Després de l'estrena d'"Un obús al cor" el passat 17 de novembre, rebem aquest escrit d'una espectadora.
Qui cregui que el dolor de l’infortuni s’instal·la al cor, s’equivoca, la patacada es rep a ple estómac i destroça les entranyes. I això és el que ens va passar al públic que el dimecres passat omplíem la sala gòtica dela Biblioteca
de Catalunya. Ho vaig comprovar quan acabada la funció i després dels
aplaudiments i els bravos, la gent no ens aixecàvem de la cadira. No marxàvem.
Durant uns minuts el silenci va planar per sobre nostre. No ens podíem moure,
eren tan intensos els sentiments que havíem viscut que ens calia un temps per
refer-nos.
Qui cregui que el dolor de l’infortuni s’instal·la al cor, s’equivoca, la patacada es rep a ple estómac i destroça les entranyes. I això és el que ens va passar al públic que el dimecres passat omplíem la sala gòtica de
Ara, el monòleg seria una altra cosa si l'embolcall que els dos directors l'Oriol Broggi i en Ferran Utzet ens ofereixen. L'obra està tractada amb amor, amb sensibilitat, amb tendresa: llums de coure, neu de confeti, trons i vent, cortina que corre i es descorre, cadira buida, plena, abric... I amb Arvo Pärt, Beethoven, i... bressolant el dolor del personatge. I, finalment, per a mi, la gran troballa: l'aigua. La pluja que tot ho neteja, que tot ho vivifica. L'aigua que en entrar en contacte amb la terra de la Biblioteca es transforma en olor de vida, l'única manera de vèncer la mort.
Anna Folch Bartrolí
#AsSocPerla sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada