Ves al contingut principal

Ferran Utzet presenta La presa de Conor McPherson




El poeta Joan Margarit -un home, com jo, a cavall entre la ciència i l'art- explica, a l'epíleg del seu llibre Càlcul d'Estructures, que la diferència entre la poesia i l'entreteniment és que de l'entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat, però que en acabar de llegir un poema ja no som els mateixos, ja que ha augmentat el nostre ordre interior. Sense ser pretensiós, m'agradaria que aquest efecte transformador el produís La Presa que estrenem el proper 24 de març. Aconseguir-ho seria, en primer lloc, continuar amb coherència la línea que, des de fa anys, marca amb excel·lència l'Oriol Broggi a La Perla29. Aconseguir-ho suposaria, també, estar a l'alçada d'un text que, sense cap mena de dubte, ja és un clàssic contemporani. Conor McPherson va escriure La Presa el 1997 amb només 26 anys, però no ho sembla: és un text d'una maduresa excepcional.

La història que explica és senzilla. L'acció té lloc al nord-oest d'Irlanda, en un pub rural on cada tarda maten el temps el mecànic Jack (Ramon Vila) i el seu ajudant Jim (Oscar Intente), fent petar la xerrada amb el cambrer Brendan (Armand Villén); els tres són solters. Però aquesta tarda és diferent: esperen la visita del fatxenda Finbar (Jordi Coromina), l'home de negocis del poble, propietari de diverses cases i d'un hotel. No vindrà sol: ha llogat una casa a una dona de Dublin, la Valerie (Montse Germán), que ha decidit instal·lar-se a la zona. I aquella tarda tots dos visitaran el pub d'en Brendan. La Valerie és una dona urbana, atractiva, simpàtica i accessible, i només arribar es converteix en el centre de les atencions dels habituals del pub, que busquen, cadascun a la seva manera, d'impressionar-la. La Valerie és el prototipus de dona que només podien somiar o veure a la televisió... i està allà, bevent amb ells! La conversa, regada per l'alcohol, flueix cap als castells i les fades, i en Jack, en Finbar i en Jim, esperonats per una fascinada Valerie, expliquen històries sobrenaturals. Però la nit agafa una direcció inesperada quan la Valerie explica també una història de fantasmes. Es tracta d'una història personal i terrible, la tragèdia que explica per què va abandonar Dublin. La sinceritat i la cruesa del relat transformen l'ambient, i la competència entre els homes per l'atenció de la nouvinguda es dissol per deixar lloc a una empatia i una comprensió profundes cap a la Valerie.

Poca cosa més hi passa, a La Presa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo.

És cert que els personatges de La Presa vénen de l'Irlanda profunda, però no ho és menys que la seva humanitat -i el parlar col·loquial que amb precisió ha traduït Joan Sellent- els converteix ràpidament en universals. Aquesta és, de fet, una de les claus del muntatge, reconeixible també en l'escenografia. Estem construint uns Jack, Brendan, Jim i Finbar que se'ns facin propers, familiars i reconeixibles, i de la mateixa manera ens hem proposat, amb l'escenògraf Sebas Brosa, de construir un pub -el Library Pub- que s'allunyi del pub franquícia que tant triomfa per tot el món que ens pugui recordar tant un bar del Montseny com la cantina d'una pel·lícula del John Ford. La Biblioteca és l'espai perfecte, solemne i màgic, el contenidor ideal, per acollir aquest pub on ens agradaria que el públic, ubicat a dues bandes, se sentís estranyament a gust. 

Només així podrem entendre que la Valerie també se senti tan estranyament a gust. I que expliqui la seva terrible història a quatre persones –personatges!- que gairebé no coneix, i que trobi una comprensió i calidesa que segurament no rebia -no podia rebre- al seu Dublin natal. I, fins i tot, que tots plegats surtin del Library Pub -i nosaltres de la Biblioteca - sense ser els   mateixos.

El que deia el Margarit, vaja.

Ferran Utzet - director del muntatge 

Comentaris

  1. Molt bé. Però hi podria figurar el rapartiment, no?
    De passada saber quins actors hi han esteria bé.

    ResponElimina
  2. L'acabo de veure aquesta tarda, i potser no compartiria l'entusiasme pel text. És un recurs fàcil, massa fàcil, i habitual, massa habitual, allò que li passa a la Valerie, quan hom vol impactar a l'espectador, fins i tot de mal gust, per la seva segura efectivitat. Encara que el monòleg final d'en Jack podria recordar, potser gràcies al magnífic Ramon Vila, a l'enyorat oncle Vània.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…