Ves al contingut principal

Carta oberta “Als cors purs” de La Perla

Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea. Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador. 

Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que des de l’escenari en Broggi i el seu equip em proposàveu.

La primera sorpresa que em vaig endur va ser que els intèrprets narraven. Sí, m’estàveu narrant un sopar de Nadal que jo coneixia molt bé. El del conte Els morts de Joyce. Quina dificultat per vosaltres actors que havíeu de combinar la interpretació activa amb la narració passiva! I quina activitat mental que m’obligàveu a fer en construir dins meu, seqüència a seqüència, allò que m’arribava a través de les vostres paraules. Fantàstic! 

Ara bé, això es pot fer de moltes maneres, però, vosaltres, La Perla, no sou convencionals i vau optar per fer-ho d’una manera especial i gens senzilla, tot i que ho pugui semblar, crear poesia en moviment, fer volar l’amor, la passió, la gelosia, el dolor i la mort per sobre de tots nosaltres en un món imprecís. Quin terratrèmol emocional que em vau provocar i jo fidel a la vostra proposta em vaig deixar anar i em vaig incorporar a la meravellosa i delicada dansa. 

I de cop, vaig aterrar. Tot i ben lligat, estava en una altra època, en una altra situació i  en una altra història d’amor, la impossible d’en Beckett i la Mary. Ara era dins del conte Mary de Cork de Joseph Kessel. D’aquest autor no en sabia res. Gràcies, companys, per fer-me’l conèixer. I llavors vaig entrar en una altra mística, la de la guerra civil, la dels enfrontaments ideològics, la de Mary la revolucionària pro Varela, enfront de la del seu marit i pare del seu fill, Beckett partidari del pactista Collins. Una situació irreconciliable. I aquí ja no hi havia dansa, tot era foscor, batalla, sofriment, dolor, amor i mort... I aquí no em vaig elevar, al contrari em vaig arraulir i tremolar.

Quantes emocions en un parell d’hores. Però les meves preguntes no van acabar aquí. Em trobava davant d’un musical? Òbviament no era un musical a l’estil Hollywood, no, era tota una altra cosa. Un musical delicat que m’acaronava la carn.  Durant tota l’obra, dos elements em van embolcallar, la neu que floc a floc queia sobre el vius i els morts, i la música en directe que acompanyava aquestes dues històries amb cançons tradicionals irlandeses combinades amb d’altres de grans èxits actuals. Piano, guitarra, acordió, banjo, flauta... I veu humana! Què més podia demanar? Res! Un gaudi absolut! 

Acabo. No em vull fer pesada. Felicitats i una vegada més, gràcies. En sortir al carrer de l’Hospital, com era lògic, no nevava, llàstima! El miracle només era a dins del teatre.

Una abraçada,

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…