Ves al contingut principal

Carta oberta “Als cors purs” de La Perla

Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea. Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador. 

Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que des de l’escenari en Broggi i el seu equip em proposàveu.

La primera sorpresa que em vaig endur va ser que els intèrprets narraven. Sí, m’estàveu narrant un sopar de Nadal que jo coneixia molt bé. El del conte Els morts de Joyce. Quina dificultat per vosaltres actors que havíeu de combinar la interpretació activa amb la narració passiva! I quina activitat mental que m’obligàveu a fer en construir dins meu, seqüència a seqüència, allò que m’arribava a través de les vostres paraules. Fantàstic! 

Ara bé, això es pot fer de moltes maneres, però, vosaltres, La Perla, no sou convencionals i vau optar per fer-ho d’una manera especial i gens senzilla, tot i que ho pugui semblar, crear poesia en moviment, fer volar l’amor, la passió, la gelosia, el dolor i la mort per sobre de tots nosaltres en un món imprecís. Quin terratrèmol emocional que em vau provocar i jo fidel a la vostra proposta em vaig deixar anar i em vaig incorporar a la meravellosa i delicada dansa. 

I de cop, vaig aterrar. Tot i ben lligat, estava en una altra època, en una altra situació i  en una altra història d’amor, la impossible d’en Beckett i la Mary. Ara era dins del conte Mary de Cork de Joseph Kessel. D’aquest autor no en sabia res. Gràcies, companys, per fer-me’l conèixer. I llavors vaig entrar en una altra mística, la de la guerra civil, la dels enfrontaments ideològics, la de Mary la revolucionària pro Varela, enfront de la del seu marit i pare del seu fill, Beckett partidari del pactista Collins. Una situació irreconciliable. I aquí ja no hi havia dansa, tot era foscor, batalla, sofriment, dolor, amor i mort... I aquí no em vaig elevar, al contrari em vaig arraulir i tremolar.

Quantes emocions en un parell d’hores. Però les meves preguntes no van acabar aquí. Em trobava davant d’un musical? Òbviament no era un musical a l’estil Hollywood, no, era tota una altra cosa. Un musical delicat que m’acaronava la carn.  Durant tota l’obra, dos elements em van embolcallar, la neu que floc a floc queia sobre el vius i els morts, i la música en directe que acompanyava aquestes dues històries amb cançons tradicionals irlandeses combinades amb d’altres de grans èxits actuals. Piano, guitarra, acordió, banjo, flauta... I veu humana! Què més podia demanar? Res! Un gaudi absolut! 

Acabo. No em vull fer pesada. Felicitats i una vegada més, gràcies. En sortir al carrer de l’Hospital, com era lògic, no nevava, llàstima! El miracle només era a dins del teatre.

Una abraçada,

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…