Ves al contingut principal

Cuidar un baobab

Mai havíem tocat el gènere musical fins ara. Però ha estat, i continua sent, una experiència fantàstica a compartir amb tots vosaltres. El tàndem Llàcer-Guix juntament amb Oriol Broggi ens ha permès dur a terme una producció amb el millor d’uns i altres. I l’ocasió s’ho mereixia: no és fàcil portar a escena una història com El Petit Príncep, coneguda arreu del món i traduïda a milers d'idiomes. Tothom en té el seu record, la seva idea, cadascú s’ha fet seu aquest clàssic d’Antoine de Saint-Exupéry. Sense trencar això, hem aconseguit fer aquest musical màgic d’El Petit Príncep perquè el gaudeixin per igual adults i nens. 



Us deixem amb un text de Marc Artigau, encarregat de la dramatúrgia de l'espectacle: 

Cuidar un baobab
S’ha de ser molt curós a l’hora d’aterrar a l’asteroide B 612 del Petit Príncep, perquè adaptar un clàssic universal com aquest significa envair, encara que sigui una mica, l’imaginari col·lectiu de tots nosaltres: la rosa dins la campana, el pou que canta, el borratxo, el fanaler, la serp, el xai dibuixat... Paisatges no només de la infància dels lectors sinó capítols que la majoria se saben molt propers i màgics. Per això la dramatúrgia ha intentat, en la mesura del possible, viatjar de planeta en planeta, enfilada als ocells com el nen, deixar-se domesticar, que diria la guineu, i ser un vehicle -el més subtil possible- pel trajecte del llibre a l’escenari. En paraules de Federico García Lorca, deixar que la poesia surti del llibre per fer-se de carn i ossos. 

L’estructura respon a tres parts o actes: la presentació del personatge, el Petit Príncep, a través dels ulls de l’aviador; després el viatge que fa per tots els planetes fins arribar al desert del Sàhara; i finalment el darrer acte, els últims dies que comparteix amb el pilot, fins al comiat. Intentar respectar l’esperit d’El Petit Príncep, la seva poètica ferotge i el seu poder en la metàfora, després de treballar-hi molt, un se n’adona que és com cuidar un baobab: s’ha de tenir paciència i constància i, aleshores, quan un creu que ja ha domesticat el text, descobreix que és al revés, és el text qui t’ha domesticat a tu.

Marc Artigau
Dramatúrgia i lletres





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…