Ves al contingut principal

Ferran Utzet presenta La presa de Conor McPherson




El poeta Joan Margarit -un home, com jo, a cavall entre la ciència i l'art- explica, a l'epíleg del seu llibre Càlcul d'Estructures, que la diferència entre la poesia i l'entreteniment és que de l'entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat, però que en acabar de llegir un poema ja no som els mateixos, ja que ha augmentat el nostre ordre interior. Sense ser pretensiós, m'agradaria que aquest efecte transformador el produís La Presa que estrenem el proper 24 de març. Aconseguir-ho seria, en primer lloc, continuar amb coherència la línea que, des de fa anys, marca amb excel·lència l'Oriol Broggi a La Perla29. Aconseguir-ho suposaria, també, estar a l'alçada d'un text que, sense cap mena de dubte, ja és un clàssic contemporani. Conor McPherson va escriure La Presa el 1997 amb només 26 anys, però no ho sembla: és un text d'una maduresa excepcional.

La història que explica és senzilla. L'acció té lloc al nord-oest d'Irlanda, en un pub rural on cada tarda maten el temps el mecànic Jack (Ramon Vila) i el seu ajudant Jim (Oscar Intente), fent petar la xerrada amb el cambrer Brendan (Armand Villén); els tres són solters. Però aquesta tarda és diferent: esperen la visita del fatxenda Finbar (Jordi Coromina), l'home de negocis del poble, propietari de diverses cases i d'un hotel. No vindrà sol: ha llogat una casa a una dona de Dublin, la Valerie (Montse Germán), que ha decidit instal·lar-se a la zona. I aquella tarda tots dos visitaran el pub d'en Brendan. La Valerie és una dona urbana, atractiva, simpàtica i accessible, i només arribar es converteix en el centre de les atencions dels habituals del pub, que busquen, cadascun a la seva manera, d'impressionar-la. La Valerie és el prototipus de dona que només podien somiar o veure a la televisió... i està allà, bevent amb ells! La conversa, regada per l'alcohol, flueix cap als castells i les fades, i en Jack, en Finbar i en Jim, esperonats per una fascinada Valerie, expliquen històries sobrenaturals. Però la nit agafa una direcció inesperada quan la Valerie explica també una història de fantasmes. Es tracta d'una història personal i terrible, la tragèdia que explica per què va abandonar Dublin. La sinceritat i la cruesa del relat transformen l'ambient, i la competència entre els homes per l'atenció de la nouvinguda es dissol per deixar lloc a una empatia i una comprensió profundes cap a la Valerie.

Poca cosa més hi passa, a La Presa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo.

És cert que els personatges de La Presa vénen de l'Irlanda profunda, però no ho és menys que la seva humanitat -i el parlar col·loquial que amb precisió ha traduït Joan Sellent- els converteix ràpidament en universals. Aquesta és, de fet, una de les claus del muntatge, reconeixible també en l'escenografia. Estem construint uns Jack, Brendan, Jim i Finbar que se'ns facin propers, familiars i reconeixibles, i de la mateixa manera ens hem proposat, amb l'escenògraf Sebas Brosa, de construir un pub -el Library Pub- que s'allunyi del pub franquícia que tant triomfa per tot el món que ens pugui recordar tant un bar del Montseny com la cantina d'una pel·lícula del John Ford. La Biblioteca és l'espai perfecte, solemne i màgic, el contenidor ideal, per acollir aquest pub on ens agradaria que el públic, ubicat a dues bandes, se sentís estranyament a gust. 

Només així podrem entendre que la Valerie també se senti tan estranyament a gust. I que expliqui la seva terrible història a quatre persones –personatges!- que gairebé no coneix, i que trobi una comprensió i calidesa que segurament no rebia -no podia rebre- al seu Dublin natal. I, fins i tot, que tots plegats surtin del Library Pub -i nosaltres de la Biblioteca - sense ser els   mateixos.

El que deia el Margarit, vaja.

Ferran Utzet - director del muntatge 

Comentaris

  1. Molt bé. Però hi podria figurar el rapartiment, no?
    De passada saber quins actors hi han esteria bé.

    ResponElimina
  2. L'acabo de veure aquesta tarda, i potser no compartiria l'entusiasme pel text. És un recurs fàcil, massa fàcil, i habitual, massa habitual, allò que li passa a la Valerie, quan hom vol impactar a l'espectador, fins i tot de mal gust, per la seva segura efectivitat. Encara que el monòleg final d'en Jack podria recordar, potser gràcies al magnífic Ramon Vila, a l'enyorat oncle Vània.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…