un re-afirmament.
Què hem aconseguit? Què hem fet durant aquests anys a Barcelona i a Catalunya?
Tot el que hem fet ho hem fet sols, amb orgull i amb molt esforç. Però sols. Ningú ens ha regalat gaire res. Hem tingut complicitats, sí, però sempre després d'haver demostrat alguna cosa. Qui sols? Doncs els que veieu ara aquí, i aquells a qui representem. Artistes i gestors. Molts avui no hi son, perquè tenen altres projectes, però que estan representats. Gràcies als actors, als tècnics, hem pogut fer això.
I què es això? Doncs una manera de fer teatre, que és una manera de fer un país. País, en un sentit social, cultural, no en un sentit nacional. Una manera de fer teatre, que porta a una estètica, un art, una tècnica, un ofici, una crònica, una eina de canvi, un treball col·lectiu, un risc estètic i escènic, un llenguatge en evolució.
Una manera de mirar el món. Una manera d'escoltar. Escoltar fent servir els llenguatges que no són pròpiament el nostre.
Heu vist el moment que vivim? Dies foscos per l'Europa que els nostres avis van començar a construir i que els nostres germans grans han malmès tontament. I què hem de fer? Doncs cultura: parlar, escoltar, enfocar, mirar, veure què passa i explicar.
Cultura en majúscules escrita en minúscules.
Aquí a La Perla, a la Biblioteca, ens hem convertit en un teatre imprescindible, que té intacte la il·lusió, i ho sap transmetre, que tot s'ho ha guanyat a pols, i no té només una façana sinó uns fonaments sòlids. Me n'he adonat del tot ara que hem desaccelerat una mica mentre buscàvem noves formes. A vegades, mirant al nostre voltant no ho sabem veure. A vegades no saps veure que allò que hi ha aquí és una cosa molt gran. Espero que els gestors que vénen en siguin conscients. Perquè en política cultural és molt i molt fàcil destruir allò que està fet. I hi ha molta miopia, i a la mínima t’ho pots carregar tot. La cultura és allò més preciós que tenim, i allò més complex, encara que no ho sapiguem. És allò pel que construïm escoles, hospitals, estructures d’estat, exèrcits, avions militars disposats a protegir-la. Aixequem tanques i fronteres per protegir la cultura, i també ens oblidem de mimar-la. D’estar-ne orgullosos.
I felicitat, vida, alegria... “Res no és mesquí ni cap hora és Isarda...”
I ens hem fet grans,... ha passat el temps,... i seguim aquí. I ens torna a venir al cap aquell poema:
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.
Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa.
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.
Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al voltant d’una síl·laba, d’una respiració: primer hi ha una lletra, després una síl·laba, una paraula, una frase, un rèplica, una escena, un acte, una obra, un conjunt d’obres: una temporada.
Un actor no només diu una paraula, fa un silenci, després pronuncia una frase, i entre unes quantes una idea, en uns escena... en una obra, en una temporada de teatre... Pensar el teatre per temporades és molt més: ajuntar paraules, frases, escenes, actes, primeres o segones parts, obres, i més obres, fins a fer una mena de tot: una mena de pila de coses, com qui fa un foc de St. Joan. I aleshores ho cremes tot de cop, i et venen ganes d’abraçar a qui tens a prop.
La Perla 29 es pensa a ella mateixa talment així. La Perla 29 existeix per fer alguna cosa més que unes obres sueltes. És un recorregut. I aquesta és la nostra força, i és una cosa important perquè vol fer coses importants, i inclús més grans si fos possible.
Però tenim un límit; ho sabem. No som un gran teatre públic, però tenim voluntat de teatre públic. Voldríem ser més del que som, a nivell d’activitat, i busquem sempre treure el màxim partit del que fem.
Barrejar la idea d’allò públic (teatre que mira i forma part d’una cultura), d’allò privat (som una empresa privada) i d’allò col•lectiu (sumant la unió i la força de gent que participa del projecte) ens ha permès arribar fins on som.
Crec que podem dir que hem creat un model en quant a gestió i a forma artística. Que s’ha fet fort ell sol, com a model. I ho hem fet amb el nostre esforç. Amb la col·laboració de molts, sí, que han sumat la seva generositat. (Perquè cal treballar aportant molta generositat, no treballar per tu sinó pels altres, però al capdavall és això, sempre, el que fa un actor a escena), però sense rebre regals, sinó guanyant-se ajudes.
I ara arribem a ser on som: molt més petits que els grans teatres nacionals, com deia, però podent parlar-hi de tu a tu. A nivell de gestió i a nivell de resultats. Tenim una forma de fer que ha arribat a l’edat adulta.
I dic tot això, perquè sento que aquest any hem fet una revolució interna. Aquest any, potser no s’ha notat prou, hem arriscat molt i molt. Hem aparcat una mica els grans textos, el teatre de repertori, que ens havia permès arribar fins on som. Ara ja tenim una posició, un nom, i una estètica pròpies. I malgrat tot, o justament per això, hem sentit la necessitat de buscar noves formes, noves maneres. És el que hem fet. Amb Al nostre gust, amb Els cors purs, i amb Caïm i Abel, mentre seguíem amb Dansa d’agost.
Amb aquestes tres concretament, hem sentit que hem fet un pas al buit, i a traves del risc hem accedit a la innovació del nostre teatre, de nosaltres mateixos, i una mica de tots. He trobat molt i molt significatiu el paper de la crítica teatral davant d’aquests processos, i llegir la reacció, favorable i desfavorable, m’ha permès acabar del tot aquest procés de renovació, iniciat en cada nou muntatge.
-------
La cultura és realment alguna cosa que pot acabar canviant el món.
N'estem encara convençuts. Estem aquí per explicar, i explicant-nos a nosaltres mateixos, podem explicar el món. No és una cultura "pensada per sortir a la primera plana”, de façana, i no ens sentim còmodes al nostre petit circ mediàtic. La grandesa de l’artista, i de l’espectador que assisteix al teatre, és una mateixa grandesa que està orgullosa de sentir-se part d’un procés complex.
Si per un costat som petits, també som més lliures. I la força d’una persona que juga a fer-se Artista, des del seu ofici (el seu ofici estimat), és una força immensa.
Aquest any, com dèiem abans, hem tingut ensopegades de públic, perquè hem arriscat molt, capgirant el nostre llenguatge, i desempallegant-nos de la obligació de triomfar. Ens faltava això per créixer artísticament. Ens faltava ser lliures del nostre propi llenguatge.
I també hi ha alguna cosa de canvi, com dir-ho, quasi bé de cicle, de generació. Hi ha com alguna cosa que et fa preguntar-te si continues tenint coses a dir.
Hi ha uns moments difícils en què et preguntes si allò que tenies per dir, acumulat des de la infància -quasi-, s’ha esgotat, o ja ha sortit del tot. I et preguntes si fins ara les coses han sortit soles. I és per això que era important crear cercles més grans: equip de treball, organització forta per ella mateixa, personalitats diverses, caràcters forts, actors forts ells mateixos, directors joves amb energia, que porten les seves idees a partir de les que han anat vivint i mastegant, dels anys passats a dins de La Perla. Ens faltaria obrir-nos més, però altre cop topem amb els recursos...
----
Aquest any l'encarem amb entusiasme. I de la mateixa que deia que l’anterior curs ha estat de provar i de qüestionar el nostre llenguatge, aquest que ara ha de venir el voldria presentar com una reafirmació, agafant el que hem estat fins ara, i d’alguna manera refundar-nos (si és que això és possible).
Des de sempre, cada pas que fas amb una estructura com la nostra, cada pas que fa un grup com el nostre, amb la seva carrera artística, és un re-afirmament.
Què hem aconseguit? Què hem fet durant aquests anys a Barcelona i a Catalunya?
Tot el que hem fet ho hem fet sols, amb orgull i amb molt esforç. Però sols. Ningú ens ha regalat gaire res. Hem tingut complicitats, sí, però sempre després d'haver demostrat alguna cosa. Qui sols? Doncs els que veieu ara aquí, i aquells a qui representem. Artistes i gestors. Molts avui no hi son, perquè tenen altres projectes, però que estan representats. Gràcies als actors, als tècnics, hem pogut fer això.
I què es això? Doncs una manera de fer teatre, que és una manera de fer un país. País, en un sentit social, cultural, no en un sentit nacional. Una manera de fer teatre, que porta a una estètica, un art, una tècnica, un ofici, una crònica, una eina de canvi, un treball col·lectiu, un risc estètic i escènic, un llenguatge en evolució.
Una manera de mirar el món. Una manera d'escoltar. Escoltar fent servir els llenguatges que no són pròpiament el nostre.
Heu vist el moment que vivim? Dies foscos per l'Europa que els nostres avis van començar a construir i que els nostres germans grans han malmès tontament. I què hem de fer? Doncs cultura: parlar, escoltar, enfocar, mirar, veure què passa i explicar.
Cultura en majúscules escrita en minúscules.
Aquí a La Perla, a la Biblioteca, ens hem convertit en un teatre imprescindible, que té intacte la il·lusió, i ho sap transmetre, que tot s'ho ha guanyat a pols, i no té només una façana sinó uns fonaments sòlids. Me n'he adonat del tot ara que hem desaccelerat una mica mentre buscàvem noves formes. A vegades, mirant al nostre voltant no ho sabem veure. A vegades no saps veure que allò que hi ha aquí és una cosa molt gran. Espero que els gestors que vénen en siguin conscients. Perquè en política cultural és molt i molt fàcil destruir allò que està fet. I hi ha molta miopia, i a la mínima t’ho pots carregar tot. La cultura és allò més preciós que tenim, i allò més complex, encara que no ho sapiguem. És allò pel que construïm escoles, hospitals, estructures d’estat, exèrcits, avions militars disposats a protegir-la. Aixequem tanques i fronteres per protegir la cultura, i també ens oblidem de mimar-la. D’estar-ne orgullosos.
I felicitat, vida, alegria... “Res no és mesquí ni cap hora és Isarda...”
I ens hem fet grans,... ha passat el temps,... i seguim aquí. I ens torna a venir al cap aquell poema:
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Oriol Broggi
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada