Ves al contingut principal

Preparant La Presa - text de Ferran Utzet, director del muntatge

A l'Oriol i la Bet, amb agraïment.

Preparant la Presa... VIATGE PER IRLANDA

Després de tres muntatges com ajudant de direcció de l'Oriol Broggi - Natale in casa Cupiello, Electra i Questi Fantasmi- LaPerla29 m'ofereix una oportunitat extraordinària: dirigir La Presa, de Conor McPherson, una obra contemporània que transcorre íntegrament en un pub rural a la regió de Sligo, al nord-oest d'Irlanda. No trigo gaire a convèncer la meva amiga Julieta per anar a passar-hi uns dies d'agost. Per cercar imatges, olors, sensacions; per visitar els pubs, conèixer els clients habituals, entendre una mica més com és i com pensa la gent que habita aquesta Irlanda que hauré de recrear a la Biblioteca.
 
Aquest article resumeix algunes de les notes que vaig prendre durant aquest breu viatge d'ambientació teatral, sempre insuficient, sempre útil.


Faig temps a Dublín; encara queden unes hores perquè arribi la Julieta. Passejo distret, sense direcció; acabo arribant al riu. En una mena de barca - escenari, un concert de Guns 'n Roses, grup important de la meva adolescència rockera. Els veig igual que fa vint anys. Toquen les mateixes cançons, vesteixen les mateixes faldilles escoceses, llueixen els mateixos pentinats. Semblen atrapats en el temps. Una mica com els Jack, Jim, Brendan i Finbar de la Presa. Estancats.


***

Adaptant-nos com podem a conduir per l'esquerra sortim cap a Sligo (la B del mapa). Hem negociat un viatge de pubs i de penya-segats.

Sligo és la capital de la regió on, en un poble no perfectament determinat, transcorre La Presa. És la zona pobra del país: menys indústria, més atur, més masclisme, més folklore.

Irlanda és un país gran i poc habitat. La gent viu separada. A Sligo, més.


Els penya-segats: el resum perfecte del paisatge salvatge i melancòlic que anem trobant. A Irlanda la natura fa venir ganes de plorar.
***

Què sopen? A les cinc ja són al pub, i no en surten fins les onze, cruixits del tot. La socialització arriba, per nosaltres els llatins, amb el menjar. L'àpat és el nucli des d'on, des de la preparació fins a la sobretaula, s'organitza la trobada, la conversa, la festa. Aquí el menjar no és central, ni tan sols important -a Anglaterra, pel que he pogut veure, tampoc, i a Estats Units, pel que diuen, encara menys- La gana és simplement un problema a resoldre -com la calor o les ganes d'anar al lavabo -, i d'aquí la quantitat sorprenent de fast foods; per deixar de tenir gana cal atipar-se -i de pressa. La socialització no arriba amb el menjar, sinó amb la beguda.
***
El microcosmos del pub: tothom - gairebé sempre, només homes - assegut a la barra davant la seva cervesa. La mirada perduda, solitària; un ritual íntim, semblant al del fumador quan sembla que demani consell a la cigarreta. De cop, inesperadament, un esdeveniment: un comentari, una cançó, l'arribada d'un nou client. I es trenca la soledat autoimposada: sense transició visible, tothom xerra, s'expliquen històries, es riu, inclús es canta. La socialització de la que parlàvem! Després d'aquest interludi de felicitat compartida, que pot durar més o menys estona, torna el silenci. La cervesa, els pensaments, la nostàlgia. 

***
Els pubs que trobem no s'assemblen gens al pub franquícia que ha triomfat a les capitals del món. De la mateixa manera que a Itàlia les cafeteries no tenen per què tenir sacs de cafè ni aire d'antic magatzem, a Irlanda cada pub és diferent. Tots tenen barra, però poden no tenir mirall, o ser lluminosos i tenir les parets de color blanc, o no tenir dards.

Penso que és una idea important de cara al muntatge. Cercar una familiaritat amb el pub a través d'allò proper a nosaltres, més que no pas amb allò que conforma el tòpic. Actors catalans, amb accents forts: Osona, Ripoll. Un pub irlandès que tant pugui ser un pub irlandès com un bar del Pallars Sobirà com la cantina d'una peli del John Ford. Universalitat, sí,  però a partir de la localitat, d'allò reconeixible.
                                        
***

El poble -minúscul, perdut de la mà de déu, però amb quatre pubs oberts- es diu Manorhamilton. Entrem al primer que trobem i expliquem la història habitual: venim de Barcelona, treballem en una producció teatral que passa a Irlanda, en un pub concretament, i ens agradaria fer algunes fotos per
-Teniu algun carnet?
Aquesta pregunta és nova. No, crec que no porto cap carnet de La Perla a sobre.
-I aleshores com sé que no sou espies?
Bona pregunta. Espies. Però què hi podrien buscar dos espies a Manorhamilton, em pregunto? 

-Es igual. Si em puc fer una foto amb ella, després podeu fer les fotos que vulgueu.  
Miro el bar. Tenen les parets plenes de selles de muntar i ferradures. Es interessant...
La Julieta sospira i es sacrifica.
A la foto no es veuen els tentacles.
***

Es cert: especialment al nord-oest, als pubs no hi ha dones. El silenci que es fa quan la Julieta entra al pub -repetim l'experiment en diverses ocasions- és evident. I molt sovint el pub ja estava en silenci!
El Guillem -cap tècnic a La Perla i il·luminador de La Presa- tenia raó quan deia que  no és important que la Valerie, la nouvinguda al pub on maten el temps Jack, Jim, Brendan i Finbar, sigui de ciutat, i jove, i fina. Importa que és una dona. 

***

Ja a Barcelona, parlo amb el Manel Dueso, que va dirigir La Presa ja fa més de deu anys amb un èxit formidable. M'explica que ell  també va viatjar a Sligo, però que ho va fer un cop dirigit el muntatge. I que un dia va entrar en un pub i, reconeixent a la barra real els personatges que ell havia imaginat i construït amb els actors, va plorar. Hi eren tots, deia! En Jack, en Finbar, en Jim, en Brendan... Tots!

La Presa s'estrenarà a la Biblioteca el proper 23 de març a la Biblioteca de Catalunya


Comentaris

  1. Hola,

    Es molt bonic el que escrius, Ferran. Vaig estar a un dels dos assajos publics que es van fer la setmana passada. Crec que l´obra està molt ben encaminada. I em fa pensar en que aquestes coses només passen en aquests ambients sense pressa. Entres en una altra dimensió ben diferent de la vida de ciutat.

    Molta sort!

    M Rosa Paré

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…