Ves al contingut principal

Ferran Utzet presenta La presa de Conor McPherson




El poeta Joan Margarit -un home, com jo, a cavall entre la ciència i l'art- explica, a l'epíleg del seu llibre Càlcul d'Estructures, que la diferència entre la poesia i l'entreteniment és que de l'entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat, però que en acabar de llegir un poema ja no som els mateixos, ja que ha augmentat el nostre ordre interior. Sense ser pretensiós, m'agradaria que aquest efecte transformador el produís La Presa que estrenem el proper 24 de març. Aconseguir-ho seria, en primer lloc, continuar amb coherència la línea que, des de fa anys, marca amb excel·lència l'Oriol Broggi a La Perla29. Aconseguir-ho suposaria, també, estar a l'alçada d'un text que, sense cap mena de dubte, ja és un clàssic contemporani. Conor McPherson va escriure La Presa el 1997 amb només 26 anys, però no ho sembla: és un text d'una maduresa excepcional.

La història que explica és senzilla. L'acció té lloc al nord-oest d'Irlanda, en un pub rural on cada tarda maten el temps el mecànic Jack (Ramon Vila) i el seu ajudant Jim (Oscar Intente), fent petar la xerrada amb el cambrer Brendan (Armand Villén); els tres són solters. Però aquesta tarda és diferent: esperen la visita del fatxenda Finbar (Jordi Coromina), l'home de negocis del poble, propietari de diverses cases i d'un hotel. No vindrà sol: ha llogat una casa a una dona de Dublin, la Valerie (Montse Germán), que ha decidit instal·lar-se a la zona. I aquella tarda tots dos visitaran el pub d'en Brendan. La Valerie és una dona urbana, atractiva, simpàtica i accessible, i només arribar es converteix en el centre de les atencions dels habituals del pub, que busquen, cadascun a la seva manera, d'impressionar-la. La Valerie és el prototipus de dona que només podien somiar o veure a la televisió... i està allà, bevent amb ells! La conversa, regada per l'alcohol, flueix cap als castells i les fades, i en Jack, en Finbar i en Jim, esperonats per una fascinada Valerie, expliquen històries sobrenaturals. Però la nit agafa una direcció inesperada quan la Valerie explica també una història de fantasmes. Es tracta d'una història personal i terrible, la tragèdia que explica per què va abandonar Dublin. La sinceritat i la cruesa del relat transformen l'ambient, i la competència entre els homes per l'atenció de la nouvinguda es dissol per deixar lloc a una empatia i una comprensió profundes cap a la Valerie.

Poca cosa més hi passa, a La Presa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo.

És cert que els personatges de La Presa vénen de l'Irlanda profunda, però no ho és menys que la seva humanitat -i el parlar col·loquial que amb precisió ha traduït Joan Sellent- els converteix ràpidament en universals. Aquesta és, de fet, una de les claus del muntatge, reconeixible també en l'escenografia. Estem construint uns Jack, Brendan, Jim i Finbar que se'ns facin propers, familiars i reconeixibles, i de la mateixa manera ens hem proposat, amb l'escenògraf Sebas Brosa, de construir un pub -el Library Pub- que s'allunyi del pub franquícia que tant triomfa per tot el món que ens pugui recordar tant un bar del Montseny com la cantina d'una pel·lícula del John Ford. La Biblioteca és l'espai perfecte, solemne i màgic, el contenidor ideal, per acollir aquest pub on ens agradaria que el públic, ubicat a dues bandes, se sentís estranyament a gust. 

Només així podrem entendre que la Valerie també se senti tan estranyament a gust. I que expliqui la seva terrible història a quatre persones –personatges!- que gairebé no coneix, i que trobi una comprensió i calidesa que segurament no rebia -no podia rebre- al seu Dublin natal. I, fins i tot, que tots plegats surtin del Library Pub -i nosaltres de la Biblioteca - sense ser els   mateixos.

El que deia el Margarit, vaja.

Ferran Utzet - director del muntatge 

Comentaris

  1. Molt bé. Però hi podria figurar el rapartiment, no?
    De passada saber quins actors hi han esteria bé.

    ResponElimina
  2. L'acabo de veure aquesta tarda, i potser no compartiria l'entusiasme pel text. És un recurs fàcil, massa fàcil, i habitual, massa habitual, allò que li passa a la Valerie, quan hom vol impactar a l'espectador, fins i tot de mal gust, per la seva segura efectivitat. Encara que el monòleg final d'en Jack podria recordar, potser gràcies al magnífic Ramon Vila, a l'enyorat oncle Vània.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…