Ves al contingut principal

Volar amb 'Els cors purs'


Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 

Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també les paraules volen, i amb elles les idees, i tot pot flotar davant nostre sense que ho trobem estrany. Per què Matisse pinta gent nua ballant sobre dos colors, o Marc Chagall dos enamorats sobrevolant la vida que passa, i ens podem posar a plorar sense motiu? Perquè ho trobem bonic, bell? O perquè ens explica alguna cosa que portem dins utilitzant una nova forma? 

Aquesta història de Cork, a la vella, convulsa, generosa, amable Irlanda, ens aterra al cor, tot d’una, i voldríem que no en marxés mai més. Vet aquí que Els cors purs és un conte que voldria ser un poema. Un conjunt d’imatges, de paraules, de música, davant vostre, dins vostre. Oriol Broggi


Comentaris

  1. Desconcertat amb la presentació de l'obra. Es diu que el text és de Joseph Kessel, però els primers 40 minuts (d'un total de 95) corresponen quasi bé textualment a l'extraordinari "Els morts" de Joyce. Malgrat això en tot el programa (ni a la web) no se'n fa cap referència (a Joyce). No caldria donar a cadascú el reconeixement que li pertoca? Qui no conegui l'obra de Joyce pot marxar del teatre creient que alguns dels millors moments i texts escoltats corresponen a qui no els ha escrit.

    ResponElimina
  2. Benvolgut/da,
    La veritat és que no vam tenir gens clar, fins al darrer moment, si l'adaptació d'Els morts de Joyce entraria o no en l'espectacle. Va ser una desició d'última hora, cosa que va fer impossible incloure-ho a la difusió. Per això vam fer un petit cartellet al hall del Romea explicant la procedència de la primera part de l'obra. Ens sap greu el desconcert que tot plegat hagi pogut causar. Fins aviat.

    ResponElimina
  3. Disculpeu, pero no ho trobo correcte. Cap indicació tampoc a la web? Cap inclusió al "text del director"? No vaig veure el "petit cartellet" al Romea, i dubto que ho vegi la major part dels espectadors. I dono per descomptat que "fins al darrer moment" deu ser com a mínim abans de començar el assajos (cas contrari, l'obra hauria quedat en menys de 50 minuts). Ho trobo molt per sota de la qualitat a què ens teniu acostumats. Agraeixo l'aclariment, en qualsevol cas. (Disculpeu la falta de firma al primer comentari, no vaig veure com posar-la en pujar-lo)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…